Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

PIB, atur i habitatge

Aquests darrers dies hem pogut llegir diferents articles parlant de la situació econòmica del nostre país. Tot això arran de la publicació, a la revista The Economist, de la notícia del creixement del PIB espanyol i la reducció de l'atur, encara que estigui per sobre de la majoria dels països europeus. De fet, quan s'està molt avall és més fàcil aconseguir millores significatives, però que no et treuen de la cua. També l'OCDE ha arribat a dir que la nostra economia és la millor d'Europa. Una altra cosa és, però, la sensació que tenim, i el que es troben moltes famílies espanyoles. És que ens menteixen?

Les xifres són enganyoses i ens poden aportar informacions que no s'ajustin a la realitat, o que simplement es quedin al paper, però que en el dia a dia no en notem els efectes.

Si ens referim a Catalunya, ens trobem amb problemes d'habitatge significatius on tothom hi diu la seva. El govern català ens promet la construcció de cinquanta mil habitatges públics atès el dèficit, una xifra difícil d'aconseguir, però que, així i tot, com molt bé diu l'economista Miquel Puig, no resol el problema actual. En aquest article, Puig deixa clar quin és el gran problema de la situació econòmica: els sous són massa baixos per poder adquirir un pis.

És cert que falta habitatge públic assequible, però els problemes no es resolen subvencionant, sinó aconseguint que la població pugui, amb el seu treball, aconseguir viure dignament i també disposar d'un habitatge en condicions. Si els nostres governants no legislen correctament en aquesta direcció, no aconseguirem una justícia social i ens continuarem discutint on hi ha el problema.

Les dades econòmiques diuen que l'atur es redueix i que cada vegada és més fàcil trobar una feina, però amb quines condicions? Té sentit disposar d'una feina que el sou no et permeti viure dignament? Si els sous són tan baixos, si les feines no requereixen cap mena de qualificació acadèmica, quin país estem construint? Ens queixem de la immigració i el desarrelament, però no fem res per arrelar-los i donar-los una feina que els permeti viure, afrontant les despeses bàsiques d'alimentació i habitatge. 

Hi ha desafecció política perquè la gent ja no confia en els polítics, perquè aquests no encaren els problemes reals de la població i tot això és un peix que es mossega la cua.

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

La transparència i la xafarderia

Hi ha dies que tot se't gira del revés i no pots fer res de tot allò que tenies previst. Davant dels fets tens dues possibilitats, empipar-te i engegar-ho tot a rodar, o bé prendre paciència i encarar la nova situació amb optimisme i pensar que pitjor podia haver anat. Avui ha estat un dia d'aquests i he tingut la sort d'agafar-m'ho bé. No m'ha agradat i m'ha esgarrat el dia, però tampoc podia triar i així ho vist i he actuat.

Solucionat el problema, apedaçant una mica més la boca, he començat a llegir el diari i m'he trobat amb la notícia dels sous a funcionaris europeus en excedència. Unes persones que han continuat cobrant sense treballar, segons m'ha semblat entendre, perquè havien quedat obsolets.

No sé si el tema portarà cua, perquè ja va essent força habitual. El nostre Parlament també va ser notícia per les llicències d'edat i les generoses remuneracions als exdiputats. En tot cas sí que considero important fixar-nos en les dificultats que ha tingut el diari ARA per aconseguir la informació de les institucions europees.

Ens omplim la boca parlant de transparència i llavors resulta que aquesta és gairebé inexistent, o s'amaga informació tant com es pot. Els servidors públics, que cobren diners públics, haurien de tenir molt clar que tothom ha de poder conèixer què cobren i en quines condicions. És cert que a vegades es tracta d'una informació que només satisfà la xafarderia de la gent, i amb això entraria a parlar de la columna d'avui de Fernando Trias de Bes, a l'ARA, però en tot cas té sentit que es doni a conèixer aquesta informació.

En moments com l'actual, en què moltes famílies ho estan patint per tirar endavant i arribar dignament a finals de mes, sorprèn, i d'alguna manera es pot entendre, saber que hi ha gent que cobra diners públics sense necessitat de treballar. Si he entès bé els motius d'aquestes remuneracions, potser seria bo reciclar aquestes persones i que poguessin fer una segona funció, i d'aquesta manera rendibilitzar el cost públic.

La transparència és important, i en el cas de les remuneracions dels càrrecs públics poden ajudar a eliminar aquella creença que tots els polítics es fan rics a costa nostra. Si feu una ullada a les remuneracions dels polítics electes del nostre Ajuntament, podreu observar que amb el sou que reben no poden fer gaires projectes de futur, i en canvi dediquen moltes hores del seu temps per intentar tirar la vila endavant. Si se'n surten o no, això és un altre tema.

L'exemple dels polítics

Els polítics han de donar exemple, que no vol dir que hagin de ser perfectes, però sí que com a mínim han d'intentar predicar amb l'exemple evitant tot allò que no volem de la nostra societat. També hem de reconèixer que sempre que podem intentem aprofitar-nos de l'avinentesa, i és per això que quan critiquem els que ens governen, ho hem de fer tot mirant-nos en un mirall i estar segur que nosaltres, allò que no ens agrada d'ells, no ho faríem.

Viure de la política no és, d'entrada, res a retreure. Podríem estar discutint si els polítics han de ser professionals o no de la política i si s'hi han d'eternitzar, però en tot cas si una persona treballa a la política es mereix un sou i poder viure dignament.

Acostuma a criticar-se els sous que s'atorguen els polítics i caldria diferenciar bé entre el sou de la majoria, la d'uns pocs, i els beneficis fiscals o afegits que reben, i que no sempre estan prou justificats. Quan miro el sou d'un alcalde d'una població mitjana, penso que el sou no és tan desorbitat. La dedicació acostuma a ser exclusiva i total, i els problemes que es deriven de les seves responsabilitats no són pas pocs.

Probablement, el mateix podríem dir d'un parlamentari, que no només treballa quan el veiem assegut en el seu escó, sinó que hi dedica moltes més hores. Crec que molts ens posaríem d'acord amb la necessitat que rebin uns sous que els permetin dedicar-se plenament a la seva feina de polític mentre dura la legislatura. el problema i els dubtes arriben quan analitzem aquells complements al sou que no sempre queden prou clars. Uns desplaçaments, que no sempre són legals ni es corresponen a la realitat, unes bonificacions o descomptes que també es podrien aplicar a altres professionals, una acumulació de més d'un sou...

Darrerament s'ha millorat molt amb la transparència que ens permet conèixer una mica millor què passa, però encara hi ha uns buits i unes opacitats que no s'acaben d'entendre, i això no beneficia gens la confiança necessària que ha de tenir la ciutadania dels polítics. Al final t'adones que el quit de la qüestió està en el grau d'honestedat dels polítics.

És important regular el sou i tots els complements monetaris dels polítics, perquè tinguem tots la certesa que els diners que es guanyen són els que es relacionen, i que són els que democràticament hem pactat o acceptat que han de cobrar per exercir com a polítics. 

A vegades diem que tenim uns polítics que no ens mereixem, però, en certa manera, no deixen de ser una mica el reflex de la societat a qui representen. N'hi ha de corruptes, però no són la majoria. És per això que els hem d'ajudar tot fent més transparent la seva feina.

Els diners se'n van a Andorra

Ara que tothom parla de transparència i que els governs de la Generalitat i de l'Estat ensenyen les seves 'intimitats', caldrà veure fins on arriba tot, perquè amb l'excusa que es dóna a conèixer els imports dels sous, s'amaguen dietes i altres guanys que, sumats, donen unes xifres molt diferents. Està molt bé dir que el president del govern té un sou de només 78.000 euros, però cal sumar-hi totes les despeses que s'estalvia, que no són poques. I amb això no vull dir que cobri massa, sinó que caldria explicar-ho tot.

Però hi ha un tema que més o menys se'n parla, però sense massa entusiasme i que a mi em sap molt greu. Em refereixo a la possibilitat d'enganyar legalment Hisenda i estalviar-te molts impostos, i a sobre ser admirats com herois nacionals.

El darrer cas conegut és el d'en Marc Márquez que ha anunciat que canvia de residència per estalviar-se de pagar molts diners. Ho sento per ell, que evidentment no és ni el primer ni el segon, ni serà el darrer, però és una manca de respecte a la resta de ciutadans, i de la mateixa manera que li lloem els mèrits li hauríem de criticar el fet.

Ja sé que en aquest país tot el que diu la llei és sagrat i no és té en compte ni els valors, ni la legitimitat dels actes. Amagar una herència en un paradís fiscal no és pitjor que empadronar-te en un altre país només per estalviar impostos. El primer actua contra la llei i en canvi el segon no la transgredeix, i només el primer en rep les conseqüències i tots el recriminem. 

De la mateixa manera quan avui Madrid homenatjava Montserrat Caballé pensava en el tracte diferenciat que Hisenda li havia aplicat, quan llegeixo que Marc Márquez se'n va a Andorra per estalviar impostos, penso que les lleis no són justes, sobretot en detriment dels que menys recursos tenen. Aquest és el model de país que sembla ser que Podemos vol canviar, però de moment ja ha fet marxa enrere en alguns plantejaments i un dels seus dirigents ha cobrat diner públic fraudulentament.

El mal fer de Jordi Pujol és menja per als carronyaires

Deixeu-me que intervingui en un tema que en cap cas voldria que s'interpretés com una defensa a l'expresident Jordi Pujol. Cadascú ha de fer front a les conseqüències de les seves actuacions, i si aquestes han estat delictives, acceptar el càstig que li correspongui. Això a tothom sense excepcions, ni que sigui el rei o l'ex.

Dic això perquè em molesten les paraules d'Alicia Sánchez Camacho, que aprofita el cas Pujol per posar-ho tot al mateix sac, i ho fa el dia que l'exministre i expresident de les Balears entrava a la presó, per una condemna a l'espera de molts altres judicis, i quan està a punt d'entrar-hi l'expresident de la Diputació de Castelló, aquell del "aeropuerto del abuelo", i uns quants més, tots del PP.

Ahir ja en parlava, però és que avui he rebut més informació al respecte i per això m'he indignat més. Quan hi ha carronya que fa pudor, tots els carronyaires s'hi tiren a sobre, perquè els aprofita molt, i en política se n'hi troben molts.

Ho sento senyora Camacho, però vostè no té prou dignitat per jutjar el senyor Pujol, que mereix judici, perquè vostè encara no ens ho ha aclarit tot. Em refereixo, suposo que ja ho endevina, al cas La Camarga. 

Aquí s'ha esquitxat tothom, i jo encara espero que m'expliquin per què hi ha una sèrie de diputats del Congrés espanyol que continuen cobrant dietes com si vinguessin de fora i en canvi tenen el seu piset a Madrid, o una casa com és el cas del president Rajoy. Els polítics estan mal pagats, però les dietes i complements superen els sous d'una manera exagerada. A veure qui hi posa remei.

El cas Jordi Pujol m'ha fet mal perquè ha estat el president del meu país, com també m'afectaria que José Montilla o bé Pasqual Maragall haguessin actuat il·legalment.

Testimonis que ens fan reflexionar i entendre per què no anem bé

Avui al diari La Vanguardia hi he trobat dos articles interessants, o que destacaria de la resta del diari. En primer lloc, a la secció La Contra (jo sempre començo el diari per la darrera pàgina), he trobat que era una molt bona entrevista a un bomber que segurament va salvar la vida perquè el dia 11S estava fora de servei i, tot i que es va presentar al lloc de treball de seguida que va tenir coneixement dels fets, el cap que l'havia substituït ja era mort, i com ell molts més amics seus.

No es tracta només d'una descripció d'uns fets que realment ens varen trasbalsar, sinó que hi ha alguna frase, com aquell que no diu res, que diu molt més del que ens pot suggerir si ho llegim de manera superficial.  "Cap d'aquells homes no va arriscar ni va perdre la vida per un sou", i continua "...no entrem en un edifici en flames per la paga". I quan comenta que el cap dels bombers va morir amb els altres caps, en enfonsar-se el sostre del post de comandament, perquè era amb ells en lloc de dirigir tots els equips sense arriscar-se, a la pregunta de l'entrevistador de per què hi era, el bomber Ronald Spadafora li contesta: "Perquè els bombers que s'estan jugant la vida, si et veuen al seu costat,  se senten millor. En Peter (el cap) abans que cap havia estat bomber, i també havia sentit això i ho sabia".

La cirereta final és la reflexió en veu alta de Lluís Amiguet: "El cap de bombers Spadafora em dóna l'antídot contra la desafecció ciutadana envers els polítics i les institucions: si volen que els estimem, ens han de donar més del que els paguem."

El segon article que us proposo que llegiu és Sabatines Intempestives, de Gregorio Morán. "La banca, de vegades, mata". Ens explica, a la manera que ens té acostumats l'articulista, el suïcidi d'un policia a la presó d'Albocàsser, Castelló, víctima de les preferents. Estic segur que, com a mi, no us deixarà indiferents.

La vergonya dels 645,30 euros

Sisplau, algú em pot donar els imports de dietes que cobren els congressistes de Madrid? Encara cobren per habitatge, entre altres el president del govern, que viu a la Moncloa? Com va acabar la denúncia que es va presentar a la Mesa del Congrés? Em podeu fer memòria de si els eurodiputats espanyols continuen volant en primera?

El ministre Montoro que tracta tothom d'ignorants, com se sent moralment? Després que el ministre de Justícia va instaurar les taxes per reduir la feina dels jutjats, a compte dels pobres, ara com se sent amb un salari mínim de 645 euros mensuals?

Dels pressupostos estatals no hi ha despesa sumptuosa que no es pogués reduir per augmentar el salari mínim interprofessional? I si recuperéssim tots els diners robats, la majoria per part de militants i càrrecs del PP, no podríem donar una empenta al salari mínim?

L'altre dia llegia unes declaracions de Montserrat Caballé defensant l'espanyolitat de Catalunya. Se sentia molt espanyola. Algú m'ha dit, però, que els impostos els paga a Andorra. Si és així, això vol dir sentir-se espanyola? Potser si pagués els impostos a Espanya el salari mínim interprofessional podria créixer. I com ella molts d'altres, oi?

Malauradament no només passem vergonya pels 645,30 euros de salari mínim interprofessional, sinó també pel nombre d'aturats, pel nombre d'aquests que ja no reben cap tipus de subsidi, per les preferents, per els vots contraris del PP a la dació en pagament... 

Monsenyor Rouco Varela, és aquest el model de país que defensa? no creu que el sector de l'Església que vos representeu, no hauria de presentar-se en públic i plorar per sempre més per l'incompliment de les paraules de l'Evangeli?

Aquest país se sosté pel voluntarisme de persones que han hagut de girar l'esquena a representants del poder civil i l'eclesiàstic, perquè els conduïa pel mal camí. La vergonya de demà són els 645,30 euros del salari mínim interprofessional, però la vergonya de cada dia és la corrupció dels nostres governants.

Antoni Bassas entrevista Antón Costas a l'ARA

És interessant l'entrevista que avui fa l'Antoni Bassas al nou president del Cercle d'Economia, el senyor Antón Costas. Potser seria millor dir que les respostes i comentaris que fa el senyor Costas són interessants, sobretot perquè defugen qualsevol demagògia i són sinceres, també en el posicionament sobre la consulta.

És una llàstima que el país estigui governat per uns inútils que han delinquit, si més no fiscalment, i que no tenen cap dret a estar on estan, quan hi ha persones prou intel·ligents, que el seu currículum els avala, i dialogant. 

En el documental que aquesta nit passarà el segon canal de TVE, a les 24.00h, Salvador Espriu recorda que el més important no és la intel·ligència, sinó la bondat. En política és molt important saber gestionar i improvisar davant de qualsevol emergència, però és ben cert que la bondat, la honradesa i l'esperit de servei són fonamentals. Quan aquests valors desapareixen, no hi ha cap possibilitat d'avançar com a país.

Si llegiu l'entrevista veureu que hi ha algunes afirmacions que no passen desapercebudes. Quan parla de la formació, diu que l'estructura formació superior-secundària-primària a Espanya, no és bona: 50-10-40 en %, quan a Alemanya tenen un 20-60-20. Segons Costas, la nostra economia necessita, per als propers anys, persones amb educació secundària per cobrir els llocs de treball que es generaran, i que "proporcionen contractes estables i salaris adequats".

Deia que hi trobem afirmacions que no passen desapercebudes perquè, en general, els pares busquem i lluitem perquè els nostres fills entrin a la Universitat i es llicenciïn en una carrera. És això contraproduent? Ens equivoquem? De fet, Costas diu que "és en l'educació secundària on hi ha la nostra font de riquesa", i insisteix en dir que "només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment".

Quin és el pare que, amb recursos suficients, renuncia a que els seus fills entrin a la universitat? si són bons en estudis, per què renunciar-hi? Probablement les paraules d'Antón Costas les hem de veure des d'un punt de vista global, de país, i no particularment, però el cas és que les xifres que ens dóna són les que són, i potser sí que alguna cosa no fem prou bé. Estic segur que l'entrevista pot generar debat, i això sempre és interessant.

Permeteu-me una darrera afirmació: "El Banc Central Europeu era, i en part és, una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà".

Al final de l'entrevista, l'Antoni Bassas li demana un consell a Rajoy. L'entrevistat li recomana que escolti i actuï. Potser sí que no escolta, o si més no a nosaltres no ho fa. Actuar ja és una altra cosa. Rajoy prefereix sempre veure-les venir, i si se'n pot estalviar, no actua.

Com quedem, pugen o baixen els salaris?

Jo, que em crec fil per randa tot el que diuen els ministres de Madrid, avui he tingut els meus dubtes. Els salaris pugen moderadament o baixen? Si miro els meus ingressos i parlo amb els meus amics, arribo a l'evidència que els salaris són més baixos enguany, però si escolto el ministre Montoro, haig d'entendre que els salaris pugen, poquet, però s'apugen. A mi em deu passar com aquells dos del pollastre,  en què un d'ells, sense tastar-ne gens, li sortia que se n'havia menjat mig.

Al govern espanyol li està fallant fins i tot la sort. Mira que és mala sort, mentre el ministre afirmava al Congrés de Diputats, que els salaris no baixaven sinó que pujaven moderadament, va i surt publicat l'informe de l'Institut Klein de la Universitat Autònoma de Madrid, que afirma que en el segon trimestre d'enguany, a Espanya, els sous s'han abaixat un 0,6%.

Estan tan acostumats a mentir-nos que ja ni calculen que els podem enxampar. Tot són proclames i afirmacions gratuïtes, com les d'ahir culpant la LOGSE dels mals resultats d'un estudi de la població més gran de 16 anys, en matemàtiques i comprensió lectora. Com si la LOGSE ens hagués afectat en el nostre aprenentatge en època franquista.

Governar és prendre decisions, amb el perill d'equivocar-te. La solució, però, no és deixar de prendre les decisions, sinó ser més caut a l'hora de prendre-les. Ser honest, perquè mai ningú et puguin tirar en cara que l'has estat enganyant, i ser valent per acceptar els errors. Un no perd credibilitat perquè s'equivoqui, sinó perquè es descobreixi que t'ha estat mentint.

El Mundo apadrina el retorn d'Aznar

Si les armes de l'estat espanyol per enfrontar-se a Catalunya són Wert, Montoro, Llanos de Luna i El Mundo (que apadrina Aznar), potser no ho tenim tot perdut. Jo sempre he pensat que guanyen els intel·ligents, encara que en un principi pugui semblar el revés. Una altra cosa és que ens estiguéssim equivocant i que aquests personatges tinguessin com a única missió despistar-nos, perquè no ens adonem on hi ha realment el perill.

La delegada del govern continua entretinguda amb els ajuntaments. Ara toca el de Vic. Sens dubte que mai cap delegat/da a Catalunya no havia desenvolupat tanta activitat com Llanos de Luna. Segurament s'està guanyant el sou, encara que tot plegat no serveixi per a res.

Ahir Wert amenaçava que la Generalitat pagarà fins al darrer euro de l'escolarització en castellà. La seva obsessió és malatissa. Montoro per la seva banda sembla que, algun dia, vulgui suavitzar les seves amenaces, però quan millor es troba és quan, amb to sorneguer, parla del límit del dèficit català. Llavors és quan se sent gran.

El Mundo, que ha estat el diari que ha castigat Rajoy durant tots aquests anys, treballa a fons per motivar Aznar perquè retorni a la política activa espanyola. Aznar necessita motius que l'empenyin a lluitar per la presidènc

ia espanyola. La seva ignorància és tan forta com la prepotència, i l'excés d'orgull el fa vulnerable, encara que no se n'adoni.

Davant de tanta mobilització, l'actitud del president Mas és probablement la més encertada. Avui en la presentació del Pla de Govern ha volgut recuperar el lideratge que fa temps va perdre, per la batzegada que li va suposar els resultats electorals. El seu gran problema no ha estat la força rebuda per ERC, sinó la pressió d'UDC que s'ha vist reforçat davant CDC. L'escletxa Duran i Lleida pot fer naufragar el vaixell i impedir que arribi a Itaca.

Si els diputats abandonen el Parlament, se'ls hi descompta?

La columna de Josep M. Espinàs, avui al diari El Periodico, m'ha agradat. Els diputats i senadors han de seure i aguantar el que pugui dir l'adversari. Això d'aixecar-se de la cadira només té la voluntat de visualitzar la discrepància, però els senadors i diputats cobren, i aguantar l'altre va inclòs amb el sou. Espinàs té molta raó quan diu que la senyora de la neteja o el policia de l'entrada no poden marxar quan els hi sembla, doncs els diputats tampoc ho han de poder fer.

Una vegada més aniríem a parlar de la categoria dels actuals polítics i el descrèdit de la política, després de tanta corrupció i malbaratament de recursos. Perquè quan parlem de corrupció ens referim a uns polítics que han buscat lucrar-se il·legalment, però cal tenir en compte que hi ha hagut una despesa innecessària i ineficaç que també els n'hauríem de demanar responsabilitats.

El més preocupant, però, és la direcció que ha pres la política de l'actual govern. Penso que ni en la pitjor època del president Aznar havia perillat tant la democràcia a Espanya, ni s'havia recuperat amb tanta força els valors del franquisme més totalitari. No és només l'atac als drets del poble català, sinó que també s'ataca els principis elementals de la democràcia.

Aquests darrers dies hem observat un nou gest de la delegada del govern espanyol, la darrera decisió del ministre d'Interior expulsant al perillós salafista, i l'aprovació, pel Consell de Ministres, de la nova llei d'Educació, una clara voluntat d'atacar la llengua catalana i no renovar res en positiu.

Ho deia ahir i em repeteixo: cada vegada em fa més fàstic viure en aquesta Espanya involucionista, que va votar majoritàriament un partit descendent del franquisme transicionat, sense que hi hagi un partit socialista prou ferm i amb idees prou clares per defensar la democràcia i els drets de la classe treballadora. Tenim una Espanya que no castiga els defraudadors de fortunes i si mai n'enganxa cap, no espereu que retorni el que ha estafat. Una m...

Què més haurem de veure i patir? Fins on seran capaços de massacrar-nos? Resistirem? Triomfarà la raó o caurem a l'abisme de la tirania, el clientelisme i la prepotència? A veure si fins i tot el Real Madrid de Mouriño i Cristiano Ronaldo es queda sense cap títol. Potser seria massa càstig per a un club que aspirava a tot. Les nostres aspiracions són unes altres. Confiem que els nostres polítics sàpiguen reaccionar i portar-nos a bon port.

UGT i CCOO, uns sindicats inútils

Subscric totalment el que escriu Sebastià Alzamora a la seva columna de l'ARA d'aquest dimarts 30 d'abril, vigília del dia del treball. Els sindicats es troben en la mateixa situació que els partits polítics: ningú no confia en ells. Moltes persones pensen que no serveixen per a res, i que esdevenen un cementiri d'alumnes dolents dels vells sindicalistes.

Evidentment que en Sebastià Alzamora sap escriure i en resulta un text encertat de principi a final. Què podem esperar d'aquests grans sindicats? No tenen afiliats. S'han preguntat per què? A qui defensen? Saben que som al segle XXI?

Els grans sindicats han esdevingut unes institucions inútils. Només han estat capaços de fer grans proclames, però no han defensat alternatives creïbles a la política dels governs del PP i el PSOE. No n'hi ha prou en criticar. S'han de presentar sortides a una mala política econòmica. Han de lluitar per evitar unes taxes d'atur tan elevades. S'han limitat a fotografiar-se amb el poder executiu de torn, sense iniciativa ni resultats satisfactoris.

Els nostres representants sindicals, com els polítics, no només han de ser honrats i treballadors, sinó que a més ho han de semblar. Ens queixem dels sous dels polítics, de que quedin alliberats del treball, però... i els sindicalistes? Si reclamem una reforma del sistema electoral i una classe política més representativa i transparent, què no hem de demanar dels sindicats? El sindicat s'ocupa del treballador fins que perd la feina. Després... ja no se'n recorda. Es converteix en una xifra que utilitzen demagògicament. Si no es transforma el món sindical, en pocs anys podrem enterrar els sindicats, i es convertiran en subjectes de la història.