Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

Un CAP sense aparcament

Sempre he pensat que la normativa arenyenca, i no sé si d'altres llocs, que obliga que a l'hora de construir un habitatge li assignis una plaça d'aparcament és bona perquè en algun lloc a altre hem de situar els nostres cotxes. En poblacions com la nostra, amb carrers molt estrets, i on hi ha una manca de places d'aparcament a la via pública, amb l'excepció de la Riera, que ja veieu el goig que fa, és encara més interessant i necessària.

I això ho dic avui que he llegit la resposta de Salut, dient que al nou centre d'atenció primària (CAP) no li cal disposar de places d'aparcament perquè, diuen, es tracta d'un centre de proximitat, comparant-ho amb una biblioteca o una escola. Segurament tenen la seva part de raó, però entenc que seria una bona idea que, aprofitant la construcció d'un nou edifici, es gratés a sota per fer-hi unes quantes places d'aparcament.

És evident que no podem comparar un CAP amb un centre hospitalari, però que els preguntin als usuaris del nostre actual centre, sobretot si tenen familiars amb problemes de mobilitat, com s'ho han de fer, o com ens ho hem de fer, per acompanyar-los i poder aparcar el cotxe durant una estona. La realitat demostra que, si bé no és una necessitat de tothom, sí que hi ha una part dels usuaris que els aniria molt bé poder aparcar al soterrani.

La normativa de les places d'aparcament associades als habitatges també hauria d'existir per a les empreses i centres públics, i intentar reduir els cotxes que aparquen a la superfície, sigui per estètica o per l'enrenou que provoquen en la mobilitat.

Des d'aquí, doncs, sense pretendre ser més papista que el papa, pensant que el rebuig és bàsicament per qüestió econòmica, reivindico la necessitat de construir unes places d'aparcament associades al nou CAP. Que no sigui dit, que no ho hem avisat d'entrada. Llavors, quan tot estigui acabat i ens adonem dels problemes d'accessibilitat i aparcament, podrem recordar que, quan hi érem a temps, ja ho vàrem avisar.

25 anys del Cor l'Aixa

Aquest dissabte tindrà lloc un concert d'aniversari del Cor l'Aixa, un dels actes que configuren la celebració dels 25 anys del Cor. Totes les persones que en un moment o altre hi vàrem participar hi hem estat convidats i ho he acceptat amb goig per recordar bells i vells temps. Vaig ser-hi als seus inicis i en vaig marxar molt aviat, arran del meu trasllat a Vic per qüestió professional. D'això ja en fa vint-i-dos anys, que aviat és dit. 

El Cor l'Aixa ha estat la darrera entitat coral on he participat. Si la memòria no em falla, vaig començar a la Coral Canigó de Vic, el 1972, un any abans que celebréssim els 10 anys de la seva fundació i, amb més o menys participació m'hi vaig estar fins a l'any 2000, quan tornàvem a viure a Arenys de Mar. Ja dic que ho vaig fer amb més o menys dedicació, perquè paral·lelament vaig cantar en dos cors de Barcelona i en el cor universitari de Palma de Mallorca, aprofitant estades en aquestes ciutats, i en la Coral A/3 i el mateix Cor l'Aixa. Un nucli important de l'A/3 va ser la llavor del Cor actual. Varen ser, doncs, uns quants anys en què compartia més d'una coral.

El món coral ha presidit una bona part de la meva vida, que m'ha permès gaudir de la música, aprendre'n i viatjar. Vaig assistir a setmanes cantants a Europa i en cinc edicions de la trobada 'Europa Cantat', que es celebrava cada tres anys. Va arribar un dia, però, en què vaig decidir que la meva etapa com a membre d'una agrupació coral havia acabat i d'això ja en fa vint-i-dos anys. 

Aquests dies d'assaig m'han servit per recordar el que havia estat habitual en mi quan cantava i m'ha agradat, però al mateix temps he vist clar que es tractava d'una etapa superada, de molts bons records, i que el concert d'aquest vespre era un regal que agraïa haver-hi estat convidat. Qui sap si d'aquí a vint-i-cinc anys més, tindré l'ocasió de compartir nou aniversari. Felicitats Cor l'Aixa!!!