Una Constitució inamovible, i encara sort!

Quan hem criticat les dificultats perquè els polítics espanyols s'avinguessin a modificar la Constitució espanyola, pensàvem en aquelles coses que caldria adaptar a la realitat actual, per evitar la seva obsolescència, però poques vegades hem tingut en compte la possibilitat que els canvis poguessin anar a pitjor.

Continuo pensant que no té sentit defensar la Constitució com a intocable, però també crec que d'alguna manera, als catalans, ens protegeix. Tinc el convenciment que si s'obrís el meló nosaltres hi sortiríem perdent. Hi ha massa evidències per afirmar que l'escàs reconeixement que la Constitució té a la diversitat dels pobles de l'Estat, ara s'eliminarien. Ho hem vist en el discurs de Tamames en l'intent inútil de moció de censura al govern de Madrid, però també en els discursos del PP i Ciudadanos, i l'actitud de molts líders socialistes. El president espanyol no parla més perquè necessita els vots per mantenir-se en el govern, però deixa molt clar què pensa i com ens té en compte. 

La Constitució espanyola continuarà sent un obstacle per al nostre alliberament nacional. També el tenim entre nosaltres, ja que la independència té un sostre que no hi ha manera de superar, però queda clar que si aconseguíssim modificar la Constitució no hi guanyaríem res, ans el contrari.

Davant d'aquesta evidència els partits polítics catalans s'haurien de plantejar el seu futur, els seus objectius i prioritats, sobretot si els considerem com a representants de la voluntat d'aquest país, i que ens han de resoldre els problemes d'encaix, i superar el menysteniment que patim des del primer dia. I això no només fa referència als partits polítics independentistes, sinó tots els partits que tenen representació a les institucions catalanes.

No és tan estrany pensar que un PP o un PSC puguin defensar els drets i interessos dels catalans en el conjunt de l'Estat. No s'hauria de veure com exclusiu dels partits independentistes o nacionalistes, sinó de tots els partits que votem perquè millori la nostra situació econòmica, social, cultural... 

No entendré mai la subjugació del PSC al PSOE, o la del PP català al PP estatal, quan es tracta de defensar-nos. No té sentit que no vetllin per la defensa de la nostra economia, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets civils i judicials. Tot ho col·loquen sota la disjuntiva independentisme versus submissió al nacionalisme espanyol, i per això aquestes picabaralles absurdes entre els partits polítics catalans, i entre uns i altres la casa sense escombrar. No anem bé, i en tenim per estona!

Els fets obliguen a la solidaritat

Avui s'han referit al darrer discurs televisat del president alemany on manifesta que els alemanys estan obligats a sentir-se solidaris amb els països europeus més castigats per la pandèmia. Un discurs emotiu que avui ens ve de nou, sobretot tenint en compte els discursos que acostumem a escoltar.

L'individualisme que predomina a la societat occidental ve acompanyada per un fort nacionalisme excloent, no només per part dels partits de la ultradreta, sinó força comuns en la resta de partits polítics. Un nacionalisme que ens fa tancar barreres i pensar només en nosaltres. Un nacionalisme que molt critiquem, sense tenir en compte el nostre.

És cert que davant de crisis humanitàries ens manifestem més solidaris i disposats a col·laborar i ajudar els altres, i això s'ha fet evident aquests dies, però no treu que en el fons es mantingui un esperit individualista que mantenim en suspensió a l'espera de resoldre els conflictes més evidents. L'experiència viscuda no ens acostuma a servir per millorar, sinó que passat un temps tornem a caure en els mateixos errors, en la mateixa manera de ser i actuar.

El conflicte sorgit a nivell europeu entre els països del nord i del sud, és una mostra evident de la diferent manera d'entendre la vida en societat. Uns i altres defensem la nostra posició i som molt poc autocrítics. Hauríem de practicar més l'exercici de posar-nos en la pell de l'altre i preguntar-nos quina seria la nostra resposta. No costa tant d'entendre que els països del nord no es fiïn dels del sud i per això siguin reticents a crear eurobons. No poden acceptar que el nivell d'ingressos fruit de la taxa d'impostos que pateixen sigui tan superior al nostre, i per això l'endeutament. 

Entenc les paraules del president alemany, però també la malfiança del nord, quan no som capaços de demostrar el nostre compromís per evitar l'excés d'endeutament i una bona gestió econòmica per part dels nostres dirigents.

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.

Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.

Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.

Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 

Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.

La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

Negociacions i pactes per no canviar res

Les negociacions i "amenaces" de pactes són dignes d'analitzar. Es tracta de projectes de ciutat o estratègies de partit? Els diferents polítics busquen la millor proposta per als municipis o simplement aconseguir el màxim poder possible? Els nous partits són realment tan nous? Tan revolucionaris? Voleu dir que no ens estan enganyant?

Avui llegia dos titulars seguits: "El PP presidirà el parlament madrileny i Ciutadans n'ocuparà la vicepresidència primera" i "Ciutadans s'ofereix a PP i PSPV per governar València i evitar que Compromís obtingui l'alcaldia". És a dir: "PP i C's fan un primer pas per governar a la Comunitat de Madrid" i "C's disposats a reprendre les negociacions amb el PSPV per donar-li la Generalitat si aïllen Compromís a València". A què juga Albert Rivera? On és la nova manera de fer política? 

Molt en temo que el canvi no ha arribat ni arribarà. C's és un partit polític calcat a PP i PSOE. Rivera ha pretès fer veure que amb ell arribava el canvi a la política i l'única cosa que pretén és canviar cromos i posar-se al lloc dels altres, tant li fa si és el PP com el PSOE. Ciutadans té clar una cosa, i aquesta és la centralització del poder. No pot suportar res ni ningú que faci olor de descentralització i encara menys independència. C's només accepta el nacionalisme espanyol. En això coincideix amb el PP, i no tant amb el PSOE, perquè els socialistes espanyols no ho diuen clarament, encara que pensin el mateix.

És per això que Rivera no vol sentir a parlar de Compromís, ni ERC o CIU. Es tracta d'uns partits polítics a arraconar. C's en té prou en poder pactar majories i substituir el paper de CIU o PNB en el futur d'Espanya. C's és un partit que va interessar al PP per a Catalunya i li ha sortit bord perquè ha crescut a Espanya. Tot i així, si el PP no bada, pot utilitzar C's per continuar governant encara que sigui des de la trinxera.

No serà Rivera qui canviarà la manera de fer política. Ho serà Pablo Iglesias? Ada Colau a Barcelona? Carmena a Madrid?

La senyora Rosa Díez se supera cada dia

Us confesso que si una persona del món de la política em provoca nàusees és la senyora Rosa Díez. No és només que no combregui amb els seus ideals ni principis, sinó que la seva actitud i les seves declaracions les trobo abominables.

Tothom té el dret de canviar d'idees i passar-se d'un partit a un altre. Amb el temps tot experimenta canvis i aquests ens poden afectar i veure de diferent manera allò que abans havíem pensat i defensat. El que no penso que sigui coherent és criticar aquells que pensen tal com tu pensaves i actuaves abans. Si has fet el canvi, com a mínim has de tenir la capacitat i honestedat d'acceptar els altres que no l'hauran fet.

Avui la senyora Díez deia que si no fos perquè el nacionalisme basc els matava, el nacionalisme català seria pitjor. No sé si quan fa aquestes declaracions és realment conscient del que està dient. Si es tracta només d'una tàctica per guanyar adeptes, o bé s'ho creu realment. En aquest darrer cas s'hauria de plànyer.

Aquest cap de setmana no ha estat massa encertat el nou secretari general del PSOE amb les seves acusacions a Mas, i en aquest cas no estic d'acord amb Iceta, perquè sé que ell no pensa igual, però no ha fet res per fer-li entendre.

El cas, però de Rosa Díez és pitjor fins i tot que la senyora Sánchez-Camacho. Les seves paraules són fruit de la ira. Són unes declaracions d'impotència perquè sap que no ens pot enviar l'exèrcit, encara que per dins ho desitjaria. No suporta tot el que està passant a Catalunya, simplement perquè no accepta la possibilitat que una nació com la nostra pugui decidir si vol ser independent o no.

Però la senyora Díez no ens té el dit ficat a l'ull a partir dels darrers dos anys, sinó que li ve de lluny. Mai ha suportat el fet català i si fos per ella, aviat ens hauria suspès l'autonomia. La senyora Díez té molt poc de democràtica i massa bilis al cos. Amb personatges com aquests és normal que molts catalans desitgin ser independents.

Un bon Nadal per a qui ha trobat la pau

Penso que ha estat un Nadal tranquil, si descartem els països que estan en guerra, els altres on hi esclaten bombes, els països europeus on el vent ha causat morts i destrosses, les famílies que estan a l'atur... el Nadal ha estat tranquil, sobretot per als presumptes corruptes i el govern espanyol. Sí, el ministre Soria també.

I per a l'Alícia Sánchez-Camacho? Aquests dies es deixava fotografiar al costat de Rivera i s'engrescava animant a participar-hi en Pere Navarro, però ben pensat... qui serà el seu adversari polític en les properes eleccions? Els sobiranistes? No!, els seus adversaris seran els nacionalistes espanyols, sobretot l'Albert Rivera. És hora doncs de començar marcar distàncies i intentar convèncer que, si bé és cert que C's és unionista, és el PP l'únic que pot solucionar el problema i fer que l'Artur Mas, el secessionista s'estavelli. És hora de recuperar vots. Del PSC ni en parla. Ja s'han desprestigiat sols.

Per cert, els presumptes corruptes, ni han justificat els diners robats, ni els han retornat, i no han tornat a casa per Nadal, perquè no els ha calgut. Ells continuen vivint tranquils i la presó es troba molt lluny de la seva vida. Evidentment el Rei d'Espanya estava equivocat. Al nostre país la Justícia no és igual per a tot el món. Els rics i presumptes corruptes en surten beneficiats i tenen molts amics al sistema judicial. Una casualitat com una altra. Que passeu una bona diada de Sant Esteve.

La infecció dels catalans es cura llegint i viatjant

El ministre Margallo ha dit avui a Madrid, que el nacionalisme excloent es cura llegint i viatjant. Interpreto que, per l'entorn on ha fet aquest comentari, el nacionalisme excloent és el nostre i no l'espanyol. Ja sé que no podem lluir del nivell de lectura del nostre poble, però no és pas més gran el nivell lector de la resta d'Espanya, i de viatjar, crec que està força demostrat que els catalans som els més viatjats.

No hi ha dubte que som els veritables protagonistes del moment, la qual cosa no sé si és positiu o bé ens perjudica. Sempre m'havien dit que passar desapercebut era el millor amb què et podien obsequiar. Normalment, quan destaques, et crees molts enemics que intentaran enfonsar-te. 

En aquests moments ens trobem en l'objectiu de moltes mirades i no s'hi val a badar. Cal anar amb peus de plom i actuar seriosament, perquè el nostre discurs sigui creïble, tant si es decanta per la sobirania com pel federalisme, però pallassades. Penso, i ho he dit diverses vegades, que ERC hauria de valorar les seves intervencions al Congrés de Diputats, per no donar armes als adversaris, perquè ens titllin de comediants i de passar una malaltia que no trigarà massa a desaparèixer. Llavors serem els catalans de sempre, els submisos i creients, que de tant en tant mereixem alguna relaxació, que mai no ens portarà enlloc.

Exaltació de la violència a Barcelona

Com es podia pensar, els grups feixistes que s'han manifestat entre plaça Espanya i Montjuïc, han aplaudit el discurs del líder d'Alianza Nacional exaltant la violència, com a única arma per vèncer els independentistes, i advertint que "no hi haurà secessió de Catalunya si no és a còpia de molta sang".

Sabem que no és el mateix el que pugui dir un nacionalista espanyol del que digui un nacionalista català. No és el mateix o si més no, no té la mateixa resposta, judicial, política ni mediàtica. Nosaltres, els catalans no tenim dret a defensar amb arguments la nostra voluntat, els altres, els unionistes, poden amenaçar amb violència, i fins i tot exercir-la, i no passa res.

De les manifestacions d'avui a Barcelona hem d'estar satisfets de la que tenia lloc a plaça Catalunya, amb Rivera i Sánchez-Camacho al capdavant, perquè hem pogut veure la majoria silenciosa trencant el silenci i ocupant tota la plaça. Sí que és cert, però, que les xifres no quadren amb la majoria silenciosa del dia 11 de setembre. Pot ser un error de càlcul, però a partir d'ara el PP i C's hauran de matisar quan parlen de majoria silenciosa. La del dia 11 de setembre o la d'avui?

Les paraules ens esclavitzen. La memòria o l'enregistrament dels discursos són una pedra a la sabata per

aquells que no tenen arguments per defensar el seu posicionament, sinó tan sols la raó de la força, sigui la violència o la justícia prostituïda.

Vacunar-se per a la independència

Aquests dies, i ja portem uns quants mesos, hem parlat de tots els preparatius per a la cadena humana de l'onze de setembre, i en general de tot el que fa referència al dret a decidir i el camí a la independència. 

A diferència de molts independentistes, m'agrada llegir escrits i arguments de persones contràries a la independència, ja siguin federalistes o nacionalistes espanyols. De tothom se n'aprèn, i qui es cregui que ja ho sap tot, o bé que té la raó i la millor solució per a tot, està molt equivocat.

Em va agradar la columna del director de l'ARA, d'aquest dimecres. Creure's que el tot és la projecció del teu entorn és un greu error, i qui es pensi que la guerra està guanyada abans de plantejar-la, tindrà una gran decepció.

Avui fent la passejada diària entre Arenys i Canet, pensava en una d'aquestes converses i m'ha vingut el cap la vacuna. Si només prens allò que et va bé, et convé, i amagues el cap sota l'ala, al primer atac et tomben. Vacunar-se és precisament una manera de prevenir la malaltia tot injectant-te petites dosis de la pròpia malaltia per crear anticossos. Si no creem aquests anticossos, fàcilment perdrem la batalla. Si som tan cecs que no veiem què hi ha al nostre voltant, arribarà un moment que l'entorn ens vencerà.

La Llanos de Luna perseguint estelades

La nostra estimada delegada del govern a Catalunya, la senyora Llanos de Luna, volia escampar banderes espanyoles a les escoles catalanes i s'ha trobat que li han penjat estelades. No vols caldo? tres tasses. 

Acostuma a passar que si pressiones molt en una direcció, provoques reaccions contràries que, sovint, amenacen en superar-te. Això ens ha passat políticament a Catalunya, en què la força de l'esquerra nacionalista ha fet créixer la resistència de la dreta espanyolista. Sense CUP ni ERC amb tanta força, o les sortides de to de SI, tampoc tindria relleu C's i la dreta més casposa del PP. Això no és bo?

Es tracta de ser conscients dels efectes dels nostres actes i deixar d'anar amb el lliri a la mà. Cal insistir, sabent que el corrent contrari agafarà volada. Hem de procurar que no ens sobrepassi.

El PP va denunciar, amb proves, que hi havia escoles amb estelades. Us haig de dir que és cert, si més no a Vic, a l'escola La Sínia, al barri del Remei. Una estelada que es veu bé en la distància. No és una normalitat, perquè la bandera que hi hauria d'haver és la senyera, però el fet és que la situació que vivim tampoc no és normal. És per això que passen coses com aquesta. Si això els escandalitza, potser que es facin mirar per què no els escandalitza tota la colla d'improperis contra el poble català. N'hi ha que s'ho agafen pronunciant frases grolleres i insultant qui no pensa com ells, i d'altres penjant estelades. Si això els cou, vol dir que anem bé, però no ens adormim. L'adversari està sempre amatent. No s'hi val a badar.

El PSC ha mort. Visca el PSOE!

Estem vivint els darrers dies del PSC de la mà de Pere Navarro i la seva cúpula dirigent, que no han demostrat cap sensibilitat respecte a Catalunya. L'excusa de la legalitat és de mal pagador, perquè saben molt bé que això vol dir no fer res pel bé de Catalunya. El PSC es posa al mateix nivell que el PP, i fins i tot pitjor, perquè menteix i intenta confondre la gent, i en canvi el PP o C's són molt clars.

El PSC està desapareixent de la mà d'uns socialistes que no han cregut mai en Catalunya, uns socialistes que han estat sempre a disposició del PSOE, incapaços de defensar els interessos catalans. La guerra interna, fins ara força equilibrada, de cop ha donat un clar vencedor i ha fet que els socialistes del PSC escollissin entre sortir del partit o romandre-hi per conservar la cadira, sense capacitat d'influir en la direcció.

El soci que podia tenir CIU en clau nacionalista ha desaparegut i tenim un Parlament dividit en dues parts, quant a sobiranisme. Finalment el PSC es decanta pel bloc espanyolista, aquell que no veu cap diferència entre catalans i espanyols, perquè tots som espanyols.

Tot això es visualitzarà demà a la primera sessió del nou Parlament, a no ser que hi hagi canvis de darrera hora.

Som una nació amb llengua i cultura pròpia

I Som Escola en català. Aquest vespre a moltes places dels nostres pobles i ciutats hi ha hagut concentracions de ciutadans, alumnes, mestres i pares de l'escola catalana que rebutgen el menyspreu i l'insult del ministre Wert i de tot el govern espanyol, jugant en tot moment a provocar-nos, tot atacant la nostra llengua.

Només de ments insanes es poden esperar comportaments com el del ministre Wert, que deu estar satisfet de ser el causant de tantes mobilitzacions. Vivim en un país de misèria, governats per uns miserables que no ens deixen escapar. Cal que siguem molt ferms i donem tot el nostre suport al govern català i els partits polítics que treballen per la nostra dignitat com a poble. Però al mateix temps hem d'exigir-los que siguin valents i no defalleixin i, sobretot, que no ens enganyin.

És molt trist que per culpa d'uns impresentables governants espanyols, tan sovint haguem de sortir al carrer per reclamar els nostres drets, per exigir que ens respectin el que és nostre. Podríem entendre'ns si realment ens estimessin, però cada vegada hi ha més catalans, de diferents procedències i maneres de pensar, que s'adonen que Espanya només ens deixa com a opció, sortir-ne el més aviat possible, per treballar tots plegats amb il·lusió per refer-nos de la crisi i construir un país millor. Ara toca defensar l'escola i la llengua dels nostres fills, però al darrere de tot plegat hi ha la defensa d'un estat català independent.

El govern espanyol dóna la majoria absoluta a Mas

A ningú no hauria de sorprendre que el conjunt d'actuacions i joc brut del govern espanyol i els seus col·laboradors afavoreix la majoria absoluta de CIU. Sempre s'ha vist que la víctima genera compassió i suport, i en el cas d'una campanya electoral és la millor manera d'augmentar els votants. Si fins ara CIU es quedava a prop de la majoria absoluta, amb aquesta ajuda dels nacionalistes espanyols, pot molt ben ser que l'aconsegueixi.

No sé en què acabarà tot plegat, però hi veig més avantatges per a Mas que no pas per als seus oponents, sobretot els de la franja espanyolista. El fet que un diari com El Mundo, que la majoria té ben apresa la seva tendència i el seu fanatisme nacionalista espanyol, no els dóna cap mena de credibilitat. El paper que hi juguen els ministres Montoro i Fernández Díaz, acaben de brodar allò que comentava ahir de la monarquia bananera, en aquest cas no pas per decisions rares, sinó per inconsistència i incapacitat de lligar amb coherència i autoritat quatre paraules seguides.

Ens queden quatre dies de campanya, però molts més d'atacs sistemàtics per part dels espanyols casposos. La gran sort és que les seves campanyes siguin tan barroeres. Patiríem molt més si l'enemic fos més intel·ligent i la seva estratègia més elaborada. Desconfiem dels que no diuen gaire res, no fos cas que n'estiguessin preparant una d'important. No patiu pels que borden a tothora, sinó pels que se us poden saltar a sobre sense que us n'adoneu. Seny, paciència i picardia és el que necessitem per aconseguir els nostres objectius. No badem!

La poca imaginació d'ICV

El PSC desorientat, com diu Balmón, i ICV sense imaginació (el lema de la campanya és ridícul i fa pena), ja tenim dos partits que poden repartir-se el pastís, CIU i ERC.

El gran ventall d'opcions polítiques et permet escollir la millor per a cada ocasió, cosa que no poden dir els espanyols. El problema, en tot cas, és que es tracti d'opcions fiables, de confiança. Alguns partits es perden en la mateixa campanya electoral. La por del PP i el lema d'ICV, per exemple, donen força a CIU, i l'ajuden a fer amics i que més persones el vagin a votar.

La desorientació del PSC, que necessita temps per trobar un líder amb cara i ulls (en tenen de molt millors que l'actual), i temps per construir el nou partit que fa falta a Catalunya, també afavoreix  CIU.

La novetat en aquestes eleccions serà la participació de la CUP, que està per veure a qui li tocarà el rebre, és a dir, de quins vots es nodrirà. I per una altra banda hi ha SI que l'anterior vegada es va veure afavorida per la imatge i carisme, llavors, de Joan Laporta. M'imagino que les sortides de to i la mala educació del notari Tena els pot dur a desaparèixer del Parlament. Catalunya necessita uns independentistes més responsables i sense tant d'ímpetu. ERC? La CUP?

C's està buscant els vots perduts del PP i el PSOE (els nacionalistes espanyols del PSC), i això els pot permetre fins i tot augmentar el nombre de diputats. El resultat d'ICV, si millora, com caldria esperar, no serà gràcies al lema de campanya ni al discurs ensopit i monòton de Joan Herrera, sinó als vots rebotats del PSC.

L'impresentable ministre de Cultura

Si Espanya fos un país normal i el seu govern fos responsable i transparent, el senyor Wert hauria estat cessat. L'haurien cessat per provocador i ruc, per amenaçar i demostrar el seu perfil dictatorial. Diuen que el rei ha renyat Rajoy per les declaracions del ministre. Potser és veritat, tot i que del rei ja no n'esperem gaire res.

El problema de Rajoy és que depurant el ministre no arregla massa res. N'hi queden d'altres que no són pas millors, com el ministre d'afers estrangers. Aquest senyor ja veu nazis arreu. Per a ell són nazis els que defensen plantejaments diferents als seus. Els nacionalistes són els altres. Els que defensen la superioritat de l'espanyolisme no són nacionalistes. Què són doncs?

La llàstima de tot plegat és que mentre ens entretenim contemplant i escoltant aquest conjunt d'irresponsables, el país s'enfonsa i una bona part de la població viu en la pobresa. Tot hi fa, i podem entendre que acusin els catalans de prioritzar la independència a la crisi econòmica, però Rajoy i els seus hi tenen molt a veure. Una política econòmica injusta, prioritzant els amics i menystenint els catalans, provoca que la paciència s'acabi i que diguem Prou!

Avui les persones favorables a continuar junts s'han manifestat a Barcelona. Curiosament, aquesta vegada el nombre estimat de participants que dóna la delegada del govern espanyol multiplica per deu el nombre que dóna la policia local. Sempre és el contrari. No és estrany que desconfiem tant d'aquesta delegació governamental, sigui qui sigui la delegada.

El senyor Wert ens ajuda millor des del ministeri que no pas des d'Intereconomia. A Espanya li anava més bé quan actuava de tertulià.

Espanya no ens entén ni s'ho creuen. I nosaltres?

Avui, repassant el diari ARA, m'ha preocupat el to dels articles de l'Iu Forn, l'Empar Moliner i en Sebastià Alzamora, amb els que acostumo riure molt, no pas perquè diguin tonteries, sinó per la seva capacitat de fer broma en coses ben serioses. És allò de riure's del mort i de qui el vetlla.

Avui els tres columnistes parlaven molt seriosament. Tots tres parlaven de temes relacionats amb la manifestació de dimarts i, sobretot, de les reaccions dels nacionalistes espanyols. He dit que m'ha preocupat perquè després de la manifestació de la Diada i els efectes que produirà, hem de ser capaços d'actuar amb la mateixa naturalitat d'abans. Amb la mateixa serietat i compromís que abans, sense que les tensions que es produiran ens posin nerviosos i ens facin perdre la compostura. Els articulistes han de continuar amb el mateix to de sempre, crítics davant la injustícia i la ignorància política, amb sorna i enginy.

Nosaltres hem de continuar defensant els nostres principis i creences. Sigui el sistema federal o la independència, hem d'aprofitar tots els fòrums possibles per debatre i consensuar postures justes i factibles, sense oblidar els problemes actuals que afecten d'una manera especial les classes més vulnerables.

Catalunya és dels catalans, de tots els catalans, i ha d'arribar un moment que ens haurem de definir. Si hi ha postures confrontades, caldrà decidir per l'opció majoritària, i en aquest cas estic d'acord amb en Joan Herrera quan ahir deia que no podíem estar parlant de majories del 51%, sinó que hauríem d'anar a majories molt més àmplies, i això no ho aconseguirem amb baralles entre partits polítics, ni arraconant aquells que no pensen com nosaltres. Hi ha molta feina i tots som necessaris.

Espanya no ens ha entès mai, i ha cregut que podia fer i desfer sense tenir-nos en compte. En això crec que hi estan d'acord tots els partits catalans. Ara Espanya no es creu el que està veient i pensa que estem jugant amb foc, sense cap tipus de convicció. El més problemàtic és descobrir si nosaltres ens ho creiem. N'hi ha uns quants que no. Quants?

No és bo que des de la premsa ens vulguin confondre

Acostumo a llegir els escrits de Francesc de Carreras a La Vanguardia, per allò de conèixer l'opinió dels esdeveniments, de persones que pensen de manera diferent a mi, però que ho argumenten i ajuden a reflexionar. A vegades per consolidar els propis pensaments, en altres ocasions per contrastar i refinar la pròpia opinió de les coses.

Haig de dir que normalment estic d'acord amb la seva argumentació, però discrepo de la seva ideologia. Aprenc de les seves lliçons de dret, però em grinyolen els seus principis polítics. A l'article d'avui, però, la seva argumentació no és consistent perquè parteix d'una base falsa i interessada. No és cert que Catalunya es mobilitzi contra l'Estat per una mala gestió del propi govern. Estaríem d'acord en que caldria demanar responsabilitats per la mala gestió, l'estatal i l'autonòmica, però la mobilització que es proposa des del govern català és per a un canvi en el sistema de finançament. Que l'articulista no ens vulgui confondre!

Penso que en aquesta ocasió Francesc de Carreras no ha estat honest en el seu escrit, provablement per la seva animadversió a tot allò que fa olor de nacionalisme català, i això no està bé. No pot ser que critiqui la posició del govern i d'una bona part de la ciutadania, falsejant els motius de la moguda. Continuaré, però, llegint els seus articles periodístics perquè els considero pedagògics, sense oblidar quina és la seva manera de pensar i què desitja per als catalans.

Haig de dir que en el post d'avui volia parlar sobre un apunt que he llegit d'esquitllada, però que no he pogut contrastar enlloc. Em va semblar llegir en una piulada que el govern de l'Estat justificava l'augment de l'IVA a temes culturals perquè els considerava entreteniment i no cultura. M'agradaria que algú m'ho confirmés, perquè si és cert ho podrem inscriure dins el llibre dels despropòsits del govern del PP.

La defensa dels nostres drets ens fa perdre molta energia

Ho deia Felip Puig i també el sotsdirector de l'Ara, avui. Els polítics espanyols han fet més per al sentiment independentista que nosaltres mateixos. Quan vols evitar el rebuig, el pitjor que pots fer és pressionar i maltractar l'altre. Això és el que ens han estat fent des del menyspreu d'Aznar per 'les xapes' de la matrícula dels cotxes, fins a la retallada dels nostres drets per part d'un Tribunal Constitucional deslegitimat.

El més preocupant de tot plegat és la pèrdua d'energia per defensar el nostre dret a sentir-nos un poble sobirà diferent d'Espanya. Tenen raó molts polítics espanyols quan diuen que ens dediquem massa a parlar de nacionalisme. No s'adonen, però que són ells qui ens hi obliguen. Potser esperen que ens oblidem de qui som i de què volem.

Us imagineu què hauríem pogut haver estat fent tots aquests anys totes les persones que ens hem dedicat a parlar del dret d'autodeterminació, de l'espoli fiscal que patim, a defensar la bondat i legitimitat de la immersió lingüística, a defensar el nostre dret a parlar en català... Tot plegat un esforç innecessari si els polítics de torn haguessin estat realment demòcrates i intel·ligents.

El rebuig a Espanya ens ve donat per la seva voluntat de fer-nos petits, insignificants. De voler uniformar un Estat que no és uniforme. De voler menysprear la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història, els nostres orígens... Tot ho volen convertir en pur folklore i per aquí no hi passem.

L'opció que defensava o encara defensen molts militants del PSC, d'un federalisme asimètric, no era una mala opció, però hi havíem d'estar d'acord i entendre bé el seu significat. El problema ha estat que els partits espanyols en el poder, només ho han entès com una excusa per adquirir certs privilegis, i no pas drets, i s'han tancat en banda quan se'ls ha dit que nosaltres no havíem d'estar permanentment subvencionant la resta d'Espanya, sense límit en l'import ni en la destinació dels recursos. Europa ja ha dit prou, i ara ens toca a nosaltres.

Aquest cercle viciós en què ens han ficat ha privat d'avançar en molts aspectes, i això és el més trist de tot. És per això que ara hem de dir clarament què volem i on volem arribar. Per això ens calen també polítics de nivell, que no es dediquin només a criticar els altres i siguin incapaços de liderar el camí cap a la sobirania plena.

Espanya va per terra

Dir que Espanya està caient no és cap exageració. Avui ho hem pogut comprovar. La immensa bandera que onejava a Madrid, com a símbol de l'Estat espanyol, la mare pàtria, ha anat per terra. Sortosament no ha ferit ningú, tret de l'orgull de molts nacionalistes espanyols. Però això no ha estat tot. La màxima figura d'Espanya, el rei, també ha anat de morros a terra. També, per sort, no hem de lamentar lesionats, tret del propi rei, però de manera lleu.

Com podeu veure, el clima no és el més òptim per a Espanya, i encara hi hem d'afegir les notícies que ens arriben des d'Europa, on sembla que fem marxa enrere respecte a les paraules del Banc Central Europeu de fa pocs dies, i així s'ha reflectit en l'enfonsada de l'Ibex 35, i la pujada de la prima de risc.

Rajoy no ha canviat, i continua sense explicar res, i encara té la barra de dir que no estarà canviant d'opinió constantment. Com si no ho hagués estat fent des de que va prendre possessió de la presidència del govern.

Senyors, Espanya va per terra i no trobem qui la pugui aixecar. I a sobre el govern català planta el ministre Montoro, quan més ens necessiten. Serem capaços de negar-los el pa? Serem tan cruels de deixar-los que s'arrosseguin, sense fer cap gest?

Les paraules del conseller Mas-Colell aquesta tarda semblaria que van en la línia de donar peixet i permetre que Espanya respiri una mica. Alguns temem que no ens oblidem dels passos fets fins ara i tornem a les de sempre, és a dir, continuar pagant les autopistes gratuïtes dels espanyols, i aguantant l'espoli fiscal que tenim tan assumit. Sr. Mas, no ens defraudi!

La transcendència de "la Roja" a Arenys de Mar

L'altre dia, tot parlant de Servei Públic i Privat, en una sessió formativa, va sortir el tema de la transformació de la societat, i ens varen fer notar que els que més havien transformat el món havien estat personatges com l'Steve Jobs o en Bill Gates, més que no pas el mateix president dels EUA o qualsevol altre polític a qui se li suposa que hi té una voluntat i missió. 

També vàrem fer memòria de l'engany de l'expresident Aznar, quan tot privatitzant la indústria elèctrica ens volia convèncer que el preu s'abaratiria. Avui la premsa crec que parlava que el seu cost, en deu anys, s'havia doblat. Gairebé res. Avui dia 1 de juliol s'han tornat a apujar els preus. Ja he perdut el compte del percentatge acumulat. Només sé que mentre els preus s'apugen, els sous es retallen, i moltes pensions o aportacions econòmiques, s'acaben. 

Però la gran discussió d'aquests dies a la xarxa arenyautes és si l'ajuntament de la vila ha d'organitzar la retransmissió, en pantalla gegant, de la final de l'Eurocopa, on s'enfronten els italians amb "la Roja". En aquests tipus de discussions sempre hi surten els vessants econòmic i l'identitari. 

De la mateixa manera que els nacionalistes espanyols consideren que ensenyar el català és una despesa inútil, en el cas de retransmetre "la Roja" és, per a molts nacionalistes catalans, llençar els diners. El cert és que al final no he acabat d'entendre si l'operació la costejava l'ajuntament, o sigui amb els diners de tots, o bé hi havia uns espònsors, entre ells el pare d'en Cesc, que se'n feien càrrec. Jo no hi aniré, i si continua plovent potser tampoc es podrà muntar la pantalla, però m'agradaria pensar que a l'ajuntament no li costa ni un duro i potser millor, com deia algun dels participants a la xarxa, es prioritzi que els vilatans en puguin gaudir tot fent una consumició en alguna de les terrasses de la Riera, o el Passeig de Mar. 

De tot plegat, però, el més ridícul és la valoració que alguns fan de qui és més independentista. Això d'anar en contra d'Espanya és el que més punts acumula a l'aspirant a guanyar el títol de 'més independentista de la vila'. Permeteu-me que no em posi a riure, perquè més aviat fa plorar. Així no anirem gaire lluny. El nostre nacionalisme de barretina i espardenya no ens treu de cap tràngol.