Pendents de Saxònia-Anhalt

Aquest cap de setmana hem estat pendents de les eleccions al land alemany de Saxònia-Anhalt. I ho hem seguit no pas perquè ens interessi especial aquesta part del territori i la seva gent, sinó pel fet que tots els pronòstics preveien una gran victòria de l'extrema dreta que representa el partit polític AfD, amb tot el que pot significar per al futur d'Europa i concretament d'Espanya.

Perquè l'any vinent, a tot tardar, hi haurà eleccions estatals i coneixem molt bé els pronòstics i sabem que no fallaran. La dreta i l'extrema dreta ho tenen tot de cara. Sigui perquè bufen els aires favorables arreu, o bé perquè l'esquerra i els partits tradicionals i moderats, no han fet bé la feina. Ara tot són lamentacions. Ara que ja no hi podem fer gairebé res per evitar-ho.

Perquè la dreta espanyola és una dreta nostàlgica del passat i venjativa, i no una dreta civilitzada que defensi els seus per la via democràtica i participativa. I aquí hi ha el problema. L'alternança entre dreta i esquerra no seria cap drama si estiguéssim parlant de partits polítics demòcrates i dialogants. Això no passa, i per això ens fixem tant en els altres països on, la dreta, tot i comportar-se amb uns paràmetres més democràtics, està rebent batzegades per part de l'extrema dreta.

Europa veurà augmentar el pes de l'extrema dreta, no només d'aquest land alemany, sinó de la resta de lands, de França i d'altres països menys significats, però que van sumant. Espanya és l'excepció europea, però això s'acaba i no volem ni imaginar-nos com podem acabar.

Els fets de Ceuta, molt mal portats pel govern de torn, han estat una excusa per l'extrema dreta per desestabilitzar el govern socialista. El PP, sense cap mena de sentit d'Estat, s'hi ha posat d'esquena i això es paga. És una llàstima que per resoldre el futur s'hagi de passar per períodes negres que s'allarguen en el temps.

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Macron o l'extrema dreta

Avui té lloc la segona volta de les eleccions presidencials a França on s'enfronten l'actual president Macron i la líder de l'extrema dreta Le Pen. Tots els ulls mirant a França amb la por al cos per saber què passa allà i quina força arribarà a tenir una presidenciable que s'ha vist beneficiada per la poca empatia del president francès, un mal menor per a molts i que el pot portar a repetir la presidència només pel fet de no voler tenir l'extrema dreta manant al país.

L'Europa democràtica no vol sentir a parlar de la possibilitat que guanyés l'extrema dreta, però convindria que analitzés què s'ha fet malament perquè s'hagi arribat a aquesta situació. El cas de França no és únic, però sí que té molta rellevància. No és el mateix que l'extrema dreta governi a Polònia o Hongria, que no pas que ho faci a França. El futur del Continent no seria el mateix.

L'escrit és més efímer que mai, perquè en poques hores sabrem quin haurà estat el resultat, però ajuda a reflexionar sobre la importància del dia a dia en política, i de les conseqüències de molts actes a l'hora de governar un país. També ens fa pensar en casa nostra, amb el que ha passat recentment a Castella i Lleó, el que pot esdevenir-se properament a Andalusia, i en poc més d'un any a nivell espanyol.

Com a catalans ens hem de sentir més preocupats que ningú, perquè un triomf de l'extrema dreta ens colpeix doblement. Per una banda ens limitaria els drets de qualsevol persona, però al mateix temps ens afectaria de manera important davant els nostres anhels de sobirania i tracte just. 

Alguns hem viscut el franquisme i totes les limitacions que com a poble vàrem tenir, però també l'esperança d'un món més just i democràtic, que no ha acabat de funcionar, però que ens ha permès moltes llibertats. Tornar enrere sempre és negatiu, i en el nostre cas força problemàtic. No hem encara recuperat moltes de les nostres reivindicacions, i en podríem tornar a perdre de molt importants. No hem de témer només la gota malaia de Ciutadans, sinó que hi ha afegida la contundència del discurs de Vox, que va molt més enllà.

Quant més lluny tinguem l'extrema dreta de casa, molt millor. És per això que malgrat tots els defectes que puguem atribuir al president francès, des del veïnatge desitgem que s'emporti la victòria en aquestes eleccions, i en tot cas que treballin millors les eleccions legislatives properes.

Espanya abandona els sahrauís

M'ha entristit conèixer la notícia sobre el canvi de posicionament del govern espanyol respecte el Marroc i el seu conflicte amb el Sàhara. De fet, podíem pensar que tot acabaria d'aquesta manera, sobretot analitzant el paper que el PSOE ha tingut en tot aquest afer i en tot el que fa referència a la sobirania dels pobles.

Espanya va deixar a l'estacada el poble sahrauí i això ho va aprofitar el Marroc per fer-se amo de la situació. Tot i les diferents resolucions de les Nacions Unides, favorables al referèndum d'autodeterminació del Sàhara, mai s'ha trobat el moment de posar-ho en pràctica. El Marroc ha estat molt llest i finalment ha aconseguit que els EUA, amb Trump de president, o Espanya, amb el socialista Pedro Sánchez, claudiquessin a favor d'ells i en contra del poble sahrauí.

Les reivindicacions del front polisario durant tants anys, no han aconseguit que Espanya els donés el suport que sí que moltes famílies espanyoles han brindat, acollint els seus fills durant les vacances d'estiu. A casa nostra vàrem tenir l'Ahmed un estiu, moguts per la ràbia del que Espanya havia permès mentre Franco moria al llit.

He vist que Podemos hi està en contra, i és lògic si tenim en compte el paper que ha jugat l'esquerra espanyola en tot aquest afer. Cada vegada queda més clar quin és el paper dels socialistes espanyols, ben allunyats dels principis progressistes de la nostra societat democràtica. Són massa desenganys els que hem patit d'aquests entabanadors de serpents, que només procuren mantenir-se al poder, sense que les classes populars en treguin cap benefici. 

Governi qui governi a l'Estat espanyol, els perdedors sempre són els mateixos, i en aquest cas, les víctimes són els sahrauís. No sé quina serà la reacció d'Algèria, que sempre ha defensat, d'alguna manera, el front polisario, més per interessos polítics en la seva lluita contra el Marroc, que res més. Avui ja es parlava si això podria tenir efectes en la comercialització del gas que procedent d'Algèria podria acabar arribant a Europa. Malauradament, no crec que tot plegat vagi més enllà que unes declaracions de rebuig a la decisió presa pel govern espanyol. Trist, un dia molt trist!

La regidora tampoc dimitirà... molt probablement

Si dimecres parlava de la fotografia del grup de paellada de la Pilar Rahola, amb més de vint persones juntes i sense mascareta, amb el vicepresident del govern de protagonista, avui podem parlar d'una mala praxis d'una regidora de l'equip de govern municipal d'Arenys de Mar.

Segons reconeix la mateixa regidora, va treure la brossa i la va deixar en un dels punts negres de la vila, una hora abans de l'hora permesa. De seguida ha corregut a donar explicacions, davant la petició de dimissió, per part d'un grup municipal de l'oposició.

Ja comentava dimecres que en el nostre país és molt rar veure algun polític dimitir per una actuació incorrecta. No acostuma a passar i sempre hi ha excuses. Jo penso que per salut democràtica els nostres polítics haurien d'assumir els errors i presentar la dimissió.

Arenys de Mar pateix un problema que ha esdevingut endèmic, de brutícia als carrers. No només per una mala gestió de la recollida selectiva de la brossa. Per exemple podem posar el Camí de la Pietat, un recorregut que a vegades fan alguns turistes que segueixen la ruta Espriu. Allà, des de fa mesos hi ha un parell de sacs de runa, amb brossa incorporada, que ningú ha retirat i el govern municipal ha estat incapaç de posar-hi solució. Potser és que la regidora responsable de la via pública no s'hi passeja, o bé ho troba tan normal que això estigui d'aquesta manera.

Doncs si Arenys és brut ja he dit moltes vegades que també és culpa nostra que no som polits i no ens comportem prou adequadament. Demanem a l'equip de govern millorar la seva gestió i també fer pedagogia. El que no esperàvem és un mal comportament d'un membre del govern. Cal predicar amb l'exemple.

És una llàstima tot plegat, perquè encara queden dos anys més de govern i no creiem que es millori la seva gestió municipal, però el problema més greu és que no hi ha esperances que surtin persones capacitades per gestionar bé el nostre Ajuntament. 

Quant a l'exemple que comento avui de la regidora incomplint la normativa per treure la brossa de casa al carrer, crec que seria una bona acció presentar la dimissió i donar exemple a la resta dels vilatans.

Vergonya de polítics!

Aquests dies bona part de les notícies giren al voltant de la formació de govern a Catalunya, i les negociacions que es mig trenquen entre ERC i JxCat, posant accent en alguna o altra qüestió. Ahir parlava del fred a l'exili i avui em referiré a la vergonya que ens fan passar molts dels dirigents independentistes i en concret la diputada Elsa Artadi i el pres polític Jordi Sánchez.

No cal dir que si em demanessin l'opinió jo els aconsellaria que dimitissin i se n'anessin a casa. En el cas d'en Jordi Sánchez, malauradament, és la presó qui el té injustament empresonat. Ara el col·loquem a la pila dels polítics independentistes, però la seva causa va ser liderar una manifestació que en cap cas es pot considerar violenta. Realment el cas dels dos jordis és un cas de vergonya democràtica i la història se'n farà ressò durant molts anys.

Avui, però ens trobem en un atzucac que dura des de fa molts mesos i que no s'hi veu solució, ja que sigui amb pacte o sense, no s'acaba de veure un futur positiu per al nostre país. A casa diríem que el que està passant és que quan un lliga l'altre afluixa. Un dia uns diuen que formin govern en minoria, i quan els altres s'ho prenen al peu de la lletra, llavors els primers els amenacen en no donar-los suport per al nomenament del president.

A mi, personalment, m'han decaigut molt, sobretot els dos personatges que he nomenat. D'Artadi s'ha de dir que no n'he esperat mai gairebé res, però d'en Jordi Sánchez sí que en tenia un millor concepte. M'imagino que el seu paper no és fàcil, però hi ha una cosa que sempre s'ha de tenir en compte i és la possibilitat de dimitir, quan no te'n surts.

Queden encara uns dies per saber el final del relat, si anem a unes noves eleccions o no. El problema és que fins i tot en el cas d'unes noves eleccions no hi ha cap garantia que els resultats aconsegueixin treure'ns del forat on estem immersos. Què hauria de passar perquè les coses canviessin? Mentre l'independentisme sumi majoria absoluta i no hi hagi un relleu important en els protagonistes dels tres partits, no hi veig solució, i molt em temo que hi ha poca gent disposada a substituir-los. Qualsevol s'hi embolica!

L'Eurocambra es pronuncia

Avui s'aixeca la immunitat de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Aquest vespre se sabrà si l'Eurocambra permet que els tres polítics independentistes catalans quedin en mans de la Justícia per a ser extradits a Espanya, un pas que haurà de decidir finalment la justícia belga.

Tot fa pensar que el vot serà favorable, tenint en compte quina és la voluntat dels dos grups majoritaris del Parlament Europeu. Per altra banda, el tres diputats europeus pensen recórrer la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per considerar que hi ha hagut irregularitats en el procediment.

La confiança dels polítics catalans és que la justícia belga, en última instància, es pronunciï tal com va fer en el cas del conseller Puig, i per tant tot quedi igual, amb els tres polítics lliures per Europa sense poder tornar al seu país.

El seguiment de tot aquest procés ens haurà servit per entendre una mica més com funciona tot això del món judicial, però sobretot per comprovar les diferències entre la justícia espanyola i l'europea. Ens hem adonat que l'evolució democràtica no ha existit en l'àmbit judicial, i que ens trobem massa propers a postulats autoritaris del temps del franquisme.

Malgrat que Europa no ha fet un pas endavant per defensar els interessos catalans, en tot aquest litigi amb Espanya, sí que hem d'acceptar que ha servit per qüestionar la manera de funcionar dels tribunals de justícia espanyols. Si més no permetent que els nostres polítics puguin viure lliurement a l'exili. 

Que quedi clara també la postura del PP i del PSOE, i que ningú compti en que aquests últims facin res per millorar la situació dels nostres polítics. Un fet que ja ha quedat en evidència amb el tema dels indults frustrats als presos polítics, malgrat les promeses que, com sempre, deixen de complir-se per part del president socialista.

La fiscalia contundent amb els presos polítics

Als presos polítics ni aigua! Això semblaria ser la consigna de la fiscalia espanyola respecte als presos polítics independentistes. S'ha anat a fons fins a treure'ls el tercer grau, que els permetia dormir els caps de setmana a casa, i a més sembla ser que tampoc no els vol deixar sortir a treballar. Els vol presos del tot i aïllats d'aquest món.

La paraula més repetida al voltant d'aquesta notícia ha estat "venjança". És ben clar que la línia entre política i justícia ha desaparegut i ara qui mana és el poder judicial. Els polítics estan a disposició dels jutges i això només afecta els presos i exiliats independentistes.

Voldria pensar que així ho veu tothom, tant si agrada com no. Que no és una mania dels independentistes i simpatitzants, sinó que els unionistes també se n'adonen, encara que ja els hi vagi bé. He sentit pocs comentaris de la seva banda, però me'ls puc imaginar.

L'altre dia llegia qui es preguntava, per què hem de votar si qui pren les decisions són els tribunals? Crec que s'ha traspassat una línia vermella que de moment només afecta els independentistes catalans, però com molt bé avisava Rufián, arribarà un dia en què s'hi trobaran immersos polítics de formacions que ara es freguen les mans.

El paper d'ERC, que ha defensat el diàleg amb el PSOE, és el que es troba amb més perill. Amb les decisions de la fiscalia el PSOE queda retratat. S'ha fet amb el vistiplau o a la seva esquena, però li resultarà molt complicat justificar-ho, al marge de declaracions d'aquelles que no porten enlloc.

La taula de diàleg no s'ha reunit aquest mes de juliol, i molts considerem que trigarà a fer-ho. La situació actual no facilita cap tipus de diàleg, perquè s'ha anat molt lluny, posant en dubte la legalitat democràtica de les seves instruccions. El recurs europeu és molt llunyà i es manté com una esperança remota, quan hauran passat molts anys. Europa no està per ficar-se en aquests temes, i això és el que salva la pell de l'Estat espanyol, a costa de la repressió dels nostres presos polítics. 

Hem sentit a parlar de cop d’estat

Quan se'ns a parlar de cops d'estat no et situes a Europa, sinó més aviat en algun país sud-americà o de l'Àfrica, perquè entens que al nostre entorn tot està més o menys travat i que formes part d'una àrea democràtica on els cops d'estat es troben molt lluny en la història passada. Resulta, però que aquests dies ho hem escoltat al Congrés de Diputats, a Madrid, a la capital del que considerem un país democràtic consolidat, després d'una transició de més de quaranta anys.

És precisament aquesta mala transició democràtica des del franquisme fins ara el que ha fet que l'amenaça d'un cop d'estat no es trobi tan lluny, i que només el fet de trobar-nos en un entorn consolidat democràticament ens pot arribar a salvar. Hem constatat que no tothom ha fet la transició, com és el cas del poder judicial, i que quan no governa la dreta, hi ha una pell molt fina que no permet segons quines idees i accions.

No cal dir que em sobtaria que el nostre país patís un cop d'estat, encara que pugui estar en l'ànim de molta més gent de la que ens pensem, amb uns partits polítics, com Vox o el mateix PP, que han retrocedit en els seus principis i valors democràtics. Malgrat tot és preocupant que en els ambients polítics i socials aquesta possibilitat sorgeixi i que algú s'hi aferri com a una solució a la situació caòtica que estem vivint.

No sé qui ha despertat a qui, però no és bo per al nostre país que aquest discurs corri entre la gent, perquè ajuda a crear un sentiment d'incerteses sobre el futur que frenen qualsevol iniciativa econòmica que pugui necessitar ara el nostre país, després de l'epidèmia del coronavirus. Tant de bo que tot quedi en una anècdota i no se'n parli més, però parlar de terroristes als qui varen enfrontar-se al franquisme, o animar la Guàrdia Civil a enfrontar-se al govern de l'Estat, no és una bona praxis.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

La lacra de la dreta espanyola

Els fets de Turíngia demostren el distanciament entre la dreta europea i l'espanyola. La dimissió del primer ministre de Turíngia per haver assolit el càrrec gràcies als vots de l'extrema dreta deixa en evidència el PP i C's que s'han servit dels vots de Vox per aconseguir governar a Madrid, Andalusia o a Múrcia. Aquí a Espanya no hi ha manies. La qüestió és sumar, perquè ni valors ni principis ètics tenen cap consideració.

Quan vaig llegir que el lliberal alemany seria primer ministre gràcies a la ultradreta, em vaig espantar. Em vaig imaginar que Alemanya havia caigut en el mateix parany de blanquejar l'extrema dreta. L'ensurt no va durar ni vint-i-quatre hores, amb la dimissió per responsabilitat democràtica.

Ho tenim fotut a casa nostra, perquè ni el PP ni C's són una dreta democràtica, sinó que tenen el pòsit del franquisme. Per a ells tot s'hi val per governar. No hi ha principis democràtics que valguin si el poder està en joc. Ho hem vist des del primer dia, però ens ha semblat que podia tractar-se d'imaginacions nostres, que potser els infravaloràvem... Una vegada més ha quedat demostrat que la salut democràtica espanyola és molt precària. Contínuament estem lluitant entre la dignitat democràtica i l'autoritarisme més salvatge d'uns hereus del franquisme que han persistit, i que avui reben una gran ajuda del poder judicial.

El desvergonyiment de la política

Cada dia tinc més clar que s'ha de ser un desvergonyit per empatisar amb la política actual. I no em refereixo només en la política del nostre país, sinó la universal, la que es fa un tip d'autoanomenar-se democràtica i participativa. 

L'absolució del president dels EUA al Senat Nord-americà és una mostra del cinisme i el desvergonyiment de la classe política. Per més evidència que hi hagi d'uns fets, no li toca el rebre a l'estafador si té suficient suport al Senat. 

No és estrany llavors que passi el passa al nostre país amb uns polítics de joguina, sense credibilitat ni  capacitat per liderar uns partits que es diuen demòcrates. Si el mirall són les grans nacions, avui no hi ha enlloc models a seguir que es mantinguin ferms contra qualsevol tipus de corrupció, també la política.

Les declaracions de la triple dreta espanyola davant la trobada dels presidents espanyol i català són una demostració més de la incapacitat d'aquests tres partits de construir des de l'oposició. Actuen com uns partits de fireta, sense educació ni arguments sòlids i defensables.

Tindrem temps per valorar el diàleg entre els dos governs, perquè avui tot era de color de rosa, i potser és el que calia, abans d'entrar en matèria i defensar els diferents posicionaments. Haig de dir que tinc molt poca confiança dipositada en aquest diàleg anunciat, però també cal distingir la manera de fer d'uns i altres polítics. De moment no podem confiar en res que vingui de la dreta espanyola, i esperar que la capacitat de diàleg del PSOE sigui millor que pocs mesos enrere, quan no es necessitava el suport d'ERC per esdevenir president del govern espanyol ni per aprovar els pressupostos.

Per què la unanimitat és sospitosa?

La informació sobre els arguments dels jutges díscols del Tribunal Constitucional et fa veure que a Espanya la Justícia està en perill, perquè no actua de manera ponderada i democràtica, sinó que està totalment prostituïda segons la manera de pensar personal dels jutges, la majoria dels quals són de tarannà conservador i alguns amb ideologia franquista.

Els tres jutges que varen discrepar de la resta, tenen molt clar que el Tribunal Suprem no va actuar correctament quan no va permetre que Junqueras sortís de la presó i exercís el seu càrrec polític fora de la presó, primer com a Diputat i després com a Parlamentari, estant en presó preventiva, i ho consideren una vulneració dels drets polítics d'Oriol Junqueras.

Com acostuma a passar, sempre surten les coses quan ja és massa tard, i això que ja ho pressentíem. Aquesta lentitud judicial permet que decisions errònies no puguin corregir-se perquè les circumstàncies ja han canviat. Ara estem a l'expectativa de què diu el Tribunal Europeu de Justícia sobre la immunitat o no d'Oriol Junqueras i en conseqüència de Puigdemont i Comín. 

En situació normal, el Poder judicial espanyol hauria d'estar molt nerviós per conèixer la decisió del Tribunal Europeu, però no és així. Aquí, a l'Estat espanyol, hi ha massa orgull en tot i a tot arreu, com per arribar a pensar que les coses es fan malament, i en tot cas són els altres els que s'equivoquen.

Borrell és l'exemple perfecte del mascle alfa espanyol, que ho fa tot bé i pot criticar a tothom, sigui del tema que sigui. No entenc com encara hi ha gent que creu en ell. Una persona que ha demostrat des del primer dia que no és un polític transparent i net, però sí que és cert que obté molts encàrrecs. Potser per això va tan malament tot plegat!

Els avaladors de Vox al Congrés de Diputats

La pregunta que ens hem fet molts ha estat qui ha provocat la pujada de l'extrema dreta a Espanya. Les opinions són variades i tothom té la seva idea que argumenta d'una manera o altra. Alguns ho fan motivats pel propi interès de culpar els altres.

La pressió dels independentistes que posen en perill la unitat d'Espanya, ha estat per algunes persones la causa de l'ascens de l'extrema dreta, com a garants de la unitat, com si aquest discurs no es trobés entre les altres formacions espanyoles. Algú, honestament, creu que el PSOE no defensa la unitat d'Espanya? I el PP o C's no han estat prou clars a l'hora de defensar-la? No podem negar que l'independentisme envalenteix l'extrema dreta, però d'aquí a donar-li la culpa del què ha passat a Espanya hi ha una gran diferència.

La meva modesta opinió és que l'ambient actual a nivell europeu és encara favorable a proclames feixistes i d'involució democràtica. Els mals resultats de la gestió política dels partits tradicionals ajuda a que el populisme agafi força, i és en el populisme on l'extrema dreta s'hi repenja.

A diferència, però de la majoria de països europeus, on la dreta moderada ha establert barreres davant l'auge de l'extrema dreta, a Espanya s'hi ha aliat, configurant governs de coalició que l'ha fet més forta davant l'opinió pública. Els exemples d'Andalusia o Madrid, són claus per a l'acceptació de Vox com una força política dins del sistema democràtic espanyol, la qual cosa és, al meu entendre, la millor ajuda perquè en les primeres eleccions hagi experimentat aquest increment tan alt per acabar sent la tercera força política del Congrés de Diputats.

No saber veure que han estat el PP i C's, amb la complicitat del PSOE, els avaladors de Vox és d'una ingenuïtat o mala fe imperdonable.

Cap de setmana de manifestacions

Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.

A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.

Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.

Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.

Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.

Érem sis-cents mil

No ens hi vàrem inscriure, però hi hem anat. No ha estat el resultat de la palleta curta, palleta llarga, sinó de valorar el sentit, més que no pas les ganes. Hem estat una colla de gent que hi hem assistit emprenyats amb el govern. He tingut el president davant meu, saludant els meus veïns. No m'ha sortit cap comentari, perquè no era el moment. Estava gaudint de la resposta de la gent, i m'he mossegat la llengua.

Governar no és fàcil, però quan un s'hi fica, ha de ser conseqüent. No estic d'acord amb l'actual govern. Ja ho he dit moltes vegades en aquest espai. No estan legitimats per demanar-nos que ens manifestem al carrer. Ho hem fet, no per ells, sinó perquè valorem l'esforç de la gent que amb ganes i una certa innocència es desplaça a la capital per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels nostres polítics. Ho hem fet pels polítics presos i exiliats. Ho hem fet per ells.

Després de la manifestació d'aquesta tarda, tothom hi dirà la seva, però la majoria dels comentaris ja els coneixem, perquè és més del mateix, i tenim molt clar que el mes d'octubre tornarem a manifestar-nos, en aquella ocasió per protestar contra la sentència als polítics jutjats. Una sentència que serà condemnatòria, perquè segueix el ritual traçat al marge de la justícia democràtica. Es tracta d'una justícia parcial i venjativa, amb la voluntat d'escarmentar uns polítics que varen gosar enfrontar-se a l'Estat.

Pendents d'Istanbul

Avui se celebren les eleccions municipals a la capital cultural i econòmica de Turquia, Istanbul. Unes eleccions que s'han hagut de repetir després que Erdogan, president turc, n'impugnés el resultat on va sortir-ne perdedor. Avui es repeteixen i tots tenim la mirada posada per veure si torna a perdre el partit del president, o bé aquest aconsegueix capgirar els resultats.

No hi ha dubte que la pèrdua de les eleccions per part del partit d'Erdogan seria una patacada seriosa per al president, que ja va perdre altres grans ciutats, com Ankara, la capital. La pèrdua del partit d'un president sempre és un fet notable, sobretot en un país com Turquia on no està gaire clar el sistema polític, i es dubta de la seva qualitat democràtica.

Amb els esdeveniments polítics espanyols arran del procés, han estat moltes les situacions que ens han fet pensar en Turquia. No és bo ni just comparar els països perquè hi ha prou elements diferenciats, però sí que és lògic que ens hi recordi. Espanya ha demostrat que té una democràcia molt feble, que es trenca en segons quins moments i aspectes, amb una barreja clara dels poders judicial i legislatiu, amb unes influències d'una casta jurídica arrelada en el franquisme i no del tot desafectada. Un estat on el poder judicial substitueix el parlamentari i l'executiu en funcions clarament polítiques, tot per salvar la unitat espanyola.

Aquest vespre coneixerem els resultats de les eleccions a Istanbul i, amb més o menys coneixement dels fets, agrairem que Erdogan no triomfi a l'espera que la seva política autoritària es debiliti en bé de la qualitat democràtica de Turquia.

Andalusia subvenciona els altres catalans

Amb l'arribada de Vox a les institucions espanyoles hem d'estar preparats per a qualsevol cosa, per insòlita que ens pugui semblar. Aquesta gent no té límits i tergiversa les coses a la seva conveniència, però si a més tenen poder i influència, en fan ús.

Avui he llegit que el govern andalús pensa en nosaltres i concretament en els altres catalans, i ha incorporat, a petició de Vox, una partida pressupostària per subvencionar les cases andaluses a Catalunya i al País Valencià, per combatre i "atacar" la malvada immersió lingüística que tants mals ocasiona als descendents dels antics emigrants andalusos.

Si això ho haguéssim vist en una pel·lícula, diríem que la imaginació del seu director no té límits, però no és una pel·lícula, sinó que és real i passa el segle XXI d'aquesta Espanya democràtica que ha fet ressuscitar l'autoritarisme i les velles glòries de la dictadura.

És per això que hem de preparar-nos perquè en vindran més, i quan aconsegueixin entrar en les institucions catalanes (crec que només a Salt han entrat tres regidors de Vox), encara ens sorprendran més. Com deia al començament, aquesta gent no té límits, o encara pitjor, no té vergonya.

Qui són els criminals per a Vox?

Ens hem d'anar acostumant a sentir barbaritats de la boca de Vox. Fins ara només teníem a Ciutadans i darrerament el PP de Casado, però els nous que han arribat els passen la mà per la cara. Ahir llegia que Abascal s'esgarrifava pel fet que el rei hagués de rebre a criminals. I ho deia tan tranquil. Jo més aviat diria que si algú s'ha de considerar criminal, encara que només sigui per simpatia, serien aquells que enyoren el franquisme, el dictador, el criminal que executava sense judici just tothom que li feia nosa.

Sempre ho veurem així, els que més insulten no són les víctimes, sinó els botxins, els acusats de criminals són les seves víctimes i la Justícia espanyola els riu les gràcies perquè provenen de les mateixes famílies, no han fet el canvi, se'ls ha permès continuar remenant l'olla mentre ens feien creure que vivíem una transició. El procés català ha obert els ulls a molta gent. No ha estat la causa dels mals actuals, sinó el responsable d'ensenyar on som, on hem arribat i la distància que encara hem de salvar per arribar a constituir una societat realment democràtica.

El PSC pot recuperar els vots en mans de C's

Caldrà veure què ens depara les properes eleccions, començant per les generals, però abans de conèixer resultats i les darreres estadístiques haig de dir que el fet que el PSC pugui recuperar els vots de l'Àrea Metropolitana que varen anar a parar a C's seria una normalitat política desitjable. El pas de C's per la política catalana i espanyola, a la llarga, haurà estat una anomalia política com aquell que passa el xarampió.

Ja a hores d'ara tenim prou elements de judici per aventurar-nos a afirmar que C's no haurà portat res de bo a la política del nostre país. Ni els seus objectius, ni la seva mala educació a l'hora d'exposar-los o de practicar la política parlamentària han estat modèlics, sinó tot el contrari. Han ensenyat la pitjor imatge del comportament humà en les relacions polítiques i socials a casa nostra.

No tindrem la sort encara que C's desaparegui de casa nostra. Les circumstàncies encara els són favorables, però hem de confiar que a la llarga, partits tradicionals, amb història democràtica com el PSC, puguin recuperar el seu estatus i la força política per demostrar que la política no ha mort, no ha sucumbit en mans de personatges menyspreables amagats dissimuladament en el joc democràtic del nostre país.

Catalunya s'hi juga molt en aquestes eleccions, on el perill que guanyi la dreta extrema i autoritària, de la mà de tres partits, podria representar-li un retrocés democràtic important, però Espanya també se la juga, i no tinc tan clar que els espanyols ho temin suficientment com per negar el seu vot als que volen fer-la retrocedir fins al franquisme, els nostàlgics disfressats de demòcrates del PP, C's i Vox.