Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

Uns dies que no ens han d'enfonsar

Són uns dies que haurem d'analitzar amb perspectiva. Familiarment i també políticament, no estem passant per uns moments gaire tranquils i això fa que a l'hora d'opinar, a l'hora d'escriure hagis de ser més caut del compte. Tot t'influeix molt, les baixes defenses, el dolor d'un familiar proper...

Aquests dies he parlat força del cul-de-sac on ens ha portat la política catalana. Cadascú dóna les culpes a qui l'interessa. L'altre és el responsable que estiguem on som, però mai els nostres, els que creiem que ho fan tot bé. Penso que les actituds són importants, i no és estrany que membres de la CUP de Granollers hagin demanat la dimissió de la diputada Anna Gabriel. És que és ella la culpable? No, no és això, però sí que les maneres a vegades ofenen. S'ha de fer cas al militant de Granollers? No necessàriament, però sí que la diputada hauria de reflexionar-hi.

Arenys viu uns dies tristos per uns fets lamentables que no es poden descriure sense enuig i ràbia. Per què poden passar coses així? Tot s'ajunta? A vegades sí que penses que tots plegats hem trepitjat merda. Posem-hi distància i procurem valorar i estimar allò que realment val la pena, i restem dramatisme on no cal.

Siguem també humils i demanem ajuda. No ens avergonyim de les nostres misèries, sinó procurem treballar-les i créixer com a persones. Si no ens trobem bé i tot ho veiem negre, pensem en aquelles persones que fa molt temps que no viuen bé i no reben l'ajut que els cal ni la comprensió dels que es troben bé. I si cal tornar votar, votarem de nou, però que ningú ens expliqui històries per a no dormir, ni encara menys sopars de duro. Tots som culpables d'on som, i si no ho som, no cal buscar culpables en els altres. Demà potser ho farem millor.

Juncker aparca Cañete de candidat a comissari europeu

Juncker, el futur president de la Comissió Europea gràcies als vots de populars i socialistes, ha demanat a Rajoy que li doni alternatives a Cañete. Aquesta persona, per a molts impresentable, va deixar el ministeri per aconseguir ser nomenat comissari europeu, i ara no el volen. 

No sabem si les alternatives seran pitjors que l'original i si Cañete acabarà aconseguint el premi perseguit, però en tot cas, per donar més prestigi a la institució europea, valdria la pena que se'l deixés arraconat. No és el millor polític per representar Espanya. No s'ho mereixen.

I avui el senyor Iceta ha lliurat a la premsa la seva pregunta a la seva consulta. Jo crec que hi ha polítics que s'haurien de jubilar perquè encara no han entès res del model de democràcia. Hi ha polítics que es creuen que una vegada els han elegit poden fer tot el que volen durant tota la seva vida. Però el que encara és pitjor és que es creuen que tenen la raó i que tooooots els altres estan equivocats. 

El senyor Iceta que s'ha presentat com el salvador del PSC es podria trobar que l'acabés d'enfonsar. De fet, fins ara, no pot eludir la seva responsabilitat en el retrocés del partit, ja que s'ha fet tot el que ell ha volgut. Ell, ajudat pel senyor Balmón.

Tornant, però, amb el senyor Cañete, sempre he pensat que a la vida tothom recull el que ha sembrat i un fracàs europeu del senyor Cañete (sempre parlo políticament i mai com a persona), seria el que es mereixeria, i a nosaltres ens estalviaria passar més vergonya.