Què ha de ser la UE, de gran?

He trobat interessant l'article de Jordi Gual, al diari ARA, sobre l'ampliació de la Unió Europea (UE). Sempre m'agrada llegir l'opinió d'experts en temes que a vegades toco d'esquitllada sense tenir-ne prou coneixement. I quan coincideixo amb el que diuen m'anima a reflexionar-hi i avançar amb els meus pensaments.

    Em preocupa el futur de la UE. Nosaltres, els catalans, hi vàrem creure fa molts anys, i el gran objectiu, que havia de servir per sortir del franquisme, era poder entrar-hi. Estic convençut que, malgrat haver patit algun disgust, n'hem tret un bon profit, i veient el panorama espanyol, segur que de no haver-hi entrat hauríem fet marxa enrere en molts drets i llibertats. Dit això, però, el futur no el veig gens clar.

    L'articulista parla de la desconfiança entre països, com un obstacle per fer forta aquesta unió. Hi estic totalment d'acord. Jo desconfio de molts països europeus, i el fet que els acords s'hagin de prendre per unanimitat provoca que s'encallin moltes decisions importants, i que es deixin de banda grans oportunitats de progrés. 

    És per això que entenc molt bé quan Jordi Gual es mostra reticent a una imminent ampliació de la UE, quan encara no hem resolt molts problemes del propi funcionament intern. Si no tenim clar com hem d'avançar, anar-hi ficant més i més membres pot esdevenir un caos encara més gran.

    I em preocupa la deriva extremista de països com Hongria o Polònia, però també d'altres que ens pensàvem que eren lluny de l'extrema dreta i veiem com aquesta es va incorporant en els seus governs, marcant la dinàmica i el retrocés en drets. I l'any vinent hi ha eleccions. Què passarà? Tot fa indicar que l'extrema dreta creixerà dins la UE, i això equivaldrà a fer encara més passes enrere.

    Avui sentia a dir, a les notícies, que l'oficialitat del català dins la UE pot perillar si no es decideix abans de les eleccions europees. Jo pensava que, tot i la importància i que m'agradaria aconseguir-ho, tenim uns problemes més greus que es poden accentuar passades les eleccions. 

    Sempre he cregut que la Unió Europea es va quedar a mitges i des de fa molt temps estem en un impàs entre la seva dissolució i la reactivació de la cessió de poder per parts dels estats membres. Això últim, però, fa por i és per on plora la criatura. Ens pot semblar molt interessant eixamplar la UE, però no ho podem fer a qualsevol preu i, com diu l'articulista, és bo que primer posem ordre.

Cop d'estat a Guinea Conakry

Acabem de conèixer el cop d'estat a Guinea Conakry per part de forces especials de l'exèrcit, que haurien detingut el president Condé. Hi ha de moment una mica de confusió ja que des del ministeri de defensa s'ha manifestat que el cop havia fallat i que es mantenia el control del govern. Haurem d'esperar unes hores per saber què hi ha de cert en la notícia.

De fet, arran dels fets d'avui, ens han recordat que Guinea Conakry és un dels països més pobres de l'Àfrica i, com acostuma a passar, el govern es manté amb molta resistència, en un tercer mandat agafat en pinces, ja que la Constitució només en permetia dos de seguits. Aquesta resistència a deixar el poder, que és molt típic a molts països, afavoreix conflictes com l'actual.

També ens informen que el líder de la revolta s'havia anat distanciant del govern, la qual cosa també són punts a favor perquè pugui acabar passant una cosa com aquesta. Els personalismes pesen molt i a vegades ens pensem que les circumstàncies són casuals, però en el fons hi ha els interessos d'uns personatges que es posen per davant dels interessos de tota una nació. Això no treu que les proclames siguin en defensa del benestar de tothom.

És una llàstima que el coneixement que tenim de la realitat de molts països del món sigui a través de fets com l'actual de Guinea Conakry. La injustícia i desigualtat arreu del món és massa tràgica com perquè puguem viure sense perdre-hi ni un moment. Estem molt entretinguts amb els problemes propis, que no sempre tenen la magnitud d'altres, però que ens absorbeixen. Ara a casa nostra la principal obsessió és com afrontarem un 11 de setembre sense la feina feta, i amb molts interrogants presents.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Hongria no s'ha pogut esperar

Havien quedat que tothom començaria demà, tots a l'hora per demostrar que estem i anem junts, però ni en això ha estat possible. Fa molt temps que la Unió Europea no acaba de rutllar, i una mostra en seria el fet que la Gran Bretanya n'hagi sortit. De fet mai han estat del tot integrats, se'ls nota que els agrada anar a la seva. Però no són els únics.

De fet la Unió Europea s'ha quedat a mitges. No acaba de ser una unió i, tot i que cal trobar-hi fets positius, no acaba de quallar. Hi ha molts països que no accepten la dependència d'un exterior. Espanya n'ha tret molts beneficis, però l'orgull espanyol és molt fort i en més d'una ocasió ha demostrat que preferiria ser-ne fora.

Hongria ja fa temps que dona la nota. Ha estat, junt amb Polònia, qui ha posat en perill l'ajut Europeu per a reactivar l'economia de països com Espanya, que anem justets. Ho ha fet perquè s'ha qüestionat la llibertat de drets dels seus ciutadans. És evident que la democràcia hongaresa té moltes mancances i que Europa no sap com fer-ho per condemnar-ho, sense que passi res. 

Ara, tampoc Hongria ha volgut ser solidària amb la resta de països de la Unió Europea, suposo per demostrar que ningú de fora els ha de dir quan i com han de fer les coses. En això se senten forts i saben que no els pot passar res, perquè en coses més importants s'hi han posat d'esquena i qui dia passa any empeny.

Demà començarà la campanya de vacunació a la resta de països de la Unió Europea, i veurem com s'allargarà. Tothom confia que amb la vacuna tornarem a la normalitat, si més no a una normalitat més suportable, però som conscients que no serà d'un dia a l'altre. Jo em pregunto... Podrem celebrar Sant Joan?

Tots pendents de la corba

Crec que mai hi havia hagut tanta gent pendent d'una corba com està passant amb la pandèmia del coronavirus. Portem uns dies en què s'especula si la corba s'aplana, si arribem al pic, i quan començarà a baixar. És cert que es tracta d'evitar el més gran nombre de víctimes i això és el que passaria si les morts comencessin a disminuir.

Tenim doncs la representació de les corbes als diferents països, que ens serveix de comparatiu atès que no a tot arreu va començar el mateix moment. Xina, on tot va començar, ja comencen a alleugerir les mesures de confinament, perquè ha quedat demostrat que les persones afectades pel coronavirus ha disminuït moltíssim, i es veuen en cor de tornar a la vida normal els propers dies. A la resta del món encara està pujant o fins i tot encara s'espera la seva arribada.

Denigrant, segons la meva manera de pensar, tal com es presenta el seguiment de l'epidèmia a nivell espanyol, amb els representants militars donant la cara, com si es tractés d'una guerra. Els que vàrem viure sota el franquisme tenim molt mal record dels militars i la Policia Nacional, com per ara haver-los d'aguantar. Una vegada més el PSOE m'ha decebut i ha reafirmat la idea que en segons quins aspectes no són tan diferents de la dreta espanyola.

Al ministre Íñigo de la Serna li preocupa la discriminació

Avui els diaris tornaven a parlar de la intenció del govern de la Generalitat d'aplicar la vinyeta per circular per les autopistes, és a dir, qui vulgui circular per les autopistes, una vegada eliminats els peatges, pagaria un cànon anual. Això ja funciona a diferents països europeus. En canvi, el ministre Íñigo de la Serna no hi està d'acord perquè això suposaria un discriminació respecte a ciutadans de la resta de l'Estat espanyol. Graciós, oi?

Puc entendre que les dues administracions discuteixin quina és la millor solució a partir de la retirada dels peatges, per poder costejar el manteniment. Sembla ser que el govern de Rajoy prefereix que es pagui amb els recursos de l'Estat. Jo no ho veig bé i ho podem comparar amb altres exemples, ara bé, el que és irònic és que l'excusa sigui la discriminació. Què passa actualment? No estem els catalans discriminats respecte a moltes altres parts de l'Estat, sobretot al voltant de Madrid? Sisplau que busquin altres arguments, però no la discriminació!

Sóc favorable a que segons quins serveis els paguin els usuaris i no tota la ciutadania, tant si els utilitzen com no. Hi ha uns serveis que són d'abast general, però n'hi ha d'altres que no, i el cas de les autopistes podria entrar perfectament en aquest darrer cas. Qui vulgui utilitzar les autopistes, que ho pagui, i d'aquesta manera l'Estat podrà fer-ne el manteniment.

I què passa amb els turistes i passavolants? Si traiem els peatges i no apliquem la vinyeta, sinó que ho costegem els contribuents, a ells, als turistes, els surt de franc. No haurien de participar en el seu cost? Jo penso que sí, perquè sinó és una altra forma de discriminació contrària als interessos de tots els espanyols. Això no se n'adonen? No ho puc entendre!

I quan fou mort el combregaren

Recordeu que fa mesos parlàvem de la devaluació fiscal? doncs, ara sembla que algú pensa que potser seria bo aplicar-ho al país. No hi ha dubte que els nostres governants actuen sempre tard i a vegades quan ja no hi ha possibilitat de recuperar-se.

Molts economistes que criticaven la política econòmica del govern espanyol, davant la crisi, i no només del govern espanyol, demanaven una apujada de l'IVA al mateix temps que es reduïssin els costos de les empreses, per aconseguir llocs de treball i ser més competitives en l'exportació. El govern va apujar l'IVA, però no va reduir costos, amb la qual cosa va perjudicar el poder adquisitiu dels consumidors i no va generar llocs de treball. Ara en parlen.

No puc entendre que hi hagi plantejaments que són tan evidents, que no vol dir fàcils d'aplicar, i que no s'afrontin per aconseguir millorar la situació econòmica d'un país. Europa ha evidenciat que la seva capacitat de reacció és molt dolenta i a més massa lenta. No és estrany, doncs, que hi hagi qui vulgui sortir-ne. Ja veurem els resultats electorals del mes de maig.

En aquestes eleccions europees caldrà observar el pes que tenen els partits proeuropeus, i si són capaços de convèncer els seus ciutadans. En moments de crisi, quan falta la capacitat de resposta, la tendència és a tancar-se i guanya la insolidaritat. És per això que ciutadans de països amb millor situació econòmica, demanin de sortir de la Unió Europea, a qui acusen de protegir els països més pobres en detriment dels més rics.

El discurs de partits europeus contraris a la Unió, acostuma a ser despectiu vers els altres països, i els culpa de tots els mals. No s'adonen que els països rics també necessiten els més pobres, que són els consumidors dels seus productes. És per això que Espanya necessita una bona política econòmica, per competir en el mercat exterior, i la devaluació fiscal és una bona arma per aconseguir beneficis. A veure si encara hi serem a temps.