Límit d'edat per a la conducció

Avui, segurament perquè em toca de prop, m'he fixat en un article que parla de prohibir la conducció a les persones a partir d'una certa edat, i el primer que m'ha vingut al cap és que un país com el nostre, que s'elaboren lleis sense pensar-hi gaire, és molt fàcil que s'aprovi una llei que ens digui que ja no podem conduir. Que som massa grans, sense tenir en compte les nostres capacitats i possibilitats. Les generalitzacions no han estat mai bones. És una manera de simplificar les coses que a la llarga es veu que no és correcte. Sovint quan ja és massa tard. 

Puc entendre que s'analitzin dades estadístiques a l'hora de tenir en compte què passa i què es pot fer per millorar-ho. El que no entenc és que es vulguin posar límits d'edat de manera generalitzada sense tenir en compte les persones. Oi que cada vegada que s'ha de renovar el carnet cal passar unes proves mèdiques i de reflexos? Probablement, aquestes proves estan mal dissenyades i fan poc cas. No seria millor reformar el sistema de la renovació del carnet per tal que només ho superin aquells que realment estan en condicions de conduir?

Estic convençut que si es canviessin les proves i s'analitzés bé aquells elements i capacitats que poden provocar accidents, hi hauria persones d'edat avançada que no les superaria, però també n'hi hauria que sense cap problema obtindria bons resultats. I no creieu que no hi podria haver joves que tampoc no ho superarien? Per què l'edat no ho és tot.

Accepto que a mesura que et fas gran els teus reflexos i les teves capacitats van minvant, i que per això s'ha de tenir en compte, sigui fent revisions més sovint o canviant la mena de proves a superar, però fixar-ho tot a l'edat i aplicat a tothom, crec que és un error.

Ho aniré seguint, perquè, tal com deia al començament, a mi em pot afectar, i accepto que em facin fer les proves que considerin més adients i que potser arribarà un dia que no les superaré, però, si us plau, que no ho decideixin simplement per l'edat.

Inflar el currículum

Aquests dies tot són comentaris sobre el currículum de polítics i alts càrrecs de l'administració pública, fins al punt que frega el ridícul. Sembla que els nostres polítics s'han dedicat des de fa temps a elaborar un currículum personal que no s'ajusta a la realitat. Es posen títols, llicenciatures i màsters que no han fet mai, i que com a molt es tracta de cursos o sessions sobre temes diversos. Consideren que si es diu que un és llicenciat en aquella matèria fa molta més patxoca.

És trist que hi hagi gent que per donar-se importància s'hagi de crear un historial acadèmic fals. No sé si es tracta de persones amb l'autoestima molt baixa, però el fet és que en lloc d'avergonyir-se de no saber comportar-se ni políticament ni social, només busquin inflar el currículum per figurar per sobre dels altres.

No es tracta de col·locar-se medalles per obtenir un càrrec, ja que acostumen a ser persones nomenades a dit. No hi són ni pels mèrits ni pels títols, però això sí, queda molt bé dir que tens aquells estudis. I així anem.

No m'he dedicat a fer un llistat de tots els personatges que han mentit en el seu currículum, però no hi ha dia que no es parli d'un polític, ja sigui electe o càrrec de confiança, que ha d'esborrar allò que deia perquè és fals. Si tiréssim enrere recordaríem casos sonats de polítics a qui es va descobrir l'engany, i com se'n va parlar. Avui en són tants que ja gairebé passen desapercebuts, llevat que ocupin alts càrrecs. 

El problema de les coses que es generalitzen és que passen a ser insignificants. No deixen de ser un detall que a la llarga la gent acaba oblidant. És bo que insistim a conèixer qui ens està enganyant, però sobretot, que ens adonem si la seva manera d'actuar, les seves aptituds per ostentar un càrrec eren les adequades. Al capdavall, els títols, si no hi ha un fons personal que avali les competències adquirides, no deixen de ser paper mullat. Un pot tenir molts títols i ser un negat en tot. També en la política. D'altres, amb menys títols poden ser els millors per tirar endavant un projecte. El problema, finalment, és l'engany. Qui t'enganya no et mereix confiança, i el millor que pot fer, a part de rectificar el seu currículum, és fer un pas al costat i quedar-se a casa. Ha deixat ben clar quin peu calçava!

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

El nostre compromís amb els altres

No sé si us sona el concepte "individualisme", però darrerament surt bastant en les anàlisis que es fan de la nostra societat dels temps actuals. Probablement molts convindreu en marcar-la com una de les xacres més habituals avui, contra la que es demana lluitar-hi per millorar la nostra convivència. Cada vegada ens ho posen més fàcil per aïllar-nos del brogit i procurar per a nosaltres tot descuidant aquells que estan al nostre voltant.

    Seria bo que assumíssim com a una obligació el fet de comprometre'ns amb els altres, ja siguin veïns, coneguts o saludats. Aportar el nostre gra de sorra a la comunitat on vivim, a la nostra vila. I això es pot fer de moltes maneres. Segur que cadascú de nosaltres pot trobar la que més s’adapta a la seva manera de ser, a les nostres possibilitats, a les nostres capacitats. 

    Aquest compromís social no és necessàriament econòmic, sinó que el podem trobar en el temps, en les actituds, en el respecte. No es tracta tant d’ajudar com de compartir i fer més fàcil la vida dels que tenim al costat. Persones que potser desconeixem, que no sabem com pensen o que pensen molt diferent de nosaltres.

    Hi ha qui es troba còmode en el món de la política, d’altres en el món de les entitats i el voluntariat. I també qui simplement procura que al seu voltant tot sigui més fàcil i agradable. Sigui quin sigui el camí que decidim seguir és important recordar que no som imprescindibles, però sí necessaris.

Indocumentats i ignorants al poder

Arran del fet que avui és la jornada de la Marxa per la Ciència, i de la lectura d'articles sobre aquesta notícia he pensat que era important reflexionar sobre una pregunta que sovint ens fem: Són els nostres polítics els més preparats per governar-nos?

No es tracta tant de començar a insultar qui decideix entrar en un govern, ja sigui local, autonòmic o estatal, perquè n'hi ha molts que ho fan amb les millors intencions del món i esperit de servei, sinó de valorar si estan prou capacitats per dirigir el país o el municipi.

Amb l'elecció de Donald Trump president dels EUA, sorgeixen molts dubtes i fàcilment pensem que no és la persona idònia ni la més ben preparada per dirigir la primera potència mundial. Ho era, però Bush? Ho era Clinton? I a casa nostra ho han estat Zapatero, Aznar, Rajoy?

La Marxa per la Ciència llegirà a més de 500 ciutats del món una declaració defensant, entre altres, l'ús de mètodes i resultats científics en la definició de les decisions. Interessa això a Trump? I a Rajoy? O a qui serà la candidata guanyadora del PSOE, Susana Díaz? No creieu que es mouen més per interessos que no pas per coneixement?

Crec que al marge de la corrupció i d'interessos personals, en el món de la política hi ha més bona voluntat que no pas coneixement, aptituds i intel·ligència directiva. És complicat que gent vàlida decideixi entrar en política perquè no està ben remunerada, es troba desprestigiada i arrossega molts problemes de funcionament i eficiència. Tot això fa que els millors es quedin a casa, a la vida privada, però si més no caldria esperar i exigir que els que decideixen entrar-hi no s'oblidin de qui te el coneixement per tenir-los en compte a l'hora de prendre decisions.