Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

Corrupció i connivència política a la mala praxis

Es parla molt de corrupció i surten a la llum molts casos que són susceptibles de ser jutjats per mala praxis, encara que no sempre veus que els culpables acabin pagant per la seva actuació fraudulenta. Això no és bo, perquè desanima la població, que veu com els corruptes aconsegueixen driblar la justícia, mentre el dia a dia de la majoria és difícil d'afrontar, sobretot quan pinten bastos.

Per altra banda, la impunitat de molts corruptes anima a d'altres a seguir el mateix exemple i al final la bossa es fa més grossa. No sé si ja ens hi hem acostumat, i com a molt ens queixem a les xarxes socials, com a vàlvula per reduir la pressió que patim a dins, de ràbia i impotència, però no aconseguim res més.

Però al marge de la corrupció, hi ha realitats que es consideren legals i els nostres polítics les defensen amb tota la cara, que encara fan més ràbia. I posaré dos exemples molt recents.

Per una banda tenim al president de la CEOE, el senyor Garamendi, que ha lluitat per evitar la regularització dels salaris més baixos de l'Estat, no presentant-se a les reunions conjuntes amb sindicats i govern, i té el cinisme d'augmentar-se el sou per arribar a cobrar 400.000 euros, segons diuen, per exercir un càrrec que al meu entendre hauria de ser no retribuït. Això, que ell troba tant natural, no té una resposta contundent dels polítics d'esquerra que semblaria que els tenim per defensar la classe treballadora i la població en general, davant d'actes impresentables com aquest. 

Un segon exemple és el que ens trobem al Parlament català, on uns funcionaris reben un sou sense treballar, i unes gratificacions per, sembla ser, la seva total disponibilitat mentre exercien el seu treball professional. Amb això què ens volen dir? Que la resta de mortals no treballen a consciència ni es maten per tirar endavant la feina de les empreses o institucions on serveixen? Què tenen de més de la resta de treballadors públics i privats?

La corrupció és un mal endèmic que hauríem de desterrar, encara que sabem que és gairebé impossible, però la connivència dels polítics amb aquestes pràctiques abusives, amb el diner de tothom, no té nom. No puc acceptar ni una cosa ni l'altra, i no hi ha excusa que hi valgui. Mentre els polítics defensin aquestes pràctiques, no comptaran amb la confiança i suport de la majoria de la població.

No tot s'hi val en política

El joc polític ha arribat a un nivell tan alt de degradació que ja et pots esperar qualsevol cosa. No es tracta simplement de sorprendre qui encara entén la política com un servei, sinó a les persones que ja saben que la carrera política és una cursa d'obstacles amb trampes i trampetes, però que probablement no havien arribat a imaginar-se que es pogués anar tan lluny.

La moció de censura ha fet mal al PP, i probablement el suport rebut pel PNB, després de la negociació i aprovació dels pressupostos, ha estat el que més els ha dolgut. S'havien venut a canvi de privilegis al PNB i aquests els han deixat glaçats. Per què ha passat? Què han fet de malament que el PNB no els hagi correspost?

Una vegada més veurem que la qualitat política i l'ètica del PP brillen per la seva absència, i faran tot el possible per venjar-se dels bascos. Com? Una primera acció, que ja han anunciat, és presentar esmenes als seus pressupostos, aprofitant la seva majoria absoluta al Senat. És legal? Sí. És ètic? No.

Deixant de banda a qui beneficia o perjudica una modificació dels pressupostos, l'actuació només s'explica per venjar el que el PP considera una traïció. Com sempre, s'utilitza la política per jugar brut, i el que menys importa són els ciutadans. Es tracta d'actuar per aconseguir mantenir-se en el poder, utilitzant les eines que calguin. 

Aquesta mala praxis que no només realitza el PP, fa que temem una possible victòria de C's, perquè aquests ho practiquen i difonen encara que no hagin manat mai. Imagineu, si ens manipulen aquells que ens han enganyat en període electoral, què no faran aquells que ja t'amenacen a l'hora de demanar-te el vot!

Vull pensar que la història condemna qui obra malament, perquè en el fons de tot, no tot s'hi val en política.

Qüestionada la feina d'Oxfam Internacional

De com una mala praxis d'uns quants pot posar en perill la supervivència d'una entitat del tercer sector. El descobriment de l'escàndol d'uns dirigents d'OXFAM Internacional a Haití, pot arruïnar l'entitat i menystenir tota la bona feina que ha estat fent durant anys, substituint, en molts casos, la tasca que li correspondria a l'administració pública dels estats.

Sempre hi ha qui desconfia de tothom i per una altra banda qui s'ho creu tot, que va amb el lliri a la mà. Ni una cosa ni l'altra són aconsellables, sinó que cal molta transparència, per part de les ong i esperit positiu, però crític, de la ciutadania. D'entrada hem de creure que les persones son bones si no es demostra el contrari. Aquesta norma que permet viure amb més confiança, cada vegada resulta menys creïble, i si entrem en el món de la política ens adonem que tothom ha quedat desacreditat, sempre per culpa d'uns quants, però que l'han feta grossa.

Descobrir que el diner recollit per a una bona causa s'ha utilitzat en la prostitució forçada, fa mal. És repulsiu i odiós pensar que puguin existir persones tan inhumanes i corruptes en un ambient tan sa com és el treball voluntariós de moltes persones per ajudar els damnificats, per fer aquelles feines que no realitzen els governs.

El consell que podem donar és de no tirar enlaire tota la feina feta per aquesta organització, però sí que cal arribar al fons de tot i fer fora totes aquelles persones que han traït la confiança de molts ciutadans del món. El tercer sector necessita una auditaria seriosa per treure del cap qualsevol imatge o pensament que faci dubtar de la feina que realitzen. Només amb plena confiança podrem avançar. Deixem per a un altre dia discutir si són les ong les que han de redistribuir justícia o bé són els estats que haurien d'assumir aquesta funció i aquests deures socials i humanitaris.

Una bona diada de Sant Jordi a Arenys de Mar!

Sembla ser que, per les informacions que rebem, un Sant Jordi en festiu no és tan catastròfic com sempre s'ha dit. No sé quines seran les xifres que es donaran al vespre, però en tot cas la placeta de l'Església, aquest matí, era intransitable. Llibres, roses, plantes, punts de llibre... Tot ple de parades per poder comprar i badar, i també per signar el nostre suport al referèndum.

Els barcelonins potser no s'han quedat a Barcelona per celebrar la diada de Sant Jordi, però en tot cas han participat al municipi de segona residència, o la vila visitada en diumenge.

El meu llibre no l'he trobat, si més no en català, però ja l'he encarregat. Això pot passar quan no vius a la capital i tens poques opcions per escollir llibreria, i sobretot quan no vas darrere dels grans candidats a ser el llibre més venut de la diada. En aquest cas he escollit Retrotopia, del filòsof i sociòleg polonès Zygmunt Bauman.

Les roses repartides entre dos punts d'interès, per lligams familiars, el Cau Flos i Calcat i La Presentació. Les dues vermelles, que són les tradicionals, i al meu entendre les més encertades per a un dia com avui.

I els polítics, com sempre, menant l'aigua cap al seu molí. De fet tot és política, també la festa de Sant Jordi, que fins i tot el govern de Madrid defensarà perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De fet la política no faria mai nosa si no fos per la corrupció i la mala praxis d'uns quants dels seus protagonistes. Que acabeu de passar una bona diada de Sant Jordi!

L'alternança política descobreix la mala praxis a Arenys de Mar

Llegint L'Agenda d'aquest mes d'octubre descobreixo que en els darrers cinc anys de mandat municipal, amb Estanis Fors d'alcalde, varen passar més coses de les que ens havien fet saber, més coses que no t'hauries imaginat mai i que contrasten amb les paraules reiteratives de l'exalcalde "això ho diuen per desprestigiar-me".

Són moltes les coses que es coneixen i, per l'experiència d'aquests darrers temps, cal pensar que encara en sortiran d'altres. No es tracta de posar més llenya al foc, ni de fer foc de l'arbre caigut, sinó de conèixer tota la veritat perquè, si fa el cas, el responsable de la mala praxis no ho pugui repetir en un futur.

Es difícil poder definir una actuació sense tenir tota la informació, però per les notícies que rebem es pot deduir que la manera de gestionar l'ajuntament d'Arenys de Mar, per part de l'exalcalde, no es correspon a una gestió correcta i legal, sinó que més aviat és una manera de fer desmanegada i al marge de la legalitat.

Qui vulgui veure el meu escrit com un abocar porqueria sobre Fors, que em demostri que és possible que l'administració pública decideixi llogar un equipament a un tercer sense expedient ni previsió de despeses i que no consti en el Pressupost Municipal. Es tracta d'una decisió personal d'una persona que ocupa un càrrec públic sense utilitzar les eines que li són pròpies i d'obligat compliment.

Cedir a unes entitats sense ànim de lucre, i amb això no vull entrar a discutir si hi ha lucre o no, sense que això consti en un expedient, és una altra il·legalitat. No cal pensar en si hi ha interessos personals ni beneficis, això ho podem obviar. És simplement que no s'actua d'acord amb la llei.

Per tot això, i al marge d'esbrinar quines responsabilitats se li han d'exigir una vegada descobert el procediment il·legal, caldria exigir una inhabilitació per ocupar càrrecs públics, per més que resulti una persona encantadora i que engresca multituds. Sempre hi ha la possibilitat que tot el que s'ha escrit no sigui cert, per això s'haurà de provar.

Els vilatans ens mereixem més seriositat i rigor

Arran de les agressions a unes animalistes durant el correbou de Mas de Barberans, deixeu-me que una vegada més critiqui la llei antitaurina aprovada pel Parlament català, quan es continua permetent jocs salvatges amb aquest bestiar a la Catalunya nova. Sóc antitaurí de cor i pensament i també estic en contra dels actes que els nostres conciutadans de les terres del sud practiquen, i no és bo que s'aprovin lleis ridícules en funció de les simpaties que puguin tenir uns i altres.

Dit això, entro en el tema i voldria demanar que, de la mateixa manera que espero i desitjo que l'oposició municipal es dedicarà a fer sortir qualsevol hipotètica mala praxis política de l'actual govern del nostre ajuntament, sigui aquest sensible en ensenyar-nos tots els disbarats que durant cinc any hagin pogut fer els dos darrers governs locals.

Avui llegia com havien anat els fets pels quals hem perdut places a la zona d'aparcament per a residents, prop de la platja. Fa uns mesos vàrem conèixer que Adif havia imposat una multa a l'ajuntament per haver intervingut a la zona de la musclera de propietat de l'empresa ferroviària.

No sabem què va passar amb la retirada de l'empresa Esclat de l'opció d'adquirir l'immoble de les clarisses. Sí que sabem de la subvenció atorgada a la productora de la pel·lícula Laia, però no com va ser possible que passés, sense consignació prevista ni autoritzada, i a repercutir en un exercici pressupostari posterior.

Segur que han passat més coses que ignorem i que els vilatans tenim el dret a conèixer, sobretot per anar més alerta a l'hora d'atorgar la responsabilitat de governar la nostra vila.

Per cert, confio que el nou govern es prengui seriosament el Portal de la Transparència. Algú ha intentat entrar-hi? N'heu obtingut dades interessants? Els vilatans ens mereixem seriositat i rigor i no haver d'escoltar segons quins plens, i encara menys patir una gestió tant ineficient i costosa econòmicament.

100 dies de govern en minoria

Em disposava a escriure el post d'avui i m'he adonat que ahir el vaig escriure, però no el vaig publicar. Així que l'he publicat i m'he posat a escriure el d'avui. Un post sobre la notícia dels primers 100 dies del govern en minoria d'Arenys de Mar.

Dues afirmacions clarividents i que molt em temo que anirem sentint repetir al llarg del mandat. Tant de bo m'equivoqui. Junts per Arenys i el PP manifesten que governar en minoria és difícil i han de treballar més, perquè han de parlar amb l'oposició. Els partits de l'oposició continuen dient que el govern no els informa i que fa molt poca feina.

El govern diu que té més feina perquè ha de parlar amb l'oposició. La llàstima és que no hi tinguin pràctica. El problema és que amb majoria absoluta ignoren la resta de regidors i regidores. Aquesta és la mala praxis dels governs amb majoria absoluta. Crec que l'exemple del PP a l'Estat és prou evident.

Si els governs locals, autonòmics o estatals practiquessin més el diàleg i tinguessin en compte la resta de forces polítiques, no es trobarien amb els problemes que ara tenen en minoria. Algú creu que si el govern actual tingués dos regidors més, o sigui majoria absoluta, l'oposició tindria més informació? Elaborarien el Pla d'Actuació Municipal que tothom els reclama? No!

No sóc home de mar i per tant, construir metàfores amb la mar i les barques no és el meu punt fort, però ho puc intentar. Si naveguem sense rumb, ni motor, ni veles, estem a mercè del vent, els temporals, i avançarem poc. Puc entendre el que diu l'oposició sobre l'actual govern. Tinc por que passarem quatre anys més d'anar fent bullir l'olla, sense rumb ni motor, amb l'única esperança que bufi bon vent, però el risc que un temporal ens faci bolcar.

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.

La separació de poders és un tema de debat constant

Darrerament tothom parla del mateix. Ens lamentem que a Espanya fa temps que la separació de poders és una il·lusió. Allò que algú ens havia venut com a clau del sistema democràtic ja fa anys que va desaparèixer, però potser mai cap govern havia estat tant descarat a l'hora de difuminar aquesta separació com el PP d'aquesta legislatura.

La pressió del Partit Popular a la Fiscalia General és una vergonya per a l'Estat espanyol. La rebel·lió dels fiscals catalans ha estat una sorpresa i ha deixat en evidència la mala praxis del partit que governa i els seus socis catalans. No estem valorant l'oportunitat de la querella, sinó la manera que el poder polític ha utilitzat per pressionar el poder judicial, negant-li l'autonomia a l'hora de prendre la decisió.

Algú deia aquests dies que la política espanyola passa pel seu pitjor moment des de l'inici de la transició. El cert és que portem molts anys de rebombori, la crisi econòmica ens ha empobrit, però la crisi política ens està deixant encara pitjor. La corrupció és present des de fa massa temps i hi ha implicades massa persones i la desconfiança s'ha apoderat de nosaltres. Quin futur ens espera? qui ens traurà d'aquest clot?

Si el poder judicial està contaminat i a mercè de l'executiu, on hem de recórrer per clamar justícia? si el PP ha judicialitzat la política valent-se del seus amics els magistrats, negant el diàleg i imposant la seva veritat, què podem fer que no sigui rebel·lar-nos?

Fa uns anys dubtàvem de la separació dels poders a Espanya, ara en tenim la total evidència. Només podem fer mèrits perquè a Europa i al món s'adonin de qui està governant a Espanya i de quina manera ho fa. No és estrany que apareguin moviments com Podemos, perquè per un lloc o altre hem d'explotar, amb el perill que, seguint la llei del pèndol, ens aboquem a l'altra costat, sense cap tipus de fre.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.

Les primàries del PSC encara porten cua

Tot i que el reconeixement del PSC de les males praxis en les primàries de Barcelona és lloable, ens queda el dubte de què hauria passat si no hagués estat tan evident i escampat per les xarxes socials. Ara és fàcil carregar-nos el PSC per l'actitud tan barroera i gens dissimulada, amb l'excusa d'incitar el vot, però la majoria, per no dir tots, dels partits polítics no haurien de tenir massa tranquil·la la consciència. Costa molt poc d'acusar els altres, amagant les pròpies misèries.

Avui s'especulava que no hi haurà segona volta per no veure més reduïda encara la participació, sobretot tenint en compte que les dues opcions són del mateix bàndol. L'opció final m'imagino que serà col·locar d'alcaldable Collboni, donant un bon lloc a la llista a la senyora Andrés. Personalment trobo que, en cas de pacte, hauria de ser Carmen Andrés, a qui no tinc el gust de conèixer, qui encapçalés la candidatura a l'alcaldia de Barcelona pel PSC.

Andrés, la menys mediàtica, ha engrescat els barcelonins amb qui ha treballat durant uns anys des del govern municipal. Collboni és el "noi maco" de Pere Navarro i té l'ajuda dels mitjans de comunicació. Probablement tingui més capacitat de lideratge Collboni que no pas Andrés, però és per allò del treball de cada dia amb mil dificultats a combatre per avançar molt a poc a poc en l'assoliment dels objectius de l'administració local, la gran deixada de la mà de Déu.

No té res a veure l'entorn en què treballa un diputat del Parlament o el Congrés, respecte al que es troba el polític de l'administració local. El regidor o regidora surt als diaris només per les notícies negatives, i mai se li valora suficientment la seva tasca i els petits èxits. Només per això ja es mereixeria la regidora poder encapçalar la llista del seu partit.

Però en els partits polítics passa el mateixa que en la societat en general. La imatge és molt important, perquè el que es pretén és impressionar i això només s'aconsegueix a base de rostres guanyadors, simpàtics i mediàtics. En aquest aspecte segur que Collboni li dóna mil voltes, i al final el que persegueix el PSC és aconseguir recuperar l'alcaldia que, entretant, l'alcalde Trias gestiona molt còmodament malgrat les circumstàncies.