Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Decebut

Les persones que en algun moment o altre de la nostra vida ens hem compromès públicament per treballar en benefici de la societat, i creiem en la política com a eina per fer avançar un poble, un país, un estat, estem decebuts per tot el que està passant. Puc entendre perfectament el desengany i enuig de les persones que no s'apassionen per la política, i veuen tot el que els nostres representants polítics protagonitzen des de les institucions que estan, o haurien d'estar al nostre servei.

L'espectacle que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols arran de la catàstrofe del País Valencià és denigrant i ofensiu. No hi ha dret que aprofitin el dolor de tantes famílies que ho han perdut tot, començant pels seus éssers estimats, per intentar demostrar que ells són els millors, i treure'n rèdit polític. Com creuen que els hem de mirar?

La veritat és que, aquest matí, mentre escoltava una part del debat al Congrés de Diputats, que amb cinc minuts n'he tingut prou, em queia la cara de vergonya i d'alguna manera em provocava una sensació de brutícia pel fet d'haver estat implicat políticament. Com un sentiment corporatiu fastigós que necessités treure'm de sobre. Realment ens empastifen a tots, no només ells en surten escaldats, sinó que tota la societat en paga les conseqüències.

I veus que passa a tots els nivells. El debat intern, per exemple, que aquests dies tenen els militants d'ERC és també vergonyós i lamentable. No podem pensar que només afecta els seus militants i votants, sinó que en tractar-se d'un partit polític que ha governat i pretén tornar-ho a fer, ens implica a tots. Perquè és una demostració del que som capaços de fer i de dir per aconseguir el poder. Ara s'estan tirant els plats pel cap, però l'endemà de la votació, quan hi hagi un vencedor, què es diran? Com es tractaran? I el que encara és més important: Quina garantia tindrem que la seva opció política és la millor per redreçar aquest país que es troba en un atzucac? Es podrà confiar en ells després de tot el que han protagonitzat?

No podem continuar d'aquesta manera. No tot s'hi val, i no es tracta només de no fer el ridícul, sinó de no ser dolent i no aprofitar-se dels altres per escalar posicions i viure còmodament amb uns discursos que no tenen res a veure amb el nostre comportament. Aquí sí que hauríem de girar full, i oblidar-nos d'aquesta etapa tan desgraciada i aberrant.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

Qui mana aquí?

Els efectes del temporal Nelson posa de manifest la impotència de l'administració local davant de les institucions supramunicipals que són les que decideixen, sense tenir en compte la voluntat del poble, que en algun lloc posa que és sobirà. Tothom parla de participació i atenció ciutadana, però a l'hora de la veritat els que governen fan el que volen i només atenen els poders fàctics, aquells que realment remenen les cireres. El vilatà, ni se l'escolten, i si ho fan no ho tenen en compte.

    L'autonomia local d'Arenys de Mar és molt relativa. Tenim un territori on el municipi no hi té res a dir, i només es pot valdre d'amistats. Recordeu la campanya electoral? Venien polítics d'arreu, diputats del Congrés de Madrid fent promeses, o parlamentaris catalans dient que estaven al nostre costat. Una vegada han passat les eleccions ho tenen tot ben aparcat. Potser d'aquí a quatre anys tornaran, només per obtenir els vots.

    Tenim el territori on qui governa és l'Estat o la Generalitat, a través d'empreses i institucions públiques de tot tipus. L'Agència Catalana de l'Aigua, Costes, Ports, Renfe, Adif, Carreteres... Tots ells decideixen per nosaltres i tenen molt poc interès en saber què volem i què necessitaríem per poder-nos organitzar millor i fer la vida més fàcil. Llavors t'adones que la capacitat de decidir del nostre govern local, sigui del color que sigui, és ben minsa, i al final es tracta de pressionar, queixar-te i insistir, amb l'esperança que algun dia alguna cosa caigui i ens pugui beneficiar.

    Avui llegia les desavinences del nostre govern municipal i els responsables de Costes, que han visitat la nostra vila després dels desperfectes ocasionats pel temporal de fa unes setmanes. I és quan penso en la idea, que ha esdevingut utòpica, de l'administració única. La realitat és totalment diferent. Cada administració té el seu "xiringuito" i l'administra com vol, sense tenir un contacte directe amb els vilatans, que sí tenen els nostres regidors i alcaldes, que en definitiva reben tots els cops, amb raó o sense. 

    Ahir parlava de les dificultats de relacionar-te amb l'administració. Em limitava a parlar de gestions administratives que podrien ser uns simples tràmits, però que esdevenen unes muralles que et poden condicionar la vida. Avui parlo de temes més globals, que afecten a tota una població, una comarca. Potser haurem de recuperar les mobilitzacions que no estan tan de moda, i pensar-nos-ho dues vegades a l'hora d'anar a votar, perquè aquest exercici democràtic no es converteixi en un simple tràmit per justificar una administració pública allunyada de la població a qui diuen representar.

Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

El fred de peus d'ERC

 Si una cosa podem destacar aquesta setmana, després de les votacions del Congrés de Diputats, són les manifestacions de fred de peus del govern d'ERC pel paper jugat per Junts. Al marge del resultat que s'acabi aconseguint, ja que del PSOE no ens en podem refiar gens, la reacció de diferents membres del govern català ha estat penosa. És trist que es primi l'acció partidista per sobre de l'acció de govern, en benefici de tot el país. Una cosa és malfiar-se dels pactes, que per experiència ERC ho pot entendre perfectament, i l'altra deixar veure l'enveja i ràbia respecte a Junts, perquè d'alguna manera han estat més astuts que ells, si més no aparentment, i això ven.

    Com podem anar bé si els nostres polítics prefereixen tirar-se els plats pel cap que no pas treballar per aconseguir beneficis per a Catalunya? Aquesta baralla constant entre ERC i Junts ens fa mal, i provoca una desafecció de la majoria de gent, i facilita el desplaçament cap a posicions populistes i trencadores, que sabem que no ens portaran enlloc, però que poden fer trontollar més el país.

    ERC té un problema de lideratge. Els seus consellers i alts càrrecs no tenen la capacitat mínima per ostentar els càrrecs que ocupen, i per això el país no avança. És trist que només sàpiguen desautoritzar els seus adversaris, per la por que tenen de perdre la poltrona. Estic convençut que el PSC es frega les mans ja que veu cada vegada més a prop la victòria que els ha de permetre presidir la Generalitat. ERC i Junts els hi estan posant a dit.

    Vergonya és el que sento quan escolto les declaracions de diferents conselleres d'ERC, intentant treure valor a tot allò que aconsegueix Junts amb la seva estratègia, molt més política i directa que no pas ells. ERC ha demostrat, amb tot el temps que ha presidit el govern català, la seva incapacitat per fer seure el govern espanyol i aconseguir alguna cosa. És ara que Junts en treu alguns rèdits, que de resquitllada ERC n'obté alguna cosa, però no pas per mèrits propis.

    Jo també desconfio dels pactes d'investidura i les contraprestacions pel suports als darrers decrets del PSOE, però això no treu que consideri el paper que estan jugant els membres d'ERC de ridícul, criaturer i el pitjor de tot, gens positiu per als interessos catalans. No anem bé!

Un discurs crític i valent

Segur que se m'han escapat detalls interessants del debat d'investidura del president Pedro Sánchez, perquè no l'he seguit en directe i m'he limitat a llegir, a posteriori, comentaris i anècdotes de les diferents intervencions dels nostres polítics. Cada vegada em costa més estar concentrat seguint els debats, i opto per llegir les cròniques, parant atenció en els aspectes que em semblen més interessants, i ometent la palla que acostuma a intoxicar.

M'ha agradat la intervenció del representant d'ERC, el senyor Rufián, a la sessió de dimecres i que he pogut escoltar a les xarxes socials. Gabriel Rufián és una persona que en més d'una ocasió he criticat, per la seva manera de fer i dir les coses, i que per tant és just que ara ho destaqui. La crítica, sempre subjectiva, s'ha de poder fer sense partidismes ni manies personals, i quan estàs d'acord amb les paraules i el discurs, has de saber-ho reconèixer. La polarització que ens domina des de fa un temps, trenca aquesta dinàmica que hauríem de ser capaços de recuperar.

La ironia, típica en el diputat, va ser present en tota la seva intervenció, sense deixar-se cap detall al calaix que no fos important d'explicitar, contra una dreta que ha sortit de mare, i un president que no ens acaba de generar la confiança suficient per creure en el futur. 

Rufián va deixar les coses molt clares a aquesta dreta que l'únic problema que té és que no ha aconseguit recuperar la Moncloa, que és l'única cosa que els interessava, i que han posat l'amnistia com a excusa per fer desestabilitzar políticament el país i intentar que la investidura del líder socialista fes fallida.

El diputat va deixar en evidència l'herència franquista de la dreta espanyola, i amb suficients exemples de situacions que retraten quin tipus de polítics tenim al país, i com es manipula la ciutadania per aconseguir el poder al preu que sigui.

No sé si el pacte in extremis contra la dreta extrema espanyola tindrà una durada gaire llarga, però si més no ha quedat evident que Espanya no podia permetre que Vox condicionés el govern d'una dreta en hores baixes, que subsisteix gràcies al suport d'uns mitjans de comunicació, però sobretot dels poders judicial i econòmic del país, que enyoren l'etapa franquista i no suporten la idea que l'esquerra es mantingui en el govern, i encara menys si això es fa gràcies al suport dels independentistes catalans.

Pensar en la repercussió de les paraules d'un diputat en seu parlamentària es fa molt difícil, i encara més quan pel carrer es succeeixen actes frívols i cavernícoles que ens provoquen vergonya aliena.

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

Som terroristes?

Sembla ser que el govern espanyol ha demanat a l'Europol que ens treguin de la llista de grups terroristes. Fins ara, doncs, els independentistes ocupaven un lloc en el rànquing de grups terroristes del món, i m'imagino que com a tals ens haurien de tractar. Potser per això l'actitud dels estats europeus a l'hora d'analitzar el procés d'independència català, i per què varen fer l'orni quan des d'aquí es demanava suport.

No he tingut temps de llegir la reacció del PP i l'extrema dreta sobre aquesta decisió. Segur que si no n'hi ha hagut no trigarem a veure-ho. Es tracta de posar-ho tot al mateix sac. Com que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes, ara tot són girades d'ull i seducció. I potser és cert, però m'agradarà veure com ho denuncien aquests grans patriotes espanyols. Consideraran que és lògic i necessari que els independentistes catalans siguin declarats terroristes a nivell internacional?

De l'extrema dreta i el PP n'espero qualsevol cosa. No només per intentar reforçar el seu posicionament i la seva lluita per aconseguir el poder, sinó perquè tenen aquella obsessió malaltissa, que comentava l'altre dia, de creure que el fet català és ofensiu, delictiu i que cal tombar-nos d'una vegada per totes.

Fins ara no s'ha demostrat que grups d'independentistes s'organitzessin com a col·lectius terroristes, encara que en alguna ocasió s'hagi pogut practicar actes violents. D'aquí a considerar-ho terrorisme hi ha una gran distància, i només ho poden interpretar d'aquesta manera persones i partits polítics predemocràtics, incapaços d'acceptar les discrepàncies i la diversitat d'opinions.

No cal ni tan sols entrar a analitzar si és lícit o no voler-te independitzar, si consideres que el poble és sobirà i que per això cal demanar-li l'opinió a través d'un referèndum. Simplement per sentit comú i voluntat democràtica no pots pretendre que aquells que pensen diferent que tu siguin considerats terroristes i carn de canó. 

Esperaré la reacció de la dreta espanyola, sobretot ara que estan perdent l'oportunitat de fer xantatge a alguns diputats socialistes perquè canviïn de bàndol a canvi de ves a saber què. El futur és incert, però coneixem molt bé la dreta i l'extrema dreta espanyoles com per no imaginar què pensen i què seran capaços de dir al respecte.

Defensem arreu la nostra llengua!

Les reaccions de la dreta i l'extrema dreta espanyoles a l'ús permès del català, el gallec i l'euskera al Congrés de Diputats ha estat el que es podia esperar d'aquestes persones, la seva ideologia i la seva manera d'entendre el món. No és res més que la intransigència i el sentiment de perdre una batalla pel fet d'acceptar que unes persones puguin utilitzar una llengua que no és el castellà, la llengua d'obligat compliment. 

Com que les persones que em puguin arribar a llegir no tenen cap problema per entendre-ho, no cal que m'escarrassi a explicar i justificar el fet que els catalans que tenim el català com a llengua pròpia i d'ús quotidià, tinguem interès en poder-lo parlar arreu, i que no se'ns consideri de segona categoria.

Sí que convé parlar de quina manera hem de reaccionar davant l'actitud d'uns polítics, que no considero ignorants, sinó intolerants. I com que la majoria no tindrem l'ocasió de trobar-los per carrer, mirem com defensem la llengua al nostre entorn. Siguem positius i més eficaços, i treballem dia a dia perquè la nostra llengua ocupi el lloc que es mereix.

L'altre dia ho deia i voldria que quedés molt clar. Tot i entendre que és important que el català i la resta de llengües oficials dels diferents territoris espanyols es puguin parlar amb normalitat al Congrés de Diputats, considero que la nostra principal tasca ha d'anar encaminada a que el català sigui present a tots els racons, espais i relacions de la nostra vida, al nostre país. Que la nostra llengua sigui la d'ús preferent en les relacions comercials, professionals, lúdiques, culturals, esportives i socials. Que no canviem de llengua quan el nostre interlocutor ocasional utilitza el castellà, sabent que ens entén.

Cadascú de nosaltres pot fer molt per la llengua. Nosaltres no participarem en els debats del Congrés de Diputats, però sí que anem a comprar, truquem a les empreses subministradores de gas, llum o aigua, assistim a xerrades, parlem amb la policia, entrem als jutjats, o anem al CAP o a l'Hospital a visitar-nos. En tots aquests espais ens hem de poder expressar en la nostra llengua. Ens poden respondre en castellà, perquè cadascú té el dret d'usar la llengua que els és més familiar, però nosaltres hem de ser tossuts i defensar el català. Si nosaltres no ho fem, ningú no ho farà per nosaltres i no podrem pretendre que el català sigui llengua oficial de la UE, o sigui d'ús corrent al Congrés de Diputats, si no som capaços de parlar el català sempre i en tot moment. 

I deixem que Vox i PP facin el ridícul, de la mà dels mitjans de comunicació espanyols, que només busquen l'enfrontament per aconseguir fer-nos petits i insignificants. No ho permetem, i anem amb el cap ben alt en defensa del nostre patrimoni cultural i la llengua!

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

El català, llengua oficial a Europa

Un dels compromisos que ha assumit el PSOE per aconseguir el vot favorable dels partits nacionalistes catalans a la investidura de la seva candidata com a presidenta del Congrés de Diputats, l'oficialitat del català a les institucions europees, em recorda un fet que em va succeir aquest estiu, a les meves vacances al nord d'Europa, que em va sorprendre agradablement, i que em qüestionava per què els governs espanyols eren tan insensibles amb la nostra llengua.

El fet que el govern espanyol en funcions demani a Europa l'oficialitat del català no és res de l'altre món, o si més no, hauria de ser el més normal del món. Hi ha alguns països europeus amb menys població que nosaltres que tenen la seva llengua oficial, només pel fet que són Estat. Ara, amb la sol·licitud del govern de l'Estat espanyol, l'oficialitat del català pot ser una realitat. De què servirà?

Hi ha fets que són simbòlics, però també és cert que oficialitzar el català a Europa ajuda el seu reconeixement, sobretot tenint en compte els problemes que tenim a Espanya, també a Catalunya. Caldria més sensibilitat, i resoldre per sempre els problemes de la llengua, que enterboleixen les relacions internes, i ens despiten davant de problemes molt greus que no acaben de resoldre's.

I l'anècdota a què feia referència al començament de l'escrit és que a la nostra cabina, la televisió que ens informava de tots els tràmits, gestions i activitats programades del dia, el menú tenia 13 idiomes per elegir, un dels quals era el català. Ja sé que ens acontentem amb ben poc, però acostumats a tenir tants problemes per defensar l'ús de la nostra llengua pròpia, fets com aquests ens animen a seguir treballant per a la seva normalització.

Ahir comentava que el català també hauria de ser d'ús habitual al Congrés de Diputats, i no només a Europa. Sembla ser que l'acord entre PSOE i els partits catalans inclou aquest ús. Ara caldrà esperar que s'arribi a complir, i treballar perquè el món de la Justícia, els mitjans de comunicació, i la vida en general, incorpori el català com a llengua habitual a casa nostra. No és una bona cosa que avui, després de tants anys de transició, encara tinguem tants problemes per defensar el català. Està vist i comprovat que morirem lluitant. Confiem que el compromís assumit pel PSOE tiri endavant, i no es quedi en una promesa fallida.

L'hora de la veritat per a qui?

A poques hores de la constitució del nou Congrés de Diputats ens trobem amb la incertesa de què passarà, i concretament què faran els diputats de Junts, ja que la resta sembla quedar clara la seva posició. La casualitat ha volgut que Junts, amb el president Puigdemont a l'exili, acabin sent decisius a l'hora de conformar la presidència del Congrés, i també de la presidència del govern espanyol.

Ens diuen que tot depèn d'ells per saber si el PSOE manté la presidència del Congrés, amb una candidata pensada per agradar als nacionalistes. Potser s'obliden que fins ara la presidenta era catalana, del PSC, i no n'hem tret cap benefici. Què fa pensar que ara serà diferent?

Ja ho he dit anteriorment i ho repeteixo. Junts no serà la culpable d'una situació o una altra, sinó que els culpables són els governants socialistes que han fet el que han volgut, prometent moltes coses i complint-ne encara no la meitat. Què fa pensar que ara les promeses es compliran? Junts s'ho ha de creure? Nosaltres, tots, ens ho creurem?

Tot plegat és una mostra més de la poca credibilitat dels nostres polítics. Llavors s'estranyen que la gent no voti o que ho faci a formacions feixistes com Vox. La desconfiança amb els nostres governants és total i justificada. Sabem que un govern de la dreta, amb el suport de l'extrema dreta pot ser molt perjudicial per al país, i d'una manera especial per a Catalunya, però tampoc tenim la certesa que amb un govern socialista s'arreglin les coses. ERC ha intentat pressionar el govern espanyol i no ha aconseguit res, més enllà de l'indult. Es pot esperar res més?

Avui sentia el president del govern espanyol prometre que treballaria perquè el català fos present a les institucions europees. Ens ho hem de creure? I encara que fos cert, per què no permeten que el català sigui present a les institucions espanyoles? No seria més lògic? Per què Europa ho ha de permetre i Espanya no? Això sol demostra l'engany sistemàtic de les autoritats espanyoles, de posar-nos una pastanaga al davant perquè comencem a córrer, i no arribar enlloc.

Amb menys de vint-i-quatre hores sabrem el primer resultat. Veurem què prioritza Junts a l'hora decisiva. Sigui quina sigui la seva decisió, l'encaix de Catalunya a Espanya continuarà grinyolant, i només un govern valent, honest i creïble ho pot encaminar. De moment no sé veure a ningú capaç de tirar endavant l'encàrrec, i és per això que la sortida de Catalunya és l'opció més racional a falta de compromisos clars i valents de la resta de l'Estat.

La guerra a Ucraïna continua

Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent. 

La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.

No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.

Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper. 

Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?

Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?

Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.

Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.