Guerra híbrida

No em fa vergonya reconèixer que he hagut de buscar què s'entenia per guerra híbrida i des de quan s'utilitzava aquesta terminologia. Si no m'han enganyat, s'entén per guerra híbrida aquella que combina instruments militars i no militars. Perquè jo ho entengui, és la combinació entre la guerra convencional de tropes, míssils, avions... i operacions encobertes de forces especials o sense identificar, ciberatacs, ingerència política...

Qui parla avui de guerra híbrida? Doncs surt cada dia a Alemanya i a la Unió Europea en general. Qui ataca Alemanya? Sembla que totes les mirades, perquè se n'ha trobat proves, es dirigeixen cap a Rússia, però sense la part convencional, és a dir, sense tropes ni invasió militar, sinó només la part més discreta d'ingerència al dia a dia del país.

A diferència del govern espanyol, que ha conclòs molt aviat que Rússia i Israel estaven al darrere de la invasió de Ceuta per part de milers de marroquins, Alemanya han estat molt prudents abans no han afirmat que Rússia estava al darrere dels atacs més o menys fallits, en territori alemany. Al final, però, ho han dit i Putin els demana proves.

Provar que un exèrcit enemic t'ha atacat és molt fàcil. Per contra, tenir proves de qui és el causant dels ciberatacs, ja no ho és tant, i d'això es val el president rus. L'opinió que en pugui tenir jo no serveix de gairebé res, però si voleu que us digui el que penso és que ni em fio del president rus, ni del primer ministre israelià, ni del rei del Marroc. M'ho crec tot.

Sigui com sigui, però, l'estabilitat europea està ferida, no sé si de mort, però en tot cas caldrà treballar molt per restablir la normalitat. Personalment, no veig el final del túnel. Espero i desito que tot plegat no vagi gaire més enllà, però estic convençut que trigarem molt temps a recuperar la tranquil·litat que necessitem.

Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

La tradició no és excusa ni justificació

Un any més la nit de reis ha estat protagonista a tots els pobles i ciutats del país, aportant il·lusió a moltes famílies que celebra la nit màgica, pensant en els seus petits. Un final de les festes nadalenques que té la seva part de crítica ja que no a tothom li sembla bé. De tant en tant et trobes amb persones que rebutgen l'engany als petits, i defensen dir la veritat i no fer somiar als petits amb uns reis que són tot un muntatge. És cert que a mida que et fas gran vas descobrint que no tot és tal com sembla. Arriba un dia que els pares no són els més intel·ligents del món, i que el rei, cap de l'Estat, és una imposició gens democràtica, encara que hi hagi qui ho defensi de totes passades.

    Als meus fills els vaig enredar amb els reis mags, i mai me n'he penedit. Cadascú, però és lliure de pensar i obrar com millor li sembli, i en tot cas se'n pot parlar, remarcant els pros i contres de prendre una decisió o una altra. Hi ha, però, un fet que provoca malestar en algunes poblacions que hauria de resoldre's definitivament. Em refereixo a la caracterització del rei Baltasar, home de pell negre i que encara hi ha qui ho resol pintant la cara a persones blanques.

    Fa uns quants anys era poc habitual conviure a les nostres viles amb persones de pell negra, i això feia que a l'hora de caracteritzar els tres reis de l'Orient, s'optés per pintar la cara del rei Baltasar i tots els seus patges. Ja fa uns anys que les nostres poblacions hi conviuen persones procedents del centre d'Àfrica, la majoria de les quals s'han arrelat perfectament i participen de les activitats que es programen, també en les festes nadalenques. Això ha permès incorporar aquestes persones en la cavalcada de reis, i que es deixés de pintar les cares. Però no pas a tot arreu. Hi ha encara ciutats del nostre país que es resisteixen a fer el pas, i acostumen a defensar-se per la tradició. Una excusa de mal pagador fàcil de rebatre.

    Sigui una cavalcada organitzada per una entitat privada, normalment subvencionada amb diner públic, o directament per l'ajuntament de la vila, cal posar fir a aquesta pràctica, per alguns titllada de racista, i per altres de mal gust i menyspreu vers una població que té els mateixos drets i deures, i que cal tenir en compte.

    Seria bo que aquest 2024 hagués estat el darrer any en què una població del nostre país passegés pels seus carrers un rei Baltasar i la seva cort, amb la cara pintada. Per respecte als nostres conciutadans, sisplau canviem aquesta pràctica que avui no té cap mena de sentit ni justificació.

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Aquest any el rei blanc!

Aquest any també hem menjat tortell de reis. Arrosseguem unes quantes setmanes de dolçor i arriba l'hora de dir prou i controlar el sucre que ens entra a la boca. Realment el nostre país té molt present les pastisseries, i també cada vegada hi ha més famílies que els preparen a casa. Potser és el sucre el que ens fa passar millors dies i ens fa oblidar tots els desastres que succeeixen pel món, alguns d'ells no gaire lluny de casa.

Avui ens despertàvem amb les tradicionals pancartes a la plaça de l'església i la de l'ajuntament, i com acostuma a passar, el govern de torn és el més citat i criticat, amb algunes mostres d'enginy, i d'altres una mica més passades de to. Crec, però, que no hi ha hagut ni bandalisme ni actes incívics que haguem de lamentar. Això espero.

I ara comença un període que políticament ens portarà a les eleccions municipals del mes de maig, però també tindrem sentències que ocuparan les primeres pàgines dels diaris, i que per algunes persones poden ser claus de cara el seu futur. El pacte entre ERC i el PSOE per aprovar els pressupostos generals de l'Estat, a canvi de les modificacions legislatives en termes de sedició i malversació podrien facilitar el retorn no volgut de qui fou president del govern català i que des de fa cinc anys viu exiliat a Bèlgica.

De tot plegat, però, ens hauríem de quedar en les decisions que prenem dia rere dia. Valorar què signifiquen i comporten, i procurar treballar perquè els grans objectius puguin fer-se realitat. A vegades són temes personals, d'altres familiars, i en alguna ocasió decisions que poden incidir en el conjunt de la població.

Si bé tenim molt present el darrer cap de setmana de maig, no podem oblidar que cada dia que passa és important per a tots nosaltres, i no podem deixar de banda tot allò que ajuda a viure millor i més dignament, sobretot les famílies que tenen més problemes per fer-hi front. Des de la responsabilitat que cadascú de nosaltres ha assumit en aquesta vida, i en aquests moments, convindria que ens esforcéssim per ser útils als altres i fer més agradable la vida de tothom. 

No m'ha tocat el rei, i per tant no m'he hagut de col·locar la corona. Decididament, però, es tractava del rei blanc, res a veure amb els reis Borbons que ens tenen amargats, vivint a costa dels nostres calerons.

Un rei que no em representa ni em respecta

No he escoltat el discurs de Nadal del rei d'Espanya, ni tampoc no he llegit cap comentari al respecte. No m'interessa, no em representa ni em mereix cap respecte, més enllà del que es mereix qualsevol persona humana, però no pel càrrec que ostenta, que l'ha adquirit per herència, al marge de la voluntat popular.

No m'interessa què pugui dir perquè no té credibilitat. Ni ens estima com caldria, ni aporta mai cap tipus de missatge que serveixi més enllà de protegir el càrrec i justificar el sou i els privilegis de què gaudeix. No em fa bellugar ni mig metre del meu seient, ni m'engresca a escoltar què diu encara que fos per criticar-lo.

No sé ni vull saber què ha dit. Estic convençut que han estat paraules buides sense contingut específic, més enllà de parlar de convivència i respecte a les institucions democràtiques, que estic segur que haurà haver dit, però que si fos honest no s'atreviria a parlar-ne, perquè ell sap que és el primer que s'oblida del veritable sentit de la democràcia, del valor del sobiranisme popular, del sentit de viure amb justícia, pensant en els més perjudicats, en un món divers, amb una falta de respecte a les classes populars, als que tenen problemes per sobreviure, que no gaudeixen d'un habitatge digne, o no es poden escalfar per manca de recursos.

I tot això sense pensar en els drets dels catalans, com a poble amb una cultura i una llengua pròpia, que està maltractada per les institucions que giren al seu voltant. No cal ni tan sols pensar en nosaltres, sinó en tots els espanyols que veuen com el poder judicial està corromput i estic segur que ni s'ho posa a la boca, perquè ja li està bé, i no s'atreveix a defensar els que no tenen el poder, sinó que prefereix anar de la mà dels que l'ostenten i que poden dirigir el nostre futur.

És per tot això que ni escolto ni vull saber res d'un personatge que ocupa un lloc que li permet ser corrupte sense que ningú no el pugui jutjar. Una mostra ha estat el seu pare, i per això no és un fet insòlit, sinó que n'hem patit les conseqüències.

No vull que un dia en què reclamem la pau i la justícia al món, s'embruti amb les imatges i les paraules d'una persona que no ens representa, ni ens vol més enllà d'excusa per continuar vivint a costa de tots nosaltres i perpetuar el seu llinatge, passi el que passi. No el tinc per un ignorant que no s'adoni de què està passant al seu reialme, i en canvi estic segur que no mourà cap fitxa per intentar resoldre una situació injusta, corrupta i repressiva, que no podem permetre. Per tot això, el rei no existeix a casa nostra.

Espanya tuf a podrit

Tot fa pensar, doncs, que Espanya cada vegada es troba més lluny de la legalitat democràtica. Els jutges d'extrema dreta, amb tota la barra del món, i jo hi afegiria la immoralitat, han donat un cop d'estat al sistema democràtic d'aquest país, a instàncies de la dreta més extrema. Els defensors del plantejament de com més malament, millor, avui tenen una alegria a afegir. Pitjor no podem anar.

Algú podria pensar que en casos extrems com aquest, el rei hi podria intervenir, però tots coneixem com és i com acostuma a actuar, o si més no ha fet fins ara. El silenci del rei, si es produeix, demostrarà la inutilitat de la monarquia a Espanya i el fet d'estar mantenint una institució, la reial, obsoleta i cara.

Em sento traït i reprimit a mans d'una extrema dreta present a totes les institucions espanyoles, i que malgrat no tenir en aquests moments el suport popular, aconsegueix tot allò que vol, utilitzant qualsevol trama, encara que sigui anticonstitucional. Penso, i si vaig errat que se'm rectifiqui, que els primers enemics de la Constitució són els mateixos jutges del Tribunal Constitucional que han fet guanyar el seu posicionament, amb la participació dels jutges que eren obra i part, sense la més mínima decència.

Avui pots llegir molts comentaris de persones que recriminen al PSC la seva actuació paralitzadora del Parlament català. Probablement tenen raó, però penso que hauríem d'estar més atents a la realitat d'avui, perquè és un graó molt important en el camí al caos i al trencament de la democràcia del nostre país. Amb això no vull dir que no haguem de fer constar què va passar el 2017 a casa nostra. Això no ho oblidarem mai, i per això el posicionament que molts vàrem prendre respecte a una força política que en algun temps havia defensat el federalisme com a solució per resoldre els problemes d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. Després de tot, arribes a la conclusió que les declaracions són només fruit de la conveniència del moment, i que passat el temps es canvia tranquil·lament sense cap mica de vergonya.

Caldrà anar seguint els esdeveniments. M'agradaria pensar que Europa s'escandalitzarà amb tot el que ha passat, però llavors recordo què acostuma a succeir, i que el compromís no va més enllà d'unes ganyotes i un mirar cap a l'infinit. Això ens ho hem de resoldre nosaltres, i això només ho poden fer les forces polítiques que actuïn amb convenciment democràtic. Està demostrat que la dreta espanyola no el té, i ara només cal que el poble sobirà en sigui conscient i actuï amb conseqüència.

Salvar els mobles a l'emèrit

Haig de reconèixer que no tinc gaire clar com funcionen les coses de la Justícia, però sí que hi ha coses que no entenc. Probablement és perquè utilitzo la lògica en els meus raonaments, el sentit comú a l'hora d'analitzar els fets, i potser ni la lògica ni el sentit comú són elements que es tinguin en compte en la Justícia.

Segons he pogut llegir, avui a la Cort d'Apel·lació d'Anglaterra i Gal·les, a la ciutat de Londres, hi havia convocada una sessió perquè la defensa del rei emèrit pugui salvar-li els mobles. Es tracte de declarar-ho immune i per tant quedar impune de tota la seva activitat corrupta. 

El que no entenc és que els anys de corrupció essent rei en exercici els hi puguin perdonar, i en tot cas castigar-lo a partir de la seva abdicació. No puc entendre ni acceptar que un rei pugui ser un corrupte sense rebre'n les conseqüències. Una cosa és defensar-lo per les decisions que pugui prendre per raó del càrrec, com passa amb tots els polítics, i l'altra que no se'l pugui condemnar pels seus actes particulars corruptes que no tenen res a veure amb l'exercici del càrrec, i en tot cas s'aprofita del càrrec per a uns guanys personals.

Segur que és el que deia al començament de l'escrit: no hi ha ni lògica ni sentit comú, és simplement per una imposició, ja sigui de la Constitució o de la judicatura, que tots abaixem el cap i allò que a nosaltres ens condemnaria, a ell ni li fa pessigolles.

Ja sé que el mateix passaria amb un president de la República, com se'n beneficien presidents del govern, i potser per això caldria especificar quins són els delictes que no hi ha impunitat que hi valgui, i quines són aquelles actuacions que cal protegir per salut democràtica. 

Veurem en què acaba tot plegat, però desconfio molt del que puguin dir els tribunals de justícia, també els anglesos. Sembla que hi ha una consigna de protegir els caps d'estat, i llavors ens queixem de la desconfiança de la ciutadania i de l'arribada del populisme i l'extrema dreta. Els ulls també els tinc als EUA on avui pot ser l'inici del retorn de Donald Trump.

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

Monarquia o República?

Arran de la mort de la reina Elisabet II avui parlàvem de monarquia i república, i de què ens feia més pes. Quan estudies les monarquies les consideres fruit d'un altre temps, com si estiguessin fora de lloc. Ara això no es porta, són eines de temps històrics... però si ho vas mirant t'adones que no són pocs els estats europeus on encara regeixen, amb més o menys implicació i repercussió.

Probablement nosaltres, a part dels nostres borbons, sempre hem centrat les monarquies en la britànica, en gran part per la longevitat. Setanta anys són molts, sobretot en l'actualitat que tot va tan de pressa i tot canvia d'un dia per l'altre.

És per això que moltes vegades hem comparat les dues monarquies i d'alguna manera hem estat més crítics amb la nostra, possiblement perquè és la que ens afecta més directament, i sobretot darrerament, amb tot el que s'ha anat coneixent del rei emèrit, i dels primers passos del nou rei, amb el discurs del 3 d'octubre de 2017 que molts retenim a la memòria.

La pregunta que ens fèiem, i que de ben segur ens hem plantejat més d'una vegada en moltes tertúlies és la nostra preferència: monarquia o república. És evident que hi ha gustos per a tot, i que els monàrquics de tota la vida ho tenen clar, i els republicans enyorats també. Molts coincidim a dir que no ens agrada la monarquia, que és el poble qui ha de decidir qui l'ha de governar. El problema és quan analitzes la situació política del nostre país, i la història recent de la democràcia. No tots els polítics que hem tingut han merescut la nostra confiança, al marge de si ens han agradat més o menys.

Si em permeteu un exemple, us diré que per més que no m'agradi la monarquia, se'm posaria molt malament que em sortís un Aznar qualsevol com a president de la república del meu país. Davant del dilema se'm fa molt difícil mantenir la meva convicció que una república és millor i més democràtica que no pas una monarquia.

El problema, doncs, és la desconfiança vers els nostres governants i la por que la seva conducta no sigui prou democràtica, que la seva elecció es vegi condicionada per factors que ens superen. Algú creu que els nostres governants tenen la capacitat de fer i desfer segons els sembli? Creieu que poden fer tot allò que volen, sense impediments que no són fruit d'un resultat electoral, sinó de la força de poders incontrolables democràticament? 

Aquest article no arriba a cap conclusió, sinó que deixa la porta oberta a opinar. El perill actual és aconseguir el control amb un sistema democràtic i just. Que la representativitat sigui la que governi. En un estat pur, seria clar que la república és la millor opció, però en la situació actual, ens entren molts dubtes. Malgrat tot, jo continuo pensant que l'objectiu és una república, o si ho preferiu, que sigui el poble qui governi, amb el sistema més just i democràtic possible.

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

L'emèrit torna

Diuen que el rei emèrit té previst venir uns dies. Ara que l'han descarregat de qualsevol culpa, es veu amb cor de venir a passar uns dies, amb la intenció de tornar a marxar, perquè segons sembla a Abu Dhabi hi està molt bé.

Ha quedat demostrat que parlar de la corrupció del rei i la seva inviolabilitat és una pèrdua de temps. Espanya és així i no hi ha res a fer. La llei, contràriament al que deia el mateix emèrit, no és igual per a tothom, i s'ha vist i comprovat que la seva actuació corrupta no l'ha portat a cap tipus de condemna, més enllà d'una condemna moral que avui dia no fa cas ningú.

Si ens entretenim parlant de situacions com aquesta no sé si és per unes ganes irrefrenables de reclamar justícia o més aviat es tracta d'autoflagelar-nos amb la impotència d'aquell que no aconseguirà mai res. Ha quedat demostrat que ni amb el govern més progressista de la història s'ha aconseguit plantar els corruptes davant de la Justícia. Tot el contrari! aquests viuen lliures a costa nostra i els que han gosat criticar-los són a la presó o a l'exili.

El rei, fill de l'emèrit, pretén fer-nos creure que ha trencat qualsevol lligam amb ell, més enllà del lligam familiar, però tots sabem com ha arribat a l'exercici del seu càrrec i de quina manera ha aconseguit el patrimoni de què disposa. A vegades crec que ens prenen per babaus, quan simplement haurien de donar per fet les coses, que no deixen de ser una imposició amb tots els ets i uts.

Que ningú es pensi que l'aparent decadència de l'Estat espanyol és un camí a la transformació i a la regeneració política i social del país. El que tenim continuarà malgrat tot, i no hi haurà qui ho faci caure, perquè no interessa a ningú. Ens permeten escriure de manera crítica tot el que està passant, convençuts que la sang no arribarà al riu. El control és total, i la crítica que apareix a les xarxes socials és la justa per anar fent bullir l'olla, deixant entreveure el més superficial, i amagant tot allò que en una societat normal, transparent i democràtica faria trontollar de veritat l'estabilitat del país.

Tot el que puguem veure amb l'arribada de l'emèrit formarà part de l'attrezzo necessari per dissimular la vergonya que una persona decent no podria aguantar. La indecència i la corrupció són patrimoni d'aquest país, que entre tots anem construint.

La immoralitat d'una corrupció que ha prescrit

Si al nostre país la moral encara fos un valor a tenir en compte, es continuaria acusant el rei emèrit per la seva actuació corrupta durant els seus anys de regnat. Acabem de conèixer que la Fiscalia ha arxivat totes les causes contra el rei emèrit, ja sigui perquè han prescrit, o per la seva inviolabilitat, pel càrrec exercit. En cap cas hi ha cap raó d'exoneració de culpa, però la Justícia funciona d'aquesta manera.

És per això que un rei corrupte pot tornar al seu país amb la cara ben alta, no pas perquè no hagi actuat malament, sinó perquè la Justícia no se li pot aplicar. Això, al meu entendre és una immoralitat, i com a tal hauria de ser suficient com per obligar-se a amagar i patir la vergonya per tot el que ha estat fent.

Però ja sabem en quin món vivim. La Justícia no és igual per a tothom, encara que ell mateix ho hagi proclamat més d'una vegada. Tenim una dinastia borbònica que ha donat prou motius per repudiar-la. No és el primer borbó corrupte de la història d'Espanya, i no sabem si serà el darrer. L'actual rei era beneficiari directe de la corrupció del seu pare.

Ens trobem que el corrupte queda lliure, i qui l'ha denunciat a través de la cançó està a l'exili o a la presó. Això és el que hem d'ensenyar als nostres fills. El poder de la monarquia i de les institucions del país, permet que una persona sigui corrupta i no li passi res.

L'altre dia escoltava un advocat que parlava en nom dels salesians, arran de les denúncies a un professor de Premià de Mar per abusos sexuals als seus alumnes. En aquella ocasió es reconeixia que molt probablement tot hauria prescrit, però la institució demanava perdó, perquè moralment s'hi veia obligada. La monarquia espanyola també hauria de demanar perdó per la corrupció del rei emèrit, que no serà jutjat, per haver prescrit el delicte, o bé per la sort de ser declarat inviolable. La monarquia espanyola no demanarà perdó, sinó que ella i tot la propaganda mediàtica d'aquest país, ens ho tirarà en cara, com si l'acusació de corrupció hagués estat un insult injustificat. Nosaltres no ho podem callar, i ho hem de proclamar a tots els vents.