El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

Aldarulls al mig de la vila, qui hi posarà remei?

Hi ha coses que són difícils d'entendre a parer d'un vilatà que no està bregat en temes polítics ni administratius i que es mou més aviat pel sentit comú i l'esperit de fer les coses de la millor manera possible en benefici de tots, o si més no de la majoria de les persones. Que un centre de lleure situat al bell mig de la vila provoqui aldarulls, amb baralles amb arma blanca, nit rere nit, no s'acaba de comprendre. Sembla que quan hi ha una cosa que no funciona s'hi hauria de posar remei. Si no es tracta d'un fet puntual, sinó que això es repeteix pràcticament cada dia, no es pot tolerar que cap autoritat ho resolgui. Qui en té competència?

Estem massa acostumats a què les coses es resolguin després d'alguna desgràcia, quan el mal ja està fet i és irreversible. A què esperem? A lamentar la mort d'alguna persona? 

No estem parlant d'incivisme, ni de delinqüència, sinó d'una mala praxi. De no entendre res de la vida. De confondre la llibertat i l'alegria amb fer allò que em dona la gana, encara que sigui fent mal i provocant dolor. Semblaria que els propietaris del negoci, que no poden esgrimir desconeixement de tot el que està passant, haurien de prendre la iniciativa d'evitar les baralles reincidents o fins i tot tancar el negoci. Seria la cosa més honesta, encara que perjudiqués el negoci. Si no ets capaç de controlar el teu espai i els teus usuaris o clients, el millor que pots fer és plegar. És demanar massa, oi?

Si la iniciativa no surt dels causants dels aldarulls, l'autoritat administrativa, per una banda, i la policial, per l'altra, haurien de resoldre-ho definitivament. No pot ser que la gran majoria de vilatans visquin atemorits i molestos per culpa d'uns pocs. Malauradament això acostuma a passar. Aquells que es comporten cívicament, que són la majoria, han de suportar el malviure d'uns pocs que no tenen gens d'interès amb els altres ni amb la convivència.

La reincidència, en el nostre país, es combat de manera feble i sense gaires resultats. Podem entendre fets puntuals, perquè la vida en societat no és fàcil. El que no es pot entendre de cap manera és que els delictes, els aldarulls, el trencament de la convivència es repeteixi tan sovint, normalment amb els mateixos protagonistes, i que no s'hi posi remei.  

La reincidència

Se'n parla molt, però potser es treballa poc per intentar evitar que la reincidència en els delictes sigui tan freqüent i s'arribin a acumular tants delictes en una mateixa persona. Una cosa és que algú tingui un mal moment i que delinqueixi, i l'altra que s'hi dediqui. Que després d'un robatori en busqui un altre, provocant inseguretat i por que no ajuda gens a la convivència.

No té cap sentit que llegeixis diàriament detencions de persones que han enganxat després de cometre un fet delictiu i que t'expliquin que porta a l'esquena no sé quants delictes més, pels quals no ha tingut cap condemna, més enllà de la detenció momentània i la inscripció en un llistat de delinqüents. 

Els humans, si no ens escarmenten, no rectifiquem. Passa en qualsevol comportament incívic, o en la conducció d'un vehicle. Si al darrere no hi ha una sanció que et faci rascar la butxaca o et privi de la llibertat de moviments, o de conducció de vehicles, moltes persones fan cas omís de les advertències i no tenen cap remordiment. No els cau la cara de vergonya.

Estic convençut que a la majoria dels casos al darrere hi ha una explicació, que no justificació, que requereix analitzar i procurar resoldre el problema que pot haver originat un seguit de delictes reiterats. Entretant, però no ens podem permetre el luxe de no fer res.

Encara que no és el mateix, em ve a la memòria la manera com funciona la recollida de la brossa mal deixada a la meva vila. L'equip de govern dedica moltes hores al dia a recollir tot allò que vilatans incívics i gens solidaris, han tret de casa a destemps, sense tenir en compte les pautes que la majoria complim. Qui no té gens d'interès a fer-ho bé, si l'endemà li treuen la brossa, tant li fa que ho hagi fet el camió de les escombraries, com si se n'ha encarregat el camió especial que fa la repassada matinal. D'aquesta manera no es resoldrà mai.

Tornant als delictes reiterats, si no treballem per evitar la reincidència, no aconseguirem la tranquil·litat al nostre entorn. Uns pocs són capaços de fer anar malament a la majoria. Això, agradi més o menys, s'ha de resoldre d'una vegada. La pràctica impunitat dels reincidents no ens deixa viure, i no és just.

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.

Una vegada més, la reincidència

Ahir llegíem la notícia de la detenció i posterior alliberament de tres persones que estaven delinquint en una pràctica que ja va sent força habitual, com és la de serrar el catalitzador d'un cotxe per poder obtenir uns diners a canvi dels minerals que incorpora, de gran valor, com són el platí, el pal·ladi i el rodi. 

La notícia no tindria gaire incidència, més enllà que la detenció va ser a la nostra vila, si no fos perquè es va repetint massa sovint i sembla ser que una de les persones detingudes ja tenia antecedents per accions similars, la qual cosa provoca indignació per la facilitat que tenen de reincidir, sense que aparentment hi hagi conseqüències.

Quan llegeixes la notícia penses que si t'ho fan a tu, només et comportarà despeses sense la satisfacció de veure que el culpable ha de fer front a aquestes despeses ni haver de pagar cap sanció per haver delinquit. Simplement se l'apunta i es confecciona una llista d'actes delinquits que servirà per a la història, però no per gaire res més.

Tinc clar que la presó no és la solució per a tots els actes delictius, però considero que com a mínim s'hauria de trobar la manera perquè les víctimes no haguessin de fer front a les despeses ocasionades pels delinqüents, que tornen a casa tan tranquil·lament, per tornar-hi d'aquí a uns quants dies.

A casa, ja fa uns quants mesos, ens varen xafar el cotxe, uns presumptes delinqüents que varen sortir corrents, deixant un total de quatre vehicles abonyegats. Qui et paga les despeses de reparació del cotxe? Doncs, te les has de pagar tu, per més assegurances que tinguis. I és així com t'indignes i malpenses de tothom, de tots aquells que actuen de manera incívica, i t'adones que la llei no els cau a sobre. Al final arribes a pensar que la llei només actua sobre les persones que normalment l'acaten.

Cal trobar la manera que l'incívic i el delinqüent no se surtin amb la seva tan fàcilment, perquè això no ajuda a la convivència, i et situa en una posició contrària als qui dicten les normes i els qui les fan complir. 

Els enxampats serrant el catalitzador d'uns cotxes aparcats a la vila, no sé si hi tornaran, però tot fa pensar que no trigaran a tornar a delinquir, ja que no acostumen a tenir gaire sentit del ridícul, ni de la vergonya, i encara menys respecten els altres. Potser al fons hi trobaríem uns problemes d'educació i mal viure, però això no treu que s'hagi de fer respectar les normes de convivència, al marge de les casuístiques de cadascú.

Denunciar les ocupacions conflictives

Portem anys amb el problema de les ocupacions il·legals de pisos i els desnonaments. S'ha escrit i opinat molt al respecte, però sempre he pensat que es confonien les coses. Es posava tot al mateix sac i es tractava tothom de la mateixa manera, i per això hi ha hagut tanta polèmica, i n'hi continua havent.

És molt important llegir i escoltar bé abans d'opinar, i encara més quan es tracta de criticar o mobilitzar la gent. No totes les ocupacions il·legals o no autoritzades són iguals, ni tampoc els desnonaments tenen les mateixes conseqüències. Hi ha ocupacions pacífiques i d'altres de conflictives, com també hi ha ocupacions per estricta necessitat i d'altres per vici o comoditat, o per delinquir.

A tots ens venen al cap situacions problemàtiques en ocupacions de pisos. Moviments socials defensant el dret a l'habitatge de famílies sense recursos ni possibilitats de llogar un pis. I també hem presenciat problemes veïnals per ocupacions de pisos o cases, que molesten els veïns. Unes persones que sense tenir una necessitat evident d'ocupar il·legalment un habitatge buit, hi entren i preocupen els veïns.

Els polítics sempre van tard. Ja fa massa temps que la societat reclama justícia i noves mesures per ordenar la situació i no fer pagar justos per pecadors. Si les situacions no són les mateixes no les podem tractar de la mateixa manera. Si hi ha ocupacions no justificables i que a més provoquen problemes al veïnat, s'ha de trobar la manera d'acabar amb el conflicte. Els veïns no hi tenen cap culpa.

Sembla ser que hi ha la intenció de reformar la Llei perquè es tingui en compte situacions conflictives, i que veïns o ajuntaments puguin denunciar-ho i resoldre-ho en poc temps. No n'hi ha prou en resoldre una situació injusta, sinó que això s'ha de poder fer de manera ràpida i amb la menor afectació als veïns.

Fa poques setmanes llegíem que es feien passos per resoldre la reincidència en els delictes, un altre mal son per a la comunitat que viu respectant els altres i que pateix l'incivisme i els delictes reiterats d'uns quants. Ara ens parlen de resoldre les ocupacions conflictives. Potser serà cert que la nostra societat avança cap a la resolució de fets que no haurien d'haver succeït mai, i que portem arrossegant des de fa massa temps. Estarem, doncs, a l'expectativa per veure què hi ha de cert en tot això, i si de veritat troben la manera de posar pau on en aquests moments es viu en conflicte permanent.

Com fer front a l'incivisme?

Darrerament parlem molt d'incivisme i ho fem preocupats perquè estem experimentant un grau d'impotència notable davant d'actes que sovint ens semblen inversemblants. Trobem a faltar un bon nivell reactiu davant d'actes intolerables d'incivisme que ratllen la delinqüència. Quan veus que una persona incívica no rep el càstig que creus que es mereix, pels efectes que provoca o podria haver provocat, se't cargolen els budells i penses que alguna cosa no estem fent bé.

La reincidència, per una banda, i la nul·la pedagogia que se'n podria desprendre, per l'altra, fan que actes incívics i delictius es repeteixin massa sovint. No hi ha escarment, i per tant no hi ha por davant les possibles conseqüències de ser descobert. Considero que la nostra societat hauria de reflexionar sobre el tema i, sense caure en la repressió gratuïta, trobar la manera que els incívics s'hi pensin una mica abans d'actuar.

Ho veiem aquests dies amb els focs, la majoria dels quals són produïts per efectes humans. Malgrat les imatges i el sofriment que observem, encara hi ha persones que no es prenen seriosament les mesures de prevenció d'incendis i s'arrisquen a ser els causants de la catàstrofe. No només per una negligència de treballadors del camp, sinó per visitants dels parcs forestals, per no parlar dels incendiaris directament, podem observar que els efectes devastadors del foc posen en perill el nostre patrimoni vegetal, però també vides humanes i les seves pertinences.

I quan atrapen uns desgraciats, si així em permeteu nomenar-los, que han fet cas omís a les indicacions de prohibició d'accés a un parc forestal, i han encès una foguera, el primer que et preguntes és què els hi hauríem de fer? N'hi ha prou amb una amonestació per incomplir unes restriccions, ja que no ha passat res més? No creieu que caldria un bon escarment perquè no es repetissin tan fàcilment situacions com aquesta?

Cada cas mereix un estudi a fons. No és el mateix un accident fruit del treball, potser sense les precaucions que calia prendre, que no una visita al parc encenent un foc per coure les costelles. Si les conseqüències que reben són nul·les, o pràcticament nul·les, qui no ens diu que la setmana entrant no hi haurà un altre grup que farà el mateix en un espai semblant? 

Quan passen coses com aquestes, m'haig de frenar i reprimir tots els mals pensaments. No puc entendre ni acceptar actituds imprudents sense cap altre motiu que viure la vida i despreocupar-se dels altres i del que els pots causar. Encara veiem conductors fumant la cigarreta amb la finestra abaixada. Els nostres cotxes haurien de tenir uns sensors automàtics que enviessin aquestes imatges a la policia perquè els pogués sancionar. No per incendiaris, sinó simplement per provocadors potencials de tragèdies.

La reincidència dels delinqüents

He llegit l'article de l'exconseller Carles Mundó, al diari ARA, "A l'altra banda del mur". Acostumo a llegir els seus articles i normalment coincideixo amb la seva opinió. El tema d'avui és prou delicat com per parar-hi atenció.

És cert que tenim una certa tendència a reclamar més empresonaments per a les persones que causen problemes a la societat, sense pensar suficientment en què representa el fet de tancar una persona a la presó durant més o menys temps. Estic d'acord que la solució als problemes que causen aquestes persones no està només en tancar-los a la presó, sinó que hi ha d'haver tot un treball paral·lel. Dit això, però, entenc moltes persones afectades per la inseguretat creada, quan reclamen que s'apartin els delinqüents de la circulació.

Hi ha un fet que és molt significatiu, i és la reincidència de molts delictes. Resulta preocupant quan s'informa d'un acte delictiu, i es comenta que el causant ha estat reincident multitud de vegades. O també el fet que una vegada detingut, i feta la declaració pertinent, surti automàticament al carrer. Això també desanima els treballadors públics que s'han d'enfrontar als delinqüents, i veuen com aquests es prenen la cosa molt poc seriosament.

Quan una persona provoca inseguretat un dia rere l'altre, no resulta gens satisfactori veure com la justícia és incapaç de resoldre el problema, i sempre estàs a l'espera de què més acabarà fent el delinqüent. Estic molt d'acord que no es pot empresonar la gent a la lleugera, però sí que hi ha d'haver maneres de resoldre aquesta reincidència i donar seguretat jurídica a les persones afectades.

L'article de Carles Mundó és molt correcte, però caldria tenir en compte què passa quan els delinqüents són reincidents i saben que poca cosa els afectarà, més enllà d'unes hores declarant i formar part d'una fitxa policial. Si no aconseguim generar confiança entre la població, i donem la impressió que els delinqüents tenen la paella pel mànec, la petició de més presó serà inevitable.

Estirades de bossa al mig del carrer

Malauradament aquest fet és notícia amb massa freqüència. No només passa a Arenys, sinó que és un activitat que pateixen molts municipis. La culpa?

És molt perillós simplificar la resposta. Si busquem culpables, potser ens serà fàcil trobar els que estiren les bosses, però no tant els que provoquen que aquests les estirin. La primera reacció, sobretot si això els passa a gent que coneixem, que tenen cara i nom, és demanar a la policia que els agafin i els tanquin. Sabem que si els arriben a tancar, no hi estaran gaire estona. 

Les lleis per bé o per mal condicionen l'actuació de la policia i també dels jutges. En última instància és el legislador qui decideix extremar les mesures i evitar la reincidència, o simplement espantar-los. Sempre a qui li toca el rebre és el que està en contacte directe amb la ciutadania, amb les persones que pateixen els mals d'una legislació errònia, excessivament garantista...

Hem d'exigir el nostre govern i l'oposició que busquin la manera de recuperar la tranquil·litat als nostres carrers, però al mateix temps fer-los costat perquè exigeixin a qui en té la competència, tota la legislació al respecte i que adoptin mesures perquè no es degradi la convivència a les ciutats i pobles.

Però no tot s'acaba amb la policia, sinó que hi ha una part de pedagogia que no es pot oblidar i, sobretot, preguntar-nos perquè hi ha tants joves i d'altres de no tan joves que es troben al carrer intentant fer les estirades. Potser ens adonarem que podríem reduir el risc canviant les prioritats polítiques, invertint més en afers socials i reduint la quantitat de persones sense ofici ni benefici, amb un passat que no els ajuda i amb poques possibilitats d'inserir-se socialment.

Sigui com sigui, però, hem d'evitar que les persones grans, sobretot, tinguin por de sortir al carrer i es tanquin a casa. No pot ser que l'incívic, el lladre, el pertorbador hi surti guanyant a costa del vilatà o vilatana que intenta normalitzar la seva vida i socialitzar-la.