La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Avantprojecte de llei de l'ocupació pública

El diari ARA publicava la notícia que el Consell Executiu aprovarà aquest dimarts l'avantprojecte de llei de l'ocupació pública. Una iniciativa del govern català per posar al dia les condicions d'accés a la funció pública i també el sistema de promoció interna, i que forma part del projecte de reforma de l'administració.

No he tingut l'ocasió de llegir el text de la proposta i, per tant, no en puc fer una valoració més enllà dels comentaris de l'article que avancen algunes de les modificacions que s'inclouen. Caldrà, doncs, esperar a tenir l'oportunitat d'estudiar el seu contingut per donar la meva opinió que, per altra banda, tampoc tindrà cap mena de transcendència.

Quant a l'accés a la funció pública, l'article comenta que es tindrà en compte que avui la memorització té menys importància i que s'ha de prioritzar les habilitats per actuar davant de les situacions en què es trobaran, pel lloc que opten a treballar. El següent aspecte que incorpora el nou model és l'avaluació dels funcionaris per facilitar la seva promoció en funció de la seva actuació i expertesa. Una avaluació que realitzarà el seu superior jeràrquic.

Quant a les modificacions que es puguin fer al sistema d'oposicions, substituint la memorització de lleis i reglaments, que tens a l'abast amb un clic, per proves que demostrin la capacitat del candidat de dur a terme les tasques per a les quals opta, em sembla bé. Sempre he trobat innecessari i absurd premiar la memòria, i més encara en aquests moments que ho tens tan fàcil per accedir a la informació.

En relació amb la promoció interna tinc els meus dubtes, i caldrà analitzar com es porta a terme. És cert que no tots els treballadors de l'administració pública actuen amb la mateixa diligència, interès i esforç, ni tenen la mateixa capacitat, i és per això que cal trobar la manera de premiar aquells que fan bé la feina i cada dia s'esforcen per millorar i formar-se, d'aquells que una vegada obtinguda la plaça es posen a jaure. Que l'avaluació la faci el seu superior jeràrquic, que té certa lògica, és un perill per allò dels amiguismes i ja no diem quan entremig hi juguen temes ideològics i de militància política. 

Insisteixo que cal analitzar el contingut del projecte de llei i que els seus impulsors tinguin clar quins són els perills de no ser prou explícits i previsors a l'hora de determinar qui i com s'avalua el treball dels altres.

Buscar d'allà on es pugui!

Llegia l'article d'en Toni Soler a l'ARA i estic d'acord que cal una renovació de polítics, menys mediocres, i que entre tots els hem de trobar, però no podem oblidar que els polítics no surten per generació espontània, ni surten del no-res. Els polítics són membres de la nostra societat i hem de tenir clar que d'on no n'hi ha no en raja.

Està bé que busquem nous líders, més capacitats per dirigir amb èxit el nostre país, i resoldre els principals problemes amb què ens hem d'afrontar, però el primer que caldrà fer és procurar que existeixin aquestes persones i, per tant, fer els possibles perquè la formació dels nostres fills i nets sigui millor, que tinguin bons resultats en competències i, sobretot, resolutius davant de les situacions imprevistes.

Recordo què comentava l'economista Xavier Sala i Martín, i que en vaig parlar l'altre dia en aquest post. Hem de procurar tenir alumnes i, lògicament, ciutadans intel·ligents i no només que sàpiguen memoritzar davant d'un examen. Persones que davant d'una situació nova, sàpiguen com actuar. 

Si millorem la cultura, el coneixement i les aptituds de la nostra ciutadania, serà més fàcil aconseguir nous dirigents amb capacitat per fer-nos avançar com a societat organitzada i com a país. Potser llavors podrem, o podran, tornar a intentar aconseguir la independència amb l'objectiu de ser governats en la proximitat, coneixent la realitat nostrada, estimant el país, la llengua i la cultura. Un fet que posem en dubte dels dirigents espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

La línia entre professionalitat i amiguisme

La lliure designació sempre ha estat motiu de polèmica. La potestat d'un càrrec electe de nomenar persones de la seva confiança es posa en qüestió en la majoria dels casos. Defensar-ho et situa en contra de totes les forces que defensen a ultrança el funcionariat i les oposicions. Qui té raó?

El tema no és fàcil i pot comportar moltes interpretacions, algunes d'elles malicioses i interessades. Anem per pams. Quan un càrrec electe ha de nomenar personal de certa responsabilitat acostuma a tenir dues vies a seguir. Per una banda, es pot nomenar els professionals que s'han preparat per exercir aquell càrrec, valorant coneixements i experiència, o bé escollir persones de la seva confiança, perquè segueixin la línia política que els interessa transmetre. Si la llei no diu el contrari, ambdues opcions són vàlides i legals.

El problema acostuma a sorgir quan les persones escollides només tenen a favor la simpatia i confiança de qui els nomena, però no la capacitat per poder exercir correctament les responsabilitats intrínseques d'aquell càrrec. Aquest amiguisme, sigui per coneixença o pertinença al partit, o com a premi per tota la feina feta fins llavors, pot posar en evidència que la tria no sigui la millor opció possible.

Aquests dies es parla del nomenament d'ambaixadors i la seva destitució per part del ministre d'Exteriors José Manuel Albares, i qui es queixa directament és l'Associació de Diplomàtics Espanyols (ADE), com a afectats directes de la manera d'obrar del ministre. S'ha de dir, però, que l'actual ministre no s'ha inventat res de nou, ni tampoc el seu partit polític. La història ens ensenya que aquesta pràctica és l'habitual, sigui quin sigui el partit polític que governi a Espanya. Hi ha una llista molt llarga de polítics a qui s'ha obsequiat amb una ambaixada, al marge de la seva idoneïtat per al càrrec.

Jo sempre he defensat que a segons quin nivell de responsabilitat política es nomeni persones de la confiança del polític de torn, que ocupa el seu càrrec per voluntat democràtica. Al mateix temps, però, sempre he afirmat que calia demostrar que aquelles persones de confiança, tenien en el seu haver suficients coneixements, aptituds i mèrits per exercir correctament el seu càrrec. Quan es tracta simplement de regals entre amics, és quan tot trontolla i perd sentit i qualitat democràtica.

Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

La UDC al servei del PSC

Una de les sorpreses que s'han comentat a les xarxes ha estat la font de càrrecs de primer i segon nivell per al govern socialista. Si fa uns anys enterràvem Unió Democràtica de Catalunya, avui hem vist que els seus militants han aconseguit un lloc amb el govern socialista. No hi ha dia que no t'assabentis d'algun nomenament de persones afins o militants, el seu dia, de la UDC. No sé si és la influència de qui es va posicionar fa temps, per tal de no perdre la cadira del Parlament, el senyor Ramon Espadaler, o bé està en la línia de tirar cap al centre, aprofitant que a Catalunya va quedar orfe.

També m'ha cridat l'atenció el nomenament de Xavier Fina, com a director general de Promoció Cultural i Biblioteques. Potser és per allò de l'afinitat periquita amb el president. M'imagino que té coneixements per desenvolupar el càrrec, i no es tracta d'amiguismes, un fet que acostuma a ser tan habitual, que arribes a desconfiar de tothom.

En aquests moments el PSC té el control de les principals institucions del país, i això fa que necessiti ocupar molts llocs de responsabilitat política. El perill, en aquests casos, és no tenir prou gent significada o, el que és pitjor, no tenir prou referències per assegurar que les persones escollides tenen el nivell, capacitat i voluntat de servei adequats per desenvolupar les tasques assignades. No seria la primera vegada que un partit polític es veu superat i col·loca a persones que després els deixen en evidència.

Amb rapidesa, el president i els seus consellers, han anat nomenant les persones que han de liderar els seus projectes, i esperem que ho encertin i no tinguem disgustos. La feina a fer és important i urgent, i no voldríem sumar més fracassos als existents, siguin de responsabilitat local, autonòmica o estatal. Em ve al cap RENFE, i la poca traça en planificar la seva feina. Resulta que s'inverteix poc a Catalunya, i quan es fa, es fa malament.

A veure si l'Ajuntament de Mataró aconsegueix nomenar el seu síndic local, que té empantanegat des de fa anys i no se n'acaba de sortir. De moment, allà, la línia UDC ha quedat descartada.

La utilitat de les enquestes electorals

Moltes vegades hem parlat del paper que juguen les enquestes a pocs dies d'unes eleccions, i la prohibició de fer-les públiques els darrers dies de la campanya. Conèixer per avançat què opina la gent de tu mateix o el teu partit és prou interessant i pot condicionar la campanya, la teva actitud i la del partit polític que representes, per intentar reforçar l'opinió, quan és favorable, o capgirar-la, si les coses no es presenten bé.

Tot i així, és important analitzar què hi ha al darrere d'una enquesta, com està feta, i quin grau de fiabilitat que no ha estat manipulada per interès de qui la promou. Sobretot quan el promotor és un partit polític. Si realment no tenen cap tipus d'influència en la gent, no haurien de preocupar, com defensen alguns, però si poden condicionar el vot, llavors és lògic que provoquin preocupació i hi hagi qui procuri influir-hi perquè el seu resultat l'afavoreixi.

D'entrada la gran majoria de les persones volen situar-se amb els guanyadors. És per això que una previsió de bons resultats afavoreix que hi hagi més gent que es decanti cap al candidat o partit polític que en surt beneficiat. 

El concepte que l'electorat té dels partits polítics que es presenten en unes eleccions també té un pes molt important a l'hora de decantar el vot, encara que es tracti d'eleccions municipals, i de poblacions on es coneix bastant tothom. L'experiència ha demostrat que l'evolució del vot no és tan diferent d'un lloc a l'altre, i sí molt relacionat al conjunt del país.

El resultat de tot plegat és que una mala gestió no sempre és castigada a les urnes, si es disposa d'un bon coixí, i una maquinària prou greixada per confondre i desorientar els votants. No sempre és així, però sí que explica alguns resultats que acabem dient que no entenem, o bé que els electors s'han equivocat. És una manera d'excusar-se quan els resultats no han estat els que esperaves.

Seria bo que a l'hora de votar tothom tingués en compte a qui confia el vot, i què sap de les persones que, sota les sigles d'un partit polític, es presenten per gestionar un municipi. Però tot plegat no és tan fàcil, perquè hi ha molts condicionants i poca transparència a l'hora d'explicar la feina que es fa dins d'un ajuntament. No es pot, doncs, donar la culpa a qui acudeix a votar, sinó en tot cas al sistema que utilitzem per renovar els càrrecs polítics.

Les enquestes electorals intenten avançar els resultats que la gent espera, encara que a vegades el que fan és avançar els resultats que els seus promotors desitgen, amb l'esperança que hi hagi més gent que s'apunti al carro del guanyador, deixant de banda temes tan importants com la vàlua i capacitat de les persones que opten al càrrec, o la incapacitat manifesta dels darrers anys al capdavant d'un govern municipal. 

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Què hi passa al Parlament?

A qui interessa el debat de política general? La resposta segur que no és la mateixa avui dia que ara fa uns anys. El desencís de molts ciutadans amb la política i els polítics, ha fet que cada vegada es visqui més apartat del que passa al Parlament. La institució també s'ha vist afectada, en part per l'actitud i mala educació de molts dels seus membres, sobretot amb l'entrada de Ciutadans. També per la manca de lideratge i de capacitat dels nostres polítics de fer avançar el país, donant solució als molts problemes que tenim.

És per això que avui molts catalans desconeixen l'activitat que té lloc al Parlament, en desconfien i no n'esperen gairebé res. També és cert que la dependència de Madrid davant de qualsevol iniciativa, i del poder judicial, que han entrat en la política per no sortir-ne, fa que tampoc siguin gaires les possibilitats de marcar una línia d'actuació des de Catalunya. Ja no es tracta només de la dependència econòmica, per una mala distribució fiscal i una manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, sinó per la venjança pel Procés, que ha fet que qualsevol moviment des de Catalunya sigui vist com un perill per a la integritat d'Espanya.

I tot això passa amb un govern progressista. Podem imaginar quina serà la situació quan es produeixi l'alternativa de govern, amb presència de PP i Vox, aquests últims amb un discurs no només xenòfob, sinó també reaccionari i centralitzador. Veurem que la Constitució, que tan diuen defensar, serà incapaç de defensar el poc que ho fa de la singularitat del territori espanyol.

Tot plegat, doncs, fa que avui no estiguem davant del televisor, observant els nostres representants polítics, sinó que com a molt hi dediquem uns minuts, al vespre, per si hi ha res de destacable a tenir en compte. Això els més interessats en política. La resta continuaran molt lluny d'aquest entorn, i es dedicaran a resoldre els problemes personals, alguns dels quals es deriven d'una mala gestió pública dels recursos econòmics i socials.

Què passa amb la recollida selectiva?

La brutícia als carrers d'Arenys de Mar resulta endèmica. No fem més que parlar-ne i no hi ha manera de trobar-hi solucions. Culpar només als polítics de torn no seria just, perquè hi ha una part molt important que no està funcionant, i és la col·laboració amb un comportament cívic de la població. No podem carregar totes les culpes als responsables de gestionar el servei de recollida de la brossa o de la neteja dels carrers i places de la vila, si nosaltres no ens comportem correctament, si deixem la brossa on no toca o no tenim cura de no llençar papers al terra.

Malgrat tot, és molt preocupant la incapacitat de gestionar el servei de neteja i recollida de la brossa per part de l'equip de govern. La seva gestió és nul·la i la resposta als problemes que sorgeixen és molt lenta i no sempre eficaç. No podem valorar positivament la gestió que des de l'Ajuntament s'està fent de la recollida selectiva de la brossa. Fa massa temps que el problema persisteix i no valen excuses. No pot ser que es trigui tant temps a resoldre els temes pendents.

Tot plegat queda demostrat que no tothom és vàlid per gestionar una administració pública. No n'hi ha prou amb bona voluntat i ganes, sinó que també cal capacitat de gestió, i està vist i comprovat que aquesta no existeix en aquest equip de govern.

Fins quan haurem d'esperar perquè entri en funcionament la nova concessió administrativa? Fa molt temps que sentim dir que s'estan elaborant els plecs per a la contractació. Quina és la dificultat? Si realment els tres grups municipals que governen tenen clar el sistema que volen portar a terme, per què triguen tant a posar-ho en pràctica?

Un grup de veïns ha reclamat una votació per decidir el sistema a implementar en la recollida de la brossa. Jo penso que no és tan important el fet, com que l'equip de govern desplegui el sistema i comencem a veure el fruit del mateix. Nosaltres hi haurem de col·laborar, però el govern municipal s'ha de posar les piles d'una vegada i desencallar-ho urgentment.

Cares noves al Govern de la Generalitat

A falta d'unes hores per a la presa de possessió dels nous consellers i conselleres de la Generalitat, ja se'n coneixen els noms, i la primera cosa a dir és que hi ha molts canvis en relació al govern anterior i que predominen les persones joves i de perfil tècnic més que no pas polític.

Ja hem sentit les primeres crítiques en què es diu que al govern s'hi va a fer política i els tècnics hi són per fer costat als consellers. No sé si la voluntat del president i Jordi Sánchez ha estat donar-li més un caire tècnic degut a la situació en què ens trobem, però sobretot per tal com ha funcionat el darrer govern, amb molts problemes polítics no resolts.

A mi em sembla bé que els consellers i conselleres tinguin una formació tècnica important, i em fa l'efecte que això no és incompatible amb tenir igualment ideologia. M'imagino que si pensessin molt diferent del partit que els ha dut al govern, no haurien estat escollits. Potser la principal incògnita sigui qui ha d'ocupar la conselleria d'Economia.

Malgrat ja anem tard, i la posada en marxa s'ha endarrerit excessivament, bé es mereixen uns dies de coll perquè prenguin possessió dels càrrecs i puguem veure per on van els trets. Hi ha molta feina a fer i molts temes a resoldre. Convé que els primers passos siguin aclaridors i efectius, i justifiquin en part el retard en la constitució del nou govern.

Desconec la capacitat de govern dels escollits, però com a mínim hi ha un fet que em resulta interessant i crec que era necessari, i és que ben pocs repeteixin en el càrrec. Els antics consellers i conselleres han demostrat que estaven obsolets i que no tenien futur, si més no per confiar-hi en una nova etapa de la política al nostre país.

Aniran sortint noms de possibles consellers

Aquesta cap de setmana sorgiran tot un seguit de rumors de noms de possibles consellers i conselleres, fins a completar la llista de 14. Caldrà veure si el president Aragonès hi tindrà molt a dir o bé haurà d'acceptar tots els noms que li presentin des de JxCat. Semblaria que el president hauria de tenir el poder de vetar aquelles persones que no encaixessin en el seu estil de govern i tarannà, però no sé si el pacte assolit forçava la potestat de JxCat per nomenar els seus set consellers sense que el president hi tingui res a dir.

El que esperem la majoria de catalans és que les persones escollides siguin les més adients i capaces de fer-nos sortir de l'atzucac. Que tingui capacitat i coneixements per resoldre els problemes que es trobaran en cadascuna de les seves àrees. Capacitat de diàleg i d'entendre que Catalunya és més que un 52% de l'electorat. Però això, perquè ho entenguin els constitucionalistes, no vol dir abaixar el cap i renunciar a tot. Vol dir intentar tirar endavant els objectius i programa electoral, de la millor manera i tenint en compte tota la població.

És important que tots plegats entenguem què vol dir dialogar i negociar. En tot aquest procés s'ha oblidat sovint que l'estira i arronsa afecta tothom i no només a una part. Com que no ha agradat que sortissin a defensar uns drets massa temps trepitjats, llavors tot ha estat excuses per acusar-los d'unilaterals. S'han fet coses malament, però s'ha hagut d'actuar per fer notar que les condicions no eren les mateixes per a tothom.

Per aconseguir un equilibri s'ha de desequilibrar la política a seguir. Quan una llengua està oprimida se l'ha de beneficiar per sobre de l'altra per aconseguir aquest equilibri, i això no s'entén. És per això que caldrà veure si el nou govern és capaç de justificar les diferències en pro d'aquest equilibri que tots reclamem i que ens ha de fer més forts com a poble. Som diversos, però hem de ser dialogants i capaços d'acceptar la realitat, fomentant allò que està oprimit i frenant el que oprimeix.

Les directrius no són prou clares

Potser és que no miro prou la televisió i em perdo les notícies, però no sé què em passa que acabat de parlar el president del govern espanyol i m'entren més dubtes. Ara, per exemple, sabem que el confinament s'allargarà quinze dies més, però algú ha entès com serà aquest confinament o és que no ho ha dit? Actualment tenim confinament total, però a partir del dia 13 no serà total, sinó parcial, i no sé què significarà. Qui podrà anar a treballar? Qui es podrà moure pels carrers?

Ja he dit que potser no escolto prou les notícies i per això no me n'assabento, però em fa l'efecte que les directrius no són prou clares i que més aviat s'improvisen a última hora, quan gairebé no tens temps de posar-les en pràctica. Llavors apareixen les vint-i-quatre hores de demora.

Comprenc que no estem vivint una situació fàcil i que no ho resulta prendre segons quines decisions, però és precisament en aquests moments quan es pot valorar la capacitat de dirigir un país o no. Ens queixem de la mediocritat de la majoria de polítics que tenen poder de decisió, i així ens va el país. No es té prou nivell ni la humilitat suficient com per deixar-se assessorar per qui està preparat i en té coneixement, al marge de les seves idees polítiques.

Ara sabem que durant vuit dies continuarem confinats de manera total, és a dir, totes aquelles persones que no exercim tasques essencials o podem fer-les des de casa, però què passarà després de Pasqua, ja ens ho deuran dir a la vigília.

Què està fent el nostre govern?

No podem quedar-nos contemplant els aldarulls de les nits violentes a diferents ciutats de Catalunya i simplement lamentar-nos. Hem d'exigir el nostre govern que prengui una posició seriosa al respecte, sense ambigüitat. Necessitem que el govern actuï i no només faci proclames i doni excuses del mal pagador.

Avui, la resposta d'Iceta l'he trobat encertada, en demanar al president Torra que dialogui amb l'oposició. Té raó quan diu que abans d'exigir parlar amb el president del govern espanyol, doni exemple i parli amb els grups parlamentaris de l'oposició. Per què no ho fa?

Tinc por de pensar que no ho fa perquè no se'n veu capaç. Parlar no és trair les pròpies conviccions ni creences, sinó posar-les sobre la taula, defensar allò en què es creu i admetre els errors propis o dels afins. Tan difícil és?

Sense que serveixi de precedent, dono suport a la idea d'Iceta i també demano al nostre president que s'assegui a parlar amb Lorena Roldán, Miquel Iceta, Carles Riera i Alejandro Fernández, i potser també li hauria de demanar que s'assegui a parlar amb Pere Aragonès, perquè sembla ser que no van gaire coordinats.

Se'm fa difícil creure que això pugui passar, perquè no veig en Quim Torra, el president, capacitat suficient per afrontar la realitat d'aquests dies i començar avançar en algun sentit. Trist president, el nostre.

La democràcia és el sistema polític menys dolent

Quan parlàvem de democràcia i en valoràvem resultats sempre arribàvem a la conclusió que era el sistema menys dolent de què disposàvem, però no sé si era una manera còmoda de tancar el tema i no empantanegar-nos a buscar-ne un altre. Avui que observem com un nen mal criat i no gaire llest pot haver arribat a ser el president de la primera potència mundial, t'adones que la democràcia no té els filtres suficients per evitar errors com el dels EUA.

Quan dic llest no em refereixo a la capacitat d'assolir la presidència dels EUA i tants milions de patrimoni, que crec que ho ha demostrat sobradament, sinó a l'intel·lecte, a la capacitat de mantenir una conversa de cert nivell, amb educació i saber estar i no fer el ridícul, i evitar provocar mals irreparables. Ambdues capacitats són diferents i queda demostrat massa sovint que és millor ser murri que no pas intel·ligent

Si els EUA coronen personatges com Trump, no ens ha de venir de nou que per Espanya hagin passat figures com Aznar i M. Rajoy, que potser han utilitzat correctament l'estratègia, cadascú la seva, però que han estat unes persones grises que han incentivat la violència i ens han dut a l'atzucac on ens trobem.

Catalunya necessita bons polítics, líders intel·ligents i amb esperit de servei, per capgirar una situació que ens té a tots atrapats i no es veu ningú amb capacitat per alliberar-nos-en. Tenim un president de govern que és mot intel·lectual, però poc realista i massa provocador, quan la situació reclama estratègia, poc soroll i fermesa, i no sortir amb ciris trencats. 

Continuo pensant que la democràcia és una bona eina, però ens falta saber-la utilitzar correctament.

Per què una llista unitària a Arenys de Mar?

Davant la notícia que apareix a diferents municipis, inclòs Barcelona, d'intentar conformar una llista unitària per aconseguir un alcalde o alcaldessa independentista a les properes eleccions municipals, em pregunto per què cal fer-la a la meva vila? Necessitem una llista unitària per aconseguir majoria independentista? Que no en tenim ara? Que canviaran gaire les coses?

La meva opinió és que Arenys no necessita una llista unitària perquè l'alcaldia independentista està assegurada. Afegiria un altre argument, i és la necessitat d'un govern del mateix color, per assegurar la coherència i una línia de govern clara, esclar que precisament a Arenys no ho tenim, sinó que són cinc partits diferents els que asseguren l'alcaldia.

En el fons, però em preocupa la capacitat de gestionar un ajuntament, i això és el que encara m'han de demostrar els darrers governs de la vila. La sensació que tens, i jo ho afirmaria, és la d'un funcionament paral·lel entre tècnics i polítics. No hi ha una direcció clara i les coses surten per inèrcia, per encert de qui s'ho prepara i a vegades per casualitat. La prova són els temes recurrents que fa anys que s'arrosseguen sense solucionar-se.

Llavors és quan em faig la pregunta sobre quina opció és la més encertada per aconseguir aquest objectiu, i se'm fa molt difícil trobar-la. Si em demaneu quin és el plantejament teòric que més m'agrada segur que tindré resposta, però si després em pregunteu si hi confio, us hauré de confessar que no. I tot això abans de saber qui i com es presenten els nous servidors municipals.

Després d'això, no em preocupa gens si hi ha llista unitària o no, m'interessa conèixer la capacitat de gestió municipal dels alcaldables i el seu equip.

El PSC ha mort, visca el PSOE!

Aquests dies estem vivint els darrers dies efectius del PSC i la victòria del PSOE, a qui no li ha calgut reviscolar una delegació seva a Catalunya, davant l'actitud d'Iceta i la seva colla. Finalment l'enfortiment de la posició independentista dels primers partits catalans no ha deixat cal altra opció al PSC que definir-se i prendre partit. La resposta, com no podia ser d'altra en aquests moments i circumstàncies, ha estat la de submissió al PSOE i intentar fer-lo sortir del pou on es troba a nivell espanyol.

Als meus companys de fa uns vuit anys quan els volia fer enfadar els tirava en cara que eren de la fracció PSOE. No els agradava perquè consideraven que hi havia diferències importants, i jo també ho creia. Ara no tindria sentit, perquè el PSC ha deixat d'existir, si més no tal com l'havíem concebut al llarg dels anys.

El PSC ha desistit d'erigir-se novament com el partit d'esquerres català i, com el PP des de sempre a la dreta, ha escollit el camí fàcil de ser l'esquerra espanyola a Catalunya. El PSC doncs difícilment tornarà a tenir un paper important a nivell català, sinó que s'haurà de limitar a treballar a nivell local en els municipis on des de sempre ha jugat un paper important i ha aconseguit èxits i progrés.

És difícil desentendre's de l'acció global de país, però és un recurs que haurà de practicar per aconseguir unes ciutats democràtiques, justes i solidàries. Fer que la ciutadania arraconi tants anys de crisi i penúries, i fer-los somriure, millorant les ciutats, acostant les decisions a les persones, i practicant una política de proximitat, justícia i benestar general.

No s'ha acabat la feina, però és trist que la idea de país, les ganes de ser alguna cosa més enllà de les muralles de les nostres ciutats, hagi desaparegut i quedin subjectes d'un Estat amb moltes possibilitats, però poca capacitat i voluntat d'explotar-les.