Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

Transport per carretera

Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.

L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.

I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.

També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?

M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.

Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!

Inconsciència, fatalitat, irresponsabilitat...

Aquests dies hem llegit que en pocs dies s'han succeït una colla d'accidents de trànsit amb resultat de mort o ferides greus, i et posa la por al cos perquè, vulgues o no, el risc que això et passi a tu existeix, ja sigui per inconsciència i irresponsabilitat en la conducció, o per la fatalitat de coincidir en el moment i lloc inoportú per culpa d'un altre.

És per això que quan condueixo em fixo en els altres conductors i m'adono que no hi ha més accidents perquè Déu no ho vol. Tots hi estem exposats, sigui per imprudència o distracció pròpia o de l'altre, però estic convençut que si en el moment d'agafar el volant tinguéssim la consciència que amb aquell vehicle podem arribar a fer molt mal, probablement el nombre d'accidents disminuiria.

Sempre dic als meus fills que en conduir has de vigilar què fas, però també què fan els que passen pel teu costat. No ens podem jugar la vida per una distracció o una actuació incorrecta, conduint massa de pressa, amb son o beguda acumulada.

I em pregunto sovint, com és que en una autopista amb tres carrils hi ha conductors que no es mouen del mig? Ho fan a consciència? Saben que és una anomalia, sancionable? Al final arribo a la conclusió que la majoria d'ells ho saben, però no tenen gens d'interès a fer-ho bé. El volum de sancions per aquest motiu és ben baix. Caldria posar-hi remei, amb més control i sancions.

Però la principal causa dels accidents és l'excés de velocitat. A les carreteres es corre massa, i els avançaments són massa arriscats. Topar de cara amb un cotxe que va en sentit contrari al nostre, comporta un risc massa alt de desenllaç fatal.

Caminar a peu pel costat de la carretera, o bé sortir del vehicle aturat al costat, són dues situacions de risc que succeeixen massa sovint. Això s'ha dit sempre, però sembla que no ens escarmentem.

No hem de conduir amb por ni pensant que ens pot passar una desgràcia, però sí que ho hem de fer amb totes les precaucions possibles, respectant els senyals de perill, i pensant que no estem sols a la carretera.

Trobar el moment i la manera idònia

L'altre dia llegia a VilaWeb que el dia 1 de gener de 2026 serà obligatori, a l'estat espanyol, substituir els triangles d'emergències que portem al cotxe per si ens hem de parar al mig de la carretera, per un dispositiu lumínic (V-16) que caldrà col·locar a sobre del cotxe. La mesura pretén evitar que el conductor o acompanyant hagi de sortir de cotxe i caminar per la carretera per col·locar els triangles per evitar una col·lisió, amb el perill de ser atropellat. La intenció és bona, però seria interessant analitzar a fons i assegurar-nos que és una bona solució, sobretot si ens hi obliguen.

Aquest dispositiu disposarà d'un geolocalitzador perquè la Direcció General de Trànsit espanyola el detecti i pugui advertir als altres conductors de la presència del vehicle avariat. Segons deia el diari, moltes de les persones que varen córrer a comprar el dispositiu, ara n'hauran de comprar un altre perquè inicialment no incorporava aquest geolocalitzador. Primer error.

El dispositiu va amb piles, per la qual cosa haurem d'estar pendents que aquestes no estiguin esgotades, quan avui hi ha sistemes molt millors per funcionar. Segon error.

La notícia comentava també que, malgrat que la llum pugui ser vista de molt més lluny que no pas els triangles actuals, si el cotxe s'atura després d'un revolt els cotxes que s'hi acostaran no el veuran fins que s'hi trobaran a sobre. Tercer error.

També es deia que Espanya serà el primer pis europeu en obligar l'ús d'aquest dispositiu, tant per als cotxes nacionals com per aquells que venen de l'estranger. Això fa que, sense estar-ne obligats pel seu país, quan entrin al nostre país hauran de proveir-se de l'aparell. Quart error.

Com que als altres països europeus no serà obligatori ni regulat l'ús d'aquest dispositiu, si ens desplacem a fora del país, haurem de continuar utilitzant els triangles, perquè tampoc ens funcionaria el geolocalitzador. Cinquè error.

No sé si hi ha més inconvenients, però en tot cas, amb aquests que he enumerat, n'hi ha prou per pensar que no és una bona idea posar en marxa un mecanisme que no té totes les garanties de funcionar correctament, i més que ajudar-nos ens pot encara comportar més problemes. Aquest és un exemple més d'aquells que a vegades comento que s'ha de legislar bé, i que els nostres dirigents han de ser molt curosos amb tot el que dictaminen.

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

Afectats per Rodalies

Avui m'ha tocat desplaçar-me per carretera per culpa dels problemes amb la línia de Rodalies. Una avaria general ha deixat sense trens de RENFE a tot el país, des de les 5.00 fins a les 8.00 del matí, però amb retards i trens anul·lats tot el dia. Podríem estar parlant d'anècdota si no fos que massa sovint hi ha problemes amb el ferrocarril que gestiona l'estat espanyol, i que provoca malestar entre els seus usuaris. 

Un dia pot passar qualsevol cosa i quedar-te sense servei, però el que no és normal és que els problemes siguin constants i gairebé cada dia hi hagi línies afectades, la majoria de vegades per problemes de manteniment. Quan les coses no es cuiden, i això ho sabem per experiència a la llar, tard o d'hora sorgeixen problemes.

La reacció del govern català ha estat immediata i unànime, exigint el traspàs de competències a la Generalitat. Una petició que cansa i avorreix perquè fa massa anys que la sentim i no es fa res per aconseguir-ho. Culpables uns, per no permetre el traspàs, i els altres, per no ser capaços de deixar el govern de l'estat entre l'espasa i la paret i obligar-los a fer el pas, sobretot quan resulta que el govern de Madrid és el més progressista de la història.

El traspàs de Rodalies no és garantia de res, però sí que és cert que la gestió des de la proximitat sempre és més fàcil i s'aconsegueixen millors resultats, i per altra banda ha quedat demostrat que la gestió del servei ferroviari a Catalunya ha estat sempre penós i ple de problemes.

Jo també m'apunto a demanar el traspàs de competències, però demano al nostre govern que sigui més contundent en la seva petició i exigències. Estem massa farts d'anar amb el lliri a la mà, i en situacions com aquesta cal ser molt enèrgic i anar junts sense fissures.

M'imagino que la petició del nostre govern té l'aval de consellers d'ERC i de Junts, però fa falta que s'escenifiqui clarament i que des de la centralitat es vegi com una exigència clara i unànime. Si aconseguim el traspàs serà l'hora de demanar al nostre govern que inverteixi per canviar la dinàmica del mal servei actual. No serà fàcil, però ja que des d'aquí es veu tant que funciona malament, llavors serà més fàcil entendre que cal treballar a fons per aconseguir un servei de Rodalies eficient.

Els milers d'afectats per l'avaria del tren d'aquest matí, i les conseqüències que anirà tenint durant tota la jornada, haurien de ser compensats econòmicament, també les empreses que han patit un retard en l'entrada dels seus treballadors. Això, però seria demanar massa. A casa nostra estem acostumats que en situacions com la d'avui, com a molt sortim a criticar i a queixar-nos, per després abaixar el cap i esperar que torni a passar una altra vegada.

Una escapada a Tavertet

No hi ha dubte que si tens l'oportunitat de fer escapades a mitja setmana, l'encant és múltiple. T'estalvies les cues de cotxes i possibles aglomeracions. Pots gaudir millor de la natura sense pressa ni preocupacions. En moments així és quan valores tenir salut i poder gaudir de la vida. Sovint descuidem agrair tot allò que hem aconseguit fer. Ens fixem massa en els problemes, quan moltes vegades ratllen la ridiculesa.

Avui he fet una escapada a Tavertet. El dia no era assolellat, i la temperatura arribava als 7 graus. La mínima del dia havia estat de 0 graus. Ben abrigat notes ben poc els deu graus de diferència respecte al punt de partida. La tranquil·litat domina el paisatge. Aquesta és la part positiva.

Aquests dies hem sentit parlar de l'Espanya buida, i els problemes que comporta viure en poblacions allunyades de la gran capital. No és fàcil trobar feina, sobretot per als més joves. Els pobles petits es converteixen en residències per a la gent gran, i en alguna ocasió neorurals que descobreixen què és viure lluny de les tribulacions de la gran ciutat.

Tavertet ha esdevingut, des de fa anys, un poble de segona residència, amb estiuejants que durant l'any acostumen fer-hi cap els caps de setmana. Viure del camp no és fàcil, i molts pocs ho aconsegueixen. Sempre hi ha, però, les persones que fan possible que un poble es mantingui viu, i això és d'agrair.

La visita d'avui ha estat un llampec, però he tingut l'oportunitat de trobar-m'hi una persona que feia més de vint anys que no veia, i amb qui vàrem treballar a la mateixa empresa durant set anys. És una sort no haver-me després de tot el que em lliga al poble, encara que sigui un petit racó on poder-hi fer quatre passes. De cop he recordat les visites que hi fèiem des de Cantonigròs, quan no hi havia en prou feines forasters, les quatre cases eren habitades tot l'any, i la comunicació per carretera era molt dificultosa.

Més morts a la carretera

Desconec les causes de l'accident mortal d'aquesta tarda a l'autopista, en direcció a Tarragona, pel seu pas per Barberà del Vallès, on sembla ser que el nombre de víctimes mortals és de 4 persones. Fa pocs dies hi va haver un altre accident multitudinari a les terres lleidatanes, en aquella ocasió per culpa de l'espessa boira i que no es va senyalar a temps.

Cada vegada que mor una o més persones a la carretera, em ve al cap aquella idea que molta gent té de voler anar més de pressa del compte, sense tenir en compte els possibles errors propis i els dels altres, que et poden afectar. Viatjar per carretera és un perill quan no es respecten les indicacions i es supera el límit de velocitat. No la que indiquen els senyals, sinó el límit que et marques tu mateix per ser capaç d'afrontar qualsevol imprevist.

Hem de reflexionar en com ens comportem quan estem al davant d'un volant, i pensar que el trajecte pot esdevenir tràgic si no prenem prou precaucions. Darrerament em fixo en la manera de conduir dels que circulen al costat o davant meu, i em massa ocasions veig ganes de córrer més del necessari, o bé de no respectar els senyals de trànsit, fent avançaments perillosos i sovint innecessaris.

Quan sortim a la carretera tots estem exposats a patir un accident, sigui per culpa nostra o per la dels altres, i això ens ha de fer reflexionar i tenir molt clar que a la carretera no podem posar en risc la nostra vida ni la de ningú. A la carretera hi som de pas, per anar a la feina, l’escola o el lloc de vacances, l’hem de passar de la millor manera possible fent fàcil la conducció, la pròpia i la dels altres.

Passejant pel litoral

No sé si us ha passat a vosaltres, però amb la gent que he anat parlant aquest diumenge coincidíem que teníem mal de cap. En el meu cas no era gaire res estrany, doncs porto alguns dies amb aquesta tortura, però la majoria em comentava que avui notava com un núvol tèrbol que no els deixava veure clar. 

No sé si és el clima que ens afecta més que mai, o bé que portem una vida tan estressada, en tots sentits, que qualsevol canvi de temps ens afecta. I per això ens ho hem de mirar d'agafar diferent, i sobretot fer exercici, caminar i respirar aire pur.

Per canviar una mica el trajecte usual, avui hem anat en direcció a Caldes d'Estrach, fins al port del Balís. És una llàstima que no tinguem solucionada la connexió entre els dos pobles veïns, per la musclera. Va haver-hi un temps que semblava que hi havia cert consens per fer un pas que superés l'obstacle creat amb la desaparició de bona part de la platja. Avui, però ja no se'n parla.

M'he fixat per on podria passar el comentat carril bici que es vol establir al Maresme, i la veritat és que hi ha llocs molts fàcils d'implementar, però en altres la cosa es complica. Com superem el pas del túnel del tren entre Caldetes i Arenys? 

En aquest tram la carretera tampoc no és tan ample com per reduir-la i fer-hi passar el carril bici. Si no s'aprofita l'amplada de la carretera, crec que no hi ha vorera suficient. Confiem que hi hagi qui hi trobi la solució, perquè no seria bo que ens trobéssim amb el mateix problema que hi ha ara si vols caminar pel camí de mar, el que molts arenyencs anomenem camí d'en Vicenç, exregidor que va treballar perquè els dos pobles estiguessin units més enllà de la N-II i la via del tren.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Treure profit de les platges de la vila

Com que teníem visita m'he apropat a la platja en una hora gens habitual pel que fa a mi, però sí per a la majoria de gent. He quedat esparverat! Quanta gent que hi havia! No s'hi cabia, era tot ple. A resultes d'això he girat cua i amb el meu cunyat hem anat a beure una canya. Jo que em pensava que avui faria la primera banyada de l'any... i no ha estat possible.

És bo que faci bon temps quan la majoria de gent fa vacances. S'aprofita millor el temps i tothom en surt beneficiat. Esclar que en el cas d'Arenys de Mar, el fet que les seves platges estiguin plenes tampoc en treu un gran profit. Si més no aquesta és la impressió que tens.

Em pregunto, quanta d'aquesta gent que ara comparteix l'espai al costat del mar ha entrat a la vila o ho farà després de banyar-se? La majoria de banyistes han vingut en cotxe, l'han aparcat al costat del mar i com a molt s'han acostat en un d'aquests xiringuitos, com hem fet nosaltres. Com es podria fer perquè la vila en tragués més profit? S'ha pensat prou bé? 

La línia de tren, la carretera nacional i el mateix port aïllen la platja de la vila. Si els forasters haguessin de travessar la vila per acostar-se al mar, potser hi hauria botigues de la Riera que en traurien algun rèdit, però si travessen la Riera és en cotxe, amb prou maldecaps, i amb ganes d'arribar aviat a la platja per deixar-hi el cotxe i tirar-se al mar. S'accepten idees.

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.

Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 

Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.

Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.

Si no coneixeu Tavertet, no us el perdeu!

Aquesta setmana el programa Divendres de TV3 s'ha desplaçat a Tavertet, però per qüestió de feina i compromisos no l'he pogut seguir. Gràcies a Internet i la secció "a la carta", aquesta tarda, abans de trobar-me amb els amics de la Tertúlia (avui viatjarem a l'Índia), puc visionar els diferents fragments del programa. Demà al matí tinc previst d'anar-hi i podré comprovar si pel fet que aquesta setmana hagi sortit a TV3 s'hi veuen més forasters.

Vaig descobrir Tavertet fa molts anys. Jo era molt jove, i hi anàvem a peu des de Cantonigròs on hi passàvem els estius. En aquell temps el rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. Recordo els dinars de carn d'olla i la tornada a Cantonigròs amb la DKW de Can Baró, fins al Pla de Can Codina, i la resta del camí a peu fins a Cantonigròs.

Anys després els pares hi varen comprar un parell de cases i quan volíem anar-les a veure, com que no teníem cotxe, hi anàvem en taxi des de Vic. Només un taxista, amic de la família, ens hi volia dur. La carretera era de roca viva i els cotxes es malmetien.

Els primers anys que visitàvem Tavertet, el poble no tenia ni llum ni aigua, ni tampoc carretera en condicions d'arribar-hi. Des del camí vell de Cantonigròs albiràvem el poble que es mostrava silent, assolellat i sense ni un arbre. Tot eren matolls. Els porticons s'anaven tancant a mesura que ens hi acostàvem. No estaven gaire acostumats a veure-hi forasters.

Qui hagi conegut Tavertet darrerament o el visiti a partir d'ara, ha de saber que no té res a veure de quan jo el vaig conèixer, i això em provoca una certa nostàlgia. En Jordi Sanglas, l'alcalde de Tavertet i pare de l'Estrella, a qui el llavors governador de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va cessar. Hi anàvem a comprar el pa i també els tofolets, i bevíem Ibersol. Són molts els records que no puc evocar en aquest breu post.

Agafar un avió avui no és el mateix que abans

Anava a dir que aquests dies seran dies d'especulacions sobre el to i el contingut de la conversa convocada per dimecres vinent entre els presidents Rajoy i Mas, però també tenim el tema dels avions que desapareixen o els tomben. En la memòria el cas de l'avió desaparegut no fa gaires mesos hi hem d'afegir l'avió atacat des d'Ucraïna, l'altre que es va precipitar sobre la illa de Taiwan i avui llegim que n'ha desaparegut un altre, aquesta vegada quan sobrevola Mali.

Potser ens ho haurem de pensar una mica abans d'agafar l'avió. A mi no m'ha fet mai por, en tot cas mandra, però ara amb totes aquestes experiències recents, potser desitjarem arribar a port el més aviat possible, comptant els minuts que falten.

Espero poder continuar comentant les notícies del dia i el procés sobiranista del nostre país, en aquest blog, sense que cap avió m'ho impedeixi. En tot cas no em frenaré alhora d'agafar-ne un, però sí que hi pensaré més que abans. 

Després penses que cada setmana hi ha una llista de morts a la carretera i no per això deixes de conduir cada dia. Tot plegat ens fa pensar que hem de valorar més la vida i no témer pel que pugui passar, sense que això vulgui dir no prendre precaucions. Fins demà.