Facilitar els tràmits

No és un tema nou, però em preocupa i m'agradaria que les administracions públiques, i a poder ser també les empreses privades que donen serveis, facilitessin tota la tramitació que s'origina i que no sempre és prou clara, sobretot per a les persones que es troben més lluny de la informàtica i l'internet.

Fa uns deu dies vaig mantenir una conversa online amb una empresa contractada per la Generalitat de Catalunya per estudiar el web de l'Agència Tributària Catalana, analitzant les dificultats que es troben a l'hora de portar a terme qualsevol gestió, ja sigui de consulta o de tramitació de pagaments. Quan em varen proposar formar part d'un grup de persones, sense cap tipus de formació específica, però amb ganes de millorar els tràmits administratius, em vaig apuntar de seguida. Si la meva col·laboració i opinió podia servir per fer més entenedors els passos a seguir en qualsevol gestió no presencial, em semblava positiu.

L'experiència va ser bona i crec que vaig aportar tot allò que creia millorable per facilitar els tràmits. Acostar el llenguatge administratiu al llenguatge normal de carrer, per fer-ho més entenedor, evitar haver de memoritzar les instruccions i permetre que la seva lectura s'acompanyi dels enllaços pertinents per fer la gestió, o canviar segons quins conceptes, massa genèrics, per altres més comprensius, serien algunes de les meves aportacions.

Em va quedar per treballar els xatbot, que cada vegada és més freqüent a les pàgines web de les administracions i empreses, i que al meu entendre han de millorar. No sempre contemplen totes les respostes als dubtes que se'ns presenten i acabes en un bucle que no porta a cap solució pràctica. Desconeixent el seu xatbot, em vaig comprometre a entrar-hi i analitzar i opinar sobre el mateix, per si considero que és millorable.

Les preguntes freqüents solucionen molts problemes, però sovint penso que serveixen més per facilitar la feina de les empreses que no pas dels seus usuaris i clients. En això s'hi haurà de pensar i intentar ser més resolutius. 

Tot el que puguem millorar serà benvingut, però no ens podem oblidar del tracte presencial que per a moltes persones és l'únic que acaba servint. És per això que m'agradaria que el meu Ajuntament obrís un punt de suport per a les gestions administratives, tant de l'àmbit públic com el privat, on hi pogués anar la gent que té més problemes a l'hora de gestionar els seus tràmits, la majoria dels quals no poden evitar.

El trist paper del nostre president

Les declaracions del president de la Generalitat reclamant el traspàs de Rodalies cansen i deixen en evidència la mediocritat dels nostres polítics i expliquen per què ens trobem en la situació que som. Si el govern actual és el millor a què podem aspirar i és el que ens mereixem, n'hi ha per apagar el llum i quedar-nos a casa a les fosques.

Com es pot tenir la barra de fer aquest discurs i no ser capaç de tancar-se en banda per exigir el que la societat catalana demana des de fa tant temps? Per què ens expliquen històries de pactes amb el PSOE, quan són incapaços d'exigir temes tan transcendents per al país? El discurs d'ERC no s'aguanta per enlloc!

Ens volen fer creure que tenen clar el millor camí per aconseguir rèdits de Madrid, i es fan un tip d'empassar-se gripaus sense resoldre cap dels principals problemes que tenim. El president Aragonès és conscient que Rodalies està a la ment d'una gran part de catalans, i vol fer veure que és sensible a la problemàtica i que s'esforça per resoldre-ho. Ja no volem més enganys!

Des del primer dia el govern d'ERC ha demostrat les seves mancances, la falta de lideratge i de trobar solucions als molts problemes que patim. Estem cansats d'aguantar uns polítics que no donen la talla, i només busquen mantenir-se en el poder, sense aconseguir res. 

Podríem anar repassant les diferents conselleries amb els respectius consellers i conselleres, i ens adonaríem de quin és el seu nivell. Comencem per Educació? O potser ja se n'ha parlat massa i ha quedat prou en evidència la seva mala praxis, canviant instruccions un dia rere l'altre? Potser s'ha fet millor des de Territori, cedint davant el PSC en temes que ens havien presentat com a inamovibles?

Està vist i comprovat que tenim un govern de circumstàncies que no ens fa avançar en res, i que tot queda supeditat a la voluntat de Madrid, i a sobre ens volen fer veure que en saben tant de negociar i aconseguir beneficis per a Catalunya. En què ens han sorprès agradablement? Només són capaços de fer discursos, Rufián o Junqueras, alliçonadors, però que no porten enlloc. 

Avui, quan llegia l'article del president al diari ARA, m'indignava, perquè s'ha de ser molt descarat com per atrevir-se a opinar sobre un tema que afecta a tanta gent i que no han estat capaços d'aconseguir res. Qui es pot creure que ara ho faran millor? Sisplau, que deixen el lloc a gent més competent i se'n vagin a casa!

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

Prohibida la segona residència

Aquest cap de setmana està prohibit el viatge a la segona residència. Estem en estat d'alarma i confinats a casa. No podem sortir a passejar pels carrers si no és per una causa justificada, però tampoc ens podem desplaçar, per sentit comú i per respecte a les persones que viuen on tenim, qui en té, la segona residència.

És precisament el poc control que es va fer el cap de setmana passat, quan encara no estava vigent l'estat d'alarma, que moltes persones sense escrúpols es va desplaçar de Madrid a València o Múrcia, i de Barcelona a la Cerdanya, per posar uns exemples.

Aquest cap de setmana la policia està més atenta i sembla ser que controlarà que això no torni a passar. Hem de sortir sols, només per necessitat, i respectar les distàncies de seguretat. No és una situació agradable i a mesura que passin els dies, se'ns farà més feixuc.

És lloable la inventiva de moltes persones per alleugerir el confinament, normalment amb idees divertides, però també interessants. Seria bo acceptar que som capaços d'obeir, sense que se'ns amenaci amb una sanció, si més no això és el que voldria pensar. La por al garrot, però, sempre és un fre a fer cas omís a les recomanacions o instruccions a seguir.

Arribem, però a tothom? Som capaços d'enviar el missatge a tots els col·lectius? També a les persones menys integrades a la societat? A les que tenen dificultat per entendre la nostra llengua? S'estan fent esforços per facilitar aquesta informació a les persones menys immerses en el dia a dia de la nostra societat. Hem de pensar que hi ha persones que viuen com en un món a part, i estan molt poc connectades a la realitat de la nostra ciutat i país. Tenim l'obligació de facilitar-los la informació, que no és el cas de no anar a la segona residència, perquè alguns amb prou feines viuen en un habitatge amb un mínim de condicions.

La revolució de les autonomies

S'ha dit d'anada i de tornada que el sistema instaurat de les comunitats autònomes va servir per aigualir les aspiracions de Catalunya. D'alguna manera ens varen prendre el pèl, que potser en aquells moments no estàvem per gaires coses més. Han passat molts anys, massa anys, i l'invent ha servit perquè si des de Catalunya protestàvem i aconseguíem alguna cosa, les altres també se'n beneficiessin, encara que no els interessés. 

Les autonomies han servit de coixí als successius governs espanyols, en funció del color polític, és a dir, de la coincidència de color. Qui desentonava era bàsicament Catalunya que, als ulls de tothom, no estàvem mai contents.

En cap moment les comunitats autònomes ens han donat suport, ni el País Basc, amb qui podíem tenir trets en comú, i encara menys les comunitats que configuren els Països catalans, on el PP s'ha encarregat de maltractar la seva llengua i cultura fins a límits inimaginables en ple segle XXI.

Darrerament, però, amb un govern espanyol en funcions, sembla que algunes autonomies treuen pit amb la pressió del ministre Montoro, en temes fiscals, i ens podríem trobar que aquest divendres, quan els diferents consellers d'economia han estat convocats a Madrid, unes quantes de les autonomies clavessin un cop de puny a la taula i es neguessin a seguir les instruccions de l'Estat. El cinisme del ministre Montoro ha arribat a un grau que facilita que pugui rebre cops de porta successius. 

Caldrà veure quina és la reacció final de les autonomies que han aixecat la veu, si només ha estat això, o bé van més enllà, i sobretot què dirà Catalunya. Després vindrà la reacció del govern de l'Estat que no les té totes després que Europa li hagi enviat algun avís i que l'Autoritat Fiscal Independent hagi declarat que l'excés de dèficit no és culpa de les autonomies, que pateixen un mal finançament, sinó del mateix govern de l'Estat, sobretot de la Seguretat Social.

El cap de gabinet no és prioritari a Arenys de Mar

Abans de justificar la meva afirmació voldria que s'entengués molt bé que no vaig en contra de ningú, sinó del càrrec de confiança que s'ha prioritzat. Si l'Ajuntament es pogués permetre el luxe de contractar molts càrrecs, no hi ha dubte que la figura d'un cap de gabinet podria encaixar, però si toquem de peus a terra, calia mirar bé què era el més urgent i necessari per posar ordre a l'Ajuntament i jo penso que més que un cap de gabinet el que convé en aquests moments és un o una gerent.

L'organització del nostre ajuntament necessita una revolució i posar-hi ordre, no pas per les capacitats dels nostres funcionaris, sinó per fer eficient la feina que realitzen. Sovint passa que cadascú fa la seva feina i es desconeix què fa el del costat, un orgue de gats. Hi ha tramitacions que requereixen un seguiment transversal que no sempre existeix i qui ho pateix és el vilatà.

Els polítics elaboren un PAM que els funcionaris no hi diuen o no poden arribar-hi a dir res, i per tant no sempre se'l fan seu o ni tan sols hi creuen. La relació entre el treballador i el polític no sempre és la millor, no pas per manca de voluntat, sinó freqüentment per desconeixement del polític, que és el passavolant, i la desconfiança del funcionari o laboral, que coneix els punts flacs del polític.

L'organització d'un ajuntament ha d'anar a càrrec d'un professional de l'administració, que ha de llegir la voluntat política dels càrrecs electes i traslladar-la a l'equip de treballadors de la casa, organitzant els equips de la millor manera per aconseguir els millors resultats de la seva gestió.

No estic valorant la capacitat de les persones, sinó la manera com s'organitza a vegades amb pautes contradictòries o simplement sense instruccions prou clares. Ja sé que Arenys de Mar no és cap excepció, però ara estem parlant del nostre ajuntament. Cal que els polítics facin de polítics i els tècnics el que els correspon, i que hi hagi la màxima transparència i comunicació entre ambdues parts. És per això que avui a Arenys el que necessita és una gerència potent.

Joaquim Ponsarnau, a qui considero amic, estic convençut que serà un molt bon cap de gabinet. El que jo expresso és que la gerència és prioritària.

Des de l'Hospital Universitari de Vic

Avui el post el redacto des de l'hospital de Vic, esperant que la meva germana es recuperi de l'operació quirúrgica d'aquest migdia. La vida hospitalària és un món molt desconegut per a la majoria de mortals, que en un moment o altre de la vida vivim escenes que desitgem oblidar. Tot això anant bé, com sembla que és el cas que ens ocupa.

Avui dia es limiten molt els ingressos, procurant que el pacient entri i surti el mateix dia. Això fa que en lloc de disposar d'una habitació, comparteixis una sala separada per cortines, i assabentant-te de tot. També dels familiars absents a través dels telèfons mòbils.

Fa una estona, doncs, hem viscut unes corredisses per una dona que no s'acabava de trobar bé i refer-se de l'operació, amb risc per un passat amb problemes de cor. Tot plegat una mica com en les sèries televisives d'hospitals, que ara sembla que no estan tant de moda.

Esperarem que la germana s'acabi de recuperar i ens donin l'alta. El post operatori el viurà a casa, amb una llista d'instruccions i calmants. Demà vindran uns altres pacients a ocupar aquests compartiments tan poc discrets.

Qui no es vol emmirallar amb Veneçuela?

Des de fa unes setmanes segueixo amb més detall les notícies que arriben de Veneçuela. Ja sabeu que el país sud-americà ha servit de mirall per als líders de Podemos i també per a la monja Forcades, de Procés constituent. És per això que veient què fan en aquell país podrem tenir una idea de com es convertiria Espanya, i de retruc Catalunya, si Podemos agafa el poder.

Avui per exemple he llegit que el president Maduro ha forçat, per llei, abaratir certs productes perquè tots els veneçolans poguessin adquirir-los, encara que els botiguers els haguessin de vendre per sota del preu de cost. M'ha cridat l'atenció dos productes essencials com són la nina Barbie i la televisió de plasma.

Esclar que la situació econòmica de Veneçuela no deu tenir res a veure amb l'espanyola, que el nostre president Rajoy ja ens ha deixat ben clar que és molt optimista i que ja podem dir adéu a la crisi. No hi fa res que hi hagi cinc milions d'aturats, als pensionistes els augmentin dos euros la pensió i el sou base hagi augmentat gairebé tres euros.

Si Rajoy està tan content d'haver aconseguit aquests resultats en tres anys, no sé com deixarà el país abans de les eleccions que, per cert, sembla ser que s'hi vol tornar a presentar. Jo l'animo a presentar-se per tal de reduir les probabilitats d'haver de mantenir un altre expresident.

Els dirigents de la CUP han dit que es volen presentar amb un altre nom i de la mà de Procés constituent. A mi ja m'agrada el discurs de la CUP, tot i que ratlli la utopia, perquè gràcies a les utopies podem sobreviure i continuar més o menys il·lusionats, però em preocupa els seus associats, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. 

Entre aquest front, que no sé si s'hi afegirà algú més, i el front que comentava ahir, a instàncies d'Ernest Maragall, em fa l'efecte que estem despitant tothom i que al final ens hauran d'enviar un manual d'instruccions perquè sapiguem a qui hem de votar i, si ho fem, què en podem esperar.