Els centres sociosanitaris depriments

Aquest diumenge el diari ARA treu un reportatge sobre els centres sociosanitaris de Catalunya que seria bo que llegíssim, hi reflexionéssim, i denunciéssim la situació. Malauradament només ens adonem de les coses quan ens hi trobem, i llavors acostuma a ser massa tard. El nostre país té un dèficit de planificació i el sistema sanitari, que tantes lloances rep, no n'està exempt. El cas dels sociosanitaris és greu i denunciable, i el govern de la Generalitat, que ja fa tard, hi hauria de posar remei.

    No reproduiré aquí tot el que diu l'article, que us convido a llegir, però sí que m'agradaria que tothom prengués consciència del problema, i que tot el que es diu en el reportatge de la Mònica Bernabé és certament alarmant. Nosaltres, a la nostra àrea sanitària també ho estem patint, i estic segur que tots o molts de vosaltres teniu algun familiar o amic que s'ha trobat en una situació semblant. 

    Em consta que hi ha gent que hi està treballant perquè la manera d'obrar d'aquestes empreses que tenen concessió administrativa, i que no s'hi fa el control necessari per part del govern de la Generalitat, o els centres de gestió pública, que no reben diners ni atenció suficient, deixin d'actuar com fins ara i que les persones ateses, que necessiten ingressar en aquests centres, rebin un tracte digne. Parlem de gent gran, però no només. Cada vegada hi ha més casos de persones joves que han patit un ictus, i la seva recuperació no és fàcil.

    Hem de denunciar a la Generalitat la lleugeresa amb què es pren els casos de maltracte i abandonament que s'han denunciat. La desídia a l'administració pot ser molt contraproduent i arribar, en el cas de la sanitat, a provocar la mort.

    Com que tenia coneixement d'una situació semblant en un centre molt proper a la nostra vila, la lectura del reportatge no m'ha vingut de nou. En tot cas podia pensar que es tractava d'un fet aïllat, però ara puc entendre que el problema és més general i per això més urgent per solucionar.

    En el reportatge esmentat també hi ha una entrevista a una consultora sueca en polítiques socials que defensa la desaparició d'aquests centres per tractar-ho en un entorn domèstic i no tant residencial, com s'està fent a Suècia i entre altres països. Segurament que l'alternativa és millor, però difícilment aplicable al nostre país a curt o mitjà termini. Pensar en els recursos que caldria destinar-hi és una quimera. És per això que necessitem que de manera immediata es posi remei a una situació indigna, denunciant la mala praxi i aportant recursos i regulant-ho millor. 

Hi ha coses que continuen existint!

El temps passa i tot canvia, però hi ha coses que es resisteixen a desaparèixer. Es transformen i intenten mantenir el mateix públic, o potser agafar-ne de nou. És llavors que t'adones que va arribar un dia que te'n vares oblidar i, per a tu, pràcticament és com si haguessin deixar d'existir. 

    Avui, repassant el diari, m'ha cridat l'atenció una notícia sobre els millors candidats a guanyar el Festival d'Eurovisió. Encara es fa? m'he preguntat. Sí, el festival continua organitzant-se, però desconec en què ha canviat de quan jo el vaig descobrir, ara fa moltíssims anys. Els meus records són els de la cantant anglesa, Sandie Shaw, que ho feia descalça i va guanyar el primer premi amb Puppet on a string. O també dels èxits espanyols de la Massiel, amb el La, la, la, que havia substituït a Joan Manuel Serrat, per negar-se a cantar en castellà, i la Salomé, amb el vivo cantando. Quins temps aquells! Després d'aquells anys s'ha de dir que gairebé em vaig oblidar que el festival continuava.

    Parlem d'uns anys que només teníem una opció. Un sol canal de televisió a Espanya, en blanc i negre, i l'endemà tots havíem vist els mateixos programes. La vida televisiva era molt simple. Passarien uns quants anys fins que no varen aparèixer els canals privats, depriments, amb espectacles com les mamachicho, que es varen posar de moda i semblava que no hi podia haver res més interessant i divertit. Quins temps!

    Tot i que no miro pràcticament gens la televisió, perquè m'ha deixat d'interessar, crec que no m'equivocaria si dic que malgrat els avenços en tots els camps, tecnològics, culturals i creatius, l'oferta televisiva no ha millorat pas gaire. Moltes hores d'emissió, amb molta xerrera, però amb poc contingut, sobretot cultural i formatiu. Pur entreteniment, i encara de baix nivell. És trist!

    Us puc assegurar que no seguiré la retransmissió del proper festival, que crec que es farà aquest mes de maig, ni sé quins cantants s'hi presenten ni amb quines cançons ho fan. Segurament que hi haurà gent interessada, i que s'ho passarà molt bé. Tots els meus millors desitjos. En un món divers, hi ha d'haver diversitat d'opinions i gustos, però a mi m'agradaria pensar que som capaços d'utilitzar la televisió per millors projectes, amb una base cultural que aixequi el nivell i no es limitin a entretenir i augmentar l'audiència passiva i resignada.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

Un panorama polític molt depriment

El pitjor ministre de la història recent espanyola i candidat per Barcelona a diputat al Congrés continua donant mostres de la seva incompetència i, ara en campanya, de la seva verborrea i insults a la intel·ligència. És molt trist que un partit polític que ha governat i pot continuar fent-ho a Espanya tingui com a candidat de la segona capital espanyola a un candidat de la poca qualitat com el senyor Jorge Fernández Díaz. No tenen a ningú de millor?

Avui llegia comentaris sobre el cansament de molts amb aquesta campanya electoral que, de manera important, ha utilitzat els programes més casposos del panorama televisiu espanyol per fer sortir els candidats. Fins arribar a l'extrem que el candidat i actual president del govern desestimés presentar-se a un debat electoral i en canvi sortís a la televisió en programes tan prescindibles com el que presenta Bertín Osborne.

Diuen que és la manera de recaptar vots. Sembla ser que si els teleespectadors veuen els candidats fent bajanades com els mateixos presentadors, se'ls fan més propers i guanyen interès. Això, ja em perdonareu, dóna una imatge de la nostra societat que em produeix molta tristesa. Serà certa aquella típica frase de que ens mereixem els polítics que tenim.

Jo, tot i que no la segueixo gens, també tinc ganes que s'acabi la campanya, que pugui anar a votar, i esperar un miracle, perquè de la mateixa manera que no pots esperar guanyar la loteria si no hi jugues, en aquesta ocasió, encara que votis no aconseguiràs un resultat positiu per a Espanya. D'on no n'hi ha no en raja.

Cañete no enganya

Les declaracions del cap de llista del PP a les eleccions europees i futurible comissari, han estat objecte de molts comentaris a les xarxes socials i en els mítings dels altres partits polítics, però Cañete no enganya ni ho ha fet mai. El senyor Cañete ha donat suficients proves de quina persona és durant la seva trajectòria pública. Va ser ministre amb Aznar i ho ha estat amb Rajoy, la qual cosa és significativa per evidenciar el pes del polític dins del PP i la imatge que dóna és força depriment, si més no al meu entendre.

Cañete, però és transparent. No dissimula ni enganya a ningú. Qui l'escolta sap què vol i què pensa, perquè ho diu amb tota la tranquil·litat del món. Si ens queixem de la hipocresia dels polítics, en el cas de Miguel Arias Cañete no tenim excusa. Esclar que en la tessitura que es mou resulta patètic i vergonyós.

Que ningú no es cregui que Cañete és l'únic polític masclista. N'hi ha molts, com molts homes trobem al país. El que passa és que Cañete no té cap necessitat de dissimular. Li surt de l'ànima i ho considera com la cosa més normal. Perquè Cañete i molts polítics són uns perdona-vides. Van per la vida amb prepotència i menyspreu i, esclar, això d'haver-se de discutir amb una dona els distorsiona i no saben què fer, talment que ho haguessin de fer a base de cops de puny.

El senyor Cañete no només no es mereix el vot de les dones, sinó tampoc la dels homes, perquè la seva actitud, demostrada durant anys, és d'assolir poder sense mira a qui es trepitja i es fa mal. No és una actitud de servei, sinó simplement de poder.

El PP i el PSOE incapaços de mantenir el bipartidisme

Tot fa pensar que Espanya està evolucionant del bipartidisme al multipartidisme, o si més no rebaixant d'una manera important el pes dels dos grans partits espanyols. Aquesta transició no és fruit de cap tipus de reflexió premeditada, sinó que és totalment circumstancial. El desastre del funcionament de les dues grans formacions, fa que cada vegada hi hagi més persones que desconfiïn de la seva capacitat de liderar la gestió política espanyola i busqui alternatives.

A Catalunya molts hem valorat positivament el fet que no hi hagués un bipartidisme, sinó que el Parlament fos viu amb la participació de diferents formacions polítiques, amb la necessitat de consensuar i pactar. Tot té els seus avantatges i inconvenients. Jo sempre he pensat que les majories absolutes no són bones, encara que pugui semblar que comporten més estabilitat. El mal ús que s'acostuma a fer de la majoria absoluta fa que no la persegueixi i em satisfaci aquesta necessitat del pacte i el consens.

Pactar no és fàcil i els nostres polítics no en saben prou. Això d'haver de cedir en algunes coses no agrada, però és completament sa per al país.

Tot i que les primeres eleccions que tenim a sobre són les europees, no hi ha dubte que tots els partits tenen els ulls posats en les eleccions de 2015, les municipals i autonòmiques, i les generals. Les d'aquest mes de maig, encara que no es vulgui reconèixer, són vistes com unes primàries i un assaig pensant en l'any vinent.

És per això que ja es comença a tenir clar quins seran els caps de llista de les municipals, i ja s'entrenen per a la gran cursa electoral. Les primàries del PSC han resultat en general força depriments, però això no treu que no sigui important el fet de consolidar-les. Esperem que en altres ocasions es presentin alternatives al candidat de l'aparell del partit, perquè ens acabem de creure que les primàries serveixen per a alguna cosa.

Aquest 25 de maig ens haurem de fixar en les conseqüències que pot patir el PP pel fet de presentar-se VOX i C's a les europees, i en el cas de Catalunya, la repercussió per al PSC de la crisi en què està immers, amb la desfilada de militants, crítics amb la seva direcció. Tot això farà que puguem viure unes eleccions europees molt més expectants del que acostumen a ser.