La natura diligent

Han estat molts mesos d’excavació continuada, dibuixant unes galeries plenes de giragonses al llarg d’aquest habitacle fosc i humit, sense contacte amb l’exterior, alimentant-se de les engrunes que es desprenien a mesura que anava avançant. Una vida en silenci sense compartir amb ningú més, a l’espera de trobar el moment oportú per transformar-se i socialitzar.

Ha arribat l’hora de fer el pas, de superar aquesta etapa monòtona i esclavitzada. Cal trencar barreres i sortir d’aquella presó i poder sentir-se lliure! El seu esforç final l’ha de permetre sortir d’entremig de les parets i veure la llum. Respirar un aire nou i buscar la parella ideal per reproduir-se.

El seu desengany és gran. Si bé és cert que ha aconseguit obrir forat i entrar en un espai molt més gran, la foscor persisteix i res fa pensar que aquell sigui l’indret ideal per poder-se realitzar. Probablement no ha encertat la direcció correcta. L’instint li ha fallat.

No només són quatre parets. Podrà compartir espai amb un rellotge de butxaca daurat, una medalla honorífica platejada, i una agenda de pell negra lligada amb una goma elàstica. Recorda, però, amb tristesa, el temps que ha estat vaguejant pels passadissos que anava construint, amb el menjar assegurat. Una fusta vella de qualitat, res a veure amb el que es fa ara. Res del que observa en aquests moments li traurà el ventre de pena.

Tot d’una, mentre dona voltes sobre què ha pogut fallar, un sisme inesperat ho ha fet trontollar tot, i ha esfondrat la muntanya de polsim, mig ocult per la tela esgroguida, que la seva dèria per sortir de l’amagatall havia originat. 

Aquella forta sacsejada, com si es tractés de la força emprada per a aconseguir fer lliscar un calaix qualsevol d’una calaixera mig oblidada, i l’enlluernada conseqüent, l’han il·lusionat: s’adona que finalment podrà complir els seus desitjos tant de temps somiats.

No és conscient, però, que aquesta llibertat aconseguida, després de mesos d’un incansable treball, d’un desengany momentani, i d’una alegria sobrevinguda, és efímera. Molt probablement trobarà la parella que li permetrà perpetuar la seva espècie, però la seva vida té els dies comptats. De què hauran servit aquests anys de feina ininterrompuda?

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.