Mals que es poden evitar

Arran de l'accident ocorregut al pati de l'escola Joan Maragall i que ha fet públic la revista L'Agenda d'aquest mes de juny, voldria fer una reflexió, amb l'única intenció que serveixi per canviar la manera d'actuar de l'Administració, però també de tots nosaltres. Massa sovint acabem actuant quan ja és massa tard i no ens avancem als esdeveniments.

Per qui no hagi llegit la notícia es tracta d'una porteria d'hoquei que es trobava al pati de l'escola, sense fixar, i que va caure sobre la mà d'una nena i es va lesionar un parell de dits. L'equip d'hoquei tenia permís per entrenar al pati, en hores no lectives, amb el compromís de lligar les porteries una vegada acabat l'entrenament, per tal d'evitar accidents.

Segons diu la notícia, la direcció del centre havia avisat més d'una vegada de l'incompliment de la condició exigida a l'equip, i al final hem hagut de lamentar els fets. I això m'ha recordat un fet luctuós, molt més greu que no pas aquest i que va succeir a Vic, a l'Escola de Música, on una gran portalada de ferro es trobava abandonada al pati. El director de l'escola ho va denunciar insistentment a l'Ajuntament de la ciutat i un dia va caure damunt d'un alumne. Els professors que se'n varen adonar varen intentar aixecar la porta de sobre el noi, però no varen poder evitar que aquest morís ofegat.

Sortosament, no són gaires els casos dramàtics com aquest que he esposat, però sí que hi ha accidents que es podrien evitar si actuéssim més ràpidament davant l'amenaça. La desídia o la poca empatia poden ocasionar danys irreparables o, com en el cas d'Arenys, molèsties i dolor innecessari.

No hem de viure alarmats ni esporuguits, però sí que hem de fer més cas de tot allò que ens denuncien i avisen, per valorar ràpidament que cal actuar per evitar lamentar-nos-en després. Una reflexió que hem de fer tots, cadascú segons les responsabilitats assumides.

Alerta!

Un terratrèmol de magnitud 7,8 a l'escala de Richter ha posat en alerta Xile pel risc d'un tsunami. Les autoritats d'aquell país han instat evacuar la platja de la Patagònia per evitar desgràcies personals. Després d'unes hores s'ha aixecat l'ordre, però han mantingut l'estat d'alerta pel que pogués passar.

Quan es prenen mesures com aquesta hi ha qui creu que s'exagera i que no hi ha prou motius per a alarmar a la gent i fer-los fugir precipitadament del seu lloc de residència. Així és com ens agradaria que acabessin tots els episodis, però hem de tenir molt present què va passar molt a prop nostre, al País Valencià, amb la DANA. Allà no es va alertar a la gent i hi varen haver 228 víctimes mortals.

És important ser conscients que mai es fa prou per evitar desgràcies i que sempre és preferible exagerar la nota a haver de lamentar no haver actuat de manera contundent. Els fenòmens naturals no els podem evitar, ni tan sols predir amb antelació suficient, però sí que cal reaccionar amb rapidesa i encert a l'hora de minorar els seus efectes. 

Les construccions en zones inundables és una xacra molt comuna al nostre país. I no estem parlant només de coses del passat, sinó que actualment encara trobaríem obres de nova construcció en llocs inadequats. Al fons hi ha l'especulació que ho dissimula tot. I si després no passa res, tot això que tenim, i si passa al cap de molts anys, ja no recordem per què es va fer ni qui ho va autoritzar.

Mentre Xile tenia l'ai al cor pel que pogués passar, a casa nostra la jutgessa que investiga el cas de la DANA, continua insistint en la Generalitat com a principal culpable de la mala gestió que no va fer prou per evitar tantes morts. No es tracta de forçar res perquè si, sinó que cal veure en què es va fallar per no repetir-ho. Sabem que els humans som els únics que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Malauradament, els fets del País Valencià tindran un nou episodi més tard o més aviat. No en sabem més!

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

El coronavirus a les portes de casa

Avui no seré molt original i us parlaré del coronavirus. Ho faig perquè el tenim molt a prop. Fins fa poc ens miràvem la Xina i la vèiem molt lluny. Semblava que el virus feia cara d'asiàtic, però ara ja ho tenim a Europa i força a prop de casa nostra.

Es parla del coronavirus, però també de la grip. Ens diuen que en nou comunitats espanyoles porten dues-centes morts en encara no dos mesos. El percentatge de morts és més gran que no pas el que podria ser amb el coronavirus a casa nostra. La qüestió està en que la grip la tenim assumida i el nou virus no.

Cal esperar i desitjar que la pandèmia no arriba a Catalunya ni a Espanya, però hem de tenir el cap ben clar i molta informació clínica per saber com afrontar-ho si aquesta arribés. Lamentar les morts, que fins ara es tracta de persones grans i amb problemes respiratoris previs, però que això no és excusa.

En situacions com l'actual és quan t'adones dels efectes de la facilitat comunicativa, però també de les dificultats o el poc hàbit per contrastar les notícies. Les xarxes socials poden arribar a ser perilloses i contraproduents. Hem de mirar de col·laborar en una bona informació i tallar d'arran aquells rumors i comentaris poc adequats, que propaguin alarma social innecessària.

Atemptat, sentència i pressupostos aprovats

L'aprovació dels pressupostos al Parlament català, tot i les advertències dels lletrats, ha passat a segon terme per l'atemptat perpetrat al cor de Londres, al davant del seu Parlament. Una vegada més Europa ha de lamentar un atac que en aquesta ocasió ha provocat la mort de quatre persones, una d'elles l'atacant.

Està comprovat que per més mesures que es prenguin no es pot evitar aquests tipus d'atacs, la qual cosa no vol dir que no s'hagi de buscar la màxima seguretat possible. Tots els comentaris que puguem fer avui són inútils, però no podem acceptar que successos com aquest ens bloquegin i afectin la vida de la gran majoria de persones.

Avui també s'ha conegut la sentència del Tribunal Suprem contra l'exconseller Francesc Homs per la seva actitud davant del 9N. La sentència va en la línia de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a la resta de protagonistes del procés participatiu del 9N.

Una cosa i l'altra acostumen a ser el pa de cada dia. La veritat és que entre tots estirem fort la corda i no sabem si aguantarà o bé ens trobarem tots de cul a terra. Les conseqüències seran importants i caldrà molta paciència i encert per no fer-nos més mal del necessari. Quina ha de ser la nostra actitud? La pregunta ens l'hem de fer tots, però els primers els nostres representants polítics. No ens en desentenem, però tampoc es tracta de suplir ningú.

Imbecil·litat col·lectiva?

Antoni Bassas, a l'ARA, entrevista Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, autors del llibre "Solo tenemos un planeta", i posa en relleu la frase "L'humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament imbècil".

No he llegit el llibre i per tant no en puc opinar, però m'ha cridat l'atenció aquesta frase i he arribat a la conclusió que hi estic molt a favor. Potser és massa xocant i agosarada, però sí que crec que té molta raó en distingir les persones individualment i col·lectivament.

Hem sentit dir moltes vegades que les concentracions de persones provoquen a vegades reaccions que els propis protagonistes serien incapaços de realitzar individualment. Un s'engrandeix al costat dels altres que es van animant fins oblidar qui són i com actuen normalment. S'emparen uns amb els altres i ningú en té la culpa i tots la tenen a la vegada.

De la mateixa manera que en ajuntar-nos podem actuar de manera negativa, el mateixa passa en positiu. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat una prova de civisme i respecte, sense que es detectessin incidents que després hem de lamentar o la mateixa Marató de TV3.

Aquesta darrera reflexió posaria en dubte la frase de Jorge Wagensberg, i en tot cas hauríem de deixar una escletxa per a possibles situacions en que la col·lectivitat seria sensible i aportaria valors positius.  No podem ignorar que la unió fa la força i que junts podem aconseguir grans objectius. Per què, doncs, podem acceptar que col·lectivament siguem imbècils? L'única defensa que hi veig és la pràctica, és a dir, si sempre aprofitéssim la intel·ligència individual per posar-la al servei de la col·lectivitat, segur que la nostra societat avançaria molt més del que passa, i això és culpa que en societat no sumem les nostres individualitats, sinó que vivim aïllats i poc compromesos, i ens deixem portar en moltes ocasions per sortides fàcils i gens comprometedores.

Ser més exigents en la gestió dels recursos públics

Avui la premsa, segons quina, s'escandalitzava per les trampes dels partits polítics en el govern quan elaboren els pressupostos. La notícia sortia arran del nou pressupost general per al 2016 on les partides del Ministeri de Defensa són molt moderades, encara que ja reconeixen que durant l'any s'aniran incrementant a través de crèdits extraordinaris.

Aquest frau legal l'he vingut denunciant fa molts anys i passa arreu, però no per això no s'ha d'intentar canviar-ho. El govern de torn elabora un pressupost que és als ulls i a la boca de tothom, sobretot dels partits polítics de l'oposició. Durant l'any el pressupost pateix multitud de modificacions que al final no s'assembla en res en allò que es va aprovar inicialment. Després, la premsa en prou feines es fa ressò del pressupost liquidat, quan precisament és el que importa conèixer.

Confeccionar un pressupost amb una despesa important en Defensa no queda bé. Cal dissimular partides, que semblin que tenen destinacions diferents, però que a l'hora de la veritat s'utilitzen en el Ministeri de Defensa, i a més realitzar modificacions de crèdit a favor de partides de Defensa. Segons les xifres que presentava el diari ARA, durant la legislatura de Rajoy la despesa final ha estat 8.737 milions més del previst.

En el cas de les inversions a Catalunya ha estat d'escàndol comprovar els imports que no s'han invertit sobre la previsió inicial, és a dir, si ens queixàvem que la previsió d'inversió era baixa, imagineu-vos quina ha estat la inversió final.

Ens falta, doncs, més control del govern de torn, a nivell estatal, autonòmic i local, i denunciar la mala praxis perquè després no ens haguem de lamentar d'una mala gestió pública.