Desnonar alegrament

Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.

Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. 

Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. 

I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. 

Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. 

El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

No podem deixar de parlar-ne

Se'ns acaben les paraules, les declaracions es repeteixen dia rere dia. No som originals ni trobem prou força per aconseguir posar fi a aquest genocidi terrible que deixa retratada la humanitat del segle XXI. 

No podem deixar de parlar-ne perquè hem d'evitar que la situació de Gaza es normalitzi i arribi a desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. El fet és massa gros, massa cruel, per a banalitzar-lo, ni tampoc el podem obviar. Els palestins necessiten el nostre suport i si no podem fer res més que denunciar el que està passant, no podem deixar de fer-ho. Titllant de malvats aquells personatges que assassinen diàriament a víctimes innocents. Morts pels bombardejos, però també per la fam.

Ahir recordàvem els vuitanta anys de la primera bomba atòmica llençada sobre Hiroshima. Ens esquincem les vestidures pensant en la barbaritat del fet, però ho compaginem amb un genocidi latent que som incapaços de frenar. Quanta hipocresia!

Com és possible que no ho puguem aturar? Què més ha de passar perquè les autoritats israelianes s'adonin del mal que estan causant, sense que la seva acció pugui aconseguir la desitjada pau. Que no ho veuen? I nosaltres, els occidentals, els desenvolupats, els que som de tornada, tampoc podem fer-hi res? 

No hi ha dia que no hi pensi i que no tingui ganes d'expressar la ràbia interna per tot el que està passant. No podem viure tranquils veient el que passa a Gaza. No en som culpables directes, però no podem oblidar-los si no volem ser còmplices indirectes de qui massacra els palestins sense pietat. Sense cap mena d'escrúpols. El poble israelià ha d'obrir els ulls i rebel·lar-se d'una vegada contra els seus dirigents. No es mereixen ser governats per uns assassins. No s'ho mereixen ni ho poden acceptar.

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

La injusta situació dels immigrants a Europa

Tot i la transcendència de la tragèdia de Mòria, considero que se'n parla poc. Hi ha moltes persones patint per sobreviure a una situació inhumana, i nosaltres passem pàgina massa de pressa. L'incendi, provocat o no, ha descobert la realitat d'una gran concentració de persones vivint en condicions pèssimes, i que ara s'intenten reallotjar en no gaires millors condicions.

Europa ha suspès en moltes coses, i també en migració. La resposta que ha donat i està donant a les demandes de la immigració del sud és escassa i poc afortunada. Qui reclama poder entrar a Europa no ho fa per caprici, sinó per necessitat, i amb l'excusa de no obrir de qualsevol manera la porta a tothom, aquestes persones s'encallen a l'entrada, vivint en males condicions.

Ni ens sentim representats pels actuals governants de la Unió Europea, ni aquests busquen solucions als problemes derivats per la desigualtat del planeta. La guerra i la fam i la misèria de molts pobles de l'Àfrica, fa que surtin desesperats en busca d'un món millor. Buscant pau i tranquil·litat, i reclamant els seus drets a viure com a persones lliures.

Les imatges que venen dels camps de refugiats no ens agraden, però serveixen per pressionar la nostra consciència, i cal que aquesta pressió la traslladem als nostres polítics, perquè siguin incapaços de viure sense remordiments per no haver solucionat un problema tan vital.

No deixem refredar la notícia, i recordem que avui encara hi ha massa immigrants patint per poder arribar a un lloc on establir-se, i poder treballar i menjar. No podem estar tranquils mentre Europa no trobi la solució a aquesta injustícia social.

Què ens està passant a Europa?

Mirant Europa, des de casa nostra, tens la impressió que alguna cosa falla i no saps ben bé perquè. Deixant de banda la reacció o inacció davant del procés i el mal tracte que rebem d'Espanya, mires què s'està fent amb els milers de persones que intenten travessar el Mediterrani, i no ho acabes d'entendre. Què pretenem? Quin valor donem a la vida d'aquestes persones? Què esperem que passi?

Se'm fa estrany pensar que puguem ser tan perversos com per permetre que persones que passen gana o pateixen la guerra es trobin en la situació que es troben a l'altra riba del mar. Segons sembla, els libis, encarregats d'aturar-los, els maltracten, torturen, sinó els maten. Podem dormir tranquils?

No pretenc pensar que la immigració no sigui un problema complex que requereixi estudiar bé les solucions, però la vida d'una persona és més important que res més. Sí, la vida d'una persona que ve de l'Àfrica perquè vol viure en pau, és el més important i el que hem de protegir.

L'exemple que estan donant els estats europeus davant del problema de la immigració, i de la mort de moltes persones que pretenen travessar el Mediterrani, et fa sentir molt poc solidari i arribar a plantejar-te si de veritat ens interessa formar part d'aquesta organització d'estats, la Unió Europea, o estaríem millor anant pel nostre compte i respectar la vida dels altres, com a principal objectiu.

La situació de Sudan del Sud és d'emergència

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article de Xavier Aldekoa a La Vanguardia, "La fam de la por", però en tot cas us convido a fer-ho. M'imagino que no us vindrà de nou, però estic segur que coincidireu amb mi que aquestes notícies no poden passar desapercebudes, perquè sinó el nostre cor s'endureix i arriba a ser insensible a les penes dels altres.

No ens podem posar a la pell dels habitants del Sudan del Sud, perquè no podem ni imaginar-nos-ho. La crueltat de la seva situació resulta impossible d'entendre des del nostre món, fins i tot acceptant que a casa nostra hi ha misèria i injustícia.

Quan fem una mirada al món i ens fixem en l'esfera de la Terra al mig de la galàxia, ens hauríem de preguntar com és possible que en aquest mateix planeta hi hagi zones tan castigades, on la vida gairebé és un miracle. 

No vull posar l'exemple de Sudan del Sud per relativitzar els problemes que tenim a casa, perquè seria una excusa errònia, ja que a cada lloc hi ha d'haver justícia, encara que el nivell de vida i subsistència sigui diferent. De totes maneres sí que és cert que ens convé mirar cap a fora, si més no de tant en tant. Si ens mirem únicament el melic, perdrem perspectiva i no encertarem en el camí a seguir.

No és just que en el segle XXI hi hagi tants països amb persones que es moren de fam, i no sempre són països pobres, sinó que hi ha desigualtats extremes i interessos econòmics cruels. La situació de Sudan del Sud, com d'altres en trobaríem, no és culpa de NNUU, però sí que l'organisme hauria de prendre decisions humanitàries immediates i no deixar passar tants anys i, per tant, tantes morts injustes. El món occidental on pertanyem actua amb una capacitat de reacció molt lenta, que la converteix en inoperant. 

Avui hem sentit a parlar dels problemes de subsistència de Sudan del Sud, i en un parell de dies ja ens haurem centrat en un altre entorn i aquell ens quedarà lluny, però hem de saber que els problemes de Sudan del Sud continuaran existint, i les morts s'aniran produint.

Thatcher se'n fot del pobre fins al darrer moment

Avui canviaré d'escenari, però no serà pas per millorar. És una prova més de que no som els únics que fem pena, ni els únics en mantenir un estat injust. Em refereixo a l'enterrament de la que fou Primera ministra de la Gran Bretanya, la senyora Margaret Thatcher. Segons he pogut llegir, el cost és d'uns dotze milions d'euros, i no ho paga la família, que s'endú una bona fortuna, sinó l'Estat, és a dir, tots els contribuents i persones a l'atur, també.

Si això no és una injustícia i un escàndol, ja no sé què és. L'Església, en aquest cas suposo que l'anglicana, s'hauria de negar a participar en una festa tan injusta. No pot ser que el país tingui una classe de nivell baix, cada vegada més gran, i es permeti aquesta despesa per dir adéu a una sola persona, per important que hagi pogut ser.

En aquesta nostra societat tot s'hi val. Una representant política de primer nivell pot anar fent comparacions sobre el nazisme, amb tota la ignorància del món i sense sentit, i no passa res. A Londres enterren una persona amb un cost que en podrien viure unes quantes famílies durant força temps, i tampoc passa res. Llavors no els sembla bé que apareguin indignats del 15M o grups de persones practicant l'escrache, que a mi no m'agrada, però que no em ve de nou que passi.

A la feina no em canso de dir-ho i riuen, però... no anem bé! No pot ser que haguem d'aguantar aquesta situació tan injusta, en què uns pocs viuen a l'esquena de molts. Ens pensàvem que era qüestió passada, de l'època dels esclaus, o de l'Edat Mitjana, o dels inicis de la revolució industrial. En cada etapa n'hi ha hagut uns quants que han viscut feliçment. Ara deu ser l'edat d'or dels banquers, que durant anys han anat acumulant patrimoni

Hi ha algú que pronostica que el pitjor encara ha de venir. Que explotarà tot i no sabrem on agafar-nos. Sapigueu que no gaire lluny de casa vostra hi ha una família que passa gana, els seus fills no poden fer tots els àpats, i no paguen ni el lloguer ni els consums, però que tots són a l'atur. No és una excepcionalitat, sinó que ho trobarem més fàcilment del que ens pensem. Aquí un record per a en Manel, que dedica bona part del seu temps per fer costat als que no tenen on agafar-se. No ho oblidem!