Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Rèquiem per a un partit polític sense projecte

A Ciudadanos li ha passat el que podíem imaginar que passés tard o d'hora. Un partit que va néixer per atacar el català, per anar en contra i no per construir res i sobretot res de positiu. Algú podia pensar que el partit polític tenia futur, però era somiar. No tenia cap base on recolzar tota la seva estructura i per tant s'aguantava de manera fictícia. No ha trigat gaire temps que els seus votants se n'han adonat.

A les eleccions passades va substituir un PSC en hores baixes, que a diferència d'ells, sí que tenia un projecte i una història, i és per això que no li ha resultat difícil recuperar el terreny, cosa que no es pot esperar del no-res que és C's. I el discurs de l'odi i l'anticatalanisme l'ha portat a engreixar la ultradreta que ha aparegut al Parlament en forma de Vox.

Diuen que no han sabut animar els seus votants, però no és cert. Tots els partits polítics han patit l'abstenció, però C's a més a perdut els seus votants que han retornat al PSC i s'han dirigit a la ultradreta, que no ha sortit del no-res, sinó de C's i en menor mesura del PP.

No sé què decidiran fer a partir d'ara, però han de tenir clar que no tenen futur. La seva manera de fer i pensar quedarà superada per Vox, i tota la resta és fum. No tenen cap paper a jugar al Parlament català, que tampoc estimen ni defensen. Des del primer dia que l'han desacreditat, amb el seu comportament i poc respecte. Ara els toca aguantar el xàfec i adonar-se del seu error. Ells sí que han de passar pàgina i la història no en guardarà cap bon record. Un partit que va guanyar les eleccions i que al cap de quatre anys, escassos, ha pràcticament desaparegut.

Em sap greu que Vox hagi entrat amb tant força, i aquí hi ha moltes coses a dir i reflexionar, però m'alegra el fracàs de C's, perquè crec que és just. Quan tot s'aguanta amb enganys, calúmnies i insults, no pot arrelar, i això és ni més ni menys el que li ha passat a C's. 

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut. 

El Parlament de Catalunya no es mereix el ridícul dels darrers mesos

Veure segons quines intervencions de la cap de l'oposició, al Parlament de Catalunya, m'ofenen. Em molesta adonar-me del nivell intel·lectual tan baix, de la poca moralitat de les seves crítiques i afirmacions, del poc respecte a la institució catalana. No és això el que s'espera del partit que va guanyar les eleccions al Parlament. 

Una líder de l'oposició parlamentària ha de ser contundent a l'hora d'analitzar la feina que fa el govern i exigir als partits que li donen suport un compromís clar de treball i coherència amb les promeses fetes. També ha de ser crítica i defensar la seva posició, els seus arguments i aquelles actuacions que voldria que es portessin a terme segons la seva manera de pensar.

És una llàstima, i un atac a la decència parlamentària el menyspreu cap a la resta de parlamentaris i a la pròpia institució de què fa gala la senyora Arrimadas i els seus diputats. M'agradaria un canvi de xip i, encara que no combregui amb la seva manera de pensar, que exposés clarament i amb educació les seves tesis i els seus principis.

De la mateixa manera que sóc molt crític amb les mancances de la cap de l'oposició i el seu partit polític, també ho sóc amb el president del govern i els partits independentistes que li donen suport. Estan fent el ridícul i desacreditant-se davant la població que en algun moment han confiat en ells. El trist espectacle a què ens tenen acostumats darrerament al Parlament, ens avergonyeix i voldríem que s'acabés d'una vegada i que tornessin, tots plegats, a situar el Parlament de Catalunya a primera divisió.

El govern espanyol cada vegada més pressionat

Són molts els comentaris que es poden llegir aquests darrers mesos sobre la Consulta, el Pacte fiscal, el Dret a decidir, o d'un estatus especial per a Catalunya, i seria bo pensar que hi ha possibilitats de diàleg per poder arribar a un consens, però res ho fa suposar.

De totes maneres s'ha de reconèixer que l'actitud de bona part del país amb el president i els partits que li han donat suport, al davant, ha canviat el panorama. Ja no tothom pensa el mateix que un parell d'anys enrere, o fins i tot més recentment. El PP no es podia imaginar que el president català arribés tan lluny en la seva reivindicació pel dret a decidir, i és per això que no s'ha cansat de buscar tot tipus d'improperis per desacreditar-lo. Ja se sap que quan no es troben raons s'utilitza l'insult.

No sé com acabarà tot plegat ni crec que ningú ho sàpiga, però avui el president del Foment del Treball, el senyor Joaquim Gay de Montellà, a l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas al diari ARA, parla de l'esforç fiscal de Catalunya que no pot continuar d'aquesta manera i té molt clar, potser perquè ho desitja, que hi haurà Pacte fiscal.

També avui el PNB ha parlat del dret a decidir d'Euskadi i Catalunya, i demana diàleg per arribar a reconèixer la singularitat d'ambdós estats. Tot és prou complex i s'accelera suficientment com per pensar que el govern espanyol no ho tindrà fàcil si no canvia d'actitud. Ara li sembla suficient plantejar la reivindicació catalana com un escalfament del cap, un excés de sol. Arribarà, però el dia que s'adonarà que la seva actitud 'xulesca' no porta enlloc, si no és al caos i el conflicte. Ho anirem seguint.