Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

Qui controla els jutges?

És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.

Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 

En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.

És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.

Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

Què hi ha de l'empadronament a casa nostra?

La meva intenció d'avui era parlar d'una sessió en línia que he pogut seguir aquest matí, organitzada per la Fundació Catalunya Europa, dins del cicle Cafè Europa, i amb el títol: Cap a on va Europa? Els dos ponents han estat dos reconeguts periodistes, corresponsals a Brussel·les, la Griselda Pastor, de Cadena Ser, i en Joan Raventós, de TV3. M'ha interessat conèixer la seva opinió i les aportacions que han fet al debat, perquè les institucions europees continuen essent les grans desconegudes, quant a conèixer tot el que s'hi cou, els equilibris polítics i la formació dels grups parlamentaris, per no entrar a analitzar el paper i competències de cada institució. M'ha preocupat sentir a parlar del retrocés que s'està experimentant en molts temes, posant molt èmfasi en la immigració.

    I, precisament, parlant d'immigració i persones vulnerables, que no totes són persones immigrades, és on vaig a parar en aquest post, perquè m'ha sorprès molt llegir en un article de l'ARA que unes ONG, que constitueixen la Xarxa d'Entitats pel Padró, han fet un llistat de 37 municipis catalans on es posa difícil el seu empadronament, i entre aquests municipis hi figura Arenys de Mar.

    Haig de dir que tota la informació que tenia fins ara era totalment oposada. Se m'ha dit sempre que el nostre ajuntament és comprensiu amb les persones que tenen dificultats per acreditar l'habitatge on resideixen, i que hi posen totes les facilitats. Vull pensar, doncs, que a l'article esmentat hi ha un error i que no s'hi ha d'incloure la nostra vila.

    Per qui no coneix què representa no estar empadronat li diré que avui si vols tenir accés a l'assistència sanitària, o a l'educació, per posar només dos exemples de serveis bàsics, et cal el full d'empadronament. No disposar d'aquest certificat, que expedeixen els ajuntaments, equival a ser exclòs d'aquests serveis. 

    M'agradaria pensar que Arenys de Mar no posa traves a les persones per obtenir aquest certificat tan bàsic, i per això voldria demanar al nostre govern municipal que ho aclareixi i demani la rectificació, si és incorrecta la informació, o rectifiqui la seva pràctica si realment no s'està ajudant aquestes persones a aconseguir l'empadronament, per tenir els mateixos drets que tothom.

Què passa amb la ràdio i la televisió?

Diuen que els mals no venen mai sols i et trobes amb una confluència d'elements, tots força negatius, que et deixen una mica fora de joc. Des de fa uns anys hem vist com les nostres institucions han anat perdent reconeixement i, fins i tot, respecte. El Parlament català, potser perquè l'havíem desitjat i somiat tant, ens semblava una gran institució. Valoràvem tota la feina que s'hi feia, i potser ara, quan hem vist algunes pràctiques no gaire recomanables, hem obert els ulls i ja no ho veiem de la mateixa manera.

El govern autònom, que volia ser independent, també ha perdut pistonades i hem pogut observar la baixada de nivell dels seus membres. Tot allò que valoràvem i apreciàvem dels nostres polítics, ara ho trobem a faltar.

I des de fa un temps també observem un deteriorament del funcionament i servei que ofereixen els mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ens havíem cregut que teníem la millor ràdio i la millor televisió, malgrat ser un país tan petit. Consideràvem els seus directors i tot el personal en general, d'un nivell alt i ens en sentíem orgullosos. Ara no sabria què dir.

Probablement desconec les causes de fons que han fet que ni la programació ni els seus conductors i directors tinguin la categoria que seria exigible, i que d'alguna manera ens semblava que tenien fins ara. Ja sé que és molt fàcil criticar, i encara més si ho pots fer ben assegut des de casa, i no diguem si a sobre ho pots fer de manera anònima. Sigui com sigui, la crítica sobre el nivell de la programació, i el reconeixement dels periodistes i professionals dels mitjans de comunicació és ferotge. 

A casa no hem tancat definitivament la televisió, però s'ha de dir que gairebé és anecdòtic el nombre d'hores a la setmana que arriba a funcionar, la majoria de vegades de manera puntual, sense buscar cap programa concret, només xafardejant què estan fent o dient en aquell moment. Hem perdut l'interès per la televisió, la nostra. La televisió que tant ha contribuït a l'ús del català, i que ara ha canviat els seus plantejaments.

Diuen que la televisió, o la ràdio, són el reflex de la realitat del carrer. I és aquí on em deprimeixo, perquè no vull acceptar que estiguem tan malament. No em resigno a pensar que no podem trobar millors conductors de programes, millors redactors de notícies, millors directors de sèries i documentals, millors directors de televisió i ràdio. No m'hi resigno, però m'ho han de demostrar. Entretant la televisió, a casa, tindrà molt poques hores d'emissió. 

Els nostres diaris

Al llarg dels anys he estat lector i subscriptor de diferents diaris. Si bé és cert que no és la mateixa situació la d’ara si ho comparem amb quaranta anys enrere, en tot moment he volgut valorar el contingut dels diaris que llegia, la seva intencionalitat, la transparència i la riquesa de les aportacions dels seus professionals i col·laboradors. La pressió que reben avui els diaris amb l’existència de les xarxes socials i la facilitat que tens de rebre informació immediata des de l’altra punta del món, fa que els actuals periodistes no ho visquin de la mateixa manera que els seus antecessors.

Com totes les coses de la vida, els diaris passen èpoques i no sempre assimilen els canvis ni s’hi saben adaptar amb la mateixa facilitat i professionalitat. Sempre hem dit que la premsa espanyola està molt esbiaixada a la dreta, i una dreta molt extrema amb serrells poc democràtics, amb una tendència a l’engany interessat ja sigui políticament o econòmicament. Catalunya ens semblava una excepcionalitat i que teníem un ventall més ric de periòdics. 

Actualment soc subscriptor del diari ARA, després de deixar-ne alguna altra i també de deixar de llegir de manera sistemàtica altres periòdics. M’hi vaig subscriure en el moment que va néixer, amb l’esperança que la dinàmica i tarannà del seu director ens oferiria un diari proper i voltat de bons professionals i col·laboradors. 

Darrerament, i això no és de fa quatre dies, sinó d’uns quants mesos, he tingut molts dubtes a l’hora de mantenir la meva subscripció, també per la inexistència d’una alternativa que m’il·lusionés. Cada dia que passa tinc més dubtes, per la línia que ha pres últimament i els articles de periodistes de plantilla i amb càrrec al diari. Només la qualitat d’escrits d’alguns dels seus col·laboradors ha frenat la meva intenció de deixar la meva subscripció. 

Potser el que demano a un diari avui no es pot exigir a cap editorial, i m’hagi de conformar en una lectura amb moltes suspicàcies, marcant distància i sense esperar grans treballs periodístics. Potser és això, però en tot cas no sé si hi estic prou disposat. Permeteu-me, per acabar, que us recomani la lectura dels articles d’avui de Ferran Sáez i Josep Ramoneda, i en canvi ometre el d’Ignasi Aragay, una vegada més prescindible.

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

Els sabotejadors del Congrés

M'ha cridat l'atenció la informació de David Miró al diari ARA, parlant de la sala de premsa del Congrés de Diputats i l'actitud de suposats periodistes d'ideologia d'extrema dreta, que es dediquen a "assetjar polítics d'esquerra i sobiranistes", en paraules de l'articulista. Sembla ser que el codi deontològic és història passada i el que interessa és posar en compromís als polítics d'esquerres i exaltar les paraules de Vox. L'objectiu és portar-ho a les xarxes socials per provocar quants més conflictes millor, en benefici de la ultradreta.

La situació en general no és fàcil i si tenim un problema amb la Justícia i tot el Poder judicial espanyol, també el tenim amb la Premsa i el poder mediàtic, amb la repercussió que té sobre l'opinió de la gent. Manipular la gent és molt fàcil i ho podríem trobar en molts llocs. Avui, però és la premsa probablement qui s'emporta el premi. Hem arribat en un moment que no et pots refiar de res del que està escrit. No es tracta que els periodistes parlin de manera subjectiva, sinó que directament menteixen per enganyar la gent. És evident que això no ho fan tots, però cada vegada és més complicat saber qui diu la veritat, el que pensa, i qui et vol enredar.

L'habilitat que es demana als polítics a l'hora d'expressar-se al Congrés o Senat espanyols, ara també cal tenir-la en compte per als caps de premsa de cada partit polític a l'hora de parlar a la sala de premsa d'aquestes institucions. Vivim uns moments de molt fanatisme, populisme i engany, que no només és patrimoni d'uns quants polítics, sinó que tenen els seus col·laboradors dins del món dels mitjans de comunicació.

Hem de confiar que serem capaços de superar aquest període de la història i que no caurem en trampes tràgiques com va succeir el segle passat. Avui llegíem la notícia de la victòria de l'extrema dreta a Itàlia, i per a molts és una molt mala notícia, encara que no ens hagi vingut de nou. La plaga, per dir-ne alguna cosa, l'haurem d'aguantar de la millor manera possible i esperar que, pel fet que no es basa en realitats, sinó en enganys, puguem recuperar el seny i la pau.

Aquests darrers dies llegíem que Vox estava fent passes enrere, amb més problemes dels que voldrien, però la victòria de Meloni a Itàlia els pot fer recuperar i això no és bo per a Espanya. El govern espanyol i també el català, amb els partits polítics que els configuren, haurien de reflexionar sobre què estan fent i com poden encarar una amenaça que no només els pot fer fora del govern, sinó que pot provocar un retorn a l'autoritarisme i un repunt de les injustícies socials. No podem badar!

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

Comentaris sense pensar, o massa premeditats

Llegeixo titulars a la premsa, de comentaris de diferents polítics i periodistes, i no sé si posar-me a riure o bé a plorar. Cada vegada estem pitjor tots plegats. Ja no sabem com posar-nos-hi, ni què dir, per fer-la més grossa. N'hi ha de tots colors, alguna d'elles de greu.

Aznar, per exemple, està molest perquè un "català socialista", referint-se al ministre Illa, gosa dir que vol tancar Madrid. Ja no sé si catalogar-ho de ridícul i absurd, o bé de provocador sense escrúpols.

I sobre Torra i la seva inhabilitació podem llegir de tot. El senyor Carrizosa parla com si entengués de lleis i dona suport a la inhabilitació, com si no li importés personalment i com a partit polític. Quan les coses et van a favor, tot està ben fet, però en cas contrari, llavors tot són queixes.

La llàstima de tot plegat és que trigarem massa temps a saber si s'ha obrat correctament o no. La Justícia del nostre país té massa paranys per alentir el procés judicial, i en certa manera banalitzar-lo. És per això que no hi confiem, si més no jo personalment. 

Ahir al programa de TV3 d'en Xavier Grasset es varen fer afirmacions molt contundents, que a simple vista semblaria que tot s'ha fet molt malament, i que en la desobediència del president Torra no hi ha legalment cap mena de delicte. Però ja sabem que l'obsessió per ofegar qualsevol veu que vingui d'un independentista està per sobre de qualsevol altre objectiu, i així anem... 

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.

Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.

En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.

Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.

Las cloacas de Interior

En versió en castellà, perquè ningú no en quedés exclòs, ja que per més que diguin la gent de Societat Civil Catalana i cia, el català encara és minoritari, cosa que no passa amb el castellà, vàrem poder veure ahir per TV3 un documental que deixa molt clar quina ha estat la manera d'actuar del govern del PP i, en el seu temps, del PSOE, en matèria policial i judicial. La corrupció que tufeja des de fa temps, queda ben retratada en el documental, amb un Jorge Fernández Díaz lluint el tipus. 

Sempre que he escrit en aquest blog sobre l'exministre d'Interior, he deixat clar que havia estat el pitjor ministre de la història d'Espanya després de la dictadura. Ho deia per la seva ineficiència, la seva parcialitat malaltissa i per la corrupció que ha dominat tota la seva gestió. No li desitjo cap mal, però seria bo que la seva consciència i moral, si és que en té i n'hi queda, hagués de suportar el pes de l'angoixa que pot provocar caure tan baix.

A Espanya no passa mai res i els corruptes se'n surten, perquè estan molt ben protegits. En un país realment demòcrata molts polítics, jutges i periodistes haurien dimitit i entrat a la presó per no sortir-ne mai més, però això aquí no passa ni passarà. A la presó només hi van els petits delinqüents i desgraciats, els altres, com a molt, hi passen un parell d'hores i són molt ben tractats.

Ràbia i impotència en veure i escoltar el documental, que tots sabem que no menteix, perquè hi ha massa evidències, i ràbia també contra aquells catalans que encara creuen que l'opció d'Espanya és la millor i no ens deixen conèixer què pensem la majoria. Molta ràbia per la política corrupte del PP, però també per la ceguesa de molts socialistes amb qui ens uneixen molts pensaments i voluntats. Què més cal per obrir els ulls?

Se'n va Moix, però en vindrà un altre

Qui ho diu que a Espanya no hi ha dimissions? Avui en tenim un exemple, amb la dimissió del Fiscal Anticorrupció, el senyor Moix, però no ens enganyem! Ha dimitit perquè tots nosaltres callem, però no havia fet res de malament, i el Fiscal General no el pensava dimitir!

Teníem un fiscal anticorrupció amic i aliat del partit més corrupte de la història de l'Espanya democràtica. Insòlit! Estava tot preparat i ben lligat, però sempre hi ha aquell periodista que veu més enllà del necessari i aconsegueix crear problemes al govern. Són periodistes que s'escapen del control del govern i dels grans mitjans de comunicació, tots ells conxorxats.

I ara vindrà el relleu. Es barregen diferents noms, però no tingueu por que nomenin ningú que pugui fer témer conseqüències negatives als corruptes del PP. Serà simplement un canvi de cromos, per anar avançant. Sacrifiquen personatges, però els beneficiats són sempre els mateixos.

N'hem vist unes quantes, però encara en vindran de més grans. Han estat molts anys d'acumulació de poder, beneficis i preferències. No hem tingut uns polítics entregats al servei del poble, sinó al poder personal i el diner, i la taca s'ha anat escampant per abastar el poder judicial. La justícia és administrada en funció dels que ostenten el poder, sigui econòmic o polític. La dimissió d'avui és una anècdota que no soluciona en res la corrupció que ho domina tot. Moix no dimiteix pel què ha fet, sinó pel que té.

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.

Planeta, el dossier setmanal de l'#ARA

Aconseguir un diari català el 23 d'abril de 1976 va ser una gran fita que sempre més haurem de lloar. Durant massa temps el català va ser prohibit, i amb la recuperació de la premsa diària en català, com després amb TV3, vàrem iniciar la normalització que encara no hem aconseguit del tot.

Durant tots aquests anys l'AVUI va ser un fet aïllat, reflex d'una anormalitat cultural i lingüística. No ha estat fins als darrers anys que la premsa en català es va ampliar amb edicions en la nostra llengua dels diaris El Periodico i La Vanguardia, sense menystenir la tasca realitzada per la premsa comarcal, i finalment amb el diari català ARA.

Sense entrar a fons a valorar la qualitat periodística d'un i altre diaris, confesso que l'ARA em provoca una sensació molt diferent de la que vaig viure amb l'AVUI. No sé si és el temps històric, la professionalitat d'uns i altres periodistes, o la direcció de l'empresa, el cas és que comprar l'ARA no és una opció lingüística, sinó una opció periodística.

No busquem l'objectivitat, sinó la serietat i honradesa. Esperar que totes les ideologies pensin el mateix de l'editorial de l'ARA o de La Vanguardia és una absurditat. Cadascú escull la que considera més propera. L'ARA, amb els pocs anys de vida, ha construït un nou model de periodisme, proper, seriós i gens sensacionalista. El diari compta amb uns bons articulistes i s'adapta a la notícia, a l'actualitat i a les necessitats informatives de cada moment. El dossier setmanal Planeta és una mostra de la qualitat periodística del diari i el monogràfic d'avui diumenge sobre el català del segle XXI, un regal per als que estimem la nostra llengua. 

Proliferació de periodistes grocs

Avui en parlava l'Empar Moliner a la seva columna del diari ARA, l'absolució. "No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més". Tot això ho comentava arran de l'allau de periodistes desplaçats al lloc de l'accident d'avió d'aquest dimarts passat, i dels programes de televisió al voltant de la notícia, intentant entrevistar familiars de les víctimes.

El tema del periodisme groc sempre m'ha interessat, pel simple fet que el detesto i, malauradament, en tenim força al nostre voltant. Sempre m'ho mirava, però, tenint en compte els diaris i classificant-los com a tals, però llegint a la Moliner m'he adonat que cal pensar en els periodistes més que no pas en les empreses i diaris.

I és cert que en la mateixa Vanguardia, un diari que no definiria com a groc, hi trobes periodistes o col·laboradors que fàcilment classifiques com a grocs, i probablement, tal com diu l'Empar Moliner, no és que sigui vocacional, sinó que no en saben més.

En alguna altra ocasió ja he comentat la meva estranyesa en què un diari de prestigi no sigui capaç de fer un filtratge més correcte i eliminar aquells col·laboradors que no es mereixen escriure-hi. Llavors és quan m'entra el dubte de si és un error del diari, que no se n'adona i li 'colen' qualsevol tipus de notícia, o bé és que al diari ja li va bé.

Normalment la notícia més propera és la més susceptible de ser tractada per un periodista groc, i no estranya doncs que en el cas d'un accident que ens toca tan de prop, el perill sigui més alt. En el cas de la premsa escrita estaríem parlant de les seccions locals o comarcals, perquè és on el sensacionalisme deixa més petja i causa més rebombori. Quan això passa, i dóna diners, el perill és no moure's de l'estil i acabar prostituint la premsa diària. Una bona part de culpa és nostra per no denunciar-ho i fins i tot per caure-hi de quatre potes. Caldria ser més reivindicatius i rebutjar el mal periodisme.

A la cerca d'una bona premsa i uns bons periodistes

Serà perquè ens agrada, perquè som sàdics i gaudim de les desgràcies dels altres, que els periodistes i directors dels diaris ho saben i corren a satisfer-nos. Suposo que, com jo, ho heu pogut observar de manera més exagerada darrerament. Hi ha periodistes locals que persegueixen com bojos les notícies més macabres per poder col·locar-les al diari que els paga.

Sempre m'ha entrat el dubte de si es tractava d'encàrrecs dels directors i responsables dels diaris o bé era l'afició dels propis corresponsals. El cas és que cada vegada resulta més penós llegir segons quins diaris, perquè només hi trobes calamitats, si més no en la lletra dels mateixos propagadors de notícies de sempre. Quan t'assabentes d'alguna calamitat, ja esperes el moment en que el periodista, per dir-ne d'alguna manera, de torn, ho reproduirà al seu espai reservat curosament pel director corresponent.

I el que dic de la premsa s'ha de fer extensiu a altres mitjans de comunicació. Avui, per exemple, he vist que TVE publicava imatges d'un terratrèmol com si fos el que varen patir aquest cap de setmana a Albacete. Això reafirma la poca confiança que podem dipositar en segons quins mitjans periodístics, i la poca o nul·la contrastació que fan de les notícies abans de penjar-les o editar-les.

Després ens queixem dels polítics, però no ens adonem que la premsa és també un reflex de la societat que entre tots hem anat construint.

M'agradaria pensar que al marge de diaris com El Mundo, ABC o La Razón, que ja estan totalment prostituïts, encara en queden d'altres que tenen voluntat de presentar les notícies d'una manera decent i que no s'entretenen només en les calamitats, sinó que són capaços de buscar els trets positius que també hi ha a la nostra societat, ajudant-nos a tots plegats a millorar l'entorn i l'aire que respirem.