Capitals imperials, final de trajecte

Budapest no ens va impressionar el primer dia, però tal com avançava ahir, a mesura que l'hem anat coneixent i trepitjant els seus carrers, els turístics i els que no ho són, t'adones que és una ciutat preciosa i més neta de la impressió inicial. Sens dubte, i sense ganes de fer més comparacions, en el tema de la neteja va al darrere de les altres dues capitals visitades.

Avui toca dir-li adéu i probablement a reveure. Hi ha espais que no hem visitat, sobretot els interiors. Pot ser una excusa per tornar un altre dia. La passejada en barco pel Danubi ens ha servit per veure per darrera vegada les imatges més emblemàtiques de Budapest. 

Viatjar és cultura, perquè no només aprens del que veus, sinó també de la història dels països i les seves ciutats, i t'ajuda a reflexionar i, per a molts, deixar de mirar-se el melic.

Permeteu-me una anècdota. Dos soldats palplantats al voltant de la bandera del país. De tant en tant quatre passes per trencar la solemnitat estàtica, de segur ben cansada, i de nou en posició de descans al costat del pal de la bandera, sense moure's. No és una excepcionalitat. A tots els països passa. Els humans som ben ridículs.

No sé si m'heu seguit els relats d'aquests nou dies. Potser us han cansat o bé els heu trobat poc interessants. Sapigueu, però que nosaltres ens ho hem passat meravellosament bé. Demà tornarem a primera hora cap a casa. En tenim ganes, però també sentim que el viatge se'ns ha acabat.

Compareixença parlamentària inútil i absurda

Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.

Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.

I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!

Comencem un nou any contents i enganyats

Marxem del 2016 molt contents perquè ens diuen que cada vegada estem més bé, que tot va de cara, però ens enganyen de dalt a baix i sembla que no ens n'adonem. Comencem el 2017 amb un increments ridículs del salari mínim i de les pensions, però amb apujades en els preus de l'elèctric, el gas i l'aigua. També les autopistes catalanes i la benzina. 

Què vol dir tot això, doncs que el poder adquisitiu de la gran majoria de la població decreix, és a dir, serem més pobres, necessitarem més diners per fer el mateix que en aquest 2016, i llavors ens venen que anem a millor. Qui va a millor?

Segur que els beneficis de la banca pujaran, i les empreses multinacionals també obtindran més beneficis que es repartiran entre els grans. Ells sí que milloraran la seva economia, però nosaltres, les persones de les classes baixa i mitjana, la gran majoria de la població, estarem pitjor.

I què farem si hi ha eleccions? Continuarem votant els partits polítics que perpetuen aquesta situació i continuarem enganyats pensant que la situació no pot canviar. És així?

No, no és així, sinó que tot es podria canviar si fóssim valents i donéssim suport a una esquerra avui desconeguda, però que anhelem des de fa molt temps. 

Si una cosa desitjo per aquest 2017, a part de la salut que és imprescindible, és que sapiguem obrir els ulls, adonar-nos qui ens està prenent el pèl i siguem capaços de revoltar-nos i exigir justícia, no la justícia que practiquen els tribunals espanyols, sinó la veritable justícia que tenim molt lluny de casa i ens convé recuperar. Fermesa i consciència clara del que ens estan fent!