Va de llibres

Ahir a la tarda vaig assistir a la presentació del llibre "Querido Maestro" de la musicòloga Anna Dalmau i l'Anna Mora, amb la participació de la mateixa Anna Dalmau, l'exconsellera de la Generalitat, Àngels Ponsa, i el violoncel·lista Joan Palet. L'acte el va presentar el vocal de cultura de l'Ateneu Arenyenc, en Francesc Carceller.

Es tracta d'un recull de 401 cartes del període que va des de l'any 1893 al 1973, i que es varen intercanviar Pau Casals i diferents persones del món de la música, la poesia i la política del segle XX, contextualitzades per les autores del llibre.

L'acte va resultar molt interessant, no només per la figura del gran mestre Pau Casals, amb tot el que representa per a la història del nostre país, sinó també per les explicacions de l'Anna Dalmau, responent les preguntes d'Àngels Ponsa, que va conduir la sessió, i la interpretació musical de Joan Palet, que va cloure l'acte amb el cant dels ocells.

Cal felicitar a l'Ateneu l'encert per l'organització d'actes com el d'ahir divendres que no va tenir l'assistència que es mereixia, potser per la proliferació d'actes, que coincideixen en el temps. 

Arenys de Mar ha tingut la sort que, en dos dies seguits, es presentessin dos llibres a càrrec dels autors. El dijous, al Teatre Principal, va tenir lloc la sessió del Club del Llibre, del Maresme, amb l'assistència de lectors de tots els municipis de la comarca. Un acte que va conduir l'editora Marta Rubirola, entrevistant a l'autor del llibre "Cavall, atleta, ocell", en Manuel Baixauli. 

Aquesta setmana, doncs, hem sigut testimonis que la lectura es manté viva i això és bo, sobretot tenint en compte el que ens cau a sobre, la mediocritat imperant arreu, però que no aconsegueix eliminar l'afició a la lectura, d'on en podem aprendre molt, al mateix temps que conreem la sensibilitat. També, doncs, el meu agraïment a la Biblioteca Municipal d'Arenys de Mar, per la tasca divulgadora de la literatura.

Voluntat de servei versus victimisme

L'article de Montserrat Tura al diari ARA d'avui diumenge "Solidaritat inversa" es referia directament al cas de la presidenta suspesa del Parlament català, Laura Borràs, encara que passi per Trump. Tot i que ens pot preocupar la situació dels EUA i què pot acabar passant, primer aquesta tardor, però més endavant a les eleccions presidencials de 2024 on tot fa pensar que Trump intentarà recuperar la presidència, el cas de Laura Borràs el tenim més a prop i ens hauria d'interessar especialment.

També s'hi refereix de passada l'articulista Josep Ramoneda, a la columna d'aquest mateix diari, "Política i justícia", i de fet jo mateix n'he parlat en diverses ocasions en aquest blog personal, encara que òbviament té més significació quan qui ho escriu ha fet mèrits suficients per demostrar els seus raonaments i la seva vàlua com a opinador.

Estic molt d'acord amb l'exconsellera Montserrat Tura, i dono molta importància en el paper de servidor i garant del benestar de la ciutadania que ha de tenir tota persona que decideix dedicar-se a la política, encara que sigui puntualment i per un període de temps breu. No diguem aquells que s'hi professionalitzen. Un tema que dona prou material per encetar un altre debat. Caure en el victimisme, com Tura acusa tant a Trump com a Laura Borràs, és un error imperdonable i que d'alguna manera embruta la política i el seu esperit de servei.

Ramoneda dona per fet que una cosa és una decisió judicial i l'altra és el compliment d'un reglament aprovat pel mateix Parlament en processos per corrupció. Voler confondre les coses i fer-se passar per víctima del Procés, és ofendre la intel·ligència de la gent, manipulant una realitat que ens fa mal de veritat.

És evident que tot l'enrenou al voltant de la presidenta suspesa del Parlament català és un element més de la problemàtica que hi ha a la política catalana i espanyola aquests darrers temps, i que no ajuda en res a solucionar els molts problemes que tenim. La situació econòmica no és gens agradable com per passar-hi de puntetes i entretenir-nos més del compte en temes purament polítics. No vull dir que no sigui important la política, ni que la seva pràctica no ho condicioni tot, però hem de ser capaços de diferenciar les coses, i en un moment de picabaralles entre formacions polítiques que configuren el govern del país, l'actitud de la presidenta suspesa del Parlament català no ens ajuda gens.

És per això que estic tan d'acord amb les paraules de Montserrat Tura i em fa tanta ràbia que estiguem entretinguts en una posició de victimisme que ens allunya de la realitat del cas, de l'origen de tot plegat i de la responsabilitat de la protagonista, encara que puguem acceptar que la seva implicació amb les tesis independentistes la facin més vulnerable. Mentre estiguem jugant amb la bona fe de la gent, estarem fent un mal irreversible a la salut democràtica del nostre país.

Un partit polític de centre i sobiranista

El PDECat va rebre una bufetada en les eleccions del 14 de febrer, que el varen deixar fora del Parlament. La seva dirigent i exconsellera Àngels Chacon va treballar molt per poder evitar el que va acabar passant. L'opció que defensava o bé no es va entendre o va quedar eclipsada pel president Puigdemont.

Ara, després d'uns mesos de les eleccions, sembla que es belluga alguna cosa i s'intenta trobar una escapatòria per a un conjunt de ciutadans que no es puguin sentir motivats per cap de les forces polítiques presents al Parlament. Chacon es postula per liderar un nou partit polític, de centre i sobiranista, perquè considera que és un buit existent a l'arc parlamentari.

Chacon fa una crida als escindits de Convergència i Unió, per conformar aquest partit que pugui presentar-se en les properes eleccions amb suficient força com per sortir representada al Parlament i els ajuntaments de Catalunya. Refusa la unilateralitat i el populisme i defensa el liberalisme, una reducció d'impostos, a l'estil de Madrid, eliminant els impostos de Patrimoni i de Successió.

Més d'una vegada ens hem preguntat si el canvi que han fet els dirigents de JxCat en relació amb el pensament i manera de fer de Convergència Democràtica, ha estat entès i volgut per la majoria de votants de CIU. Segons les declaracions de Chacon, la resposta seria que no, que els votants de CIU han quedat orfes i per això cal constituir aquest nou partit polític de centre i sobiranista.

En un primer moment, Chacon ho va intentar i no se'n va sortir. Ara, amb més calma, pot planificar el futur amb més suport i més publicitat. Cal que expliciti més bé quins són els seus principis i objectius, i ho sàpiga contrastar del discurs de JxCat, per així aconseguir tenir veu a les institucions catalanes.

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

El fracàs del PDeCAT

Un dels partits polítics que també va fracassar en aquestes darreres eleccions és el PDeCAT, hereus de Convergència Democràtica, amb Artur Mas com a figura més emblemàtica, encara que poc visible. Al capdavant una exconsellera que ho va ser fins que el president Torra la va fer fora. L'objectiu del partit no era només el d'entrar al Parlament, independents de JxCat, sinó que a més volien ser la clau del pacte de govern, traient aquest paper a la CUP.

Els votants del PDeCAT no varen ser suficients com per arribar al 3% necessari per entrar a la circumscripció de Barcelona, la que tenien més fàcil, i s'han quedat al carrer. Ara el seu futur és força complicat ja que hauran de decidir si continuen, sense l'escalf que representa ser presents al Parlament, i només aprofitant la seva presència a alguns ajuntaments i al Congrés de Diputats.

L'operació entre el PDeCAT i JxCat ha estat un error, però no només pel fet de decidir d'anar per separat, sinó de ser incapaços de posar-se d'acord amb els elements més bàsics, i les picabaralles, jo penso que més per protagonisme dels seus dirigents, que no pas per les idees. Sí que és cert que encara no sé si la gent del PDeCAT són independentistes o no, encara que durant la seva campanya ho han expressat, però no en el moment de trencar amb JxCat.

La campanya no ha estat del tot dolenta, però tenien un problema i era que la seva cap de llista, que despotricava tant de JxCat, havia estat en el govern fins fa quatre dies, i alguns podien pensar que es tractava d'un cop de geni. Es queixen que han tingut poc temps, i crec que en part és cert, encara que no fos només per donar-se més a conèixer com a alternativa a JxCat, com per trobar aliats amb qui presentar-se conjuntament. Per què no amb la gent de Marta Pascal? o Lliures?

Sigui com sigui, haurem de veure en què acaba tot plegat i en cas de decidir no continuar, què passa amb persones tan rellevants políticament, que han quedat atrapats en aquesta opció i que potser encara podrien tenir algun paper a jugar en algun altre partit polític.

Clara Ponsatí nova eurodiputada

És massa greu i seriós tot el que està passant a Espanya amb els diferents tribunals i institucions judicials com per fer-hi broma, però permeteu-me que parli del ridícul i l'absurditat en el cas de la Junta Electoral Central (JEC). Ara, que amb el Brexit l'exconsellera Ponsatí entra al Parlament europeu, la JEC li va exigir que anés a Madrid a jurar la Constitució per poder esdevenir eurodiputada. Anar a Madrid vol dir ser empresonada perquè es troba "fugida", i a més el Parlament europeu ja va permetre que Puigdemont i Comín fossin eurodiputats sense aquest jurament. Què pretenia la JEC?

Digueu-me si no és ridícul tot plegat. No ens ho podem agafar a la lleugera perquè hi ha massa gent afectada per aquesta manera d'obrar de les institucions de l'Estat, però indigna pensar que s'utilitzi la força per maltractar i riure's de la gent.

Tot plegat és prou complex com per poder endevinar en què acabarà. Han de passar mesos si no anys abans no se'n tregui l'entrellat, i caldrà tenir molta paciència, uns dins la presó i d'altres a l'exili. El que queda clar és que voler judicialitzar els problemes polítics no porta enlloc, encallen la situació i posen en perill la seguretat de les persones.

Sigui com sigui, Clara Ponsatí és la tercera persona exiliada que tenim com a eurodiputada, fins que s'accepti el suplicatori que de ben segur es demanarà, com en el cas de Puigdemont i Comín. Entretant Junqueras, que va remoure tot això, continuarà pres, complint condemna per haver executat allò que molts catalans li van demanar.

Quin paper tan trist el dels dirigents del PSC!

Quina pena que em fa en Salvador Illa (PSC). Sabeu qui és? Quin càrrec té? Ho dic perquè suposo que molts no sabeu de qui us parlo, i potser, utilitzant el seu estil, hauria de dir que no us perdeu res! Sabeu perquè ho dic? Pel tracte a l'ara exconsellera d'Ensenyament, la Clara Ponsatí, que considero que li dóna mil voltes, i el cínic del secretari d'organització del PSC la pretén desqualificar, però tots sabem que no ofèn qui vol sinó qui pot!

Quina pena l'actitud del PSC, que no té nassos de defensar què pensa i només mira què diu i no diu per no perdre més votants. Heu llegit la consigna enviada als grups municipals socialistes? Es creuen que els ciutadans som estúpids? Jo no puc votar un partit que només mira què em dirà, encara que m'enganyi, per tal que el voti. Sisplau PSC, sigueu honestos, valents i defenseu alguna cosa perquè hi creieu! No continueu amb aquesta tàctica tan barroera que no us portarà enlloc!

Em sap greu, perquè tot això ho fa el que queda del PSC. No estem parlant d'un partit polític qualsevol, sinó del partit socialista que en aquests darrers quaranta anys ha donat dos presidents a Catalunya i un parell més a Espanya. Quina llàstima!

Si el PSC no canvia de tàctica i no treu de la direcció gent tan mediocre i insultant com Salvador Illa, o tan cínica com l'Eva Maria Granados, aquest partit acabarà com el rosari de l'aurora. És trist!