Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Missatges incendiaris d'un president

Mentre a casa nostra estem entretinguts amb les negociacions per allargar quinze dies més l'estat d'alarma (cada vegada diuen que és l'última pròrroga), als EUA segueixen les manifestacions i atacs de la ciutadania indignada per la mort de la persona que la policia va tenir a terra asfixiant-se fins al decés.

Les imatges que ens arriben són deplorables, però també ho varen ser les imatges de la mort del presumpte estafador de 20 dòlars, sota la mirada impassible de la policia que acompanyava al que jo considero assassí.

Entretant el president dels EUA, el senyor Trump, va fent declaracions a través de Twitter, algunes d'elles incendiàries i queixant-se que l'empresa les hi censuri. Des del primer dia ens preguntem com és possible que un personatge, penso que nefast, pogués arribar a ser president de la primera potència mundial. Com podem ser les persones tan cegues per votar individus immorals, sense cap valor que els faci candidats a exercir un càrrec tan important?

Abans quan s'acostaven eleccions veies que les actituds i declaracions es moderaven per evitar comprometre's i perdre-les. Avui ja ni cal prendre precaucions, perquè tot està tan malmès que ja no ve de què es diu i es deixa de dir. Tant de bo l'afirmació que vaig sentir no fa gaires setmanes, que el nou president estava en mans de Google, en aquesta ocasió es faci realitat, i ens deslliuri de Trump d'un altre quinquenni.

El desvergonyiment de la política

Cada dia tinc més clar que s'ha de ser un desvergonyit per empatisar amb la política actual. I no em refereixo només en la política del nostre país, sinó la universal, la que es fa un tip d'autoanomenar-se democràtica i participativa. 

L'absolució del president dels EUA al Senat Nord-americà és una mostra del cinisme i el desvergonyiment de la classe política. Per més evidència que hi hagi d'uns fets, no li toca el rebre a l'estafador si té suficient suport al Senat. 

No és estrany llavors que passi el passa al nostre país amb uns polítics de joguina, sense credibilitat ni  capacitat per liderar uns partits que es diuen demòcrates. Si el mirall són les grans nacions, avui no hi ha enlloc models a seguir que es mantinguin ferms contra qualsevol tipus de corrupció, també la política.

Les declaracions de la triple dreta espanyola davant la trobada dels presidents espanyol i català són una demostració més de la incapacitat d'aquests tres partits de construir des de l'oposició. Actuen com uns partits de fireta, sense educació ni arguments sòlids i defensables.

Tindrem temps per valorar el diàleg entre els dos governs, perquè avui tot era de color de rosa, i potser és el que calia, abans d'entrar en matèria i defensar els diferents posicionaments. Haig de dir que tinc molt poca confiança dipositada en aquest diàleg anunciat, però també cal distingir la manera de fer d'uns i altres polítics. De moment no podem confiar en res que vingui de la dreta espanyola, i esperar que la capacitat de diàleg del PSOE sigui millor que pocs mesos enrere, quan no es necessitava el suport d'ERC per esdevenir president del govern espanyol ni per aprovar els pressupostos.