Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

Que no tot acabi només amb més policies al carrer

El govern municipal s'ha estrenat amb promeses policials, que d'entrada semblen agradar a la majoria de la gent. La violència, però sobretot l'incivisme, és massa present a la nostra societat i tothom, o gairebé tothom demana als governs de torn que hi facin alguna cosa per solucionar-ho. No és agradable sortir al carrer amb por, per no saber si algú et pot agredir, o constatar que hi ha persones que destrossen el mobiliari urbà, no respecten les normes de comportament necessàries per conviure d'una manera digna i plaent, i la resposta o les propostes que es posen sobre la taula són més policies i més càmeres al carrer. Que controlin l'espai públic i que ningú pugui molestar els altres.

La pregunta que em faig, i que es fa més gent, és si tots els problemes d'incivisme i violència, si tota la inseguretat ciutadana quedarà resolta amb més policies al carrer. Quants més? A quins carrers i a quines hores?

L'experiència ha demostrat que no perquè hi hagi més policies la seguretat queda garantida. Ni policies ni guardes jurats, que molts serveis públics i empreses de lleure disposen i... s'ha resolt? 

M'agradaria que es fes una reflexió al respecte i que no simplifiquéssim el problema amb una solució, que no en sabem l'abast ni les possibilitats reals de fer-ho efectiu, però que al mateix temps ningú ens pot garantir que resolgui el problema. És cert que en casos concrets, zones determinades, horaris especials, hi ha necessitat de posar-hi més efectius i un control específic, però generalitzar-ho?

La nostra vila té pendent un Pla de Seguretat específic, adequat a la realitat actual i concreta de la vila, però aquest ha d'anar acompanyat d'un conjunt de mesures prèvies per evitar limitar-ho a mesures policials. Si hi ha incivisme s'ha d'estudiar-ne les causes i la manera de reduir-lo. Si hi ha violència i agressivitat, també caldrà analitzar per què passa i com podem aparta-la de la nostra vida, dels nostres carrers i places.

Estem massa acostumats a voler resoldre amb mesures concretes i, en aquest cas, de control policial, quan el problema és més complex i calen altres mesures, que no sempre són fàcils, però que poden acabar sent més efectives. 

Des del meu blog animo els nostres governants a analitzar a fons la situació de la nostra vila, sense oblidar l'entorn més proper i el que no ho és tant, però que també pateixen situacions similars, i no prendre decisions que poden agradar d'entrada, però que no ens asseguren un futur tranquil, cívic i de bona convivència. Que resolguin els problemes puntuals, però que treballin un pla de seguretat que, a més de policies, incorpori educadors de carrers, serveis assistencials i formatius.

Un matalàs a la Riera

Avui, jornada festiva, tot passejant per la Riera m'he trobat amb un matalàs a la vorera. Per sort l'espai era ample i no privava el pas dels vianants. El primer que he experimentat ha estat un disgust en comprovar que hi poden haver persones tan incíviques convivint amb nosaltres. Hi ha accions que no acabes d'entendre i penses que es produeixen per un desconeixement de les normes, dels recursos disponibles, de les oportunitats per resoldre dubtes, però n'hi ha d'altres, com és el cas de deixar un matalàs de matrimoni al mig del carrer, que no tenen excusa i que directament has de concloure que es tracta d'un maleducat que no es mereix ser vilatà.

Mantenir neta la vila és una obligació del nostre Ajuntament, però no només. Nosaltres hem de correspondre i actuar civilitzadament. No podem pretendre que la Brigada municipal estigui treballant nit i dia, i dies festius, per endreçar allò que nosaltres llencem al carrer. Ja sé que l'autor d'aquest acte no s'ha aturat a pensar en les conseqüències. Simplement li feia nosa el matalàs i l'ha tret fora de casa.

Durant molts mesos ens hem queixat de la brutícia dels nostres carrers. Hem considerat que la política de neteja del nostre Ajuntament no estava a l'alçada que calia esperar, però també hem insistit que els vilatans hi hem tingut una bona part de culpa. Es ben sabuda la frase que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i això ho hauríem d'aplicar a casa nostra, però també a l'espai públic.

Com a vilatans tenim el dret a queixar-nos si no rebem els serveis adients, i tenim l'obligació de comportar-nos perquè el nostre veí no rebi les conseqüències d'una mala actuació per part nostra, i també tenim una altra obligació, i és la d'explicar als nostres veïns, quan no actuïn acuradament, quines són les seves obligacions i a què tenen dret i a què no.

Si tots plegats fóssim més polits, evitant llençar papers al carrer (avui un veí gairebé em tira pel cap un paquet de tabac buit, quan passava per davant del seu balcó), aconseguiríem un Arenys més net, i potser el nostre Ajuntament podria dedicar més esforços a solucionar altres problemes, i no haver d'anar recollint tot allò que tirem on no toca. 

Recordem: fem ús dels nostres drets, i també de les nostres obligacions.

L'incivisme, un tema recurrent

Un dels temes que s'ha tractat més a les xarxes socials i a les edicions de vacances dels diaris ha estat el civisme, o més aviat la manca de civisme en el comportament de moltes persones. Un tema que jo mateix he comentat en més d'un post, ja sigui en clau local o més general.

A mesura que et vas fent gran, a les tertúlies que més o menys improvisades es van creant, sorgeix el tema de la comparativa amb altres temps, quan nosaltres érem joves. Acostuma a passar que enyorem el passat en qüestions com el civisme i la convivència. Normalment diem que abans respectàvem millor les persones i també les coses, i que això ajudava a que la convivència fos més fàcil i agradable. Hi ha vegades que augures un futur desastrós i arribes a plànyer els teus fills per com s'ho trobaran tot, amb la consciència que això tu no ho arribaràs a veure.

A la nostra vila el tema de la neteja ha estat molt present a les xarxes socials i als comentaris entre veïns. La veritat és que Arenys no havia estat mai tan brut com ara i d'això ens n'hem de fer tots una mica culpables. Probablement el govern municipal no ho ha gestionat prou bé, però els vilatans tampoc no ho hem posat fàcil. És ben cert que si no s'embruta la neteja no es fa tan necessària. Hi ha el vici d'embrutar el carrer pensant que l'Ajuntament ja no ho netejarà. Abans els veïns s'escombraven la part del carrer de la seva façana. Això ara gairebé és una excepció, una raresa.

El problema, però no és només a la nostra vila. L'exemple de Barcelona és molt clar. Si seguim els escrits de l'Antoni Bassas ens adonarem que no hi ha setmana que no hi surti alguna referència sobre l'incivisme i la brutícia als carrers de la capital. Es tracta, doncs, d'un mal general que no sé com ho hauríem de fer per aconseguir solucionar-ho.

L'incivisme pot provocar deixadesa als carrers d'una població, però també deixa tocades les persones. Quan algú reacciona de manera incívica provoca un malestar que no hauríem d'haver-lo de suportar. Hi ha actuacions que no són defensables, perquè no comporten cap altre benefici que el plaer d'haver molestat els altres, i això és denigrant i sense sentit. Moltes vegades s'ha dit que es pot arribar a entendre un robatori, pel profit que poden obtenir-ne, però està fora de lloc qualsevol acte incívic que no beneficia a ningú. Amb això no vull justificar els robatoris, sinó anul·lar qualsevol instint incívic que no fa res més que empitjorar la convivència, de la qual depèn tant la nostra vida en societat. Tot i l'evidència del que pugui estar dient, malauradament haurem de continuar parlant d'incivisme durant molt temps.

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

El barri jueu de Venècia

Com acostuma a ser una tradició en les nostres sortides a ciutats europees, avui hem visitat el barri jueu de la ciutat, en un “free tour” a mans d’un andalús afincat, si més no temporalment, a Venècia. La casualitat ha fet que fos el mateix guia que ahir ens va ensenyar una altra part de la ciutat i la seva història. També s’ha donat el cas que la majoria dels participants érem catalans.

Les visites del dia s’han complementat amb les més clàssiques i patrimonials, com és la basílica de San Marco, el Palau Ducal, el teatre de l’òpera La Fenice, i algun museu d’entre mig. 

L’encant, però de la ciutat és perdre’t pels carrers i pons, anant amunt i avall, amb la tranquil·litat de no trobar-te cap cotxe, i enguany, atesa la pandèmia, amb molta menys gent. Això sí, ensenyant el codi de vacunat de la Covid i prenent-te la temperatura i la mascareta a la cara.

La història t’ensenya l’evolució de l’home, la seva manera d’afrontar-se a les dificultats de la vida, i les limitacions humanes per fer front a la natura i els seus efectes. Visitar una ciutat no és només veure què hi passa ara, sinó també com s’ha arribat aquí i quin futur s’espera.

Visitar el barri jueu de Venècia és plantar-te en un racó totalment diferent del centre neuràlgic del turisme, però a tan sols vint minuts a peu.

Ara ja només ens queda el sopar i la passejada nocturna per preparar la jornada de demà.

Puigdemont i Comín hi tornen

Segons he pogut llegir, les declaracions de Toni Comín van en la línia de provocar el conflicte, com a única via per aconseguir la independència. Ja sabem que amb diàleg no hi ha manera que el govern de l'Estat espanyol concedeixi el dret d'autodeterminació del poble català, encara que fóssim una gran majoria els que ho volguéssim. El tema està en com volen encarar aquest conflicte que ens ha de portar a la independència.

Diu Toni Comín que el fracàs del setembre de 2017 no va ser que no érem suficients, sinó que no ens varen preparar per afrontar-nos a l'Estat espanyol. Com si ens penséssim que parlant la gent s'entén i que l'Estat ens concediria allò que demanàvem. Ara representa que ja està clar, i ens han d'avisar que hi haurà conflicte, que ens hi haurem de posicionar i atendre'ns a les conseqüències. Jo em pregunto: Què farem?

Tornarem a sortir tots al carrer? A protestar i exigir el referèndum? I així ens el donaran? És la creació del nou partit polític la manera d'enfrontar-nos a l'Estat espanyol? Entretant la gent d'ERC què farà? S'ho mirarà?

Ja dic jo que si el que pretenen Puigdemont i Comín és que ens violentem i donem la cara per aconseguir la independència, tal com van les coses en aquests moments, no hi haurà quòrum. Que no pensin que augmentarà el nombre de persones que sortirà al carrer desafiant-ho tot. La gent està molt cansada, i ha vist de què anava tot plegat. Potser arribarà un dia que es podrà fer un altre intent, però molt probablement serà amb una altra generació, persones que hauran estudiat la història dels nostres dies, i que ho plantejaran de manera diferent.

Sap greu per la situació en què es troben els presos polítics, i els exiliats, però ara per ara, tot està molt verd, i hi ha massa interessos personals entre la classe política catalana. Falten perfils nous, que siguin capaços de liderar el país, més enllà dels simbolismes i les bones intencions.

Exercir el poder sense oblidar-se del carrer

Hi ha partits polítics que no tenen gaires problemes per dissimular que fan el que volen al marge de què pensa la ciutadania, fins i tot la que els ha votat. A tots ens vénen al cap el PP, C's, PSOE, CIU... Uns partits que s'han acostumat a prescindir de la voluntat de la ciutadania i que han pogut governar sense gaires problemes.

Hi ha partits polítics que no ho tenen tan fàcil. Són aquells partits que han sorgit del poble i han estat sempre a l'altre bàndol del poder. Que no han tastat govern, sinó que han format part de l'oposició. Que han pogut solidaritzar-se fàcilment amb les reivindicacions del poble, que es queixa pel distanciament dels governants.

Aquests partits polítics que no han estat mai al govern, reben una forta sotragada el dia que en tenen l'oportunitat. Avui tenim la gent de Podemos que forma govern en coalició amb el PSOE i que ja s'ha trobat amb més d'un mal de cap. El principal problema és governar, tenir responsabilitat de govern, i ser coherent amb els seus principis, amb aquelles reivindicacions de quan eren al carrer, protestant decisions polítiques.

Podemos ha d'anar amb peus de plom per no desanimar aquells que han confiat en ells i els han donat suport electoral. Aquells que sempre han estat crítics amb els grans partits polítics perquè s'han vist abandonats. Ara Podemos no els pot decebre, no els pot abandonar, i això no els resultarà fàcil.

Podemos haurà de refredar molts impulsos, aparcar algunes reivindicacions històriques, centrar-se en allò que provoca menys mal de caps, però fer-ho de manera que els seus no se sentin traïts.

Fins avui ja s'han empassat alguns galàpets, com es diu col·loquialment, però n'arribaran més, i des de Catalunya ens hi fixarem molt.

Els partits independentistes es posen d'acord en reviure la marmota

Una vegada més, al meu entendre, els partits independentistes tornaran a fer el ridícul debatent temes importants, però de manera folklòrica, al Parlament. No n'hi va haver prou ara fa dos anys, que hi han de tornar? De què servirà?

Estic molt d'acord amb la reprovació del rei i que en un Parlament es pugui parlar de tot sense censura prèvia, però penso que tornar a debatre sobre resolucions que no van més enllà de les formes, ho trobo inútil, una pèrdua de temps o, potser, una manera de dissimular la manca de govern que pateix Catalunya.

Els feia més intel·ligents i em preocupen. Em preocupen perquè estan al capdavant d'un govern paralitzat, que no mou fitxa més enllà de les postures inservibles en un moment que la ciutadania ha sortit al carrer a denunciar la sentència injusta als condemnats pel Procés. Què ha fet el govern?

Un govern format per dos partits independentistes que es troben enfrontats, tots dos intentant mantenir el primer lloc i barallant-se en temes importants, però posant-se d'acord amb temes innocus.

Es tracta de demostrar que no ens rendim a les sentències judicials i els mandats del Tribunal Constitucional, i prou? Aquí ens quedem? Doncs, si no hi ha ganes d'avançar, val més estalviar-se discussions que no porten enlloc. Sé que per alguns la decisió dels partits independentistes els dóna marxa i entusiasme, però a mi més aviat em fa llàstima.

Necessitem un lideratge fort i assenyat que rellevi els polítics actuals, els parlamentaris i de govern, perquè puguem avançar i solucionar els problemes que se'ns acumulen. Ja n'hi ha prou de fer el ridícul i auto-enganyar-nos. Si no en saben més, que ho diguin i pleguin. La Història serà dura amb ells, pel què han fet i el que han deixat de fer.

Coneixem la sentència 72 hores abans

No sé perquè cal esperar fins a dilluns per conèixer la sentència si avui els diaris ja comenten quina serà. Això del secret de sumari i de la data de les resolucions judicials ha passat a la història. Avui ho saps tot gràcies a filtracions directes que no saben ni volen guardar un secret. 

Els encarregats de planificar la resposta a la sentència han guanyat 72 hores per ultimar els detalls. Ja no els cal esperar que els acusats rebin la sentència, que aquesta es lliuri als seus advocats i se'n faci una presentació pública, la premsa ja se n'ha encarregat de proclamar-ho i, segons diuen, de fonts judicials directes.

Se'm fa difícil preveure què passarà la propera setmana. Si bé és cert que hi ha molta gent esperant instruccions per sortir al carrer i actuar, també n'hi ha que, tot i estar a favor de la independència, no tenen clar si convé sortir o pensar quina és la millor solució. Perquè la possibilitat de perdre el poc poder de l'autonomia també, vista l'experiència, ha tocat l'os de molta gent, i no estan disposats a improvisar.

No moure fitxa, segons els anys que els caigui als polítics empresonats, tampoc no és just. Ells varen donar la cara per molts que des del darrere de la barrera cridàvem independència. És lògic que ens necessiten i no podem acceptar tranquil·lament un càstig per haver posat les urnes que vàrem demanar i ens havien promès. 

Em decanto per protegir les institucions, però manifestar la repulsa a l'acció judicial en un tema que hauria de ser estrictament polític. Esperarem dilluns per conèixer el desenllaç, no final, perquè la cosa no acabarà aquí.

Sortir al carrer per a no-res, no val la pena!

Entenc que la CUP estigui molesta per l'actitud de JxCat i ERC. Som molts que no estem d'acord amb tot el que està passant en el marc d'aquests dos partits polítics, però no acabo d'entendre com la CUP ho vol resoldre. Diuen que en els propers dies ens ho explicaran, però apunten que es tracta de donar protagonisme al carrer, i això no ho acabo de veure.

Què vol la CUP? Que tornem a sortir al carrer? A demanar què? I entretant els partits polítics, i els nostres diputats què faran? Jo no penso que se'ns pugui exigir més, de moment, per sortir al carrer. Hi hem sortit cada vegada que ens ho han demanat, però esperem alguna cosa més dels diputats i el govern.

Entendria que la CUP demanés eleccions al Parlament, amb ganes de millorar els seus resultats i aconseguir un canvi en la manera de governar i no-legislar. Probablement molts canviaríem el nostre vot, i potser la CUP recuperaria els diputats que va perdre la darrera vegada, però demanar que tornem a sortir al carrer...

La impressió de molts és que els nostres polítics no han actuat d'acord amb les exigències de la societat civil. Si és així, de què en trauríem de tornar a sortir, si no se'ns fa cas? Crec que primer de tot cal una reflexió dels nostres polítics sobre quina resposta ens estan donant, i si no es veuen en cor de portar-ho a la pràctica, que dimiteixin i en vinguin uns altres. La solució no només passa pel carrer, sobretot quan després ningú es fa càrrec de tirar endavant allò que se'ls demana.

La claca de l'Arrimadas

Les visites a Catalunya que està realitzant la senyora Arrimadas s'haurien d'analitzar bé, per no caure amb la innocència de jutjar-les de ridícules. No vull dir que aparentment no ho siguin, però al darrere hi ha una estratègia perquè la seva gent sap que l'auge en les darreres eleccions s'ha de mantenir, sinó augmentar, i això no és fàcil, i menys des de casa i des de l'oposició. A més, el fet que Casado hagi guanyat la presidència del PP, li representa un contrincant més fort.

Les passejades d'Arrimadas passen per tres fases consecutives i ben estudiades, perquè al final, el que interessa és sortir a la premsa. Una primera fase de rebuig ciutadà, com seria el cas de Canet de Mar i altres poblacions visitades fins ara, on l'objectiu és provocar i ho aconsegueixen. 

La segona fase és la indiferència, i això és el que s'ha demanat als catalans que viuen a les poblacions visitades. Seria potser el cas de la visita d'aquest dissabte a Tortosa, on no es veu ningú al carrer, tret del sèquit i la premsa gràfica.

La tercera fase encara ha d'arribar. De moment Arrimadas només rep suport explícit, en forma d'aclamacions, en un territori determinat, però aquest s'ha d'ampliar i això passa per l'organització d'autobusos transportant in situ els seus simpatitzants, la claca. 

Arrimadas s'ha de fer notar, perquè no en té prou de comportar-se amb mala educació al Parlament, sinó que necessita els crits de la massa, i això només es pot fer al carrer.

I si repassem el PAM 2016-19?

Ha estat un dia d'endreça fotogràfica. Amb les fotografies digitals et trobes que en fas moltes i deixes per un altre dia organitzar-les. Se t'acumula la feina fins que un dia et decideixes a posar-hi ordre, però el més trist de tot és que després de moltes hores t'adones que no has arribat ni a la meitat.

Aquest dia primer de l'any, que havia de ser molt ventilat, l'hem passat a casa sense ni tan sols treure un peu al carrer. T'adones que a casa hi estàs molt bé, i llavors penses en totes aquelles persones que no en tenen, o bé que no hi poden passar l'estona. També en els polítics que tenim escampats en presons o a l'exili. Una vergonya que els carcellers no pateixen perquè no saben què és això.

Per no saber què ha passat, ni tan sols hem escoltat les notícies del dia. Els hem donat festa, com als diaris que se l'han pres. Si no penses tant en el que passa a fora, tens més temps per pensar en el que tens a dins. Primer per agrair que tinguis tanta sort, després per plantejar-te accions a realitzar, si no et vols quedar enrere. Aquest 18 hauria de portar la majoria d'edat de totes aquelles accions adolescents que hem comès, i mirar de trobar-hi solució.

Sabem que a l'altra banda hi ha un mur estúpid que només pot desmuntar-se amb el pas del temps i el canvi de les persones, però podem mirar d'estudiar què cal fer des del nostre costat. Una primera decisió, i en això hi estaríem tots d'acord, seria recuperar l'actualitat i mirar de solucionar aquells problemes més immediats. Això no treu que mantinguem els nostres principis i anhels, però cal que deixem d'obsessionar-nos en un únic tema i no deixar res enrere. De la mateixa manera que avui he posat una mica d'ordre al meu àlbum fotogràfic digital, caldria posar ordre als nostres ajuntaments. Obrim els ulls i mirem la feina què s'ha fet fins ara, i la que es podrà fer durant aquest any i mig que queda de mandat. Repassem el PAM?

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.

Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.

Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.

Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

Per què el govern de Colau té manifestacions al carrer?

No sé si us heu plantejat mai la pregunta de per què un govern format per persones amb una llarga història al carrer reivindicant justícia i ser escoltades, es trobi amb manifestacions en contra. Sembla que només la dreta pot trobar-se amb reivindicacions de veïns i veïnes molestes en no ser escoltades ni tingudes en compte.

A l'esquerra se li suposa una experiència reivindicativa que l'ha de preparar per governar sense trobar-se amb trifulgues al carrer. Això, però, no és cert i trobaríem molts casos que ho corroborarien. Segur que recordem importants manifestacions i fins i tot vagues en governs socialistes.

Ara, que representaria que el govern municipal de Barcelona es troba més a l'esquerra dels socialistes, també passa. Per què?

Crec que a la ciutadania més disposada a sortir al carrer li resulta incomprensible i menys acceptable que un govern d'esquerres no els escolti ni procuri resoldre les seves demandes. Això faria que s'animessin més a sortir al carrer.

Per altra banda tinc la impressió que l'esquerra del nostre país actua més d'esquerra quan és a l'oposició que no pas quan governa. Deu ser que és més complicat mantenir els ideals quan tens responsabilitat de govern, però això és una cosa que caldria analitzar i tractar d'evitar. No pot ser que assolit el govern es claudiqui i es continuï fent política de dretes.

El cas concret de la superilla el desconec i per tant no puc entrar a valorar-ho, però en tot cas sembla que s'ha escoltat poc els veïns afectats i s'ha treballat massa des del despatx. No es pot acontentar tothom, però és molt important escoltar els veïns, no pas per mantenir la cadira del poder, sinó per pacificar el territori i fer més fàcil la vida de les persones.