Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

Pudor de socarrim per tot arreu

Han passat uns quants anys, però a Espanya encara es respira aquell aire pre-democràtic, d'enyorança d'un règim dictatorial on s'arracona a tots aquells que pensen diferent, sense permetre'ls que puguin opinar, i encara menys tenir la capacitat de dirigir el destí de la nació. Tot i que durant la transició hi ha hagut alternança política, l'esquerra sempre ha actuat en camp contrari. Sempre ha hagut de justificar per què feia les coses, o fins i tot per què les pensava.

Les manifestacions d'aquests dies, amb proclames feixistes i intransigents, demostren que la transició democràtica no ha funcionat. Ha estat un veritable fracàs. Ni el Poder judicial s'ha depurat, ni la premsa ha entès que el temps era un altre, i els poders fàctics, els que ja dirigien el país en temps del dictador continuen portant les rendes. I encara ens ve de nou?

És una llàstima que la ignorància sigui tan profunda i que hi hagi tanta gent que es deixi manipular per una extrema dreta que no només trobem a Vox, sinó en el propi PP. Un partit de dretes que no ha entès que el temps de l'autoritarisme ha passat a la història, i que el vol recuperar amb l'excusa de salvar una unitat que ens manté diferents perquè les desigualtats són cada vegada més extremes. 

Cada cop és més difícil endevinar què acabarà passant, però una cosa sí que tenim la clara, i és la manca de democràcia dins d'uns partits que es consideren els únics garants de les llibertats, sense adonar-se que aquestes llibertats només beneficien a uns quants, els de sempre. Unes llibertats falses, perquè només busquen sotmetre tothom a les seves regles, sense el dret a discrepar ni defensar-se.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre la possibilitat de mobilitzar l'exèrcit, i la sort de viure a l'hemisferi nord, dins de la Unió Europea i, hi afegeixo, la OTAN. Aquests elements fan més difícil un cop d'estat, que en altres països es van succeint amb molta facilitat. Malgrat tot, queda un pòsit d'amargor, de rancúnia, de mala llet, que fa molt difícil la convivència i aporta molts entrebancs a la salut democràtica del país.

A vegades acabem dient que sap greu per la imatge de país que donem, però la cosa va més enllà. No és només un tema d'imatge, sinó de fàstic de viure en un país amb aquestes condicions i amb aquest mal fer dels nostres dirigents, empenyent la massa a fer qualsevol beneiteria, només per aconseguir el poder.

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

Mai plou a gust de tothom

Avui podríem dir la típica frase sobre la pluja, però és que gairebé toca dir que mai plou. La sequera que patim des de fa mesos no la recordo d'abans. El pantà de Sau, que sempre ha estat un referent a la meva família, no l'havia vist mai tan avall, o si més no, no ho recordo. És per això que quan plou, com ho està fent aquesta tarda, després de moltes setmanes sense veure l'aigua, s'agraeix.

I algú podria pensar que avui precisament no era el millor dia perquè plogués. El 25N, amb molts actes reivindicatius contra la violència que pateixen les dones, o la campanya del Gran Recapte d'Aliments, o que a casa ens ha vingut el pintor per repassar la porta de l'entrada, podrien ser tres excuses per desitjar que no fes el ruixat que està caient, que tampoc és res de l'altre món. Però no! Necessitem que plogui, necessitem l'aigua com el pa que mengem.

La pluja ens ha canviat els plans, però això també ens pot ajudar a pensar que no tot s'acaba amb un dia. Els problemes de violència de gènere es repeteixen massa sovint i cal estar en guàrdia els 365 dies de l'any. El mateix passa amb les ajudes que organitzacions com Càritas o Creu Roja realitzen durant tot l'any. Les campanyes puntuals són importants, perquè s'aconsegueix implicar-hi més gent, però no podem oblidar que les famílies vulnerables mengen cada dia, i la necessitat de tenir un bon magatzem d'aliments és per a tot l'any.

Però hi ha un altre tema que és important tenir en compte: què fa l'Estat per resoldre la situació de les famílies vulnerables? Hem de tirar sempre del voluntariat? I aquí podríem estar-ne parlant durant molt de temps, i potser aquelles persones i col·lectius, o partits polítics, que no consideren necessari una administració pública forta i amb recursos per lluitar contra les desigualtats ens haurien d'explicar com ho pensen resoldre. 

L'altra cosa és pensar si realment aquesta administració pública que volem forta, fa prou per resoldre aquestes desigualtats. Està molt bé que entitats del tercer sector com Càritas, Creu Roja i moltes altres, es dediquin a resoldre emergències, però l'Estat hauria d'esforçar-se per evitar que hi hagi tantes famílies sota el llindar de la pobresa. 

Avui plou, i potser no podrem anar als actes programats o al supermercat on hi ha els voluntaris esperant la nostra donació, però tenim 364 dies més per poder contribuir amb la nostra presència i col·laboració, per fer un món més just.

Contra les desigualtats

Tot i que avui ens hauríem de centrar en l'evolució de la jornada electoral al Brasil, per la importància que tenen els resultats presidencials, hi ha un tema que m'ha cridat l'atenció per la seva incidència en l'anar bé de la nostra realitat més pròxima, i que ja n'he parlat alguna altra vegada. Segur que el que pugui passar al Brasil avui ens afectarà, si més no en les nostres preocupacions per l'evolució del món del segle XXI, amb una clara incidència dels postulats de la ultradreta i el futur de l'estabilitat democràtica al planeta.

L'article de l'Elena Costas al diari ARA d'aquest diumenge, "Extraescolars contra la desigualtat" és important tenir-lo en compte i reflexionar-hi al respecte. Si un cosa posa en perill la nostra convivència és l'augment de les desigualtats que fa créixer el nombre de famílies que viuen en la pobresa i incrementa les diferències entre la població. 

A casa nostra tenim assegurada l'educació gratuïtat per a tota la població, per això no és suficient si volem que tots els nostres fills tinguin els mateixos drets i el mateix tracte en la formació per esdevenir adults en igualtat de condicions. La complementarietat de les hores d'educació obligatòria que es fa amb les hores extraescolars no arriba a tothom i això és un greuge que caldria esmenar.

És cert que molts ajuntaments, els darrers anys, han realitzat un esforç per complementar l'educació dels nois i noies en edat escolar, organitzant activitats extraescolars en espais municipals o als mateixos centres escolars. Entenc que la competència és de la Generalitat i m'imagino que aquest esforç municipal forma part dels serveis o competències impròpies, on tants recursos municipals s'hi esmercen.

No tots els ajuntaments estan en condicions de poder assumir aquest cos afegit i no per això les famílies haurien de veure's deixades de la mà de Déu per aquesta manca de liquiditat, o potser en alguns casos, de manca de sensibilitat o prioritat per part dels equips de govern municipal. 

Soc conscient que hi ha moltes necessitats bàsiques que encara no estan satisfetes i que això provoca problemes a l'hora de prioritzar-les, però en tot cas crec que caldria més esforços per aconseguir que un col·lectiu sensible, com són els nostres nois i noies en formació, tingués el suport públic necessari per aconseguir aquesta igualtat de drets tan necessària per a una societat justa. Si de petits no tenen la possibilitat de formar-se com els altres, els serà molt difícil, de grans, aconseguir els mateixos beneficis i drets que els més afavorits. 

Com fomentem el civisme?

Què més podem fer per potenciar el civisme en les relacions humanes d'avui? Com ho podem fer perquè les persones es comportin de tal manera que no provoquin inseguretat ni malestar a la societat? Per què tenim tants problemes de manca d'actitud cívica als nostres carrers i places, a la nostra vida en comú?

Fomentar el civisme és una de les demandes que es fan avui, però no és fàcil donar-hi una resposta. Hi ha unes evidències que no es corresponen amb el que s'està fent. No tenim problemes d'indefinició ni dubtes a l'hora de valorar els comportaments de les persones, però en canvi ens falta imaginació a l'hora de posar en pràctica mesures per aquest foment del civisme.

Què provoca els actes incívics, alguns dels quals ratllen la delinqüència? Les nostres institucions s'han vist superades i els polítics que les gestionen han perdut la confiança dels ciutadans. La presa de decisions no sempre va de la mà de les necessitats de la majoria, i el descontentament a vegades es tradueix en deixadesa i menysteniment de les pràctiques més essencials de civisme que requereix una societat.

Podem iniciar campanyes per a uns comportaments cívics, de respecte als altres. Tenim molt assumits els nostres drets, però sovint ens oblidem dels nostres deures. La desigualtat manifesta tant a nivell econòmic com cultural i social, i que cada vegada s'agreuja, no ajuda a aconseguir una societat harmònica. 

Molts tenim consciència de comportaments corruptes, no només per part dels polítics, però ens costa més d'adonar-nos dels petits detalls, les petites actituds que sumades conformen un gruix que dificulta la nostra vida tranquil·la i respectuosa.

Quan reclamem més civisme, i mesures per millorar-lo, en què estem pensant? Què més poden fer per a nosaltres per aconseguir millorar la nostra convivència, fer-la més justa i igualitària?

Em preocupa de veritat aquesta aparent incapacitat de la nostra societat per millorar el civisme, per aconseguir reduir l'agressivitat, el despotisme, la manca de respecte. Semblaria molt fàcil entendre que no podem provocar als altres allò que no ens agrada que ens facin a nosaltres, però sembla ser que no és tan fàcil d'entendre. 

És per això que entenc que hem de començar amb els petits detalls de cada dia, amb aquelles accions que aparentment són insignificants, però que sumades constitueixen la base de la nostra actitud davant la vida, davant de les altres persones amb qui hem d'aprendre a conviure. I això no és cosa dels altres, és també cosa nostra, i per això no ho podem delegar a ningú. Hem d'entomar-ho i donar exemple.

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Desconfiança a les escoles

El conseller Bargalló no acaba de convèncer i els responsables de les escoles del nostre país mostren certa desconfiança a l'hora de reobrir els equipaments. El conseller ha manifestat que el curs s'acabarà el dia 19 de juny, telemàticament, però que entre demà i dimarts s'obriran les escoles als alumnes de les famílies que ho han demanat. 

Per què aquesta desconfiança? Al marge de la incertesa sobre la situació en què ens trobem, tampoc queden prou clares les mesures de seguretat per evitar possibles rebrots a les aules. Des del primer dia ens hem trobat en situacions estranyes, desconegudes i sense tenir clar com havia d'acabar tot plegat. Ara que la desescalada ha portat a que moltes regions sanitàries arribessin a la fase 2, i després de constatar que el tancament de les escoles provocava desigualtats perilloses entre l'alumnat, se'ns demana que s'obrin les escoles. Hi ha prou evidència que no hi ha perill amb aquesta obertura?

Els dubtes que han manifestat tenir els polítics del nostre país durant tota aquesta pandèmia fa que s'hagi perdut la confiança en ells. No es té clar que dominin la situació, ni que tinguin la certesa que ja és hora de tornar a la normalitat, encara que sigui nova, amb moltes mesures de protecció. En serem capaços?

Quan has de decidir un canvi no és fàcil, sobretot si no tens la certesa de les conseqüències que se'n poden derivar. Hi ha escoles que es neguen a obrir, però la decisió del Departament d'Ensenyament és que ho han de fer. Què passarà aquest dilluns i dimarts a Catalunya?

En alerta per la Glòria (el temporal)

Estem en alerta pel temporal que han batejat Glòria. Si ahir comentava que esperàvem la nevada, avui haig de dir que de neu res, però molt de vent i sembla ser que la pluja forta està per arribar. He hagut de sortir i he agafat el paraigües més fort que tenia, però el vent me l'ha torçat.

Diuen que cada vegada seran més habituals llevantades com la que estem vivint, i que per tant els ports del Mediterrani hauran de prendre mesures perquè els danys ocasionats siguin els mínims possibles. No és ja que desapareguin les platges, sinó que el mobiliari proper al mar se'n ressent i es fa malbé.

Com acostuma a passar, aquesta tarda la tenia plena d'activitats que no he pogut defugir. És més, ara mateix hauré de desplaçar-me uns quants quilòmetres i més aviat em fa mandra, i una mica la por al cos pels cops de vent que es produeixen de tant en tant.

Dies com el d'avui agraeixes estar a casa ben arraulit, però et vénen a la memòria aquelles persones sense sostre que avui tindran moltes dificultats per aixoplugar-se. Les desigualtats són cada vegada més significatives i això vol dir que no ho estem fent bé. No cal mirar només els països del tercer món, perquè a casa nostra hi ha molta gent que no té suficients recursos per viure el dia a dia, i n'hi ha d'aquests que treballen, però el sou és massa baix. A veure si amb un govern "progressista" a Madrid es notarà el canvi, o bé serà més del mateix.

L'Escola de Som Energia

Aquest dissabte he assistit a diferents sessions de l'Escola de Som Energia, a Mataró. M'ha sorprès la quantitat de persones que hi eren inscrites, algunes d'elles procedents de diferents comunitats espanyoles. Els tertulians han tingut un bon nivell i sempre aprens alguna cosa.

T'adones que hi ha persones combatents contra el poder, sabent que el seu treball és de formigueta, una mica a contracorrent, en defensa, en aquest cas, del nostre planeta. Han parlat d'energia i evidentment del canvi climàtic.

Hem pogut conèixer diferents projectes entre els quals m'ha interessat la tasca a comunitats de veïns per a la implantació de les plaques fotovoltaiques més enllà dels habitatges unifamiliars. Perquè sempre, quan es parla de les plaques solars, t'imagines una casa d'un sol habitatge amb les plaques a la teulada, però no t'imagines un bloc de pisos amb les plaques al capdamunt. És per això que he pensat que es tractava d'un bon projecte.

També han estat interessants els projectes que relacionen els avantatges de les energies renovables amb la pobresa energètica. És tracta de dues realitats a tenir en compte en un món cada vegada més injust, individualista i que crea grans desigualtats.

Quan assisteixes en jornades com aquestes t'adones que el món no està del tot perdut. No pots pensar en grans solucions, però mentre hi hagi persones amb els objectius clars i ganes de defensar-los, pots afirmar que el món encara és viu i que encara hi som a temps per provocar un gir de 180 graus.

No ens deixem enredar per l'extrema dreta

És massa gratuït culpar de tots els mals a la "invasió" islàmica a Espanya. En una situació normalitzada aquesta declaració es consideraria d'incitació a l'odi, perquè convivim amb moltes persones de creença musulmana i qualsevol guspira mal intencionada pot provocar una encesa perillosa.

El discurs de Vox és aquest, encara que no només. La seva tàctica és criticar i culpabilitzar les víctimes més dèbils per engrescar fins a la bogeria la massa irreflexiva que pateix les conseqüències de la pobresa i les desigualtats. Els mateixos que les creen són els que se n'aprofiten per desestabilitzar la societat.

Ho podem dir molt clar, però l'efecte no és el que caldria esperar. És molt fàcil encendre el foc i massa difícil apagar-lo o fins i tot evitar-lo. En períodes electorals, com l'actual, és quan les metxes estan més a punt i els discursos populistes i calumniadors més de moda. Hem d'esforçar-nos, en el nostre entorn, de fer obrir els ulls de la gent perquè s'adonin de l'engany de l'extrema dreta.

Fa massa temps que els nostres governants ens han adormit i tallat les ales, com per ser capaços de fer front a tantes mentides. Ens cauen a sobre i no reaccionem suficientment. No es tracta només de cercar el vot útil, per fer fora qualsevol possibilitat que la dreta dura governi a Espanya, sinó que hem de denunciar aquestes provocacions i invitació a l'odi vers la persona que no és com nosaltres. Cal ser inflexibles i no permetre que un partit xenòfob, masclista i supremacista pugui formar part de les institucions espanyoles, quan encara guardem en la memòria la violència i opressió del franquisme del qual en són uns veritables deixebles i enaltidors.

El Gran Recapte remou consciències

Voldria creure que el titular d'aquest escrit és cert, que realment succeeix i que a més això passa a les persones que més possibilitats tenen de canviar el món. Què vull dir amb això? Quines són les consciències que ha de remoure? Les consciències dels ciutadans que aportaran aliments per donar a les famílies que tenen dificultats per menjar? Les consciències de les persones que rebran els aliments? Les consciències dels polítics i poders fàctics que no fan possible que tothom tingui una llar i menjar a taula?

En parlar del gran recapte i del voluntariat podem ser molt demagogs, molt falsos i hipòcrites. És fàcil criticar els altres i no ser capaços de fer una autocrítica per analitzar la part de culpa que tenim nosaltres. També és freqüent desentendre's de la campanya dient que són els polítics els que ho han de resoldre.

Ens cansem de parlar de les mesures socials, de les retallades pressupostàries, de les desigualtats socials i econòmiques, però no fem prou. Com és possible que un partit polític com el PP pugui estar governant mentre hi ha tanta misèria a l'Estat? No serà que tampoc els altres partits polítics no han donat solucions? Algú recorda les mesures econòmiques del govern socialista de Zapatero? Millor que no, oi?

Nosaltres formem part d'aquesta societat injusta que no aconsegueix solucionar la pobresa més extrema en un món occidental, i per tant ens pertoca una part de la responsabilitat. Quina? Cadascú hem d'analitzar-ho i després actuar en conseqüència. 

Hauríem de ser capaços de rebutjar l'existència d'aquestes campanyes, però no pas plegant-nos de mans. Mentre el nostre sistema polític i social no trobi solucions ens caldrà arremangar-nos i ajudar els que ho necessiten, sumant-nos als voluntaris eterns que substitueixen els poders polítics i econòmics del país.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

La CUP a Arenys de Mar té camp per créixer des de l'oposició

La CUP, que va aconseguir ser la tercera força en les eleccions municipals a la nostra vila, té camp per créixer treballant fort des de l'oposició, no pas per posar pals a les rodes, sinó per aconseguir que les decisions del govern municipal siguin justes, clares i transparents. Per fer possible que la poca tendència de l'alcalde en funcions a donar veu als arenyencs durant els quatre anys del mandat, canviï i puguem participar activament en la gestió pública per sortir d'aquest atzucac en què ens trobem des de fa quatre anys.

De la CUP podem esperar una bona fiscalització de l'activitat municipal, dels seus comptes, les seves contractacions, les subvencions i convenis, de l'aplicació dels reglaments, d'unes bones ordenances fiscals i un pressupost que prioritzi la voluntat de reduir desigualtats, millorant la situació de les famílies en atur, amb problemes d'habitatge i amb risc d'exclusió social.

Perquè necessitem accions contundents i no simplement d'imatge i purament superficials. No n'hi ha prou en actuar de cara a la galeria i mirar-nos el melic per creure'ns millors que els altres. No n'hi ha prou en detectar problemes i buscar culpables per no resoldre res. 

La CUP ha demostrat, en els quatre anys d'oposició, que no és un grup d'amics de terrassa i passar l'estona, ni ha deixat per a última hora recórrer als veïns per conèixer quins són els seus problemes, i què esperen dels càrrecs públics.

Amb la col·laboració de grups municipals com ERC, ICV i qui s'hi apunti, es pot fer una bona feina d'acostament de la política als vilatans, per demostrar-nos que l'ajuntament no és una cursa d'obstacles, ni que els serveis que es presenten són lents i embolicats. 

No volem que ens comprin amb regals i encara menys amb promeses que mai s'acaben complint. Volem saber que les coses no són fàcils, que no només podem pensar en els nostres carrers, sinó que cal caminar junts tots plegats, però que ens demostrin amb fets que els anys no passen en va, i que les obres i millores no es queden per fer.

Dissabte tindrem un nou alcalde que haurà de començar a treballar des del mateix dia per fer realitat tot allò que ens han promès, però sobretot per millorar la nostra vila, que no haguem d'esperar quatre anys més per adonar-nos que estem allà on érem fa quatre anys.