Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

La corrupció enganxa i s'escampa

Si bé és cert que alguna persona ho ha dit, crec que no se n'ha parlat prou, i per això ho incorporo al meu blog.  La corrupció està a l'ordre del dia en la política. Com he dit moltes vegades, la majoria dels polítics es comporten honestament, però els pocs que actuen de manera corrupta ho embruten tot, i fa que caiguem en la trampa de posar-los tots al mateix sac.

La corrupció destapada al PSOE, per part d'alts dirigents, ha posat en perill la confiança al president, no pas per part de l'oposició, que això no seria cap novetat, sinó entre els mateixos militants i simpatitzants socialistes, i a la societat en general. I això és greu. 

Què és el que no s'ha dit prou? Doncs, que a part dels polítics corruptes, hi ha els empresaris que s'hi avenen per obtenir-ne uns beneficis. Sacrificar una part dels guanys que suposa la concessió d'una obra pública o servei, en forma de comissions il·legals, els surt molt a compte. Ells paguen aquests diners i a canvi obtenen el premi dels guanys.

Sembla que una de les empreses que hauria actuat de manera fraudulenta, acceptant pagar comissions a canvi de la concessió d'obres, és Acciona, l'empresa que va guanyar la darrera licitació de la recollida selectiva de la brossa a la nostra vila. Això, d'entrada, no hauria de suposar cap entrebanc, però permeteu-me que expressi el meu disgust, sabent que l'empresa que treballarà a la meva població és una de les presumptes empreses corruptes d'aquest país. 

Atenció, però, que no estem parlant dels seus treballadors. Aquests, per llei, venen subrogats des del moment que una nova empresa obté la concessió del servei, i per tant substitueix l'empresa que ho ha estat fent fins llavors.

Que quedi clar, doncs, que la corrupció no és patrimoni d'uns quants, la classe política, com algú voldria que s'entengués. La corrupció és una taca d'oli que s'escampa amb facilitat i que tots hi estem exposats. Només els nostres principis i ètica poden evitar caure en aquest pou.

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

Impresentables al món de la política

Com a tot arreu, al món de la política del nostre país també hi ha persones que hauríem de qualificar d'impresentables. Persones que només aspiren a aconseguir poder personal trepitjant a qui sigui, també als més propers, a qui hauries d'anar de bracet per defensar els teus objectius i servir millor la ciutadania.

Hi ha massa gent que viu de la política sense merèixer-ho. A la política només hi haurien d'anar a parar aquelles persones que tenen un esperit de servei, que defensant els seus principis i ideologia, estan disposats a dedicar bona part del seu temps als altres. La realitat, però és força diferent. Hi ha molt bona gent implicada en política i que considera una prioritat participar i col·laborar perquè les coses funcionin millor, però també n'hi ha que són uns aprofitats.

N'hi ha d'intel·ligents, però també de rucs i incapaços de guanyar-se la vida honestament i que aprofiten el trampolí dels partits polítics per aconseguir diners, poder i nom. Els companys de viatge ho pateixen, i només hi surten perdent aquells que discrepen en les maneres. Aquelles persones que estan convençudes de la necessitat de fer camí junts.

Avui llegia l'acusació de dues militants de Junts pel xantatge que els va fer un alt dirigent del partit. No sé què hi ha de cert, qui té raó ni com acabarà la investigació, però en tot cas cal treballar a fons perquè si els fets són reals, no es puguin anar produint en el món de la política.

Tenim massa casos de corrupció, d'assetjament, d'abús de confiança, i s'hi ha de posar remei. No sé si evitant que les persones s'eternitzin al món polític ho resoldríem. Probablement hi hauria menys casos denunciables, però es fa difícil pensar que tot pugui funcionar com una seda.

És per això que els responsables de les formacions polítiques, sobretot aquelles que tenen capacitat de governar, vetllin pel bon comportament de la seva militància i dels càrrecs que tenen poder de decisió dins del partit i a les institucions públiques. Cal transparència i, si convé, fer caure caps.

Decebut

Les persones que en algun moment o altre de la nostra vida ens hem compromès públicament per treballar en benefici de la societat, i creiem en la política com a eina per fer avançar un poble, un país, un estat, estem decebuts per tot el que està passant. Puc entendre perfectament el desengany i enuig de les persones que no s'apassionen per la política, i veuen tot el que els nostres representants polítics protagonitzen des de les institucions que estan, o haurien d'estar al nostre servei.

L'espectacle que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols arran de la catàstrofe del País Valencià és denigrant i ofensiu. No hi ha dret que aprofitin el dolor de tantes famílies que ho han perdut tot, començant pels seus éssers estimats, per intentar demostrar que ells són els millors, i treure'n rèdit polític. Com creuen que els hem de mirar?

La veritat és que, aquest matí, mentre escoltava una part del debat al Congrés de Diputats, que amb cinc minuts n'he tingut prou, em queia la cara de vergonya i d'alguna manera em provocava una sensació de brutícia pel fet d'haver estat implicat políticament. Com un sentiment corporatiu fastigós que necessités treure'm de sobre. Realment ens empastifen a tots, no només ells en surten escaldats, sinó que tota la societat en paga les conseqüències.

I veus que passa a tots els nivells. El debat intern, per exemple, que aquests dies tenen els militants d'ERC és també vergonyós i lamentable. No podem pensar que només afecta els seus militants i votants, sinó que en tractar-se d'un partit polític que ha governat i pretén tornar-ho a fer, ens implica a tots. Perquè és una demostració del que som capaços de fer i de dir per aconseguir el poder. Ara s'estan tirant els plats pel cap, però l'endemà de la votació, quan hi hagi un vencedor, què es diran? Com es tractaran? I el que encara és més important: Quina garantia tindrem que la seva opció política és la millor per redreçar aquest país que es troba en un atzucac? Es podrà confiar en ells després de tot el que han protagonitzat?

No podem continuar d'aquesta manera. No tot s'hi val, i no es tracta només de no fer el ridícul, sinó de no ser dolent i no aprofitar-se dels altres per escalar posicions i viure còmodament amb uns discursos que no tenen res a veure amb el nostre comportament. Aquí sí que hauríem de girar full, i oblidar-nos d'aquesta etapa tan desgraciada i aberrant.

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

Salvar els mobles!

És molt trist tot el que està passant al partit polític que ha estat govern durant la darrera legislatura. Primer amb el concurs de Junts i després, en minoria, intentant tirar endavant el país. És trist escoltar les declaracions de qui molt probablement serà novament el president d'ERC, atacant els seus contrincants i declarant-se innocent de totes les barbaritats dels darrers anys. Fa una mica de pena i tot!

La baralla entre Rovira i Junqueras no deixa en gaire bona posició el partit i els seus dirigents. La sort que tenen és que en aquests moments no tenen una alternativa clara i ufanosa. Junts, l'altra força política catalana amb capacitat de governar, fa temps que està passant per un calvari. La seva opció independentista els va desestabilitzar, i d'alguna manera han perdut el centre que sempre havien acaparat.

Aquesta inestabilitat de Junts serà molt probablement la que salvarà els mobles d'ERC, que en una altra situació cauria estrepitosament. Quedarà per veure, però, si tindran prou força per enfrontar-se i guanyar el PSC, que de moment viu moments de glòria.

Les baralles internes, quan hi ha atacs tan viscerals, com estem veient a ERC, acostumen a provocar desfetes importants. Ara més que mai els líders d'aquests darrers anys haurien de fer el pas al costat i permetre que entrin cares noves. Rovira ja ho ha anunciat fa temps, però Junqueras s'hi agafa fort i no ho vol deixar. 

Tot i que tot això ho decidiran els seus militants i simpatitzants, essent un partit de govern, tots els catalans hi estem d'alguna manera implicats. Us imagineu Junqueras candidat a la presidència de la Generalitat? Esclar que, amb els presidents que hi han desfilat, qualsevol fa escarafalls!

No sé vosaltres, però jo no em crec Junqueras, i penso que són excuses de mal pagador. Triomfarà, perquè li estan posant en safata, però ERC no millorarà i potser ho acabarà pagant encara més car.

Els draps bruts d'ERC

Cada dia que passa van sorgint notícies que deixen a dirigents d'ERC força malament. Sembla que el pitjor no va ser la derrota electoral, sinó la immoralitat i poca qualitat d'alguns dels seus dirigents. Tot s'ha de deixar en sospites i ha de prevaldre la presumpció d'innocència, però si es confirma tot això que va apareixent, potser seria hora que algú sortís volant i no acabés d'enfonsar un partit que ha estat de govern, que pretén recuperar el poder, i que forma part de la història política del nostre país.

He llegit que l'actual secretària general, la Marta Rovira, estava al cas de tota la brutícia del partit, i que al mateix temps animava a fer-ho més gran, només per beneficiar-se'n electoralment. Desconec si es tracta d'una venjança personal, ara que els punyals dins d'ERC estan tan afilats, i si és cert tot el que es diu, o es menteix per fer més mal. 

Al marge de saber-ne la veritat, sí que podem constatar que les baralles internes són evidents, i que només busquen apoderar-se de la maquinària del partit per continuar vivint de la política. En situacions com aquestes és quan veus clar que els polítics no s'haurien de professionalitzar, o si més no caldria que no s'eternitzessin. No els podem posar tots al mateix sac, però el perill d'actuar de manera il·legal, corrupta o sense escrúpols, és una evidència que haurien de témer i lluitar per no caure-hi.

No prejutgem, i deixem que la Marta Rovira s'expliqui. Ens doni la seva versió. Ens convenci que tot això que es diu d'ella és mentida i que sempre ha actuat honestament. Treballant pel partit, però sense caure en el parany de la immoralitat. Perquè en política tampoc no tot s'hi val. Si juguem brut mai no aconseguirem el suport de la ciutadania. Els tindran durant un temps, fins que s'adonin del joc a què estan sotmesos. 

És una llàstima que, en lloc d'estar treballant per aconseguir fer avançar el país, buscant el millor per a tothom, es dediquin a abonyegar-se i clavar-se cops de colze per fer-se un lloc a costa dels altres i, en definitiva, a costa nostra.

És cert que es tracta d'un tema intern del partit, que els seus militants, votants i simpatitzants han d'intentar resoldre, però per a la resta de catalans és una llosa que ens cau al damunt i que també ens afecta. Com a mínim ens deixa perplexos i tristos. Ens agradaria que la política del nostre país seguís un altre camí.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

Buscant relleu a Feijóo?

De més verdes en maduren i no podem descartar que un impresentable arribi a ser president del govern. En tenim exemples relativament recents. No em direu que no fos ridícul ni provoqués vergonya aliena tot el que envoltava al president Rajoy. Després tenim exemples d'expresidents que també ens avergonyeixen. Només cal fixar-se en Aznar o Felipe González. 

    Amb això vull dir que malgrat no hi hagi dia que Feijóo no s'entrebanqui amb les seves declaracions, i sigui incapaç de presentar un programa alternatiu de govern amb cara i ulls, que pugui engrescar a la majoria, la majoria necessària per aconseguir el govern, no vol dir que al final no ho acabi aconseguint. Malauradament no cal nivell per assolir la presidència, sinó no hauríem tingut el reguitzell de presidents que hem tingut.

    Ahir, quan llegia les declaracions de Feijóo apuntant la possibilitat de presentar una moció de censura, no acabava d'entendre el joc. Tothom va fer números i partia, com a base de qualsevol càlcul, del concurs de Junts, amb Puigdemont al capdavant, en aquesta suma necessària per aconseguir tirar endavant la moció. S'ha d'entendre que si no sumen no té sentit presentar-la. I si necessitaven a Puigdemont, el dimoni gros, com ho vendrien als seus militants i simpatitzants que només se l'han posat a la boca per insultar-lo, i també al president socialista, que governa gràcies al fugit de la justícia?

    No em direu que els actuals dirigents polítics no ens ho posen fàcil per deixar-los de banda i dedicar-nos a una altra cosa i, evidentment, no anar a votar. Els articulistes aquests dies es fan un tip d'animar-nos a votar, pel davant i pel darrere. Ja estic d'acord que és bo que els altres no decideixin per mi, però el problema és saber a qui puc confiar el meu vot, i que sigui efectiu, productiu i significant. M'ho pinten tan malament, i els dirigents ho venen amb tanta poca gràcia, que sembla que estiguin interessats en què diumenge tothom es quedi a casa.

    Davant de tot això he arribat a la conclusió que l'alternativa de govern a Espanya no la donarà el senyor Feijóo, sinó que el PP se n'haurà de buscar un altre. No és fàcil trobar líders a sota les pedres, o inventar-ne de nous, però si realment volen tornar a la Moncloa, els caldrà picar molta pedra.

Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.

Especulant sobre la investidura

Què hi ha al darrere de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez? Trobo que tots plegats especulem molt, però potser té lògica per la importància del tema i el futur immediat de l'estat espanyol. La premsa, els articulistes, les xarxes socials, les xerrades al cafè, o a l'hora de dinar, estan plens de comentaris sobre què diu un i altre, què pensa fer el president en funcions, com reaccionarà el seu partit, i en concret els famosos barons... I els partits independentistes, fins on seran capaços d'exigir i quan destensaran la corda per no haver d'arribar a les eleccions?

Jo m'imagino que la cosa va per oferir l'amnistia i que ens oblidem del referèndum. És una manera de justificar als socialistes més crítics que regala amnistia a canvi de posar pau i deixar de banda qualsevol intent de demanar què volem els catalans. Si Pedro Sánchez ho ha de donar tot, com ho justificarà davant dels seus?

Però, i els partits independentistes com tenen pensat explicar la seva decisió final? Probablement aquí rau la clau de tot, perquè en definitiva són els que poden decantar la balança. Els dirigents d'ERC i Junts tenen uns militants, simpatitzants i votants molt heterogenis. Alguns d'ells tenen molt clar que s'ha d'anar a màxims i no fer cap tipus de concessió. Exigir-ho tot. D'altres són més cauts i temen més una nova convocatòria electoral que faciliti la majoria dels partits de dreta i extrema dreta. Davant d'aquest perill, prefereixen moderar-se i que els seus dirigents no tensin la corda fins a trencar-la. I segur que n'hi d'altres que ja li donarien el vot, només pel fet que el PP es quedi a l'oposició, si més no durant quatre anys més.

És per això que facin el que facin els negociadors del vot d'investidura, rebran una allau de crítiques, d'un costat o l'altre. Potser això farà que siguin més lliures a l'hora de decidir-se, sabent que no deixaran contents a tothom. 

Com podeu veure també he entrat en el joc de l'especulació. Suposo que en aquests moments no podem fer res més. Però hi ha una cosa que hem de tenir molt clara, i és que no és el mateix opinar des de fora que des de dins. No és el mateix prendre una decisió que analitzar si qui l'ha pres ho ha fet bé o no. Estem en un país on cada quatre anys, si no és abans, decidim qui volem que ens governi. No estem en una democràcia participativa, sinó representativa. És per això que l'única cosa que podem fer és, quan ens deixen, votar les persones que creiem que ho poden fer més bé, i entretant intentar canviar el sistema, perquè la participació sigui cada vegada més real, acceptada, i per què no, exigible. 

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

Vic homenatja Jacint Condina

Ahir parlava de Clara Ponsatí i avui tocaria parlar de Laura Borràs, que acaba de rebre el comunicat de la sentència, que la condemna a més de 4 anys de presó i a 13 d'inhabilitació, tot i que el mateix Tribunal proposa al Poder executiu un indult parcial que li estalviï entrar a la presó. No parlaré més d'això perquè ja ho he fet en diverses ocasions, manifestant quina era la meva opinió al respecte, i probablement tindrem més oportunitats per treure el tema.

En canvi, sí que m'agradarà comentar la figura d'un alcalde a qui aquesta setmana se li va retre homenatge pòstum, per la seva tasca al capdavant de l'ajuntament de Vic. Amb ell vaig coincidir treballant com a director-gerent de l'organisme autònom de cultura, amb el teatre Atlàntida antic, abans que es detectés que patia problemes estructurals i que varen obligar a tancar-lo i construir-ne un de nou.

Políticament teníem diferències en la manera de pensar i probablement algú no ho pugui acabar d'entendre, sobretot aquelles persones que són militants convençuts d'un partit polític i que posen per davant de tot la ideologia i els principis fundacionals. Després potser canviaran de bàndol, però això ja és una altra cosa. 

Jacint Codina, militant de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya, va treballar incansablement per la ciutat, que ara l'ha homenatjat, i va aconseguir unes millores que van més enllà de les possibilitats d'un ajuntament de les dimensions de Vic, i només és possible quan institucions supramunicipals hi intervenen, amb ganes, però sobretot recursos.

Podria enumerar tots els projectes que es varen dur a terme durant el seu mandat municipal, però no ho faré perquè segur que me'n deixaria una bona colla, però hi ha un fet que cal deixar clar i és que la gran transformació de la ciutat va tenir lloc mentre Codina era alcalde. Equipaments i infraestructures tan importants com el soterrament de la línia del tren, que va permetre el creixement de la ciutat a l'altre costat, fins llavors gairebé inaccessible, serien uns bons exemples.

Estic convençut que polítics com Jacint Codina són molt estimats per persones ideològicament antagònics perquè demostren que posen per davant la ciutat als seus interessos personals, i ho fan amb eficiència i eficàcia. Segur que la seva ideologia queda impregnada en la seva obra, però això no treu que el balanç global sigui molt positiu. Des d'aquí, doncs, m'afegeixo al seu homenatge, agraint el temps dedicat a la ciutat de Vic.

L'evolució ideològica de Ramon Tamames

Aquests dies es parla molt de l'economista Ramon Tamames, de qui moltes persones n'hem estudiat les seves teories i hem seguit la seva evolució política durant els anys. Si bé és cert que hi ha qui no entén que una persona pot passar per diferents etapes, també polítiques, sí que esdevé estrany i remarcable el fet que es pugui anar a parar a un partit polític d'extrema dreta, com és Vox, quan s'ha passat per formacions com el PCE. 

Si analitzem la vida de molts polítics, sobretot del final del franquisme i primers anys de la transició, veurem que hi ha hagut força canvis. L'explicació pot venir donada per la singularitat de la situació en cada moment. En èpoques de dictadura, com va ser el franquisme, les forces discordants s'unien per tenir més força i d'alguna manera protegir-se. En el moment que els partits polítics es varen legalitzar, és lògic que es comencessin a produir diferències de matisos, a vegades prou importants, i que militants de forces com el PSUC passessin a formacions més de centre. En tenim diferents exemples, però no deixen de ser opcions democràtiques i contràries a posicionaments autoritaris. 

Personalment se'm fa difícil que militants o simplement simpatitzants de forces democràtiques d'esquerra o fins i tot de centre, puguin acabar abraçant posicionaments d'extrema dreta i, a la meva manera de veure-ho, lluny del sentit democràtic de la política i la vida en societat. Forces que s'aprofiten de la llibertat que ofereix la democràcia per combatre-la i arribar a aconseguir règims autoritaris i repressors.

Sobre Ramon Tamames hi ha qui diu que és qüestió de l'edat, i d'altres que es tracta d'un afany de protagonisme que li ha ofert una força que, malgrat no combregar-hi, no té cap mena d'escrúpols per beneficiar-se'n. Jo no sabria què dir-ne, però sí que em sap greu i voldria pensar que és una relliscada que no trigarà a adonar-se'n.

La llibertat que et dona no militar a cap partit polític és que durant la vida evoluciones sense contradiccions aparents, però haig d'entendre que sempre al voltant d'uns principis democràtics que afavoreixen la llibertat de les persones per expressar les seves idees i portar-les en pràctica, amb el respecte que es mereixen totes les opcions. Qui acaba en opcions predemocràtiques i repressores, té un problema greu, però al mateix temps el provoca a la resta de la societat. Vivim uns temps difícils, i cal estar atents a no justificar posicions intransigents per defensar-nos de realitats que no agraden i que voldríem que fossin diferents.

ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.