Avui, les mares de Déu trobades

El 8 de setembre nosaltres encara vivíem a Cantonigròs, perquè el curs escolar no començava fins a l'octubre. D'això ja fa una pila d'anys. I aquest dia anàvem a felicitar la Núria Puigdevall, perquè avui és el sant de les mares de Déu trobades. Núria, Meritxell, Queralt, Vinyet, Gleva, Tura, Bellmunt... i me'n deixo una colla.

La Núria és la patrona de la muntanya que porta el seu nom, a sobre de Ribes de Freser, junt amb sant Gil, que se celebra el dia 1 de setembre. Meritxell, la trobem a Andorra, i a la plana de Vic també hi trobem el santuari de Bellmunt, o el de la Gleva. I cada comarca té les seves, les Vinyet, les Queralt, les Tura.

Ja sé que tot això dels sants és més cosa de la gent de la meva generació que no pas la d'ara. Avui celebren molt més l'aniversari del naixement que no pas el sant, i també cada vegada hi ha més famílies i posen el nom dels seus fills que no té res a veure amb un sant o una santa. La tradició s'ha de conèixer, però no imposar, i contra gustos no hi ha res escrit.

I avui ha estat el primer dia de l'escola per a molts estudiants, que demà es quedaran a casa. Concretament, els que viuen al Garraf, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l'Alt i Baix Penedès, perquè la Generalitat ha decidit suspendre-hi les classes pel risc de pluges importants en aquella zona.

Hem passat un estiu gairebé sense ni una gota d'aigua, amb alguna rara excepció, i ara ens caurà tota a sobre. Confiem que ens respecti i no faci mal. Cal tenir les taules netes, les canals desembussades i els embornals dels carrers també. Confio que al final de la Riera la sorra no ho tapi tot, perquè aquests de l'ACA viuen molt lluny de casa nostra i no saben el perill que això comporta.

Des d'aquí la meva felicitació a totes les persones que porten el nom d'una de les verges trobades i que tinguin el costum de celebrar-ho. Ens hem d'agafar de la part positiva, que les desgràcies ja arriben soles.

Erradicar l'amiant del nostre entorn

Avui el Parlament de Catalunya ha avalat la tramitació del projecte de llei d'erradicació de l'amiant de Catalunya. Un projecte de llei que va aprovar el govern de la Generalitat a començaments del mes de desembre passat, i que fins avui no s'ha donat el tret de sortida per a la seva tramitació.

La llei regula la retirada de l'amiant de les nostres teulades, baixants d'aigua i revestiments pluvials, amb la intenció que l'any 2032, tal com aconsella la Unió Europea, estigui tot erradicat, començant pels edificis públics que se'ls dona el termini de l'any 2028.

Em consta que hi ha ajuntaments que hi estan treballant, entre ells el de la meva vila, per detectar tots els elements existents, elaborant-ne un cens, amb la col·laboració de la ciutadania. Una col·laboració que és bàsica tenint en compte la limitació d'eines de què disposen per poder-ho identificar.

Arran de la notícia, he fet una ullada al veïnat i m'he adonat que hi ha més amiant del que ens pensem. Si tenim en compte que fa més de vint anys que està prohibida la seva instal·lació, encara hi ha multitud d'edificis, públics i privats, que tenen una antiguitat molt superior i que han mantingut aquests elements fins a la data d'avui.

L'anunci de l'ARA parlava de les sancions als propietaris que no eliminin l'amiant dins del termini fixat. Ja sabem que això crida més l'atenció i anima a llegir els diaris, però és cert que, si no hi ha una amenaça de sancions, ens ho agafem tot molt a la lleugera.

Us animo a fer l'exercici d'observar teulades, baixants i revestiments de la nostra vila, perquè us adoneu de la quantitat que n'hi ha, i que, si la llei s'aprova, haurem de començar a eliminar, no sé si assumint tot el cost que això representa (imagineu-vos teulats que s'hagin de fer de nou), o bé el govern promourà algun tipus d'ajut per fer-ho més lleu i facilitar que tots hi col·laborem, en benefici de tothom.

Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.

La invasió dels drons com a teràpia de campanya

Em permetreu que desenvolupi la meva particular teràpia per oblidar-me uns moments que estem en campanya i que hem d'aguantar discursos penosos i insults entre candidats, que encara ho són més. Aquesta teràpia consisteix en pensar en un cel ple de drons exercint de repartidors de paquets, per sobre de les nostres teulades i aterrant a les eixides.

Diuen, segons llegeixo a l'ARA, que es pensa en el 2017 per aquesta pràctica i que ja s'estarien fent proves, per part de les grans companyies distribuïdores de mercaderies. Per un moment m'imagino els voltants de Nadal i Reis, el cel ben ple de drons carregant televisions de plasma, neveres... 

Si ara tots caminem mirant cap avall amb els ulls fixos al nostre mòbil, d'aquí a dos anys la nostra mirada serà cap amunt observant les giragonses dels drons esquivant-se els uns als altres, i aterrant a les eixides per deixar-hi l'objecte de la compra.

Haurem de reforçar les portes interiors que donen a l'exida, perquè ja m'imagino el mal ús que se'n derivarà amb persones penjant dels drons i aterrant als patis per entrar a robar... Caldrà una normativa i probablement un codi de circulació especial, amb carnet per punts per aquelles comandes exprés que competiran per arribar abans a la destinació.

Es clar que si l'any 2040 es preveu que el 75% del parc mòbil mundial sigui per als cotxes sense conductor, molt abans podrem tenir els drons sobrevolant les nostres ciutats. Si en cinquanta anys de la nostra vida hem vist tants canvis, què no passarà en una trentena més!

Què sap si fins i tot Catalunya tindrà una llei electoral pròpia!!!