Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

El jutge Llarena posa el Parlament entre espasa i paret

La decisió del jutge Llarena d'executar la suspensió dels diputats independentistes empresonats i del president Puigdemont comportarà un nou litigi amb el Parlament, que es trobarà entre l'espasa i la paret i amb el Tribunal Constitucional atent a veure què decideix.

Tot plegat dóna la impressió d'una comèdia que M. Rajoy va permetre que comencés i que ara no té aturador. Diuen que els dos presidents, ahir a la Moncloa, tenien molt clar que la situació de Catalunya s'havia de resoldre políticament. La llàstima és que el PSOE no ho tingués clar abans i no hagués donat suport a la dreta rància espanyola. Ara la maquinària està en marxa i ja li pots dir ara als jutges que s'aturin, que s'ho estan passant molt bé, encara que quedin desautoritzats per la justícia europea.

Potser sí que tindrà raó l'exdiputat Germà Bel quan parla dels casos que pot arribar a tractar d'aquí a uns anys el Tribunal de La Haia si els polítics del PP i C's es van envalentint, la llàstima és que serà massa tard, perquè seria ara que se'ls hauria de parar els peus. Les declaracions, però també l'actuació de l'Estat espanyol, en tot els seus estadis, formarà part de la història de tot allò que no s'hauria d'haver fet mai. I no es tracta de defensar la independència, sinó la legitimitat democràtica d'un poble. 

Com ja s'ha dit mil vegades, no hauríem arribat en aquest punt si no s'hagués actuat tan malament des de l'altra banda. Si s'hagués encarat de ple els problemes reals, de finançament, però també culturals i socials, en lloc de mirar cap a una altra banda i exercint la prevaricació i l'orgull mal entès.

Ara ens tocarà picar molta pedra, però fóra bo que els responsables polítics actuals reflexionessin sobre tot el que ha passat, i tinguessin una visió estratègica, si més no intel·ligent.