Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Revisar l'enllumenat

El govern local d'Arenys de Mar, ha informat que han arribat a un acord amb l'Associació Catalana de Municipis per contractar l'empresa Boquet la revisió i manteniment de l'enllumenat públic de la nostra vila. Tots som conscients del deteriorament de la xarxa elèctrica al nostre municipi, amb constants interrupcions de l'enllumenat dels nostres carrers i places, sobretot quan plou. Aquesta revisió és totalment necessària per evitar quedar a les fosques, amb el que això representa.

Sovint ens engresquem en grans projectes i novetats, i ens oblidem del manteniment, sigui de l'enllumenat, com és el cas, però també d'edificis i instal·lacions. Arenys de Mar, per exemple, té una assignatura pendent des de fa molts anys, com és la revisió del clavegueram. A través de la Diputació de Barcelona es va encarregar l'elaboració del pla director del clavegueram amb el resultat d'unes deficiències que, en algun cas, són perilloses si no s'hi treballa per resoldre-les. L'import total a invertir és molt elevat i caldrà començar a actuar.

M'agradaria saber també en quina situació es troba la xarxa elèctrica que subministra l'electricitat a les cases. No és estrany sentir les queixes de veïns que han quedat a les fosques, quan avui gairebé tot funciona amb corrent elèctric. Potser seria bo investigar si el monopoli que subministra l'electricitat es preocupa, a part d'obtenir grans beneficis, de donar un bon servei als seus clients. Cal tenir en compte que la companyia ens ve imposada i no hi ha competència que valgui que la pugui amenaçar. Aquest fet, que el tenim totalment assumit, és greu i ningú no fa res per canviar-ho.

Quan analitzes a fons el funcionament de la nostra societat, t'adones de la gran dependència que tenim vers empreses multinacionals i potències mundials. La capacitat de controlar i fiscalitzar la seva actuació és gairebé nul·la, i només ens queda la possibilitat de manifestar la nostra disconformitat, que esdevé un picar ferro fred. Malgrat tot, no podem deixar de denunciar les mancances i servituds a què estem sotmesos, amb l'esperança que es pugui millorar, encara que només sigui per guanyar adeptes.

Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Qui ens defensa davant l'administració local

Aquest passat divendres vaig assistir a la taula rodona programada per l'Ateneu, amb la participació de quatre defensors de la ciutadania, tres en exercici i l'emèrit d'Arenys de Mar. Era un capaltard complicat, ja ho vaig comentar en aquest blog, perquè coincidien diferents actes prou interessants, que t'obligaven a triar-ne un i perdre't els altres.

Va començar l'acte la nostra defensora, la Teresa Verdura, després d'una introducció de l'estil a què ens té acostumats la Joana, la responsable de cultura de l'entitat, resumint molt bé quin és el paper dels síndics locals. La Teresa, que aquest dilluns presentarà la memòria dels anys 2023 i 2024, en un ple monogràfic, va cedir ràpidament la paraula als altres síndics convidats, en Francesc, de Palafrugell, que va ser molt clar i pedagògic, i la Marcel·la, de Tiana, que ens va explicar molt bé com es desenvolupava la seva feina. En Manel Pou va, d'alguna manera, cloure l'acte, amb el detall d'algunes de les seves actuacions que en guarda bona memòria.

Tot i que la institució dels síndics és de caràcter voluntari, i a Catalunya no arriben a la cinquantena, la seva feina és encomiable. Bàsicament, es tracta de defensar els vilatans davant l'administració local, si aquesta no dona resposta a les seves sol·licituds, o la que reben no els satisfà. Això no treu, però, que l'abast de la seva tasca no s'eixampli molt més, en la línia de defensar els vilatans davant de situacions que no sempre són fàcils de resoldre, ja sigui per les dificultats que hi posen les empreses i altres institucions, o els mateixos problemes de convivència, contra els quals no estem prou preparats.

A l'espera que la futura llei dels síndics o defensors locals arribi a aprovar-se i es pugui regular amb més formalitat i menys voluntarisme, cal agrair els governs municipals que han acceptat el repte de tenir algú que els fiscalitzi i que a vegades els pot arribar a complicar l'existència. Tot sigui per al bé de la majoria dels vilatans!

Des d'aquí agrair la tasca que realitzen aquestes persones, escollides pels nostres representants polítics, en sessió plenària. De manera especial a la Teresa Verdura i en Manel Pou, les dues persones que han tirat endavant la institució a la nostra vila, i que han ajudat a humanitzar la nostra societat, que no sempre està a l'altura de les circumstàncies.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

Primeres informacions de la nova organització municipal

El desmanec que ha patit el nostre Ajuntament, i de retruc la nostra vila, fa que tinguem molta pressa a veure resultats que clarifiquin la situació i ens tranquil·litzin després de conèixer els resultats de la setmana passada, on una força política ha aconseguit la majoria absoluta. També crec que no podem perdre el temps i que ens hem de posar a treballar, sobretot l'equip que podrà governar amb una oposició sense possibilitats d'incidir-hi, més enllà de fiscalitzar l'obra de govern, que espero que es faci en ànim constructiu. Tot i així hem de respectar el tempo i donar un marge de temps al nou equip, que encara no ha pres possessió dels seus càrrecs, perquè pugui analitzar a fons quina és la situació del nostre Ajuntament, i comenci a treballar per desencallar-ho.

Tots tenim clares les prioritats, algunes de les quals no són fàcils de resoldre, si més no a curt termini. És bo que alguna persona, amb coneixements i experiència, pugui posar-hi ordre i aprofitar la capacitat professional dels nostres treballadors municipals per aconseguir resultats tangibles que ens confirmin que l'administració pública també pot ser eficient i eficaç.

I com que el futur alcalde ja ha presentat el repartiment de carteres del nou equip, podem començar a veure per on poden anar els trets. El primer que observem és el canvi de càrrec de confiança, substituint una figura més protocolària per una altra més de batalla, sobretot pensant en la necessitat d'organitzar l'administració. En tota empresa, i l'Ajuntament ho és, cal que hi hagi una bona sintonia entre direcció i treballadors, i en el cas de l'administració pública això es complementa amb la necessitat d'una bona entesa entre funcionaris o laborals, i càrrecs públics. Els càrrecs de confiança, tenen el component polític, però necessàriament també el tècnic, sobretot quan sortim de protocol per anar a la gestió.

L'experiència de la figura d'un gerent, que segurament serà l'etiqueta que podrem col·locar al nou càrrec anunciat pel futur alcalde, no té un llarg recorregut al nostre Ajuntament, i la majoria de treballadors municipals en actiu no ho han experimentat. Aquesta novetat no serà fàcil d'encaixar, i caldrà molta habilitat de la persona encarregada de reconduir la dinàmica administrativa del nostre Ajuntament.

Només vull desitjar i esperar encerts en aquesta tasca, perquè al capdavall és el que ens podrà beneficiar o continuar perjudicant a tots els administrats, en les nostres relacions amb la casa Consistorial. Tenim una experiència molt negativa de manca de resposta i poca empatia de certs polítics, i crec sincerament que això serà el primer que caldrà resoldre perquè puguem assegurar que Arenys ha canviat. Gairebé tothom demanava un canvi, i ara veurem si aquest canvi va per a bé, o ens quedem amb una mica del mateix.

Carta a l'alcaldessa d'Arenys de Mar

Benvolguda alcaldessa, em permetreu la llicència d'enviar-vos aquesta carta en obert perquè em pugueu donar resposta a una preocupació que cada dia sento més profundament i que estic segur que molts altres arenyencs també pateixen. Em refereixo al conjunt de notícies que ens han arribat a través de diferents mitjans de comunicació, per boca moltes vegades de regidors i regidores del nostre ajuntament, sobre diverses gestions públiques mal fetes i que han comportat unes despeses no previstes i un malbaratament de cabdals públics que els vilatans i vilatanes aportem religiosament.

Atès que han estat tants els despropòsits d'aquest ajuntament, crec que seríem uns quants els que ens conformaríem fer cau i net, i començar de zero, sempre i quan tinguéssim la garantia que a partir d'ara les coses es faran bé.

S'ha perdut subvencions, se n'han concedit sense seguir el procediment legal, s'han pagat factures amb conceptes dubtosos i imports presumptament inflats, s'han licitat obres sense que després es portés un control i la coordinació adient... i de ben segur que des de la direcció del nou Consistori n'heu detectat d'altres que jo ignoro.

Seria molt demanar que es posés ordre a la Casa Gran? Que es coordinés millor la tasca dels treballadors municipals, amb el suport necessari perquè puguin fer una bona feina, però al mateix temps l'exigència perquè res no sigui excusa perquè aquesta bona gestió no existeixi?

Tenim garantit que no es perdran més convocatòries de subvencions supramunicipals, per negligència o desídia dels càrrecs públics municipals? Podem estar segurs que les despeses municipals es fiscalitzaran correctament abans i durant el pagament de les factures emeses pels proveïdors de l'ajuntament?

Reconec que el repte que teniu no és fàcil, que portem uns quants anys de disbauxes i cal engreixar novament la maquinària, però us demanem simplement un treball buscant l'excel·lència, amb plena dedicació i coherència, i sobretot honestedat i transparència. Volem confiar en el nostre govern municipal, però ens ho heu de posar fàcil. No sé si és hora de demanar responsabilitats, però del que sí estic convençut és que es l'hora de començar a treballar seriosament.

Rebeu una salutació cordial d'un vilatà preocupat, però encara amb il·lusió.

Ada Colau ha fet política des del primer dia

He llegit a la premsa que Ada Colau, en el moment de fer pública la seva renúncia a continuar liderant la PAH, ha declarat que no descartava entrar en el món de la política, però que calia canviar les regles de joc, perquè no hi estava d'acord. No sé amb quines paraules ho ha dit, però en tot cas Ada Colau fa molt temps que viu intensament la política del nostre país. Perquè la política no només es fa des dels partits polítics, sinó a través dels sindicats, les patronals i moltes altres entitats, i també a títol personal. Algú em pot negar que l'ANC no fa política? o Súma+e?

El sistema democràtic vigent es base en les formacions polítiques a l'hora de configurar les institucions governamentals, però no són les úniques que fan política, i penso que és una sort. Si bé necessitem els partits polítics, no és menys cert que ens cal tota l'estructura política que n'està al marge, per poder avançar i, sobretot, fiscalitzar la tasca dels partits. L'endogàmia dels partits polítics paralitzaria encara més l'avenç de la societat.

Tot i el desencís o desafecció de la població civil respecte a la tasca de molts polítics en exercici, és bo celebrar que encara existeixin ciutadans compromesos políticament, avaluant, criticant i col·laborant per assolir una societat més justa. La política l'exerceix Caritas o Creu Roja, i l'exerceix l'Associació de Veïns del nostre barri, però és bo que cadascú actuï en la justa mesura, calculant la seva capacitat i representativitat, i ho faci amb esperit de servei i no com a estratègia per a lluïment personal.

Estic d'acord amb l'Ada Colau, si és que així ho ha dit, que la nostra democràcia necessita canviar les regles de joc, i evitar que els partits polítics es converteixin en famílies tancades, amb massa poder com per fer anar la societat a la seva conveniència, vivint al marge de la realitat del país. 

Encara que ho haguem dit mil vegades, és important treballar la transparència, la participació i la honestedat. Si tot això no és possible, la democràcia del nostre país estarà sempre en perill, i la desafecció de la societat civil anirà en augment.