No és tan difícil

Acabo de fer una trucada per sol·licitar una visita a casa i un pressupost. No tinc ni idea si el fet arribarà a bon port, però us haig de dir que les sensacions, després de parlar-hi tres o quatre minuts, han estat molt positives. Un intercanvi de paraules amable, agradable i senzill. Em direu que és lògic tractant-se d'una petició de feina, però us he de dir que, malauradament, això no és tan normal.

És cert que la persona en qüestió pot estar interessada en un nou client i, per tant, en aportar diners a l'empresa, però hi ha moltes maneres d'interactuar, de demostrar que un, al marge de si es fa negoci o no, sap parlar amb cortesia i educació. I això es veu amb el to de la veu, les paraules i la resolució de la proposta plantejada.

Avui dia es fa difícil el tracte amb les persones, més per l'actitud, la paciència o la formació i educació rebuda, que no pas per les dificultats dels temes a tractar, o fins i tot de l'entorn i les pressions que rebem. Els conflictes són constants i arreu, i d'alguna manera et condicionen la manera de ser. Tens pressa i vols que tot quedi resolt al moment i, si pot ser, amb grans beneficis. Importa menys el tracte, les paraules amables, la predisposició a donar un servei.

Ens queixem de com està el món, i és cert que grans influències de la nostra part no hi poden ser, però sí que hi podem contribuir, i fer possible que al nostre entorn tot sigui més agradable. Fer feliç, content, satisfet o atendre amablement a l'altre hauria de ser un propòsit de bon matí en llevar-nos. Tan dins la família, amb els amics, a l'escola o el treball. Si tots hi poséssim de la nostra part, canviaríem el món, i fins i tot faríem dubtar els grans personatges que són els que ens condicionen, però els podem deixar amb un pam de nas, actuant de la manera més senzilla que et pots imaginar. Ja tenim un propòsit de sortida del llit.

Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

Ni dignitat ni cortesia, Rajoy és gris i prescindible

No sé si estareu d'acord amb mi, però sempre he pensat que amb una persona que es comporta amb mala educació és molt difícil d'entendre-s'hi. Em refereixo a persones que han tingut la sort d'estudiar, han tingut una família a qui no els ha faltat mai res, si més no el més essencial, però que en canvi es comporten de manera indigna. 

El president espanyol és, al meu entendre, una persona en qui no hi pots confiar, perquè el seu tracte no és bo, ni agradable, si més no políticament. No provoca respecte ni admiració, sinó tot el contrari. És un polític gris i esquerp amb qui no et vénen ganes de treballar, ni tan sols discutir.

No dic tot això per la seva visió de l'Estat, ni la manera de jutjar i d'actuar en contra dels interessos dels catalans, que ni el mateix Aznar ens havia obviat tant, sinó que dic que Rajoy es comporta com un mal educat i que no es mereix el càrrec polític que les urnes li han donat, per detalls com el de no felicitar Pedro Sánchez per la victòria aconseguida en el PSOE. Ja sabem que no li ha agradat, i que preferia la fidel i obedient Susana Díaz, però per cortesia calia felicitar, des del primer moment, el seu adversari polític. És una anècdota, si vosaltres voleu, però de ben segur que en trobareu més.

Espanya no es mereix un president com Rajoy, i si ens el mereixem serà perquè hem caigut molt avall. Se'm fa difícil veure'l com a una persona honrada, justa i neta. Hi ha unes normes de comportament que tota persona que exerceix algun tipus de responsabilitat, sigui social, cultural o política, ha de seguir. Rajoy és feréstec, utilitza la ironia per menysprear qui no pensa com ell, no fa ni deixa fer, i aconsegueix mantenir el país a l'ombra del progrés, de la justícia social i la democràcia. Me l'imagino com aquell company de classe que te les fotia pel darrere, sense donar mai la cara.

Rajoy està tranquil perquè qui li ha de fer ombra encara ha d'aparèixer, però és cert que preferia mil vegades el PSOE de Susana Díaz i totes les patums dels anys 80, i no l'incòmode d'en Pedro Sánchez a qui Díaz i els seus l'han fet bo.