Carrers plens de bosses

Arran de la notícia de la dissolució de l'Observatori Ciutadà Municipal d'Arenys de Mar que sortia a la premsa fa pocs dies, comentava en aquest mateix blog la poca transparència que practicava l'actual govern municipal. Resulta xocant que formant-ne part dos dels partits que tradicionalment parlen i reivindiquen més la transparència i la participació ciutadana, sigui aquesta mancança tan accentuada.

Resulta massa habitual que des de l'oposició es vegin les coses tan clares i es tingui un sentit crític tan afinat, i que una vegada aconsegueixen ser a l'altra banda tot quedi en bones intencions i prou. Malauradament això és massa corrent i els vilatans ens mereixeríem una explicació oportuna i sovintejada.

Darrerament, una de les responsabilitats assumides per la CUP està sent notícia pel desori que s'hi observa. Em refereixo a la situació de la recollida selectiva de la brossa i el mal ús que se'n fa i la poca resposta, per no dir nul·la per part de l'equip de govern. Resulta molt vergonyós veure com es troben de bruts i deixats els carrers de la nostra vila, i que no es fa res per solucionar-ho.

L'excusa de la nova licitació de la gestió de recollida de la brossa ja fa massa temps que dura, i a més tampoc no s'ha fet res per rentar la cara de la vila. He dit sempre que els principals culpables són els vilatans que no es comporten com caldria, però això no allibera de responsabilitat a l'equip de govern a l'hora de buscar solucions. Ja fa massa temps que això dura i no serveixen les bones paraules, sinó que cal exigir fets.

Hem dit per activa i passiva que hi ha d'haver una normativa sobre com s'ha de deixar la brossa a la via pública, i també un règim sancionador per qui s'entesta a no fer-ho correctament. Girar-s'hi d'esquena com sembla que fa el govern local no és una bona solució, i significa un rentar-se les mans i no assumir la responsabilitat per la qual han estat escollits per governar la vila. S'ha de demostrar capacitat per governar i gestionar una població i si no se'n sap més, la dimissió és una sortida.

On som ara?

Avui tenia la possibilitat d'escriure el post a primera hora de la tarda o bé a darrera hora del dia, quan arribés a casa. He descartat la primera opció perquè en aquells moments no hi havia cap certesa d'on érem. Per uns moments tots pensàvem que el president català havia convocat eleccions i la dissolució del Parlament, però després semblava que no hi havia cap decret signat ni cap decisió presa... tot eren rumors i especulacions.

He decidit, doncs, escriure el post al final del dia amb la possibilitat que tinguéssim clar quina era la situació del país i les perspectives per als propers dos o tres dies. He arribat a casa i m'he posat a buscar les darreres notícies. Sabia que s'havia convocat el Ple del Parlament i que el president ho deixava tot a les seves mans.

Si no ho he vist malament, sembla ser que Junts pel Sí proposaran al Parlament de fer efectiu el mandat del referèndum del dia 1 d'octubre, i si bé a primera hora de la tarda hi havia un parell de diputats del PDeCat que presentaven la dimissió, ara ha estat el conseller d'Empresa Santi Vila qui ha presentat la seva dimissió al president.

Tota l'oposició demana que Puigdemont decideixi finalment la convocatòria d'eleccions per evitar el 155. Tothom? Ningú pot garantir que la convocatòria d'eleccions freni al PP i C's l'aplicació del 155, i això és el que ha planat tot el dia i per això no hi ha res decidit.

Veurem si el coixí de Puigdemont l'inspira i demà té menys dubtes que avui a l'hora de prendre decisions. 

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

La irresponsabilitat de Duran i Lleida fins al darrer dia

Després d'una llarga i trista agonia avui s'ha posat punt i final a 85 anys d'història d'un partit polític català que va caure en mans de Josep A. Duran i Lleida que el va maltractar i desviar-lo dels seus principis fundacionals fins a portar-lo a la seva dissolució, que ni tan sols ha tingut el coratge i l'honorabilitat d'acompanyar fins a final, passant el mort al pobre Ramon Espadaler.

El paper que ha fet Josep A. Duran i Lleida al llarg de la seva carrera política no ha estat de sacrifici i servei, sinó de viure i aprofitar-se'n per al seu gaudi personal. El seu exemple és el típic que provoca rebuig i desafecció política; que ha provocat que es generalitzin sense raó els insults cap a la classe política.

Els partits polítics evolucionen amb el temps, però el cas d'Unió Democràtica de Catalunya no ha estat una simple evolució, sinó una transformació feta a mida dels interessos de qui l'ha dirigit durant tants anys. En el cas d'UDC si els seus fundadors aixequessin el cap voldrien desaparèixer de seguida avergonyits de com Duran i Lleida ha prostituït el partit polític català.

Sempre m'ha sabut greu l'actitud de Duran i Lleida i observar com persones de gran vàlua, al llarg de la història del partit, havien de sortir-ne, quan el més lògic i honest hauria estat que fos precisament Durant i Lleida qui se'n decantés. Ara tenim uns ex-militants d'UDC que han hagut de crear nous partits, obligats a renunciar a l'herència històrica del seu partit, i acabar veient com els usurpadors de la seva història han acabat llençant-la a la paperera.