El major Trapero espera sentència

Segons he pogut llegir a l'ARA, la sentència al judici al major Trapero, entre altres, es podria conèixer abans d'acabar el mes de juliol. També diu la notícia, que el resultat estaria entre la desobediència i l'absolució. Es pot arribar a interpretar que seria més propera a l'absolució, però ho frena el fet de no poder-los condemnar, com si amb l'absolució quedés en entredit tot el procés judicial.

No cal dir que m'agradaria que els acusats fossin absolts, perquè jo només hi sé veure diferència de criteris a l'hora de conduir els mossos d'esquadra, i no pas desobediència. Ha quedat demostrat que el coordinador espanyol tenia molt interès en condemnar aquells que no podia governar, i penso que els jutges han de ser prou sensibles a la realitat.

El dubte que tinc és si en aquesta ocasió els jutges no es deixaran portar per l'animadversió que els caracteritza cap a tot allò que és i representa Catalunya. En cap cas poden justificar que l'actitud del major Trapero fos cap conxorxa amb els polítics catalans de torn, sinó més aviat hi va posar fre, i així ho ha declarat des del primer dia.

Seria un bon inici de vacances comprovar que el major Trapero no és condemnat per una cosa que no va fer, com seria desobeir mandats judicials. No agradarà com va dirigir la policia catalana, i haurien preferit veure els mossos bufetejar la gent concentrada, però aquesta no va ser la voluntat dels caps i això, que va deixar en evidència la resta de policia, nacional i guàrdia civil, va enutjar l'aparell de l'Estat i n'han rebut les conseqüències tots els condemnats i persones a l'exili.

Coneixem la sentència 72 hores abans

No sé perquè cal esperar fins a dilluns per conèixer la sentència si avui els diaris ja comenten quina serà. Això del secret de sumari i de la data de les resolucions judicials ha passat a la història. Avui ho saps tot gràcies a filtracions directes que no saben ni volen guardar un secret. 

Els encarregats de planificar la resposta a la sentència han guanyat 72 hores per ultimar els detalls. Ja no els cal esperar que els acusats rebin la sentència, que aquesta es lliuri als seus advocats i se'n faci una presentació pública, la premsa ja se n'ha encarregat de proclamar-ho i, segons diuen, de fonts judicials directes.

Se'm fa difícil preveure què passarà la propera setmana. Si bé és cert que hi ha molta gent esperant instruccions per sortir al carrer i actuar, també n'hi ha que, tot i estar a favor de la independència, no tenen clar si convé sortir o pensar quina és la millor solució. Perquè la possibilitat de perdre el poc poder de l'autonomia també, vista l'experiència, ha tocat l'os de molta gent, i no estan disposats a improvisar.

No moure fitxa, segons els anys que els caigui als polítics empresonats, tampoc no és just. Ells varen donar la cara per molts que des del darrere de la barrera cridàvem independència. És lògic que ens necessiten i no podem acceptar tranquil·lament un càstig per haver posat les urnes que vàrem demanar i ens havien promès. 

Em decanto per protegir les institucions, però manifestar la repulsa a l'acció judicial en un tema que hauria de ser estrictament polític. Esperarem dilluns per conèixer el desenllaç, no final, perquè la cosa no acabarà aquí.

CDR enviats a l'Audiència Nacional

La notícia del dia és la detenció de nou persones acusades de formar part dels CDR i d'estar preparant actes terroristes. Més o menys és això pel que són detinguts i enviats a l'Audiència Nacional, a Madrid. Tenen fonament les acusacions i, per tant, les seves detencions? És una actuació per tal de fer agafar por i desmobilitzar la gent davant la sentència a les persones jutjades pel Procés?

Com és lògic no tinc coneixement dels fets i per tant no tinc resposta a les anteriors preguntes. L'única cosa que tinc són sensacions, experiències d'actuacions precedents i molt poca confiança en el Poder Judicial, la Fiscalia i els partits polítics. Cap confiança amb les institucions i l'Estat espanyol.

I el pitjor de tot és el conjunt de declaracions intencionades dels líders dels partits polítics unionistes i espanyols, acusant directament de terroristes i de disposar de bombes. Com ho saben si hi ha secret de sumari? Tenen informació directa de la Guàrdia Civil, o bé ho aprofiten per calumniar-los?

Seguirem els fets i intentarem conèixer si realment els acusats preparaven accions terroristes, o bé tot acabarà com fins ara, retirant les denúncies sense demanar disculpes?

Qui són els criminals per a Vox?

Ens hem d'anar acostumant a sentir barbaritats de la boca de Vox. Fins ara només teníem a Ciutadans i darrerament el PP de Casado, però els nous que han arribat els passen la mà per la cara. Ahir llegia que Abascal s'esgarrifava pel fet que el rei hagués de rebre a criminals. I ho deia tan tranquil. Jo més aviat diria que si algú s'ha de considerar criminal, encara que només sigui per simpatia, serien aquells que enyoren el franquisme, el dictador, el criminal que executava sense judici just tothom que li feia nosa.

Sempre ho veurem així, els que més insulten no són les víctimes, sinó els botxins, els acusats de criminals són les seves víctimes i la Justícia espanyola els riu les gràcies perquè provenen de les mateixes famílies, no han fet el canvi, se'ls ha permès continuar remenant l'olla mentre ens feien creure que vivíem una transició. El procés català ha obert els ulls a molta gent. No ha estat la causa dels mals actuals, sinó el responsable d'ensenyar on som, on hem arribat i la distància que encara hem de salvar per arribar a constituir una societat realment democràtica.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Què entén per violència el senyor Millo?

Avui era el torn d'Enric Millo, exdelegat del govern a Catalunya, entre altres testimonis, i com acostumo a fer aquests dies no l'he seguit, en tinc prou en llegir els twits i les referències que publiquen els mitjans de comunicació. El senyor Millo em supera, no l'aguanto, ni el to ni el contingut de les seves declaracions, ni ara ni abans. El considero una persona falsa, una titella al servei de qui el paga, sense personalitat ni principis.

No puc escoltar una persona que saps que no té cap inconvenient en mentir. N'hi ha molts d'aquests polítics que menteixen contínuament i normalment no es cansen de repetir que ells no menteixen. Fixeu-vos-hi. Quan algú no para de dir que no menteix és un senyal que sí que ho acostuma a fer.

Millo ha demostrat molt poca categoria com a polític, i el seu pas per la delegació del govern a Catalunya ha demostrat ser un zero a l'esquerra. És lògic que se'l demani a testificar pel càrrec desenvolupat, però també perquè les seves declaracions són claus per a l'acusació. Saben que farà el possible per disfressar el que sigui si això ajuda a enfonsar una mica més els acusats.

Sembla ser que ha estat molt coherent en la seva postura de tot aquest temps i ha dit tot allò que volien que digués per justificar una acusació injustificada.

S'ha dit d'anada i tornada, amb pels i senyals, però encara hi ha qui defensa que l'actuació del dia 20 de setembre de 2017 va ser una actuació violent i al mateix temps diu que la policia, l'1 d'octubre del mateix any no va ser violent. Si s'accepta aquesta versió a partir d'ara a Espanya no es podrà convocar manifestacions perquè sempre seran violentes als ulls de l'Estat. 

Resulta molt fastigós veure com s'aplica la justícia a Espanya i com hi ha uns quants jutges que utilitzen la seva força i poder per defensar els seus principis i culpar els que pensen diferent. 

Avui en política es paga més l'odi que l'empatia

Una cosa és discrepar de l'altre i una de molt diferent és odiar l'adversari, aquell que no pensa com tu. En política l'odi cada vegada és mes present i això ve acompanyat per uns perfils molt baixos en humanisme, ètica i saber fer. L'empatia no és una virtut que es busqui en el món de la política, sinó tot el contrari. Cada vegada hi ha més polítics que sembla que busquin ser odiats o si més no aconseguir el rebuig i insult de l'adversari.

Personatges com Casado, Rivera, Borrell, per posar només tres exemples ens recorden un passat que crèiem que havia canviat. Guerra, Aznar o el no tant llunyà Wert varen destacar per la seva actitud prepotent, fixant qui eren els dolents i pretenent ser els salvadors del món. Aquesta grisor imperant a la política porta que moltes persones, amb prou capacitat de lideratge i gestió pública, renunciïn a formar-ne part, la qual cosa fa que el nivell dels que s'hi enganxen sigui cada vegada més baix, en capacitat i en virtuts.

És evident que no podem generalitzar, però per desgràcia els que són a dalt de tot no donen bon exemple i són la cara visible dels polítics. Com a tot arreu paguen justos per pecadors, i per extensió els ciutadans i el país.

No és estrany, doncs, com comentava l'altre dia, que hi hagi persones que els vingui de nou el nivell dels polítics que estan asseguts al banc dels acusats pel procés català. No estan jutjant unes persones que s'hagin lucrat il·legalment, ni són corruptes, sinó que jutgen unes persones per les seves idees. Probablement no ho varen fer prou bé, i les circumstàncies els varen superar, però tenim molt clar, i crec que els jutges també, que es troben davant d'unes persones honestes, sinceres i injustament empresonades.

Per cert, el nostre president, l'actual, d'empatia... res de res.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

El món al revés

Llegia la notícia de la petició de la fiscalia Còrdova, de set anys de presó per als integrants de la 'manada', per una altra agressió sexual un mes abans de la de Navarra. La 'manada' tornarà a seure al banc dels acusats, però que no pateixin, si novament els condemnen no caldrà que entrin a la presó. Ens trobem en la estranya situació en què uns condemnats a presó estan lliures al carrer mentre uns altres, sense condemna porten més de dos anys a la presó, per no parlar d'Altsasu.

També podríem parlar de l'arrest sense ordre judicial de persones independentistes que varen bloquejar les autopistes i portem dos dies de paralització de Barcelona, amb la vaga del taxi, i no els passarà res. O tots o cap!

A més, uns quants taxistes han actuat amb violència fent malbé cotxes de VTC i agredint a alguns dels seus conductors. No passa res!

És aquest doble raser a l'hora de l'analitzar les coses el que fa perdre la confiança amb la justícia i també amb els serveis policials. És quan no s'actua de la mateixa manera simplement per interpretació subjectiva, per interessos d'una part, i sense mirar les conseqüències dels actes.

Els taxistes tindran les seves raons per protestar, però llavors els responsables de l'ordre públic han de ser capaços d'analitzar-ho fredament i actuar, però sempre de la mateixa manera. S'ha d'evitar que la protesta d'uns afecti de manera greu a usuaris i ciutadans en general. Tot té un límit, i per això hi ha la policia, en aquests casos, per actuar i evitar mals pitjors.

Realment podem parlar del món al revés quan paguen justos per pecadors, i això acostuma a passar massa sovint.

Els perills de la democràcia

Hi va haver un temps que somiàvem en assolir un sistema democràtic al nostre país. Vivíem sota la dictadura del franquisme i el nostre anhel era entrar a Europa com a país democràtic, on se'ns respectessin els nostres drets usurpats en el cop d'estat del dictador Franco. Encara som moltes les persones que vàrem patir la dictadura i que al cap de quaranta anys de la mort del dictador constatem que les coses han canviat, però que els franquistes continuen dominant el país.

Pensàvem que la democràcia ho resolia tot i que era la panacea de la felicitat i la justícia. No podíem imaginar que els sistemes democràtics tenen perills importants que posen en qüestió la pròpia definició i principis bàsics. Avui hem comprovat que un sistema democràtic avançat pot arribar a escollir president un personatge sinistre i embogit com Trump als Estats Units, o bé permetre un govern com el del PP a Espanya, farcit de militants i dirigents polítics condemnats i acusats de corrupció.

La democràcia, doncs no és garantia absoluta de res. Fa difícil els comportaments dels sistemes dictatorials, però no els elimina i es dóna el cas, com als Estats Units i a Espanya, per posar dos exemples, que són governats per uns polítics sense garantia democràtica, uns polítics a imatge de dictadors, en un món que encara dóna massa facilitats per continuar fent i desfent al marge de la voluntat popular i dels principis bàsics de convivència, llibertat i justícia.

Observar la presidència de Trump és una vergonya per als defensors de la democràcia al món. El seu menyspreu i racisme hauria de ser jutjat per les altes institucions judicials i desposseir-lo del seu poder. Malgrat haver guanyat les eleccions i, per tant, tenir un suport majoritari de la població nord-americana, el seu comportament no pot quedar legitimitat.

A nivell espanyol, amb tot el que està passant amb la justícia, és una altra demostració dels problemes no resolts d'un sistema que es considera democràtic, però no es regeix pels cànons que caldria esperar-ne.

L'IPC també assoleix el 3%

Una nova onada del 3% apareix a la premsa espanyola i espanyolista. Fins i tot l'IPC està al 3%, la qual cosa no sé si té algun significat especial. Serà pel procés? 

Estem força cansats del 3% i voldríem que tots els corruptes s'asseguessin en el banc dels acusats i posteriorment els dirigissin a la presó que se'ls assignés. Això no passa, potser perquè no interessa. Què fa més efecte, un cas irresolt o bé resolt amb sentència de culpabilitat? Si fóssim com cal hauríem de voler els casos resolts, i entretant respectaríem la presumpció d'innocència, però no. Les persones interessades en avortar el procés busquen quantes més notícies del 3% millor, però que no es resolgui, no fos cas que no fos cert.

És una llàstima que haguem perdut la fe en la Justícia, en el mal ús que se'n fa i al fet que no és igual per a tothom, com afirmava fa uns dies. Aquesta desconfiança es consolida dia rere dia, i el PP en té bona part de la culpa, però no només ells.

Suposo que heu llegit que C's ja no són tan contundents amb la corrupció, oi? Si més no amb la corrupció del PP. Fa uns mesos que s'omplia la boca de la seva lluita contra la corrupció, declarant que no pactaria amb un partit polític corrupte, però ara... Què passa amb Múrcia? Fins i tot el PP ha fet fora el fiscal que acusava de corrupte el seu president. Més clar no pot ser, i tot i així C's li continua mantenint el suport. Falsos! Que ningú es cregui les mentides de C's. No han estat mai sincers excepte quan han declarat la guerra a tot el català.

El torn de la infanta Cristina

Avui el torn de les declaracions era per a la infanta Cristina. L'estratègia de la defensa passava per no respondre les preguntes de l'advocada de l'acusació, Manos Limpias, i passar de dret a respondre les preguntes de la defensa, ja que la resta no la volien ni veure asseguda al banc dels acusats.

El pseudosindicat Manos Limpias té la corda molt llarga i es persona a tot arreu. En alguns casos acompanya a fiscalia i demés, com quan es tracta d'anar en contra de decisions preses per autoritats catalanes, i en altres van sols, com és el cas de la casa del rei, en què les consignes eren ben clares, evitar la imatge de la infanta interrogada.

És complicat jutjar l'actitud de Manos Limpias, i el que és evident és observar la diferent valoració que se'n fa quan acusen institucions i polítics catalans o bé ara que l'acusada és membre de la família reial. Estem tan acostumats a que ens vagin en contra que quan no és així, fins i tot ens fan gràcia.

La defensa de la infanta dirà que la voluntat de Manos Limpias no és aconseguir que es faci justícia, sinó embrutar la imatge de la família del rei. Els altres asseguraran que entenen que la justícia és per a tothom la mateixa i que si hi ha indicis de comportaments irregulars, aquests s'han de jutjar.

El fet que una persona acusada pugui fer valdre el dret a no respondre és bo, però és bo per a la persona a qui es jutja? Sense necessitat de declarar en contra de tu mateix, no és bo que pugui quedar en evidència allò que no s'ha fet bé?