Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Avui he passat calor!

Avui he passat calor! Soc persona d’hivern. M’agrada el fred, anar ben abrigat i afrontar el mal temps. No m’agrada suar i avui he suat, he utilitzat el ventall i, tot i això, no em trobava a gust.

No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!

Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

Desconcert

Aquesta seria la millor definició de la sensació en què vivim la majoria de catalans, haguem defensat o no el dret d'autodeterminació, haguem participat o no en el referèndum, estiguem o no cansats de tants maltractes per part dels successius governs espanyols. És una sensació estranya que ens manté vius esperant poder conèixer el minut després de l'actual.

Ahir diumenge vàrem observar com quedaven ben definits els tres grups polítics que es mouen per Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Per una banda tenim els partits sobiranistes, que han defensat la proclamació de la República catalana, la qual encara està per veure. El segon grup és dels unionistes amb un posicionament molt clar del PSC, malgrat tot el que s'ha arribat a dir des de dins i fora. El tercer lloc és la dels Comuns, que tenen per norma no acabar de definir-se i mirar, d'aquesta manera, d'anar arreplegant vots. La Colau n'és tota una especialista.

Avui ens ha sorprès la notícia que el president cessat es trobava a Brussel·les, a fer què? No hi ha anat sol i he arribat a llegir que hi són per demanar asil polític? Serà una d'aquelles decisions que Junqueras ens va avançar que potser no entendríem? L'asil polític del govern català és l'estratègia per assolir la independència?

Estem molt acostumats a estudiar la història del passat que simplifiquem en poques paraules, i probablement no som conscients que tot allò que va succeir no va ser de la nit al dia, sinó que va trigar el seu temps, amb alts i baixos, amb petits triomfs i severes derrotes, per acabar passant allò que ja coneixíem d'antuvi. Ara ho estem vivint i és per això que ens trobem tan intrigats i en certa manera desconcertats.

Apallissar una persona no és incivisme, sinó delicte

Avui apareixia la notícia d'una noia, treballadora del metro de Barcelona, que va ser agredida per unes persones que transitaven amb bitllets falsificats. A la noia, que no els va deixar passar, la varen esperar a la sortida de la feina i la varen apallissar fins a trencar-li la mandíbula.

La reacció de molts és criticar un sistema judicial que és massa garantista i que sembla defensar més els incívics que les seves víctimes. Fixeu-vos les vegades que apareix la frase "entren per una porta i en surten per l'altra".

No pot ser que les persones que procuren comportar-se, ser educades i respectar els altres, tinguin la sensació que els cara-dures són els que viuen millor, perquè la llei no és prou severa, o si més no la seva aplicació és massa tova. Això és com tot, les persones ens deixem portar per allò que veiem, i un lloc brut no rep el mateix respecte que un lloc net i endreçat. En el cas del civisme això també passa. Quan no hi ha prou vigilància o bé les conseqüències del delicte són insignificants, més persones s'atreveixen a incomplir les normes, i tot plegat esdevé un peix que es mossega la cua.

Aquest cap de setmana practicaré el Nesting

Ves per on, ja sé com s'anomena el meu hobby preferit dels caps de setmana, i a més vaig a la moda. Se'n diu Nesting (quedar-se a casa els caps de setmana). L'article on ho he trobat, a l'ARA, parla d'experts que promouen el nesting com una manera de reduir l'estrès, rebaixar l'ansietat i descansar millor. 

Ara ja sabré com explicar els dilluns què he estat fent el cap de setmana. He fet Nesting! i, tal com ens recomanen, també procuro fer exercici i dedicar-me a mi mateix, a pensar en el passat i present, i no obsessionar-me amb el futur.

Aquesta Setmana Santa faré nesting i evitaré tant com em sigui possible pensar en la feinada de la setmana vinent, que serà com si s'acabés el món. Tot s'acumula, tot és el compte enrere, i sempre has de córrer per no arribar-hi tard. Aquesta és la sensació que tens cada dia de la setmana, i no em direu que no és bo arribar el cap de setmana sense tenir res programat a l'agenda. Fantàstic!

Qualsevol agafa el cotxe, carregat amb tot allò que has hagut de preparar, posar-te a circular entremig de mil cotxes, per arribar a qui sap on, i a quina hora, per poder descarregar tots els trastos, pensant que l'endemà hauràs de fer el camí contrari. Podent estar a casa...

Sortosament n'hi ha per a tots els gustos i no tots pensem el mateix, però trobo curiós que per una vegada vagi a la moda, jo que no l'he tingut mai en compte. Simplement una casualitat!

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

Comencem les vacances

La sensació d'avui és agradable, perquè et trobes cansat, però saps que demà canviaràs la rutina de sempre. Has arribat al dia esperat, desitjat després d'un any dur en tots els seus aspectes. Un curs que ha suposat un canvi de ritme i estratègia, de companys de feina i relacions, i a casa amb la pèrdua del pare, també suposa tancar una llarga etapa de la vida i començar-ne una de nova on et trobes a primera línia.

Les vacances que moltes persones no en poden gaudir, potser perquè no tenen feina, són un regal que de ben segur aprecies proporcionalment a l'esforç dedicat a la feina de cada dia. I el primer dia, quan tens la perspectiva de tot el que podrà passar et fa respirar a fons i somriure. Allò t'ho has guanyat.

El repte consisteix en ser capaç de desconnectar sense que això suposi oblidar-se de qui ets i de quina és la tasca que ocupa bona part de la teva vida. Desconnectar del dia a dia sense oblidar projectes de millora per a la tornada. Si tot això no et succeeix, si realment desitges i aconsegueixes oblidar-te de tot, és que alguna cosa no funciona en la teva vida laboral. De la mateixa manera que no t'oblides de la família, per poc temps que tinguis per dedicar-los, la feina també és part de tu mateix.

Em disposo, doncs, a desconnectar de la rutina, però em comprometo a planificar el futur, sense que això m'amargui les vacances ni me les faci menys atractives i il·lusionants. Comencem!

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.

Corruptes amb impunitat celebrant la Constitució

No parlaré de Bankia ni del senyor Rato perquè només escriure el nom m'entra una ràbia difícil de contenir. Encara que siguin tantes les persones corruptes que s'ha anat descobrint, no ens hi hem acostumat, i això és bo. Els mitjans de comunicació, però, sembla que ja ho tracten de manera rutinària, i això no és bo.

No en parlaré, però sí, perquè són la imatge que es repeteix darrerament i no hi sé trobar ni penediment, ni retorn dels diners embutxacats, ni lliçons per altres corruptes en potència. Anirà a la presó el senyor Rato? Hi anirà en Millet? Hi aniran tants d'altres que dia rere dia apareixen a les primeres pàgines dels diaris?

És precisament aquesta sensació de que els corruptes tenen una total impunitat, la que fa que la gent estiguem cansats de les declaracions i conferències polítiques, que comencen sempre negant qualsevol il·legalitat per acabar amagant el cap sota l'ala, dissimulant i negant haver negat cap actuació corrupta. 

I demà és festa, però una festa d'aquelles que molts no celebrem més enllà de no anar a la feina i llevar-nos una mica més tard. Passa bastant el mateix amb el 12 d'octubre. Són festes imposades. Tot el que gira al voltant de la Constitució és complex, perquè ni els seus grans defensors la varen votar, ni molts dels que la vàrem votar, estem d'acord en la mania de no tocar-la i adaptar-la als temps actuals. Els papers s'han canviat? El que passa realment és que hem arribat al punt en que les lleis, més que estar al servei de la ciutadania, estan al servei dels que les promulguen. 

Un Ple municipal sense contingut

Si avui és el quart dimecres del mes... llavors hi ha Ple municipal a la vila! a veure quins temes tractaran... deixa'm mirar l'ordre del dia: 

1. lectura i aprovació de les actes de les sessions anteriors (que no es llegeixen mai i s'aproven sempre)

2. mocions

3. precs i preguntes

Carai! això es tot? hi deuen haver molts precs i moltes preguntes. 

S'ho deuen passar bé en el darrer punt de l'ordre del dia, perquè, sinó seria molt avorrit, oi? M'agradaria saber que els preguntaran. Que els carrers són molt bruts i plens de sots? els arenyencs som bruts i els que passegen els gossos encara més. Us heu fixat com estan les façanes i els diferents fanals i senyalitzacions verticals de la via pública? encara que alguns amos recullen les cagarades, els pixats no els recullen!

Que no varen consultar els veïns si volien perdre places de la zona verda i a canvi de quin mobiliari? Que no se sap res més de l'estudi del clavegueram de la vila? o potser sóc jo qui no ho sap. 

Que si han preguntat als vilatans com volien el desplegament de la fibra òptica per les façanes o soterrat? No tenim prou fils i cablejats a les façanes?

Amb l'ordre del dia d'avui, la setmana passada es varen estalviar les comissions informatives, perquè no hi ha res a aprovar! tret de les actes.

M'imagino que les mocions quan es presenten tenen assegurada la seva aprovació, o no. Hi ha una moció relacionada amb el poble. Sí! la famosa variant de Valldegata. Bé, ja va essent hora!

Permeteu-me que us confessi que no tinc la sensació de perdre'm res, encara que no m'agrada perquè hem de ser participatius i interessar-nos pel que fan els nostres polítics. Ja sé que potser no s'ho mereixen gaire perquè quan aproven coses tampoc ens hi han tingut en compte. Continuarem sempre així? L'únic grup municipal que no ha governat mai és la CUP. Són ells l'alternativa que es mereix Arenys?

Desviure't pels altres vs mirar només per tu

Ahir al diari ARA, en Xavier Bosch contraposava Desviure't pels altres amb Mirar només per tu. Probablement n'havia d'haver parlat ahir mateix quan descrivia les sensacions viscudes en la celebració del dia del cooperant, a Mataró. Evidentment, el perfil d'ahir era el desviure't pels altres.

En el cas d'en Xavier Bosch, la primera actitud és representada per en Josep Carreras, amb l'aval de la Fundació que porta el seu nom i que ha aconseguit que, en 25 anys, 7.500 persones hagin trobat un donant compatible de medul·la òssia, i per tant han pogut continuar vivent. La segona actitud, l'egoista, el representa amb en Rodrigo Rato que, malgrat tot el que ha passat al seu voltant, acaba de ser fitxat per Botín al Santander.

És simptomàtic que la persona escollida per l'actitud egoista sigui un polític. No ens costaria gens escollir-ne uns quants més, sobretot ara que aquests estan en hores baixes, que la corrupció és tan evident entre ells i això sense saber de la missa la meitat.

El poder, sigui econòmic o polític, porta intrínsecament el perill d'oblidar-te dels altres, sobretot del seu anar bé, i creure que si no ho aprofites, és perquè ets un babau. Sap greu que això passi amb els polítics, però el que sap més greu és que ells se'n surtin i els altres hagin de pagar els plats trencats. No hi ha dret que una persona que ha robat, i parlo en general, no sigui tractada de la mateixa manera, si té poder i padrins, que si és un mort de gana o una persona normal.

Avui llegia que l'expresident argentí Carlos Menem, que el mes de juny va ser condemnat a set anys de presó per tràfic d'armes, continua en llibertat perquè és senador aforat. I no cal anar tan lluny perquè a casa nostra també passa. Això em fa molta ràbia i no veig la manera que es pugui resoldre. Per què la justícia no és igual per a tothom? Per què el ric, el poderós, el que ha trepat en el món de la política, té uns drets, al marge del seu comportament, que no tenim els altres? L'única resposta és que el món és injust.