Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sensacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sensacions. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 de juliol del 2025

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

dilluns, 17 de juny del 2024

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

dijous, 4 de gener del 2024

Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.

dilluns, 11 de setembre del 2023

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

divendres, 22 de juliol del 2022

Amb tot el temps del món

Hi ha moments i circumstàncies de la vida que sembla que tot es paralitza, també el temps, i tens la impressió que disposes de tot el temps del món encara que no l’aprofitis, el deixis escapar, sense que ningú et vingui després a demanar comptes. És en aquests moments que la teva actitud ha de canviar i diferenciar-se de la del dia a dia en què acostumes a anar de bòlit, amb la sensació que no ho pots abastar tot, relativitzant-ho de la millor manera possible.

Avui seria un dia d’aquests en què ho tens tot programat i només depèn dels altres que tot vagi bé. Que poca cosa pots fer per millorar-ho. Actues passivament, deixant fer, sense preocupar-te de res, i menys del temps. Un temps que passa lentament i desaprofitat, que en certa manera el perds, però que ningú t’ho recriminarà.

Probablement aquest és l’esperit de les vacances. Un trencament amb la rutina, amb les presses per complir amb els compromisos, una mica pendent de les obligacions que t’has fixat o que t’han marcat. I si això són les vacances, benvingudes siguin. Les gaudirem i en prendrem nota per recordar-les. Ens hi posarem bé i ens fixarem en tot allò amb que es diferencia de la resta de dies, sobretot ara que ja he passat a l’etapa de la jubilació i que el ritme i les obligacions han canviat.

I no ens hi posarem nerviosos. Tenim tot el temps del món i l’aprofitarem al màxim. Si podem descobrir coses noves molt millor, però si ens hem d’estar tres o quatre hores asseguts a la cantonada d’una sala d’espera, ens ho agafarem bé, i dedicarem el temps a pensar-hi i a escriure tot allò que ens passa pel cap. És una etapa més de la nostra vida que hem de compartir i mirar de trobar-hi sempre les coses positives.

dimarts, 12 de juliol del 2022

Sentir-se foraster a casa

Avui he experimentat aquella sensació de ser fora de casa, a un altre país, amb una llengua diferent, uns altres costums, una altra dinàmica…, però no, em trobava a casa, o si més no això era el que indicava el mapa, amb els límits fronterers, no gaire lluny, però uns quilòmetres més enllà.

Però la llengua que parlaven no era l'autòctona. Bé, algunes persones sí, però la majoria usaven la llengua de l’imperi, i no havíem travessat la Franja, ni baixat més enllà del País Valencià. 

Quan viatges agraeixes conèixer gent nova, sentir parlar llengües sovint desconegudes, però a casa t’agrada poder-te expressar amb la teva llengua i que t’entenguin i, a ser possible, que també la utilitzin. Ho hem provat, però tenies la impressió de violentar l’ambient. Esperava que em parlessin amb la seva llengua i adonar-me que no era la meva, però no. N’era una altra.

El paisatge fantàstic. Una mica massa de calor, però quan no treballes tot ho aguantes una mica més bé. És prou lluny de casa per no venir-hi sovint, però hi ha gent que ho fa. Potser exigim massa, però hem rebut prou patacades com per no defensar-nos davant la pressió dels més forts.

Ben pensat, però, quan som a casa? On arriben els nostres dominis? Sortint al carrer, després de travessar el llindar de casa, tenim res a dir o exigir? He començat dient que eren sensacions i aquestes també ens ajuden a viure, no sempre més feliços.

La seva llengua és l’aranès i nosaltres no el parlem. Potser per això no fan l’esforç. I hi ha molta història que també ha ajudat a prendre possessions, moltes de les quals han heretat. Probablement hi tornarem, encara que no sigui aviat. Però els de més avall ja hi són, i es fan notar!

dilluns, 23 de setembre del 2019

CDR enviats a l'Audiència Nacional

La notícia del dia és la detenció de nou persones acusades de formar part dels CDR i d'estar preparant actes terroristes. Més o menys és això pel que són detinguts i enviats a l'Audiència Nacional, a Madrid. Tenen fonament les acusacions i, per tant, les seves detencions? És una actuació per tal de fer agafar por i desmobilitzar la gent davant la sentència a les persones jutjades pel Procés?
Com és lògic no tinc coneixement dels fets i per tant no tinc resposta a les anteriors preguntes. L'única cosa que tinc són sensacions, experiències d'actuacions precedents i molt poca confiança en el Poder Judicial, la Fiscalia i els partits polítics. Cap confiança amb les institucions i l'Estat espanyol.
I el pitjor de tot és el conjunt de declaracions intencionades dels líders dels partits polítics unionistes i espanyols, acusant directament de terroristes i de disposar de bombes. Com ho saben si hi ha secret de sumari? Tenen informació directa de la Guàrdia Civil, o bé ho aprofiten per calumniar-los?
Seguirem els fets i intentarem conèixer si realment els acusats preparaven accions terroristes, o bé tot acabarà com fins ara, retirant les denúncies sense demanar disculpes?

diumenge, 18 de novembre del 2018

Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.
Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.
La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.
En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.
A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.
Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

divendres, 13 d’abril del 2018

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.
Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.
I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.
Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.

diumenge, 28 de juny del 2015

La Camarga a 30 Minuts, de TV3

Estava mirant el programa 30 Minuts sobre el restaurant de la Camarga i em vénen moltes sensacions al cap. En primer lloc fàstic i vergonya, tot junt. Reconec que sóc molt mesell, molt innocent. Encara penso que hi ha bona fe; que els polítics són persones que entren en política per estar al servei de la ciutadania; que defensen la seva ideologia i que procuren convèncer, amb bones arts, amb pedagogia i exemplaritat la seva manera de pensar...
I penso que no només em passa a mi. Estic convençut que la gent és massa bona i que s'ho creu tot. És per això que molts polítics ho tenen tan fàcil per viure a costa nostra, enganyant-nos i decidir per nosaltres allò que els va bé a ells. No tots són iguals, però tenim massa exemples, com aquest mateix de la Camarga.
El problema de casos com aquest fa que corrin rumors arreu i que al final ens ho creiem tot. Arribem a pensar que tots els polítics són corruptes i que això és la normalitat i que no hi ha possibilitat de canviar res. Només faltava que sortís Podemos i comencéssim a veure coses que no ens acaben d'agradar, i que ja hi ha qui l'interessa sembrar els rumors més enllà del que seria normal. En política passa allò de que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 
La conclusió, després de veure el programa de televisió, és que cap dels protagonistes sembla honrat. Potser ho són, però ho dissimulen molt bé.