Què ens està passant?

Aquests dies llegia les notícies relacionades amb dues entitats del país i els problemes que tenen entre els seus socis i em preguntava què ens està passant que tinguem tanta desconfiança amb els altres, amb les persones que dirigeixen l'entitat, o que pretenen dirigir-la. Si seguiu una mica el món de les institucions catalanes segur que haureu vist que l'ANC ha convocat una consulta per decidir si opten per constituir una llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc, molt probablement, la primavera de l'any vinent. Per altra banda, també hi ha convocades unes eleccions per decidir la presidència de la Plataforma per la Llengua.

    En ambdós casos hi ha dos bàndols oposats que no només discrepen en el seu posicionament, sinó que critiquen els altres i culpen a les respectives direccions d'actuar de manera fraudulenta. Segons els crítics de l'ANC, que no volen constituir-se com a llista electoral, la direcció està permetent que hi votin persones que haurien perdut la condició de socis pel fet de no estar al corrent del pagament. En el cas de la Plataforma per la Llengua, la candidatura que es presentava com alternativa a l'actual direcció, ha estat exclosa i no se la deixa competir.

    Desconec el fons de les qüestions, però suposo que hi ha algú que, amb coneixement de causa, pot opinar al respecte i assessorar les direccions de manera legal, honesta i desinteressada. El problema rau, segons el meu parer, que hi ha una rivalitat poc sana, que uns es malfien de l'oposició, i d'altres es consideren perjudicats per un abús d'autoritat. És allò de voler mantenir-se a dalt passi el que passi, i que ningú que pensi diferent a mi no pugui prendre'm la cadira ni canviar la dinàmica instaurada.

    Com ja he dit moltes vegades, ens queixem dels partits polítics, de com s'organitzen, de com s'escalen posicions per obtenir poder i es perd qualitat democràtica, transparència i accés franc a la participació, però ens adonem que a la societat civil, a les institucions socials, culturals i cíviques, està passant el mateix. Hi ha unes persones que es creuen imprescindibles i que veuen els seus rivals com uns usurpadors del poder, encara que no hi hagi diners al darrere.

    Si no som capaços d'organitzar-nos civilitzadament, competir de manera transparent i amable per defensar els nostres principis i maneres de fer, sense caure en la trampa de veure els altres com els nostres enemics, potser que pleguem i ens quedem a casa. La nostra societat està massa madura i tocada, com per continuar amb aquest ritme. Sisplau, una mica de seny i intentem unir esforços i no barallar-nos tant!

L'ANC i la llista cívica

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) té els seus socis i aquests són els que han de decidir què volen fer i deixar de fer. De totes maneres, atès que es tracta d'una entitat que d'alguna manera ha volgut representar una bona part de la societat catalana, aquella que està per a la independència del país, és lògic que hi hagi molta gent que hi fiqui cullerada i opini sobre els diferents passos que va fent. Crec que ens ho han de permetre, com a entitat rellevant i de país, encara que és evident que seran els seus adscrits els que acabaran decidir el seu futur.

    Crec que a vegades no sabem estar on ens pertoca i confonem els termes. El nostre sistema democràtic es base en els partits polítics com a entitats que opten a dirigir les institucions. Esdevenen els representats legítims de la societat, a través de les eleccions que tenen lloc de manera periòdica, i d'alguna manera donen compte de la seva feina als representats, que els renoven o no la seva confiança. Tot això no treu que en paral·lel a l'activitat política dels partits, la societat civil s'organitzi per manifestar el seu suport o rebuig, segons sigui el cas, i fer força per redreçar allò que consideri que no s'està fent prou bé.

    L'ANC, amb la direcció actual, és molt crítica amb els partits independentistes, ja que considera que no estan per la labor, i d'alguna manera fa temps que intenta suplantar-los, tot confeccionant una llista electoral que competeixi amb ells, m'imagino que amb la voluntat de guanyar i portar a terme els seus objectius, que ara no considera que ho estiguin fent els partits independentistes, tot i tenir una majoria en el Parlament català.

    Considero que seria un error convertir l'ANC en un nou partit polític, perquè al cap i a la fi el que s'aconseguira seria dividir encara més tota la població que d'alguna manera o altra encara considera un objectiu la independència. Penso que és bo que no tota l'acció política es porti únicament a través dels partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada hi digui la seva. Convertir-se en un partit polític els faria caure en la dinàmica dels partits polítics i la societat civil perdria un element de pressió i fiscalització de la feina dels polítics.

    Tal com deia al començament de l'escrit, seran els socis de l'ANC els que ho acabaran decidint, però sembla ser que hi ha força discrepàncies amb la direcció, i això no és només d'ara, sinó que s'arrossega des de fa temps. Som molt crítics amb els líders polítics i els demanem un pas al costat, però quan es tracta de líders de la societat civil sembla que els ho perdonem tot. Caldria una reflexió a fons, i analitzar bé què és el millor per al futur del nostre país.

Societat civil desorganitzada

Sovint parlem de la societat civil organitzada i valorem les possibilitats de participació en un món polític construït a través dels partits polítics que d'alguna manera ho monopolitzen tot. Quan el nostre país estava sota les urpes autoritàries del franquisme, amb els partits polítics prohibits, era la societat civil la que s'organitzava per trobar aquelles escletxes que permetessin resperirar els aires de la democràcia tan anhelada. Amb el final del franquisme i l'aprovació dels partits polítics, la societat civil va quedar tocada. Tots els moviments veïnals varen patir la pèrdua de capital humà que es va sindicar i organitzar a través dels partits polítics. Fins i tot es va arribar a l'extrem que exdirigents veïnals sospitaven dels pocs que es varen quedar a les associacions veïnals. Semblava que tot havia de passar exclusivament a través dels partits.

Han passat anys i la societat civil s'ha anat organitzant, amb moviments socials i culturals que han estat més o menys consentits pels partits polítics, que han continuat pensant que eren ells els canals democràtics per dirigir el país. És per això que la participació ciutadana, tot i que ha experimentat canvis i millores, ha estat sempre mig amagada i dissimulada, amb poc interès per part de molts partits polítics, fins i tot aquells que es defineixen assemblearis i participatius.

Arran del procés independentista, dues organitzacions civils, com Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen prendre un gran protagonisme, força de la mà dels partits independentistes, amb algunes malfiances, però que es dissimulaven mentre tot anava vent en popa. Han passat els anys, i després del fracàs del 2017, no només els partits independentistes han patit les seves conseqüències, sinó que les mateixes organitzacions civils també han rebut.

Des de fa un temps l'ANC té molts problemes interns que es deixen veure des de fora i que no se li veu un futur gaire clar. L'actual presidenta no ha aconseguit la calma necessària per afrontar una situació adversa, fruit del resultat del procés, i tot i la seva resistència i persistència, res fa pensar que aconsegueixi arribar a bon port. Ens trobem, doncs, amb una societat civil totalment desorganitzada i que fa aigües. 

Ens queixem dels partits polítics, i tenim força arguments per fer-ho, però no podem oblidar ni menystenir els problemes que la societat civil, teòricament organitzada, està patint. Necessitem reflexionar a fons per aconseguir sortir d'aquest atzucac que ens fa tan mal i tan inoperants. Molta atenció amb els líders que són incapaços de revisar a fons el seu discurs i la seva actitud davant les adversitats. No ho tenen fàcil, però estan obligats a treballar-hi i, si no estan prou capacitats, fer un pas al costat.

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

Intolerància vers la diferència

Aquesta setmana varen detenir dues persones a Salt per haver agredit una dona trans. No fa gaires dies llegíem que a Prades estaven fent la vida impossible a un jove drag queen. I com aquestes en trobaríem tota una colla d'agressions gratuïtes contra les persones tal com es manifesten. Per què passa tot això? Quin problema hi ha? No podem manifestar-nos com volem, sense que es fiquin amb nosaltres?

Aquesta agressivitat que es manifesta contra les persones que ens semblen diferents a nosaltres és cada vegada més present, en una societat individualista i poc permissiva. Per què els agressors s'atreveixen a actuar contra les altres persones? Quins drets creuen tenir per actuar d'aquesta manera?

Em costa molt d'entendre, i no sé trobar-hi explicacions. Ens molesta la diferència? Ens creiem agredits quan l'altre actua de manera diferent a nosaltres? L'agressió no queda mai justificada, però en aquests casos és menyspreable. És com si entenguéssim que tothom s'ha de comportar d'una manera determinada i que no hi ha llibertat per expressar els sentiments que un té.

Avui llegia els percentatges de persones agredides i quedes sorprès de com hi ha tant intransigència. Llavors ens escandalitzem d'aquests països en què la homosexualitat, per posar un exemple, està prohibida i castigada durament, però passa que a casa nostra, que és permès, és la pròpia societat civil qui s'encarrega de reprimir-ho.

Un dia d'aquests parlava de l'individualisme que impera a la nostra societat, però també cal tenir en compte aquesta intolerància vers els altres que no pensen igual. Si no som capaços d'avançar junts, en la diferència, la nostra societat està morta.

La capacitat de convocatòria de la societat civil

S'ha demostrat a bastament que els catalans som capaços de reunir una multitud de persones per reclamar la nostra llibertat, celebrar referèndums o exigir-los. Ho dic perquè cada vegada que s'acosta l'onze de setembre hi ha qui s'encarrega de proclamar que és necessari participar-hi, però arriba un moment, quan ha quedat palès que en som molts, que no tens tan clar que s'hagi de demostrar una vegada més.

Penso en què escrivia fa uns dies sobre la possibilitat de no manifestar-nos enguany, i esperar el resultat de la sentència al judici als nostres presos polítics. En aquells moments les inscripcions estaven per sota de les expectatives i comparativament amb altres anys. Ho explicava per la situació que vivim, amb una crisi dels partits polítics independentistes i l'enfrontament d'alguns d'ells amb l'ANC. Avui sembla ser que les coses s'han arreglat, no pas les picabaralles entre JxCat i ERC. 

Aquests dies es parla de la conveniència de convocar unes noves eleccions, preveient que no s'aprovaran els pressupostos. ERC ha arribat a proposar amb la presentació d'una moció de confiança, que sembla ser que el president Torra no veu bé. Molt de soroll dins del govern i dels partits independentistes, arreu menys a la CUP que sembla que estiguin muts a la gàbia, a l'espera dels esdeveniments.

Una vegada més estarem amatents en observar el poder de convocatòria de les entitats ANC i Òmnium, d'una societat catalana cada vegada més cansada i desencisada. Celebro que el PSC s'apunti als actes oficials de la Diada, perquè és una festa de tots els catalans, i deixin amb el cul a l'aire els impresentables de C's.

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

Onze de setembre antipartits

De la reunió entre l'ANC i Òmnium va sortir la proposta de no convidar els partits polítics a la fila zero de la manifestació del proper onze de setembre. Arran d'aquesta idea ja hi ha dos polítics d'ERC que han declarat que no aniran a la manifestació. Si tots seguíssim el seu exemple ningú aniria a la manifestació perquè fa molt temps que la ciutadania està molesta amb els partits independentistes per la seva desunió.

O sigui que recomano als polítics emprenyats que s'ho pensin dues vegades i reflexionin sobre si el paper dels seus partits ha estat el que calia esperar des de la societat civil. Una cosa és que el sistema polític sigui representatiu i l'altre que els representants ignorin els representats.

A tota la picabaralla entre partits polítics independentistes només li faltava aquesta nova baralla amb la societat civil representada per les dues entitats que ens han presentat la proposta. Eliminar la fila zero, la fila dels partits polítics, és posar tothom en el mateix lloc, és a dir, en la posició personal davant el problema que estem patint els catalans, i l'exigència d'un referèndum pactat amb l'Estat.

No seré jo qui doni ales a aquesta nova discussió, però sí que m'agradaria que s'hi reflexionés una mica, i es pugui entendre, encara que no es comparteixi, la proposta de les dues entitats. La ciutadania ha respost generosament cada vegada que se l'ha convidat a sortir al carrer, en canvi els partits independentistes han fet cas omís a la veu del poble i s'han dedicat exclusivament a vetllar pels interessos partidistes. No anem bé!

Borrell es queda!

Quan he llegit que el ministre Borrell renunciava a l'acta d'europarlamentari el primer que he pensat era que no li asseguraven cap càrrec més enllà de l'acta com un vulgar Puigdemont o Comín. Després he llegit la notícia i es veu que encara podria ser comissari.

De moment Europa se l'estalvia i nosaltres el continuarem patint. És el nostre corcó i ell ho sap i li agrada. De la mateixa manera que C's va néixer per anar en contra de Catalunya i els seus drets singulars, Josep Borrell viu per posar travetes a qualsevol aspiració catalana. Ens haurem d'anar fent la idea que continuarà batallant contra nosaltres, contra el govern que no sigui PSOE, i contra les apertures d'ambaixades catalanes a l'exterior.

Entretant avui hem vist arribar els nostres presos polítics després d'una nova burla de les forces de l'Estat. Un trasllat que es pot fer en un dia i poques hores, l'han volgut allargar per escarni, perquè quedi clar que l'Estat espanyol fa dels presos polítics catalans allò que li dóna la gana i muts i a la gàbia!

I el nostre govern desaparegut, fent el ridícul més no poder, perdent votacions al Parlament, i esperant què més passa perquè la societat civil reaccioni. El que és ells... res de res. Aquesta ha estat una bona sotragada i la gran victòria de l'Estat espanyol. La manca d'un pla B i d'uns recanvis per al govern català ens ha portat a una crisi i a una aturada de gairebé dos anys. Des del túnel encara no veiem la sortida.

Comín hi vol entrar i Pascal sortir-ne?

No hi ha dia que no aparegui una informació o altra sobre les picabaralles entre ERC i JxCat. Avui sortia la notícia que en Toni Comín probablement vagi de número 2 a la llista de JxCat a les eleccions europees, darrere de Carles Puigdemont. La situació dels dos partits és una mica surrealista. Uns voldrien confeccionar una llista unitària (JxCat), tal com des de la societat civil es reivindica, i en canvi els altres (ERC) no ho veuen bé. Males llengües diuen que volen demostrar que tenen més suport que no pas Puigdemont. Serà la segona vegada que ho intenten, a l'espera d'aconseguir-ho.

El PDECat està tocat, ja ho hem dit moltes vegades, però cada vegada està més clar. Només faltava que la Marta Pascal desafiés Puigdemont i l'amenacés amb una escissió. No seria pas la primera i en certa manera li varen posar en safata quan l'han tret de les llistes per al Congrés de Madrid. Venjança? Rancor?

Marta Pascal ha parlat clar, a diferència de molts polítics que dissimulen per no quedar retratats. El seu posicionament, t'agradi o no, és més coherent del que pot semblar. La seva actitud ha estat sempre molt pensada i diríem que hi regna més el seny que la rauxa. Possiblement si la seva actitud hagués prevalgut ara no estaríem tan malament. I no em digueu que s'ha avançat molt, perquè no és cert.

L'impàs del moment que estem vivint és fruit del caos on ens va portar la rauxa dels polítics que varen interpretar el neguit i els clams de la ciutadania manifestant-se pels carrers i ciutats. La parada actual és més que una parada tècnica. Dóna la impressió que ningú no sap cap on anar i qui aixeca la veu, crítica amb el president a l'exili, rep moltes bufetades, però entretant el president en funcions és incapaç de liderar el seu govern.

Sortir al carrer per a no-res, no val la pena!

Entenc que la CUP estigui molesta per l'actitud de JxCat i ERC. Som molts que no estem d'acord amb tot el que està passant en el marc d'aquests dos partits polítics, però no acabo d'entendre com la CUP ho vol resoldre. Diuen que en els propers dies ens ho explicaran, però apunten que es tracta de donar protagonisme al carrer, i això no ho acabo de veure.

Què vol la CUP? Que tornem a sortir al carrer? A demanar què? I entretant els partits polítics, i els nostres diputats què faran? Jo no penso que se'ns pugui exigir més, de moment, per sortir al carrer. Hi hem sortit cada vegada que ens ho han demanat, però esperem alguna cosa més dels diputats i el govern.

Entendria que la CUP demanés eleccions al Parlament, amb ganes de millorar els seus resultats i aconseguir un canvi en la manera de governar i no-legislar. Probablement molts canviaríem el nostre vot, i potser la CUP recuperaria els diputats que va perdre la darrera vegada, però demanar que tornem a sortir al carrer...

La impressió de molts és que els nostres polítics no han actuat d'acord amb les exigències de la societat civil. Si és així, de què en trauríem de tornar a sortir, si no se'ns fa cas? Crec que primer de tot cal una reflexió dels nostres polítics sobre quina resposta ens estan donant, i si no es veuen en cor de portar-ho a la pràctica, que dimiteixin i en vinguin uns altres. La solució no només passa pel carrer, sobretot quan després ningú es fa càrrec de tirar endavant allò que se'ls demana.

Pendents de les candidatures del 21D

A poques setmanes de la campanya electoral del 21 de desembre encara no sabem del tot quines seran les candidatures que s'hi presentaran i quins presidenciables tindrem. Avui la CUP decideix, en assemblea, què fa i amb qui ho fa. La societat civil recull signatures per presentar una llista unitària presidida per l'actual president legítim de Catalunya, mentre ERC ja té la seva llista a punt i el PDCAT està expectant per veure com acaba tot.

Els Comuns, que les seves bases han decidit trencar amb el PSC a l'alcaldia de Barcelona, han pactat una llista amb Podemos, col·locant en Xavier Domènech com a presidenciable.

Al bàndol dels defensors de l'article 155 hi tenim el PSC que està confeccionant una llista sense ideologia més enllà de defensar el nacionalisme espanyol, amb antics dirigents de la desapareguda UDC, i membres actius de la plataforma anticatalana Societat Civil Catalana, que organitza manifestacions contra el govern legítim de Catalunya, on sempre acaben amb actes vandàlics. 

També hi tenim C's, nascut per recentralitzar Espanya i fer desaparèixer les singularitats de les nacionalitats, sobretot la catalana, i el PP, el partit polític més corrupte de la democràcia occidental, amb un cap de llista que acostuma a fer campanya per netejar les ciutats i ara el país, amb uns tics totalment xenòfobs i racistes.

Aquest és el panorama que se'ns presenta i que haurem de decidir per on ens decantem. Una vegada resolts els dubtes de la CUP, PDECat i Llista Unitària, haurem de prendre partit i fer el possible perquè aquestes eleccions siguin les més participades i per tant, els guanyadors, els més representatius de tots.

A la recerca del punt d'inflexió

Si és cert que els humans ens apuntem a la llista guanyadora, aplicat a les eleccions tindríem que la llista formada per la societat civil, desbancant els polítics professionals, seria la guanyadora i per tant, la llista on apuntar-nos. Per altra banda, el PSOE i PSC farien un tomb i canviarien la tendència a la baixa amb una petita remuntada.

Si vols que la gent defensi una posició només falta que la donis per vencedora i tothom s'hi afanyarà. No ens agrada ser comptats entre els perdedors, i darrerament semblava que els independentistes s'havien convertit en els perdedors, a diferència d'ara fa dos anys en què els federalistes pidolaven per aquí i allà poder guanyar adeptes.

Es tracta d'un moviment cíclic que no està estàtic, sinó que es mou contínuament, pujant i baixant. Encertar el moment de convocar les eleccions és la clau de la victòria o la derrota. Molts varen pensar que Mas es va equivocar en convocar les plebiscitàries tan tard, perquè ha donat peu a què sorgís el projecte Podemos, o massa aviat, perquè no tindrà temps de contemplar el fracàs del projecte Podemos.

Ara qui calcula el temps és el PP, i sobretot el president Rajoy. Ha vist que no li convenia convocar les eleccions generals massa a prop de les municipals i autonòmiques, per evitar que el cicle depressiu i compromès per al PP, sigués encara vigent. Confia que es refredi i vinguin millors temps. Ara ens obsequia amb 10 euros l'any, perquè compensin els 400 o 500 que ens varen treure fa uns anys. Com que som com som, encara hi haurà que li agrairà i li farà confiança. Desitjo que la memòria no sigui tan efímera, i recordem el mal que el PP ha ocasionat a la nostra societat, en limitació de drets i atacs a la llibertat d'expressió.