Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Front popular contra l'extrema dreta

França ha creat un nou Front Popular per frenar l'extrema dreta i evitar que aconsegueixi la presidència del país. No es tracta del típic cordó sanitari posterior a les eleccions, sinó d'unir-se abans formant una coalició que arreplegui més vots. 

    Amb els cordons sanitaris postelectorals, que funcionen en alguns llocs, els partits polítics no s'han de preocupar gaire de la coherència entre el que diuen i el que fan, tampoc de com aconsegueixen els seus objectius, ni dels seus principis, si perillen. Cadascú ha arribat on ha pogut i desenvolupa el seu programa, si més no això és el que haurien de fer. L'únic que es plantegen és evitar que les propostes de l'extrema dreta es puguin realitzar, o que ningú pacti amb ells blanquejant la ideologia. L'acord previ, per contra, només té un objectiu: acaparar el més gran nombre de vots possibles i deixar en segon terme l'extrema dreta. 

    La qüestió està, però, en què passa després de les eleccions. Si el Front Popular guanya les eleccions, quina garantia tenen els francesos que es constitueixi un govern sòlid, amb suficient suport per tirar endavant no sé quin programa, no sé amb quins objectius, no sé d'acord amb quins principis i ideologia? És una bona solució organitzar un front contra un partit polític, per més perillós que pugui ser el fet que aconseguís la presidència del país? 

    Com que això passa a casa d'un altre, sembla que no ens hàgim de preocupar, però seria bo pensar en tot el que ha passat a les Illes Balears i el País Valencià, per posar dos exemples on l'extrema dreta governa amb el PP. Això ja ho tenim més a prop. I ves que no pugui acabar passant ben aviat pel que fa a Espanya. Llavors potser ja serà massa tard.

    L'extrema dreta no l'hem de combatre ni amb cordons sanitaris ni amb fronts populars. L'extrema dreta l'hem de deixar en evidència tot practicant una política d'encerts, afrontant els problemes que realment preocupen a la gent, i donant solucions. Si els electors creuen que se'ls està prenent el pèl, i que amb els partits polítics tradicionals no hi ha res a fer, és quan decideixin canviar el vot i se'n van a qui els sembla que els ho resoldrà tot. Després ja tindran el desengany, però el mal ja estarà fet.

Què ens està passant?

Aquests dies llegia les notícies relacionades amb dues entitats del país i els problemes que tenen entre els seus socis i em preguntava què ens està passant que tinguem tanta desconfiança amb els altres, amb les persones que dirigeixen l'entitat, o que pretenen dirigir-la. Si seguiu una mica el món de les institucions catalanes segur que haureu vist que l'ANC ha convocat una consulta per decidir si opten per constituir una llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc, molt probablement, la primavera de l'any vinent. Per altra banda, també hi ha convocades unes eleccions per decidir la presidència de la Plataforma per la Llengua.

    En ambdós casos hi ha dos bàndols oposats que no només discrepen en el seu posicionament, sinó que critiquen els altres i culpen a les respectives direccions d'actuar de manera fraudulenta. Segons els crítics de l'ANC, que no volen constituir-se com a llista electoral, la direcció està permetent que hi votin persones que haurien perdut la condició de socis pel fet de no estar al corrent del pagament. En el cas de la Plataforma per la Llengua, la candidatura que es presentava com alternativa a l'actual direcció, ha estat exclosa i no se la deixa competir.

    Desconec el fons de les qüestions, però suposo que hi ha algú que, amb coneixement de causa, pot opinar al respecte i assessorar les direccions de manera legal, honesta i desinteressada. El problema rau, segons el meu parer, que hi ha una rivalitat poc sana, que uns es malfien de l'oposició, i d'altres es consideren perjudicats per un abús d'autoritat. És allò de voler mantenir-se a dalt passi el que passi, i que ningú que pensi diferent a mi no pugui prendre'm la cadira ni canviar la dinàmica instaurada.

    Com ja he dit moltes vegades, ens queixem dels partits polítics, de com s'organitzen, de com s'escalen posicions per obtenir poder i es perd qualitat democràtica, transparència i accés franc a la participació, però ens adonem que a la societat civil, a les institucions socials, culturals i cíviques, està passant el mateix. Hi ha unes persones que es creuen imprescindibles i que veuen els seus rivals com uns usurpadors del poder, encara que no hi hagi diners al darrere.

    Si no som capaços d'organitzar-nos civilitzadament, competir de manera transparent i amable per defensar els nostres principis i maneres de fer, sense caure en la trampa de veure els altres com els nostres enemics, potser que pleguem i ens quedem a casa. La nostra societat està massa madura i tocada, com per continuar amb aquest ritme. Sisplau, una mica de seny i intentem unir esforços i no barallar-nos tant!

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

L'extrema dreta que avança

La solució no passa per aïllar l'extrema dreta, sinó per no donar-li motius per créixer. És així de senzill, i mentre considerem que declarant-los dolents i intentar deixar-los en un racó n'hi ha prou perquè no avancin, estarem enganyant-nos i fracassant en l'intent.

A cada elecció estem observant amb por el creixement de l'extrema dreta i l'esglai de la gent per tot allò que pot representar políticament, però sobretot socialment. El discurs no s'aguanta per enlloc, però aconsegueix créixer en vots. Per què?

Sembla que ja hem entès les causes, però som incapaços de posar-hi remei. Ens entestem en dimonialitzar-los, sense fer res per evitar que els motius que esgrimeixen per aconseguir el poder caiguin pel seu propi pes. El descontentament general de la ciutadania amb la manera de fer política, la corrupció, però sobretot la manca de resposta a les principals preocupacions de la gent, fa que sorgeixin els discursos alternatius, que es carreguen l'statu quo i animen a votar per fer-los fora. Fer fora a tots aquests polítics que no han estat capaços de resoldre els problemes de la ciutadania. Ho faran els nous? No, però ja seran a dins.

Els resultats d'Holanda preocupen, probablement perquè els tenim al costat, més a prop que no pas Argentina, encara que allà el personatge sigui molt més perillós i ho tingui més de cara per revolucionar la societat. Un país que ha rebut d'anada i tornada i que a posar en safata la victòria d'un excèntric que s'ho vol carregar tot. És aquest el sistema?

L'entorn ho facilita, i per això cada vegada penso que el Brasil va aconseguir una fita que no haurà valorat suficientment. En el marc en què ens trobem, a quatre passes perquè Trump recuperi la presidència dels EUA, la derrota de Bolsonaro ha estat una excepció en la trajectòria de les eleccions d'arreu. I en la mateixa línia podem dir que el fet que PP i Vox no aconseguissin la desitjada majoria absoluta per governar a Espanya també és una excepcionalitat digna a tenir en compte.

No sé què farà Pedro Sánchez ni els governants europeus, però caldria que reflexionessin amb tot el que està passant i més enllà de lamentacions busquessin la manera de convèncer-nos que són capaços de dur a terme unes polítiques de proximitat, d'escoltar la ciutadania i resoldre els greus problemes. Si no van per aquest camí, la tendència a quedar en mans de l'extrema dreta, del nazisme, de la xenofòbia, de la manca de respecte als drets humans serà cada vegada més evident.

Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

Posar-me al dia

Acabo d'aterrar de les meves vacances d'estiu, i ara em toca posar-me al dia i saber a fons què està passant, tant a la meva vila com a la resta del país, i del món. Mentiria si digués que he estat desconnectat del tot. El fet de continuar escrivint diàriament el meu post, fa que no acabis de marxar del tot, però sí que t'ho mires des d'una certa distància, no només física, sinó també emocional.

Arribo i em trobo amb les festes de Sant Roc que, encara que no es tracti de la Festa Major, sí que ha anat agafant importància, i hi ha una sèrie d'activitats que han esdevingut tradicionals, i que tenen molt seguiment i estima. La traca és la ruixada dels macips, per recordar el vot de vila, però al seu voltant s'hi han anat sumant altres actes que ho complementen i representen l'espetec final de l'estiu, encara que ens trobem a mitjans d'agost.

He pogut veure que les negociacions per aconseguir el vot favorable de Junts a la investidura de Pedro Sánchez continuen una mica amb sordina, probablement per evitar res que ho espatlli definitivament, i que ens porti a una nova convocatòria electoral abans d'acabar l'any. 

Alguns articulistes han recordat el menysteniment de Pedro Sánchez i els socialistes en general cap al president català a l'exili, i com ara el necessiten per aconseguir la presidència. Al marge de la raó que tingui cadascú d'ells, això és una demostració que mai saps a qui pots necessitar, i potser per això caldria ser més caut i no tan bocamoll. És cert que la memòria és efímera, però existeix l'hemeroteca, i això juga en contra de molts polítics inconscients.

Les vacances continuen, però el temps s'acaba i, si no vaig errat, aquesta setmana és decisiva per a la constitució del Congrés de Diputats, d'acord amb els resultats de les eleccions del mes de juliol. Els socialistes tenen coll avall que aconseguiran la presidència de l'institució, i molts desitgem que PP+Vox no acabin convencent a ningú per fer cap jugada que després ens sàpiga greu.

Per cert, les meves vacances també m'han servit per veure com s'ho fan altres països per viure d'una manera més endreçada. El problema és que hi veig molta col·laboració de tothom, i no només una millor manera de governar i gestionar la cosa pública, que també. Quan intento imaginar-me la seva aplicació a casa nostra em venen tots els mals. Ho aniré comentant els propers dies.

Qui ens defensarà a Madrid?

Aquests dies segueixo la política una mica en la distància. Llegeixo les notícies, però una mica per sobre, com si l’esperit de les vacances ho refredés tot, encara que les decisions que els nostres polítics acabin prenent puguin decidir el nostre futur més immediat, amb greus conseqüències, en funció de quina solució trobin al desenllaç de les darreres eleccions generals.

Tot i que ja ho he dit en altres ocasions, potser amb unes altres paraules, és una llàstima el lament dels socialistes catalans quan veuen que Junts pot acabar decidint si hi ha una nova convocatòria d’eleccions o no, perquè tampoc ells han fet res per evitar aquesta situació.

La pregunta que em faig és oportuna en un moment en què la CUP desapareix del Congrés de Diputats, ERC perd gairebé la meitat dels seus representants, Junts en perd un, però salva una mica els mobles, i el PSC s’erigeix com el gran guanyador a casa nostra. Ho pregunto perquè els socialistes catalans ja fa temps que varen deixar de treballar per a nosaltres. La possible influència dins de l’organització socialista espanyola es va esborrar, probablement pel perfil dels nous dirigents socialistes catalans. I ara, que Pedro Sánchez pot acabar mantenint la presidència del govern espanyol pels bons resultats del PSC, no sembla que aquests estiguin per la labor de canviar de tàctica i recuperar el seu paper d’èpoques passades.

És una llàstima que la defensa dels interessos catalans estigui només en mans dels partits independentistes, i que el PSC se n’hagi rentat les mans, amb l’agreujant d’exercir una pressió i una crítica desmesurada contra els defensors del procés independentista. M’agradaria pensar i constatar que els socialistes catalans també saben anar a Madrid a defensar els nostres interessos, sobretot quan veus de quina manera ens critiquen i ataquen des de la resta d’Espanya.

No sé què faran els diputats de Junts, ni si ho posaran a consulta entre la militància. Els resultats definitius de les eleccions generals, que obliguen a Junts a votar favorablement la designació de Pedro Sánchez , perquè es pugui fer efectiva, posen més pressió als polítics independentistes, però que no s’equivoquin els dirigents, militants i simpatitzants socialistes: no tot serà culpa dels independentistes. Si la política seguida pels socialistes catalans aquests darrers anys hagués estat diferent, tampoc la situació actual no seria la mateixa.

Hard Rock, projecte estratègic?

Amb el risc d'equivocar-me, em permetreu que opini sobre el projecte del Hard Rock que ara el PSC posa com a condició, i només aquesta, per aprovar els pressupostos del govern català. El PSC ho presenta com un un projecte estratègic i no tothom hi està d'acord. Jo tampoc, a no ser que parlar d'estratègia es refereixi als guanys que uns quants es poden emportar a costa del territori i de l'explotació poc recomanable de les instal·lacions que s'hi volen incloure.

Penso que en un inici, en temps de crisi econòmica important, molts haurien signat l'acord que aparentment resolia molts problemes, com l'excés d'atur i la manca d'inversions. Probablement ens hauríem equivocat, però en aquells moments semblava la salvació d'un país en crisi. Avui, sense que puguem viure tranquils, no estem en la mateixa situació i ens podem permetre el luxe de mirar bé quines decisions prenem per les conseqüències que poden tenir de cara el futur.

M'estranya molt que el PSC hagi posat aquesta condició per facilitar l'aprovació del Pressupost 2023, i m'agradaria que algú m'expliqués quins interessos hi ha al darrere que ho puguin justificar, o com a mínim explicar. Podria entendre que un partit de dretes, com són la gent de Junts, o bé el PP o Vox, hi estiguessin a favor, però un partit que es té per progressista i d'esquerres, se'm fa més difícil. També és cert que el PSC no ha destacat, darrerament, per donar suport a polítiques realment progressistes i ha buscat quedar bé davant de col·lectius de centre i centre-dreta, convençuts que els poden aportar més vots.

El govern d'ERC haurà de ser molt fort per aguantar aquesta pressió del PSC, tenint en compte que desitja i necessita poder aprovar els pressupostos, però no de qualsevol manera. Tot i que ERC ens està acostumant a canviar els papers i veure'ls cedir en coses que anys enrere hauria estat impensable, no crec que en el cas del projecte del Hard Rock ho acabi fent. Seria, a la meva manera de veure-ho, lamentable.

Però ERC ja no és el que era, si és que mai ha estat un partit que hagi tingut les idees clares i les hagi sabut mantenir en el temps. Més aviat és un partit polític de molts alts i baixos, que es mou segons com bufa el vent, i per això la seva evolució, passant de ser un partit gairebé residual a tenir prou pes com per aguantar tots sols el govern de la Generalitat.

El PSC tampoc pot fer marxa enrere fàcilment, perquè s'hi juguen poder arribar a presidir el govern català, que tant desitgen, i que ho han tingut força a prop, però no poden badar. Amb tot això veurem qui guanya la partida i al mateix temps ens fixarem en el paper dels Comuns, que segons quina sigui la decisió final, hauran fet, una vegada més, el paper de la trista figura.

Lula recupera la presidència

Aquest diumenge el nou president del Brasil va ser investit amb l'absència de l'expresident Bolsonaro que havia fugit cap a Florida, per evitar que amb la pèrdua de la seva immunitat li reclamessin el que, sembla ser, s'hauria embutxacat durant els seus anys de presidència.

Com podem veure, la corrupció és arreu i per més que vulguem no hi ha manera d'evitar governs corruptes que, a costa dels més vulnerables, es fan la vida d'or. No és estrany, doncs, que hi hagi tantes ganes d'arribar al poder, per part de persones de poc fiar, i tant desengany entre la població.

Si alguna bona notícia ve de la mà del nou any probablement sigui la sortida de l'extrema dreta de la presidència del Brasil, tot i que sempre temem que les coses es torcin i que allò que en principi és positiu no resulti tan favorable. Els poders ocults mouen fils invisibles que produeixen molta resistència als que tenen bones intencions. No sabem amb què es trobarà el president Lula da Silva, i fins on podrà actuar lliurement, un president que sembla ser va amb bones intencions.

Quant als EUA, el president Biden va aconseguir parar els peus dels conservadors republicans, amb l'expresident Trump amenaçant de tornar, però ho tindrà més difícil en perdre la majoria a la Cambra del Congrés. Malgrat tot, podrà aprofitar la frenada de l'extrema dreta de Trump, per guanyar temps i aconseguir arribar a les eleccions presidencials amb menys problemes dels que caldria esperar. S'haurà de veure, però, si el mateix Biden podrà optar a una reelecció, atesa la seva edat i algun comportament estrany que ha fet patir a més d'un demòcrata. Però això serà a l'altre any.

A casa nostra, a nivell polític i concretament electoral, vindrà marcat per les eleccions municipals del mes de maig, i d'alguns parlaments autonòmics, i les generals de finals d'any, on la dreta espanyola, cada vegada més a l'extrem, pretén fer fora els socialistes de Pedro Sánchez.

El president del govern espanyol haurà de fer moltes cabrioles si vol aconseguir mantenir la presidència. Ell és conscient que la dreta va forta, que fa tot el possible per desbancar-lo, i que utilitza el Poder judicial i els mitjans de comunicació per fer-li perdre credibilitat. Sabem que el populisme i l'extrema dreta, de bracet, cada vegada tenen més seguidors, i ens sap greu que els socialistes no hagin aprofitat l'avinentesa per avançar en aquest progressisme que tant es posen a la boca i que no acabem de veure per enlloc.

La revolta iraniana i la llei de desordres públics agreujats

Des del mes de setembre han estat moltes les dones que s'han manifestat a l'Iran en contra de la presidència del país, arran de la mort d'una jova detinguda per la policia de la moral, acusada de portar malament el vel del cap. Com se'ns va informar, la noia va morir a la presó i això va desencadenar multitud de protestes al carrer, en un país on sortir a manifestar-te et pot ocasionar la mort.

Les dones de l'Iran han estat valentes pel risc que suposava enfrontar-se al poder autocràtic del país, i la força emprada per la policia per dispersar les manifestacions, causant moltes morts. Al final, però, tot fa pensar que l'atreviment de les dones iranianes haurà tingut una recompensa que pot canviar una mica la vida en aquell país. Segons he llegit a la premsa, el fiscal general del país ha anunciat el desmantellament de la policia de la moral, i també que es revisaria la llei per modificar la regulació de l'ús obligatori del vel musulmà.

Caldrà seguir com evoluciona tot plegat, però d'entrada sembla que es tracta de bones notícies, i una cosa molt important: la força de la gent és la que mou muralles. I això ens fa pensar en la propera llei espanyola sobre desordres públics agreujats. ¿Podem pensar que aquesta llei en un país democràtic, com ens fem dir, prohibirà manifestacions com les de l'Iran, i que han fet possible un canvi en la manera de governar?

Si aquests dies opinava en contra de la modificació de la llei, per la por que ens reprimissin i que ens limitessin els nostres drets per manifestar-nos en contra d'allò que creiem injust, ara, amb l'exemple del que ha passat a l'Iran, encara ho veig més clar.

És important fer notar que quan deixes que una llei es pugui interpretar de moltes maneres en funció de la ideologia d'un jutge o un tribunal, posa en perill la llibertat d'expressió i d'actuació d'una població. Entenc que cal regular el funcionament d'un país, i que no es poden permetre segons quines actuacions, però la llei tal com ens l'han deixat llegir, esdevé un perill important, sobretot tenint en compte quins jutges tenim i com es protegeixen entre ells, fins al punt de no respectar la Constitució al moment de cessar i renovar els càrrecs. 

Espanya no és un exemple de bona conducta democràtica, i una llei de desordres públics agreujats encara posa més munició perquè els nostres drets com a ciutadans estiguin en perill. Crec que ni el PSOE ni ERC estan en condicions de defensar-se democràticament si no canvien la seva posició davant l'aprovació d'una llei que ens pot fer tirar anys enrere, en el record del sistema autoritari que va dominar el país durant el franquisme.