Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.

El rus del iot ancorat prop de la costa

Un estiu més la nostra vila compta amb un personatge que ningú ha vist però que desperta tot tipus de comentaris, històries i imaginacions sobre la procedència i les seves intencions. Un personatge que bategem com a rus, que ancora el seu iot davant la nostra costa i desperta top tipus de curiositats. Qui deu ser? Què deu voler? Qui hi ha? Què fan?

Com cada any es comenten possibles negocis, la compra d'un hotel, d'una urbanització. Es tracta, segons les converses que se'n deriven, d'un rus molt ric que ve a l'estiu per fer negoci. No és un rus més d'aquells que ja comencem a veure per la nostra vila, sinó que es tracta d'un potentat que, com ja he dit al començament, ningú l'ha vist.

L'altre dia, durant el nostre berenar-sopar a la platja, vàrem veure que s'hi acostava una llanxa a tota màquina. Es podia intuir que en baixaven el passatgers i poc després s'encenien els llums del iot. A la nostra imaginació començava un sopar festiu, amb convidats per passar-s'ho bé. Qui podien ser les persones convidades?

Tota la imaginació possible ajuda a passar els dies de vacances, en què el nostre cap és més receptiu, sobretot per a tot allò que no cal certificar com a evidències. Es tracta de jugar amb la imaginació i crear castells al mar. El fet que sigui rus ens ajuda a sortir dels estereotips d'una classe pobre i fidel a un tsar o el seu equivalent president Putin.

No seran els polítics que vénen de fora els que aixecaran Catalunya!

Sempre he tingut el dubte de si la participació de polítics espanyols en campanyes electorals locals o autonòmiques és favorable als interessos del partit que els convida o no. Probablement la imatge de polítics que tenen poder i visibilitat a la televisió estatal anima els simpatitzants d'un partit i també a persones indecises, sobretot quan tenen bona imatge.

En el meu cas diria que ni els afavoreix ni els perjudica, perquè tinc la sort de poder escollir quin partit m'agrada en cada ocasió i per a cada tipus d'elecció, al marge de qui vingui o no vingui. Des d'un punt de vista de simpatia o antipatia, sí que hi ha una cosa que no tolero i m'enfada, i és quan vénen aquí a donar-nos lliçons. 

En aquesta ocasió crec que qui s'ha passat més ha estat el senyor Pablo Iglesias, que penso no és ningú per venir a proposar-nos un pacte contra Mas i Rajoy. Haig de dir que no sóc votant de cap dels dos, però en el cas de Mas és el meu president, i en canvi el senyor Pablo Iglesias és el líder d'un partit centralista com pot ser el PP i el mateix PSOE, que encara no ha demostrat res, ja que, com a eurodiputat, que és el que és, sembla ser que no hi va mai, i per tant no sé per què s'hi va presentar, ni per què el varen votar.

No és només el senyor Pablo Iglesias qui no m'agrada que vingui a dir-nos què hem de fer, també hi ha el senyor Sánchez que tampoc m'ha demostrat res fins ara. Qui sí que m'ha demostrat alguna cosa és el president del govern espanyol i del PP, el senyor Mariano Rajoy. El que m'ha demostrat, però, no em permet tenir-li cap tipus de simpatia, i no ho dic per la seva ideologia, sinó pel que ens ha fet als catalans des del primer dia. 

Fins ara només el PP i el PSOE tenien els convidats espanyols durant les campanyes, que a vegades amagaven perquè decididament no els afavoria, però ara també hi tenim ICV, que per altra banda ha amagat Joan Herrera i fins i tot la Dolors Camats, i en canvi ens ensenya a tort i dret el senyor Pablo Iglesias. Qui ho havia de dir ara fa pocs mesos! 

Jo em quedo amb els de casa, els que donen la cara i que poden ajudar a transformar el nostre país, perquè... que ningú s'enganyi que no seran els que vénen de fora els que aixecaran Catalunya. Que no s'ho pensin. Som nosaltres i per tant em quedo amb els de casa.