Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

Què passaria si demà no encenguéssim cap llum?

Què hem de fer demà? Apagar tots els llums i no consumir electricitat en tot el dia? Diuen que demà serà el dia amb els preus de la llum més cars de la història. No fa gaires dies que ja vàrem batre un rècord, però sembla que això no s'ha acabat i anem a pitjor.

Ho deia precisament arran de batre el rècord de preus, no fa gaires dies, que l'electricitat no és un caprici, sinó un servei bàsic que no em podem prescindir. És per això que si tenim el govern més progressista de la història, hauria de treballar de valent perquè un servei bàsic no es veiés afectat per aquestes apujades de preus. 

Si alguna cosa ha de diferenciar un govern d'esquerres amb un de dretes és precisament en vetllar per l'economia dels més dèbils, i quan estem parlant d'un producte bàsic i imprescindible, és evident que això afecta també els més pobres. 

Potser seria hora que es plantegés el dret a l'habitatge amb els serveis bàsics inclosos. No n'hi ha prou en procurar un habitatge per a tothom, sinó que també s'ha de procurar que les despeses de llum, aigua i gas estiguin a l'abast de tothom.

El més trist de tot plegat és llegir els beneficis que obtenen diàriament les empreses elèctriques, i que haguem de patir aquests increments de preus que es mengen molts estalvis. No sé si una mesura com la que insinuava al començament de l'escrit tindria cap efecte, però es podria provar. Seríem capaços d'apagar tots els aparells elèctrics durant un dia? Algú em pot dir què arribaríem a provocar si la mesura es seguís de manera massiva? Aquí ho deixo escrit.

La revolta dels ajuntaments

Sempre he dit que l'administració local és la més castigada de totes les administracions públiques. És la més propera a la gent, i per tant qui la coneix més gent, però també qui rep més crítiques quan les coses no van bé, i les altres administracions sembla com si li fessin un boicot, si més no la tenen molt desatesa.

Això es veu per poc que t'aturis a mirar el funcionament de l'administració pública en tots els seus àmbits i competències. La que li toca el rebre sempre és la local, i no val que polítics d'altres administracions hagin passat per un ajuntament i ho hagin patit. Quan es troben a l'administració autònoma o l'estatal ja no se'n recorden.

El repartiment de recursos no és just, i sempre hi ha manca de recursos als ajuntaments, que es deuen a la seva població per cobrir les necessitats bàsiques. Si es vol fer alguna cosa més, normalment ja consolidada, la dificultat per obtenir els nous recursos és impressionant, la majoria dels quals venen dels propis vilatans.

Aquests dies hem pogut observar la caradura del govern de l'Estat, el govern socialista, que amb l'excusa de la llei Montoro, que no deixa endeutar els municipis, s'ha inventat una trampa per recollir diners dels municipis, a retornar, i permetre'ls despesa per fer front al cost del COVID-19.

Una part de la polèmica ve originada per la picabaralla entre partits polítics, però no es pot acusar el PP, per exemple, d'obstruir les recomanacions del govern del PSOE. De fet, l'alcalde de Badalona ja ha dit que la llei Montoro no és la Bíblia. Per què no l'han abolit? Excuses de mal pagador. 

Defenso les protestes de molts ajuntaments a no enviar els seus estalvis al govern de l'Estat, i a lluitar per poder augmentar la despesa per sobre dels ingressos, sobretot aquells ajuntaments, com el d'Arenys de Mar, que el nivell de deute és ridícul.

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.