Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Reconeixement a Xavier Trias

M’ha agradat llegir la crònica del comiat de Xavier Trias com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. M’ha agradat pel reconeixement als valors d’una persona al marge de la seva ideologia. Malauradament, en política, els valors personals, els sentiments i bons desitjos d’un polític, queden en un segon pla perquè els interessos del partit, la ideologia i la necessitat de mantenir el poder són prioritaris.

L’exalcalde i ja exregidor Xavier Trias ha demostrat una categoria personal per sobre de la gran majoria de regidors i alcaldes que hem conegut. A mi m’hauria agradat estar a l’altura i que del període en què vaig tenir responsabilitats de govern es conservés una idea semblant, on l’esperit de servei i les ganes de treballar per la vila estigués per sobre de qualsevol ideologia. Crec que les persones que no formem part de cap partit polític, sinó que hi som com a independents, ho tenim més fàcil, i per això la meva defensa de les llistes obertes, en les convocatòries electorals, i la meva desconfiança en el funcionament dels partits, la manera com els seus militants escalen posicions i esdevenen professionals de la política.

Tant de bo que aquest reconeixement als valors, tarannà i treball a polítics del nostre país no es limités al moment de la renúncia, del comiat. En l’exemple de Xavier Trias hi hauríem de poder afegir polítics que actualment juguen un paper important per als nostres municipis i país, i que no els poguéssim comptar amb els dits d’una mà, sinó que es tractés de la majoria.

Per tot això, segurament haureu entès el meu neguit per la situació actual del govern de la Generalitat, i la que molt probablement serà els mesos vinents. Hem de treballar per aconseguir uns representants polítics que, al marge de la seva ideologia, siguin persones amb uns alts valors democràtics, amb qui es pugui confiar i amb un gran esperit de servei altruista. Les persones actuem a la família, a la feina, als espais i entitats de lleure, però la cosa més important que tenim és la nostra formació, els nostres anhels, els nostres valors més preuats, i tot això ho hem de posar en pràctica on tinguem acte de presència, i encara més, si hem assumit responsabilitats i ens hem compromès davant dels altres.

En el comiat de la M. Àngels Tàpias

Avui hem acomiadat a la M. Àngels, acompanyats dels seus amics i amigues del Cor l'Aixa. No podia ser d'una altra manera, ja que la seva passió era el cant coral, i han estat molts anys els que n'ha pogut gaudir, els mateixos que els companys han gaudit de la seva amistat. 

La M. Àngels era una persona discreta. No volia protagonisme. Aquesta senzillesa de cor, feia que te l'estimessis, que t'hi trobessis bé al seu costat. Em sap greu no haver compartit més hores amb ella i en Jordi, a qui estimava i li oferia tot el suport que necessitava.

El record que tinc de la M. Àngels és el d'una persona disposada sempre a estimar, amb senzillesa i amb un gran cor. Hi ha persones que s'han de fer notar per sentir-se realitzades. La M. Àngels, no. Podia passar desapercebuda, però en el fons ella era present, i els seus amics, familiars i estimats n'eren plenament conscients. Gaudia veient com els altres eren feliços, en gran part gràcies al seu suport i saber estar. 

De la mateixa manera que ha viscut, la seva partida ha estat de manera discreta, sense fer soroll, deixant però un buit important a la vida dels que l'han estimat i viscut amb ella, rebent tota la seva gratitud i entrega. 

Tots sabem que tindrem un final, i estem disposats a acceptar-ho, però sempre esperem que arribi el més tard possible. Pensem que aquesta encara no era l'hora de la M. Àngels. Era massa jove i per això el dolor és més gran.

Desconeixia la malaltia de la M. Àngels, probablement perquè en Jordi també és una persona molt discreta, o perquè no coincidíem en les activitats que en aquests moments portem a terme uns i altres, i per això la mort de la M. Àngels m'ha sobtat i colpit al mateix temps.

L'església parroquial estava a vessar per acomiadar la M. Àngels, una mostra més de l'estima que la seva persona produïa entre tots els amics i familiars d'aquesta vila, però també coneguts i saludats. Si estimes seràs correspost, i en això la M. Àngels era un exemple. T'estimarem sempre, i procurarem cuidar el teu estimat Jordi, ara que no podrà gaudir de la teva presència, estima i protecció.

.

Acte d'agraïment al treball realitzat

Arran de la pandèmia l'acte de comiat o agraïment a les persones que hem format part de la plantilla municipal a la ciutat de Mataró havia quedat ajornat. Avui s'ha recuperat amb la participació de les persones que durant els darrers tres anys hem dit adéu a l'institució i hem entrat a formar part del col·lectiu de persones jubilades, persones que hem entrat en una nova etapa de la nostra vida.

La jubilació, que en el meu cas gairebé farà un any que vaig iniciar, serveix o ha de servir per canviar les rutines, a vegades de molts anys, per unes noves activitats, però sobretot per ser amos i senyors del nostre temps, adaptant nous hàbits i potser fent realitat somnis de molts anys que fins ara no ha estat possible dur a terme.

De l'acte d'agraïment d'aquest matí hem quedo amb les paraules que valoren la feina feta i el reconeixement pels anys dedicats a servir els ciutadans de Mataró, amb els nostres encerts i errors, però amb l'esperit de servei, i d'acostar l'administració al ciutadà. 

Durant aquests anys hem aportat la nostra feina i coneixement, i també hem après, i probablement, com molt bé deia el regidor Jerez, d'alguna manera s'hauria d'intentar aprofitar el coneixement adquirit per revertir-lo a l'institució i que no es perdi en la nostra memòria.

L'acte ha servit també per recuperar vells amics i també descobrir-ne d'altres que potser ignoràvem que havien arribat a l'edat de jubilació. Per recordar que fa molts anys, 37 en el meu cas, que vam començar a treballar-hi, amb unes condicions que no tenen res a veure amb les actuals. Anys que han servit per veure transitar moltes persones, ben diferents, algunes de les quals malauradament ens han deixat.

La importància dels actes com el d'aquest matí tenen el valor que tu els hi vols donar. La vida està plena de petits detalls, alguns insignificants i d'altres recordatoris del nostre pas per les empreses, les entitats, els grups d'amics. No hi tornaries, però no et sap greu haver-hi estat. Amb moltes coses que has criticat i que canviaries, però també en això tu ets part implicada i responsable.

Avui, una seixantena de persones hem compartit uns moments al Teatre Monumental de Mataró per recordar que durant molts anys vàrem formar part d'un col·lectiu que d'alguna manera o altra hem ajudat a configurar la ciutat i que voldríem que el balanç fos positiu. Gràcies.

Dinar de comiat

Avui, amb un dinar, m’he acomiadat del meu equip de treball amb qui he compartit feina els darrers anys. Són etapes de la vida que configuren una vida, que saps quan comença, però no quin serà el final. Avui ha estat un final d’etapa que et convida a reflexionar sobre totes les experiències viscudes.

No hi érem totes les que hi havíem de ser, precisament per circumstàncies de la vida que t’apareix quan menys t'ho penses, i que a vegades són prou doloroses. Hem gaudit d’un bon àpat, una mica sorollós per uns veïns que acabaven el curs i ho celebraven, i ens hem dit adéu amb la incertesa de si ens retrobarem.

En tot cas en guardaré un bon record, ja que amb algú fa molts i molts anys que compartim despatx, durant moltes hores del dia i molts dies de l’any. Un canvi d’hàbits que han de precedir un nou estil de vida amb nous projectes i il·lusions.

Són molts actes esperant el darrer dia que passaré pàgina d’aquests gairebé 36 anys a la capital del Maresme, amb un parèntesi per gaudir de la vida osonenca. Molt a prop, a la vila d’Arenys de Mar, repassaré les pàgines viscudes per retenir-ne els millors moments.

Comiat a en Joan Pons

Avui hem acomiadat en Joan Pons, amb l'església plena de gom a gom, de gent que l'ha estimat i gent que l'ha criticat. Fra Eduard, que ha presidit la celebració, ha fet una bona homilia, destacant els principals trets d'en Joan. Segur que sí s'esperava tanta gent, perquè en Joan, agradés o no, era sincer i deia el que pensava. A mi m'agrada aquesta gent. Penso que hi ha massa persones que enreden, que no diuen el que pensen, que són falsos i hipòcrites i es creuen que d'aquesta manera no tenen enemics, però s'equivoquen.

Tant de bo que tothom fos sincer i parlant amb l'altre sabessis realment què pensa i opina de les coses i coneguessis si t'hi pots avenir o no. En política, on en Joan va actuar durant uns quants anys donant la cara i més assessorant i fent costat als amics, la sinceritat és un valor que escasseja. En Joan era sincer i no t'enganyava.

És per això que tanta gent ha acudit al seu comiat, i això és el que haurien de tenir present les persones que tenen voluntat de treballar i participar en la cosa pública. No ho dic per aconseguir emplenar l'església el dia de l'enterrament, sinó per viure rodejat de persones, moltes de les quals potser pensen diferent, però hi pots comptar, parlar, reflexionar i enriquir la vida social de la vila.

Fra Eduard ha fet possible aquella unió que a més d'un l'haurà fet esquinçar el vestit. Hi ha una falsa hipocresia al voltant de la fe i el seu exercici, que ens fa posar unes etiquetes que no fan justícia. Nosaltres no som ningú per dir i pensar com són els altres, i molt menys col·locar-los a dins o a fora de la comunitat. Pensem en nosaltres que hi tenim prou feina a fer.

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Mossèn Joan, molta sort!

Tot el cap de setmana esperant les pluges i... en algun lloc hauran caigut, però a Arenys... bé, de fet han caigut quatre gotes, però quatre gotes. Hauria anat bé una remullada perquè hi ha molta pols i el poc verd que hi pot haver a Arenys ha desaparegut.

I aquest diumenge ha estat un dia de comiat del rector de la parròquia que deixa les dues parròquies arenyenques per anar més al nord. Mossèn Joan durant la homilia ha demanat perdó per la manca de diàleg i desatencions. 

Quan va arribar a la parròquia la seva tasca no era fàcil. En primer lloc perquè Arenys estimava en Martí i en Pepe, després de més de 30 anys de servei, però també perquè ningú va entendre la decisió del bisbe d'apartar a en Martí de la parròquia i d'Arenys, o la va interpretar com un desterrament. L'ombra d'en Martí no agradava al bisbe.

Mossèn Joan no ha encaixat amb la vida arenyenca, perquè no s'ha deixat veure, ni amb els feligresos, que també li han criticat la poca presència. Sens dubte que l'agraïment a en Pepe ha estat del tot merescut. 

Desitjo tota la sort a mossèn Joan en la seva nova tasca. Que tingui l'encert d'apropar-se als seus nous feligresos i també a la resta de vilatans, en uns moments en què hi ha moltes persones que ho passen malament. Encara que no és bo agafar models, sí que és cert que la figura d'un rector en poblacions petites és un referent per a molts i és bo cuidar la imatge i treballar fermament per a la comunitat. 

Mossèn Joan, molta sort!

Comiat a les vacances d'estiu

Demà Sant tornem-hi, o això dèiem quan s'acabaven les vacances. Han estat unes setmanes de desconnexió, necessària per poder començar una nova etapa amb les idees clares i amb ganes de fer bona feina. Les persones que tenim la sort de tenir feina, som responsables d'aprofitar tot el temps, ser eficients i ajudar les persones que es troben a l'atur. 

En uns moments amb pocs recursos econòmics es fa necessari esprémer el cervell per trobar la manera d'arribar a tot arreu, és el moment de tirar dels recursos humans, amb hores de dedicació i resultats. Aquest ha de ser el full de ruta dels propers mesos.

Com a bon treballador, s'ha acabat el mal de cap que, no sé ben bé per què, se'm presenta només en temps de vacances, i que enguany ha durat més del compte. Queden lluny els dies al País Basc, de molt bon record, i esperant que a finals de mes arribi el fill de la seva immersió lingüística.

Per aquells que encara tenen vacances, que les gaudeixin i que tinguin molt clar que, encara que no ho sembli, arriba el dia que s'acaben, i s'ha de tornar a la feina.

Espriu serà present a la plaça de la Sardana del meu poble

Avui Arenys de Mar és una mica el centre del món; bé, del món poètic català. Si d'una cosa se sent orgullosa aquesta vila és d'haver estat immortalitzada per Espriu, i de la mateixa manera que li ho va agrair en el seu comiat, l'any 1985, ara li ret homenatge el dia que es commemora el centenari del seu naixement.

Recordo com si fos ahir, que cantàvem a l'església de Santa Maria d'Arenys, en el seu funeral, i posteriorment l'acompanyàvem fins al cementiri, on darrere una làpida molt simple, descansen els seus ossos. El cementiri era ple de gom a gom, i jo anava descobrint la vila que havia de ser el meu lloc de residència, després de la meva ciutat natal i uns quants anys a la capital.

Avui omplirem la plaça de la Sardana, un indret poc freqüentat pels arenyencs, tret d'alguns joves amb ganes de fumar i intercanviar mercaderia, i algun altre que hi va a fer quatre xuts. Els meus fills hi varen aprendre d'anar amb bicicleta. La plaça havia d'urbanitzar-se a partir d'un procés participatiu que, per diferents motius va quedar aturat, i ara, com tants d'altres temes, ha passat a millor glòria.

Perquè si en una cosa l'administració està fent molt mal és en els seus incompliments. Segur que tots en tenim experiències properes. Jo estic a punt d'emmarcar una carta signada per l'alcalde i uns quants regidors, amb una promesa que mai més n'he sabut res. No cal caure en la corrupció per desencisar la ciutadania. N'hi ha prou en deixar de complir els compromisos, i això passa massa sovint.

Avui ens trobarem a la plaça de la Sardana. Recordarem Espriu, i demostrarem als visitants, que Salvador Espriu ens va regalar ser presents en el món cultural del nostre país, fins i tot sense esforçar-nos-hi gaire.

Un adéu a l'Ivan Llensa

Vull dedicar el post d'avui a la memòria de l'Ivan Llensa que ahir ens va deixar. Ha lluitat dins al darrer moment per superar una malaltia injusta que no ha pogut vèncer. L'Ivan, amb qui compartíem equipament aquests darrers anys, es feia estimar. La Mari, que treballa al centre cívic Pla d'en Boet, segur que l'ha trobat a faltar tot aquest temps de baixa per la malaltia. La Mari era una de les víctimes de les bromes de l'Ivan, una víctima agraïda i que s'estimava.

Només he coincidit amb l'Ivan dues vegades des que vaig saber que estava malalt, i se'l veia animat, o si més no ho aparentava, tot i que les possibilitats de sortir-se'n eren ben poques. Totes les persones que conec i sé que coneixien l'Ivan, l'estimaven, perquè això ho tenia l'Ivan, es feia estimar. Podies ser molt diferent i pensar d'una altra manera, però això no treia que et sentissis bé amb ell.

Demà a la una del migdia, a la Basílica de Santa Maria de Mataró, molts amics de l'Ivan aniran a acomiadar-se i agrair-li els anys d'amistat. Encara que pugui semblar un tòpic, de ben segur que l'enyorarem. Sobretot els companys i amics amb qui compartien moltes hores de treball. A Mataró Ràdio tots els seus oients i seguidors. I a Pla d'en Boet, la Mari, l'Anna, i tots els que coincidíem en els passadissos del centre cívic, i intercanviàvem salutacions i alguna broma. Adéu Ivan. Gràcies per haver-te conegut.