Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

No és tan difícil

Acabo de fer una trucada per sol·licitar una visita a casa i un pressupost. No tinc ni idea si el fet arribarà a bon port, però us haig de dir que les sensacions, després de parlar-hi tres o quatre minuts, han estat molt positives. Un intercanvi de paraules amable, agradable i senzill. Em direu que és lògic tractant-se d'una petició de feina, però us he de dir que, malauradament, això no és tan normal.

És cert que la persona en qüestió pot estar interessada en un nou client i, per tant, en aportar diners a l'empresa, però hi ha moltes maneres d'interactuar, de demostrar que un, al marge de si es fa negoci o no, sap parlar amb cortesia i educació. I això es veu amb el to de la veu, les paraules i la resolució de la proposta plantejada.

Avui dia es fa difícil el tracte amb les persones, més per l'actitud, la paciència o la formació i educació rebuda, que no pas per les dificultats dels temes a tractar, o fins i tot de l'entorn i les pressions que rebem. Els conflictes són constants i arreu, i d'alguna manera et condicionen la manera de ser. Tens pressa i vols que tot quedi resolt al moment i, si pot ser, amb grans beneficis. Importa menys el tracte, les paraules amables, la predisposició a donar un servei.

Ens queixem de com està el món, i és cert que grans influències de la nostra part no hi poden ser, però sí que hi podem contribuir, i fer possible que al nostre entorn tot sigui més agradable. Fer feliç, content, satisfet o atendre amablement a l'altre hauria de ser un propòsit de bon matí en llevar-nos. Tan dins la família, amb els amics, a l'escola o el treball. Si tots hi poséssim de la nostra part, canviaríem el món, i fins i tot faríem dubtar els grans personatges que són els que ens condicionen, però els podem deixar amb un pam de nas, actuant de la manera més senzilla que et pots imaginar. Ja tenim un propòsit de sortida del llit.

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

Tenir paraula!

Si hi ha una cosa que em desespera i em treu de polleguera és trobar-me amb persones que no tenen paraula. Que et diuen una cosa i després no responen. Considero que és una manca de responsabilitat i de respecte als altres. Si has quedat amb alguna persona per fer alguna cosa i en acabat no pots complir, el més correcte és que et disculpis i expliquis els motius que t'han impedit actuar segons la paraula donada. Fins i tot et pots inventar una mentida pietosa, però donar la cara.

Darrerament, m'hi he trobat en més d'una ocasió i intento entendre per què passa. Si només em passa a mi, o bé hi ha unes raons que puguin explicar aquest comportament que, de primeres, representa un trencament de la paraula donada i, per tant, una manca de respecte que genera desconfiança.

Com pots confiar en una persona que ha incomplert la paraula donada i no s'ha dignat, ni tan sols, a excusar-se? I això està passant en molts camps, també en el lleure, però quan t'hi trobes en el món empresarial, on un professional et fa perdre la confiança, el tema s'agreuja. Llavors ens queixem que som poc productius, que no hi ha bons professionals, que la postvenda o servei no funciona.

Davant l'augment d'aquestes situacions vaig proposar-me ser molt exigent en mi mateix i complidor. Tan bon punt acabaven un servei, els reclamava la factura i els feia la transferència a l'instant. Pensava que si eres bon client i pagaves sense espera, la seva resposta, davant de qualsevol altra petició de treball, seria també immediata. Estava equivocat. Ni sent un pagador exemplar, he aconseguit que els professionals amb qui m'he posat en contacte responguessin amb rapidesa, sense deixar-me a l'estacada.

Hi ha excepcions, i és bo reconèixer-ho, i els ho comento i felicito, però sí que cada vegada m'he trobat amb més situacions d'aquestes, arribant a la conclusió que potser anem tips. Segurament hi ha més demanda que possibilitats d'oferir el servei, però en tot cas, si aquesta és l'explicació, no queda justificat el silenci per resposta. Es pot incomplir la paraula donada per mil raons, però aquestes, per educació i bon fer, s'han d'explicar.

Grollers

No estem gaire acostumats a sentir grolleries de caps d'Estat. Si més no, els de la meva generació, ens havien ensenyat que els miserables i incultes eren més propensos a ser grollers en els seus comentaris. A casa se'n cuidaven prou de vigilar com parlàvem. Els joves tenien més tendència a les males paraules, que en dèiem, però era una etapa de la vida que s'acabava quan s'assumien responsabilitats familiars o professionals.

Avui tens la impressió que tot ha canviat i pots sentir el president dels EUA, el senyor Trump, o personal del seu equip, com el milionari Musk, manifestant-se grollerament, com la cosa més normal del món. A mi em sorprèn i arribo a la conclusió que la formació d'aquests personatges, tots ells superrics, no ha estat la millor, o si més no, la més encertada per conviure amb una certa decència, educació i respecte.

És evident que el senyor Trump i companyia estan convençuts que són els amos del món, i poden fer i dir allò que els plagui sense que ningú els ho pugui impedir. No només això, sinó que ho provoquen expressament per menystenir els altres, atemorir-los, i sentir-se més poderosos.

Sigui per l'educació rebuda, o pel costum d'emprar un llenguatge respectuós, que quan sento segons quines expressions automàticament menysvaloro els protagonistes i em generen un sentiment de tristesa i rebuig. És una llàstima que un personatge barroer, però poderós, pugui causar tant de rebombori a escala mundial. Al llarg de la història han aparegut individus que han fet molt mal, i malgrat això ho anem repetint. 

Veurem amb què acaba tot això. Trump no va per lliure del tot. Té un entorn que l'avala i defensa les mesures que pren. Són mesures que beneficien una part molt insignificant del conjunt, però són els que tenen la riquesa i el poder acumulat. La gran majoria hi sortirà perdent, però no serà cap escarment per evitar que la història es repeteixi persistentment.

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Competències o coneixement?

Llegia l'entrevista de l'ARA a qui fou ministre d'Educació i Ciència a Portugal, el senyor Nuno Crato, i em preguntava quantes hores, mesos, anys, no hem dedicat a parlar del sistema d'ensenyament al nostre país, dels mals resultats obtinguts en tota mena de proves, i la impressió és que estem allà mateix, sinó en una situació encara pitjor.

Jo no parlaré de com s'ha d'ensenyar perquè no ho conec, però sí que opinaré que no s'estan fent bé les coses. Comencem ja perquè cada nou govern implanta un model d'ensenyament nou. No hi ha ni temps per avaluar si allò ha funcionat, que ja es canvia. No és una cosa d'ara. Podria donar exemples de quan jo estudiava i estic parlant de fa més de cinquanta anys.

Dic que no ho estem fent bé perquè els resultats ho corroboren. És cert que el món ha canviat i la societat actual no és la mateixa que ara fa cinquanta anys. El problema està en el fet que comparativament hem anat a pitjor i que, cada vegada que algú es planta i convoca una comissió de savis, ens trobem que qui trepitja cada dia les aules no en forma part. Potser no són tan experts ni tenen tant coneixement teòric, però la pràctica té la seva importància, o no?

L'entrevista en qüestió contrasta les competències amb el coneixement, que és una mica la discussió que hi ha flotant per l'aire. M'imagino que ambdues coses són compatibles i cal trobar la millor manera d'aconseguir aquesta compatibilitat.

L'altre dia llegia que la Universitat es queixava de com li arribaven els alumnes, amb moltes mancances. I jo penso que no ha de ser tan difícil analitzar què passa i posar-hi remei. Fallen els educadors o falla el sistema? 

Seria bo que el Departament d'Ensenyament es posés les piles d'una vegada i no es dediqués només a moure fitxa cada vegada que s'anuncien resultats d'una prova o altra. No es pot anar tapant forats ni sargint descosits. Cal planificar seriosament, a partir de la realitat, i que tingui una durada mínima per poder avaluar amb proves suficients l'eficàcia de les mesures adoptades. A veure si ve algú que hi posi remei!

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Arribem cansats!

Comencem un nou curs i ho fem cansats, com si les vacances no ens haguessin provat. Probablement ens han anat bé, però ens trobem que a l'hora de reiniciar l'activitat ens cauen a sobre els mateixos problemes de sempre amb les mateixes actituds i traves per poder-los solucionar.

De fet, hauríem d'iniciar el curs, animats, com aquella criatura que té una joguina nova. Nosaltres tenim un nou govern que, a més, ens ha promès moltes coses. Això ens podria il·lusionar, encara que no ens acabi de fer patxoca, però observem que no aconseguim expectatives noves. La baralla constant entre el PP i el PSOE, simplement per aconseguir el poder, ho fa malbé tot. 

El Tribunal Constitucional no aconsegueix elegir president. El PP no es pot treure de sobre la influència de VOX, a qui necessita per governar i li està prenent discursos per intentar augmentar la clientela. El president socialista té molts fronts oberts, a part de la qüestió personal de la seva dona, i intentarà sortint-se'n tot convocant, abans d'hora, un congrés del partit. Es tracta que el ratifiquin com a líder indiscutible i fer callar les veus contràries, que no són poques.

I a casa nostra? Els dos principals partits independentistes tenen previst uns congressos que han de servir per definir el seu futur, però... i el futur de Catalunya? La impressió que tenim és que només es tracta de posar noms, més que no pas programa. I entretant haurem d'estar amatents al compliment del pacte que ha fet Illa president de la Generalitat. Tinc por que ERC, atabalats amb el seu congrés i la lluita interna pel lideratge, s'oblidi de tot allò que els socialistes catalans li han promès i que els ha servit d'excusa per obrir-los la porta de la Generalitat.

La consellera d'Educació diu que hem de recuperar el prestigi i confiança de l'ensenyament a Catalunya. No ho tindrà fàcil. I Rodalies continua funcionant malament, a l'espera de si és cert que s'inicien els tràmits pel traspàs, tranquil, de les competències a la Generalitat.

No em digueu que no sigui tot això molt feixuc. Les vacances ens hauran anat bé per descansar, però de sobte ho tenim tot al damunt, i sense gaires alegries ni tranquil·litat. No és estrany que avui, que moltes persones han començat la feina, es trobin cansades i atabalades. Agafem-nos-ho amb calma!

Escalada de nomenaments

Tot esperant i desitjant que el nou govern es posi a treballar i millorar tot allò que feia anys que vèiem que no se'n sortien, estem observant aquests dies els nomenaments de les persones de confiança dels nous consellers i conselleres. La veritat és que en desconec la majoria, però m'agradaria pensar que ho faran molt bé, si més no això és el que voldria.

Penso en la conselleria d'Educació que, amb la sortida de Josep Gonzàlez-Cambray i l'arribada de l'Anna Simó confiava que solucionarien els greus problemes que s'hi arrossegaven. Al final, però, arribes a la conclusió que no n'hi ha prou amb canviar el conseller, sinó que al seu voltant hi ha un conjunt de persones que mereixen un relleu, ja sigui perquè són els que malmeten les coses, o perquè arrosseguen vicis de fa temps. Ara, amb el nomenament del personal de la conselleria estàs a l'expectativa si es posarà remei a tots els mals.

Aquesta tarda he llegit que s'ha nomenat el nou director general de Professorat i Personal de Centres Públics, a qui no tinc el gust de conèixer, però que espero que ho farà millor que la persona a qui substitueix i que no ha destacat en el seu lloc de responsabilitat.

Els canvis van bé, perquè remouen allò que a vegades s'ha estancat i no hi ha manera de fer avançar. Això no impedeix que en algunes ocasions el remei sigui pitjor que la malaltia. Però si em permeteu m'agradaria creure que avui és possible que recuperant tantes persones del món local per a la gestió governamental, sigui en benefici del món local. Massa vegades hem dit que si els parlamentaris i membres del govern haguessin passat per l'administració local, potser la tractarien millor. Això, que podria ser una evidència i una clau on agafar-se, ens hem adonat que no sempre ha funcionat. Com si, una vegada a l'administració autonòmica, s'oblidin de tot el que han patit quan eren a la local.

El PSC s'ha caracteritzat per la seva experiència del món local, i quan no tenien entrada a la Generalitat, creies que als nostres governants els faltava aquesta sensibilitat. Després t'adones que uns només es fixen en allò que tenen al davant, i la memòria és efímera. A veure si aquesta vegada no passa el mateix i els nous governants tenen amb més consideració i estima a l'administració local, que és la que dona la cara, i és on un polític amb vocació de servei hi té tota la feina a fer.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Què hi ha de l'empadronament a casa nostra?

La meva intenció d'avui era parlar d'una sessió en línia que he pogut seguir aquest matí, organitzada per la Fundació Catalunya Europa, dins del cicle Cafè Europa, i amb el títol: Cap a on va Europa? Els dos ponents han estat dos reconeguts periodistes, corresponsals a Brussel·les, la Griselda Pastor, de Cadena Ser, i en Joan Raventós, de TV3. M'ha interessat conèixer la seva opinió i les aportacions que han fet al debat, perquè les institucions europees continuen essent les grans desconegudes, quant a conèixer tot el que s'hi cou, els equilibris polítics i la formació dels grups parlamentaris, per no entrar a analitzar el paper i competències de cada institució. M'ha preocupat sentir a parlar del retrocés que s'està experimentant en molts temes, posant molt èmfasi en la immigració.

    I, precisament, parlant d'immigració i persones vulnerables, que no totes són persones immigrades, és on vaig a parar en aquest post, perquè m'ha sorprès molt llegir en un article de l'ARA que unes ONG, que constitueixen la Xarxa d'Entitats pel Padró, han fet un llistat de 37 municipis catalans on es posa difícil el seu empadronament, i entre aquests municipis hi figura Arenys de Mar.

    Haig de dir que tota la informació que tenia fins ara era totalment oposada. Se m'ha dit sempre que el nostre ajuntament és comprensiu amb les persones que tenen dificultats per acreditar l'habitatge on resideixen, i que hi posen totes les facilitats. Vull pensar, doncs, que a l'article esmentat hi ha un error i que no s'hi ha d'incloure la nostra vila.

    Per qui no coneix què representa no estar empadronat li diré que avui si vols tenir accés a l'assistència sanitària, o a l'educació, per posar només dos exemples de serveis bàsics, et cal el full d'empadronament. No disposar d'aquest certificat, que expedeixen els ajuntaments, equival a ser exclòs d'aquests serveis. 

    M'agradaria pensar que Arenys de Mar no posa traves a les persones per obtenir aquest certificat tan bàsic, i per això voldria demanar al nostre govern municipal que ho aclareixi i demani la rectificació, si és incorrecta la informació, o rectifiqui la seva pràctica si realment no s'està ajudant aquestes persones a aconseguir l'empadronament, per tenir els mateixos drets que tothom.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.