De què li servirà el Premi Nobel de la pau?

Avui s’ha conegut la nominació del Premi Nobel de la Pau 2023, que s’ha concedit a l’activitat iraniana Narges Mohammadi, que es troba empresonada, sense rebre atenció mèdica i sotmesa a tortures, segons informa Amnistia Internacional.

Tot i que ens queda lluny, hem rebut prou informació des de fa anys de tot el que passa en aquell país, on l’autoritarisme i la repressió té com a principal objectiu la degradació de la dona en tots els sentits. Amb l’excusa de creences religioses i tradicions reprimeix el 50% de la població pel simple fet de ser dones.

L’Acadèmia del Premi Nobel li ha concedit el premi com a reconeixement a la seva valentia per enfrontar-se a un estat repressor, patint vexacions i privació de llibertat, només per reclamar els drets de les dones a viure dignament. Un premi que no podrà recollir, com ha ha passat en altres ocasions, i que intenta posar a la primera pàgina dels diaris del món occidental una injustícia que s’està produint en ple segle XXI.

No sé si tindrà l’oportunitat de conèixer la notícia, espero que sí, ni d'assabentar-se del reconeixement mundial, que no la traurà de la presó, però que com a mínim pugui veure que tot el seu esforç i patiment no és inútil, malgrat sigui molt difícil capgirar la situació d’aquell país.

I nosaltres, els occidentals, els que ens pensem que estem de tornada de totes les coses, l’atorgament del premi hauria de servir per conscienciar-nos de la gravetat de la situació de la dona a l’Iran, i que els governants d’aquests països tant democràtics pressionessin les autoritats iranianes a canviar la seva conducta, si cal utilitzant totes les eines hagudes i per haver.

És lloable el treball del jurat del Premi Nobel de la pau, que en altres ocasions no ha estat tant encertat, i és bo que tots nosaltres, humilment i des del nostre espai d’influència, ens fem ressò de l’atorgament del premi, però sobretot de l’existència de milers de persones que, com l’ara premiada, viuen sota la dictadura del mal i la injustícia.

La venjança del Tribunal Suprem

Una vegada més s'ha comprovat que el Tribunal Suprem més que impartir justícia el que ha fet ha sigut venjar-se dels presos polítics i voler escarmentar-los perquè no hi hagi ningú més que se li acudeixi fer el mateix. Ni la presó condicional, ni la sentència ferma, ni ara la supressió del tercer grau tenen justificació, sobretot pel que fa als dos jordis, que lideraren una manifestació que en cap cas va ser violent, i que en situació normal no haurien ni d'haver estat jutjats.

Resolucions com la d'avui el Tribunal Suprem són les que ens fan dubtar de la seva imparcialitat i de la pròpia justícia que s'imparteix al nostre país. Avui mateix podíem llegir com Amnistia Internacional considera injust l'empresonament dels dos jordis, o com el Tribunal de la Unió Europea recordava la immunitat d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem.

Sap greu que haguem d'estar dubtant de les decisions dels membres d'un tribunal de justícia, i que provoquin l'enfrontament polític i social entre qui està a favor de la independència i qui no. Perquè una cosa és jutjar uns fets i una altra unes idees. No és el mateix rebel·lar-se amb violència per aconseguir uns objectius, que manifestar-se contra una situació concreta demanant poder exercir el dret a vot, demanar un referèndum per saber què vol la majoria de la població.

No voler entendre les diferències entre una cosa i l'altra és no acceptar la democràcia ni la sobirania popular. Poca salut democràtica té un país que tolera millor la manifestació d'uns exmilitars desitjant l'afusellament dels dissidents que no pas la voluntat d'un poble de manifestar lliurement la seva voluntat de votar en referèndum el seu futur.

 

Notícies que tapen notícies

No sé si és que hi ha massa notícies per metre quadrat o bé que hi ha qui s'encarrega de treure notícies en el moment oportú. Digueu-me mal pensat, però cada vegada que hi pot haver una notícia favorable als sobiranistes resulta que en surt una altra per intentar tapar-la. És així per casualitat o hi ha qui hi treballa?

Avui dimarts era el dia escollit per donar a conèixer l'informe d'Amnistia Internacional, que no he llegit, però que diuen que és molt clar i que faria caure la cara de vergonya a l'Estat espanyol, si en tinguessin, de vergonya. Doncs avui també s'ha conegut la sentència del cas andalús dels ERO, que allibera Chaves de la presó, però no a Griñán, que li cauen sis anys.

Han passat molts anys i tothom sabia que els successius governs andalusos havien fet trampa amb les subvencions de l'atur. Ho sabia tothom, però calia sentenciar-ho, i a Espanya la Justícia, quan interessa, és molt lenta.

Avui, doncs, hem conegut els tripijocs dels governs andalusos, amb responsabilitat dels seus presidents, i també què pensa Amnistia Internacional de la presó de més de dos anys, als jordis, per una manifestació sense violència.

Jo crec que cada vegada es va complicant més la sortida de l'entramat. La llàstima és que el temps ho cura tot, i els veritables violents i els que jutgen els ara condemnats per sedició, se'n sortiran sense cap problema. No és just i és per això que hem de continuar exigint justícia al nostre país, però també govern.

Mirant Europa

Les persones que vàrem viure el franquisme miràvem Europa com la solució als nostres mals. Ens feia ràbia la seva indiferència i inacció per treure'ns de la dictadura franquista, però anhelàvem poder-hi entrar i esdevenir un país democràtic. Vàrem haver d'esperar la mort del dictador i els primers anys de la transició per poder posar un peu al paradís somiat.

Han passat els anys i l'Estat espanyol s'ha fet un lloc a les institucions europees. Des de Catalunya el nostre somni d'aconseguir un reconeixement com a nació amb institucions pròpies, fos dins d'un món federal o arribant a la independència, ha anat fent passes amb circumstàncies diferents en funció del moment que vivíem.

La nostra mirada cap a Europa, cap als estats europeus que conviuen amb Espanya, s'ha mantingut, creient que d'allí havia de venir la solució als nostres problemes d'encaix amb Espanya. Una mirada diferent de la del temps de la dictadura, amb més escepticisme que no pas fe.

En mig del terrabastall en què ens trobem, continuem esperant que d'Europa vingui l'ajuda que necessitem per convèncer l'Estat espanyol que el tracte sofert no és el que ens mereixem. L'independentisme ha agafat força i ha deixat de banda els defensors del federalisme que ara només ho diuen amb la boca petita, però les garrotades rebudes amb presó i exili encara no han estat suficientment denunciades per qui creiem que ens hi pot ajudar. A l'espera de les conclusions d'Amnistia Internacional, confiem que com a mínim es denunciï la sentència del Tribunal Suprem espanyol perquè avergonyeixi els impulsors de la venjança per l'èxit de l'1 d'octubre de 2017.