San Suu Kyi defensant lo indefensable

Avui, a Oslo, el primer ministre d'Etiòpia, Abiy Ahmed, rebia el Premi Nobel de la Pau 2019, un premi amb molta simbologia, però que s'ha vist emmascarat més d'una vegada. Al llarg de la història s'ha constatat que alguns dels personatges que l'han rebut, no se'l mereixien, ja sigui perquè es va improvisar la seva elecció, o bé perquè al llarg dels anys les persones canvien i no adopten la mateixa actitud.

Podríem repassar alguns noms i veuríem que, sobretot en el cas de polítics, anys després d'haver rebut el premi ens hauria agradat recuperar-lo. El cas més recent i flagrant és l'actual cap de govern de Birmània, la senyora San Suu Kyi, que va estar vivint quinze anys en presó i arrest domiciliari, per les mateixes forces militars que ara defensa en el maltractament a la comunitat dels rohingyes que pateixen l'intent de genocidi que ha informat l'ONU i que el govern de Gàmbia ha portat al Tribunal de l'Haia.

Resulta intolerant i nefast que una persona que ha sofert la repressió i que el món va sortir en la seva defensa, ara surti a defensar els militars que estan exterminant la minoria musulmana de Birmània. La crueltat que ens informen des de l'ONU, no queda justificada en res i és més execrable quan qui ostenta el poder de Birmània, malgrat les limitacions del pacte amb els militars, sigui una persona que ha rebut, en un moment de la seva vida, el premi de la pau.

La senyora San Suu Kyi va rebre el premi perquè va patir el captiveri durant anys, però ha quedat demostrat que no ha fet res per la pau al món, sinó tot el contrari. ¿Per què no es reclama el premi a la nominada, després de comprovar-ne el seu comportament, tan distant als principis morals que caldria esperar d'una persona premi Nobel de la Pau?

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

El joc brut de l'Estat

En totes les coses el fet més odiós és el joc brut. Malauradament és força freqüent i hi ha persones que ho tenen tan assumit que ni tan sols tenen problemes morals ni ètics. Quan és l'Estat qui practica descaradament el joc brut, el sistema polític fa aigües i res no s'aguanta. 

Arran del procés independentista que per alguns ha estat la causa de tants mals, sí que és cert que han aparegut moltes accions de joc brut, repartides entre les diferents institucions que conformen l'Estat espanyol. Hem pogut llegir molts fets que s'han intentat amagar i de ben segur que n'hi ha molts encara per descobrir.

La gran sort que té l'Estat és que entre ells es defensen i impedeixen fer net en les institucions que governen de manera autoritària i prevaricant. Només l'existència d'Europa fa possible que algunes coses no puguin seguir el camí traçat per jutges i polítics espanyols, i a alguns ens queda l'esperança que amb el temps n'hi haurà d'altres.

Una de les darreres descobertes del joc brut de l'Estat ha set la participació del govern i la monarquia per descapitalitzar Catalunya. Aquells moviments que varen iniciar La Caixa i el Banc de Sabadell, no varen ser uns moviments gratuïts, sinó que obraren per exigència del govern de l'Estat i del propi rei. D'altres entitats i empreses varen patir la mateixa pressió i molts poques es varen resistir.

Ja fa alguns anys que comentem que el període que estem vivint es recordarà històricament com el període negre de la democràcia a Espanya. Fa anys que ho venim dient, però potser no ens pensàvem que pogués arribar a tant.

Res no justifica la disbauxa del govern català i els partits independentistes, però és cert que la jugada bruta i cruel de l'Estat no ha posat les coses fàcils. Confiem que la història col·loqui tothom on es mereix.