L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

Milers d'hectàrees calcinades

La política espanyola ha assolit un nivell que resulta francament repugnant. No pot ser que els dos grans partits espanyols que en algun moment o altre han governat el país, es dediquin a fer política barata mentre mitja Espanya viu un drama desesperant. Milers d'hectàrees cremades i amb el foc encara encès, i es dediquen a tirar-se els plats pel cap quan s'haurien de centrar a resoldre la situació i treballar per aconseguir mesures preventives.

Que partits polítics com Vox, sense escrúpols juguin a enredar la gent i fer proclames populistes es pot entendre. Sempre hi haurà carronyes. Que els dos grans partits caiguin en la miserable situació d'intentar confondre la gent i barallar-se amb qualsevol excusa, en lloc de col·laborar en resoldre la situació que es viu al país, no es pot entendre ni justificar de cap manera.

El que està passant aquests dies a una bona part de l'estat espanyol, amb tantes hectàrees de terreny calcinades mereix una reflexió seriosa que no es veu possible amb els polítics que tenim. Ara cal apagar el foc i reconstruir tot allò que s'ha malmès, però s'han d'asseure a analitzar què es pot fer per mitigar els efectes del canvi climàtic, cada vegada més devastadors.

És evident que, en primer lloc, cal acceptar que el canvi climàtic és una realitat. No sé si la gent del PP ho té assumit o bé encara creu que és cosa de l'esquerra. Una bajanada. Si no acceptem els fets, ja podem plegar!

Les imatges que veiem per televisió dels incendis de Galícia, Castella i Lleó, i Extremadura són esgarrifoses. Em poso a la pell de la gent que hi té les seves propietats, la seva vida, i em corprèn. No puc imaginar-me que els incendis hagin estat provocats. Em costa de creure que hi pugui haver gent tan salvatge i cruel. Vull pensar que són fruit de causes naturals o, com a molt, descuits imperdonables de persones que no han estat prou prudents. Que ja és trist. Desitjo que el temps canviï i ajudi a apagar les flames i tornar a la normalitat. Una normalitat que per a moltes persones trigarà anys a recuperar.

La salut del papa Francesc

Una de les antenes que tenim instal·lades aquests dies està situada al Vaticà, pendents de l'evolució dels problemes de salut del papa Francesc. S'ha de dir que varen esclatar totes les alarmes, no només perquè la seva figura és única, sinó pel que ha representat per a l'Església catòlica l'actual papa, després de Joan Pau II i Benet XVI. Som molts els que pensem que en unes altres circumstàncies, el papa Francesc hauria seguit l'exemple del seu predecessor i hauria presentat la seva renúncia. La por a una involució potser ha estat el motiu que no fes el pas.

Amb Francesc l'Església catòlica ha recuperat sentiments i il·lusions que ens va oferir el Concili Vaticà II, però amb molta lentitud i no sempre s'ha entès bé. De fet, ens passa una mica com en el món de la política del nostre país. Quan l'esquerra aconsegueix governar, sempre lamentem la lentitud en la presa de decisions que beneficien les classes mitjana i baixa, sobretot si ho comparem amb la rapidesa amb què la dreta pren les seves decisions, algunes de les quals no s'acaben revertint mai.

Desconeixem com acabarà aquest període de la malaltia del papa Francesc, que ens genera incerteses, però encara que se'n surti, que tots ho volem, cal començar a pensar que no passaran gaires anys que arribarà el canvi i, veient com està el món, tot fa témer que el més probable sigui la marxa enrere i tornar a l'estancament o la involució.

Donant una ullada a l'Església catòlica d'arreu ens adonarem que la dona encara es troba en un segon pla. Encara destaquen discursos ultres en molts sermons, sobretot a l'Espanya profunda, que poc tenen a veure amb el missatge i el fons de l'evangeli. Francesc ha trencat alguns murs, però la majoria es troben mig apuntalats i molt fàcilment es poden recuperar i tornar a barrar el pas.

La lluita dins d'una institució per fer-la més transparent i alliberadora no és fàcil. Hi ha massa impediments, massa interessos i poques ganes de bellugar-se. No és estrany, doncs, que tot plegat descrigui el moviment del pèndol, i així van transcorrent els anys, i nosaltres que ho puguem veure.

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

El paper del PP a Catalunya

Sempre hem sentit a dir que el PSOE necessitava bons resultats electorals a Catalunya per aconseguir el govern de Madrid. Si analitzem el repartiment de vots de les diferents eleccions espanyoles, veurem que el color vermell de Catalunya destaca per sobre del conjunt de la península. Ara cal afegir-hi els vots dels independentistes catalans per sumar i permetre que el líder socialista espanyol es mantingui a la Moncloa.

El cas del PP és ben diferent. Des de sempre, a Catalunya, ha estat un partit polític amb representació residual al Parlament català, però també amb minsos resultats a les eleccions generals. És evident que si a Catalunya el PP aconseguís un augment important de vots, li facilitaria les coses de cara a aconseguir la presidència del govern. Fins ara s'han hagut de limitar a esperar moments baixos del socialisme a Catalunya, acompanyats de grans resultats a la resta de l'Estat.

La dreta catalana ha prioritzat Convergència i Unió, i els ha donat la majoria en nombroses ocasions. Ara, però el partit ja no hi és, i el seu hereu i lògic successor ha centrat bona part del seu discurs a la independència de Catalunya, un objectiu que no tothom comparteix i que deixa orfes a una part important de la dreta catalana. El primer que ens vindria al cap seria que aquests vots els hauria d'arreplegar el PP català.

Hi ha hagut diferents intents per part de la dreta catalana de crear un partit polític diferenciat de Junts, però cap d'ells ha reeixit. Això són punts a favor del PP, que fins ara no ha sabut aprofitar. Serà per això que l'actual líder del PP, el senyor Feijóo, té tant d'interès a venir a Catalunya? Tot i que el líder català del PP, el senyor Alejandro Fernández, no és sant de la devolució del seu cap, a Madrid, podrà aconseguir aquesta fita tan desitjada?

De moment, el PP està fent molts equilibris amb Junts i, concretament, amb Carles Puigdemont, amb moltes controvèrsies internes, destacant el paper de la presidenta madrilenya Isabel Ayuso. Veurem com evoluciona tot plegat, i Junts hi té molt a dir. El seu repte és no perdre tot aquell conjunt de votants que estan més en la línia de l'eix dreta-esquerra, que no pas pensant en la independència de Catalunya. No ho té fàcil, i segons quins passos faci, pot perdre bous i esquelles.

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Si no fas, no et queixis!

Els nomenaments que està anunciant el futur president dels EUA, abans d'accedir al càrrec, deixen entreveure clarament quin és el futur del país i del món. Que siguin les grans fortunes les que acabin dirigint el país més influent del món no augura res de bo a una societat amb moltes mancances, també els drets més elementals.

Fins ara dèiem que els polítics havien esdevingut uns titelles del món financer, que és qui hi ha al darrere de qualsevol moviment polític i social. Ara ja no cal dissimular més i són els grans financers els que es vesteixen de polítics per dirigir el país i el món en general, d'acord amb els seus interessos. Què hem fet malament?

No sé si encara hi ha gent que es pregunta per què Trump va guanyar les eleccions i, encara més, per què persones vulnerables i amb pocs recursos li varen proporcionar el vot. Podem parlar d'inconsciència, o d'haver estat enredats per un discurs populista, però en el fons el gran engany ha estat de part dels actuals governants, que no han estat a l'altura de les circumstàncies. Que han fet creure que estaven al costat de les classes més senzilles i treballadores, però en el fons les han oblidat i no han fet prou perquè se sentissin protegides i estimades.

Que avui arreu del món occidental estiguem observant l'auge de l'extrema dreta només es pot entendre per la nul·litat de les polítiques dels partits tradicionals, d'esquerra i dreta moderada. La seva incapacitat per defensar els interessos de la població ha fet que el discurs fàcil i enganyós de l'extrema dreta, que no els resoldrà el problema, hagi pres volada fins al punt de guanyar les eleccions i prendre el poder dels estats.

Si no es legisla bé i no es prenen mesures efectives per resoldre els problemes més bàsics de la població, com pot ser l'habitatge, avui que hi ha hagut la manifestació a Barcelona, és lògic que tot s'agreugi i que la gent exploti. I és fàcil que sorgeixin veus provocadores, fent veure que estan a favor del poble, només per deixar en qüestió els actuals governants, aprofitant la seva inoperància. 

O els partits polítics i els seus dirigents es posen a treballar seriosament per resoldre la situació actual, o la tendència a caure en l'engany i el discurs fals serà més evident. De moment han aconseguit enfrontar la societat, sense que això faciliti les coses ni aconsegueixi els resultats esperats. 

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

Tinc la casa potes enlaire, però no l'he trobat!

L'enigma del dia és on es troba el president. Tot el país esvalotat i els espanyols molt emprenyats perquè, de moment, se'ls ha escapat de les mans. No cal posar-se nerviós i confiar en la nostra policia que coses més difícils ha resolt. 

Al marge del fons de la qüestió, que és el més important, avui ens fixem en les formes, en la picaresca, en el rebombori, en la capacitat de marejar la perdiu del president i els seus col·laboradors. De moment, el govern d'ERC és el més retratat i el que ho té més difícil per justificar res. Ni la seva incapacitat per detenir el president, ni les formes utilitzades pels Mossos d'Esquadra per foragitar els ciutadans, segons sembla amb gas pebre. 

Els vigatans, que varen rebre la seva heroïna Marta Rovira, no sé si avui la voldrien ben lluny. ERC no té marxa enrere, i per això no votaran a favor de suspendre el debat d'investidura de Salvador Illa. No ho poden fer, perquè estan agafats de mans i peus.

Tots els fets d'avui es van sumant a l'historial d'un procés que va sorprendre a mig món, que no va aconseguir arribar al final desitjat, però que encara ens aportarà moltes sorpreses. Qui cregui que tot ha acabat està molt equivocat. Una altra cosa és que els més grans tinguin l'ocasió de reviure situacions semblants.

Espanya està avergonyida per tot el que està passant. No ho poden entendre. La ràbia els cou per dins, i veuen que ni amb l'estimada col·laboració de la judicatura poden tancar el tema. La dreta està que trina, però l'esquerra socialista també. Ho han de dissimular perquè governen gràcies als que els hi fan la guitza, però estan a punt d'explotar.

Estic parlant de les formes, ja que el contingut és molt greu i no se'n pot parlar alegrament ni rient. La prevaricació dels jutges, no acceptant la llei d'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, és vergonyosa i delicte. Segur que arribarà un dia que des d'Europa ho deixaran clar. La llàstima de tot plegat és el temps que ha de transcórrer per deixar-los en evidència.

El temps és el nostre gran enemic, i només podem entretenir-nos contemplant anècdotes com les d'avui, que deixen en evidència la incapacitat de polítics, jutges i policia de fer bé la seva feina.

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.

Les coses que importen

Durant uns anys llegíem que a Catalunya la sanitat pública era enveja de molts països, que teníem un nivell d'atenció extraordinari, que teníem els millors metges i equipaments, i fins i tot es criticava la sanitat privada, un luxe sense sentit. Se'ns deia que si t'havien d'operar, el millor que podies fer era a través dels servies públics de salut. Tots teníem la sensació que estàvem en el millor món de tots els possibles, i ens explicaven pestes dels EUA, on la gent gran i pobre no podia accedir als seus serveis.

    Cadascú ha viscut la seva experiència i pot explicar moltes coses al respecte, però és important llegir i escoltar els estudis que s'estan fent, les valoracions que se'n treuen de com està funcionant la sanitat pública al nostre país, avui, el segle XXI. 

    Ja fa temps que els partits polítics es tiren en cara la retallada de fa uns anys en salut, les mancances actuals, la reducció de personal mèdic, l'eliminació de serveis en petits hospitals, els problemes de la primera assistència. Al nostre voltant hem sentit a dir que el servei de pediatria desapareixia del centre d'atenció primària i també de l'hospital de la comarca. Avui llegia el reportatge de la Mònica Bernabé, al diari ARA, sobre el tram d'edat de cribratge del càncer de mama, que a Catalunya està per sota de la recomanació de la Unió Europea, i llavors t'adones que potser no estem tan bé. Potser abans funcionava millor, però ara ens hem adormit, i comunitats i països que ens envejaven es troben en una millor situació.

    És així que arribes a la conclusió que ens trobem en un atzucac, amb uns polítics que no estan resolent els problemes ni les necessitats més essencials de la ciutadania, i llavors s'estranyen que no obtinguin els resultats electorals desitjats. Podem entendre que la dreta potenciï la sanitat privada i es desentengui de la pública, reduint les prestacions bàsiques. Qui hi perd? El que no s'entén, però, és que això ho practiqui l'esquerra. 

    Ara estem entretinguts a veure qui formarà el nou govern i com s'orientarà la nova política pública. Tot això fruit d'un avançament electoral provocat per una disputa sobre la conveniència o no de construir un macrocasino. Al marge de les consideracions pertinents, no creieu que hi ha temes prou importants a resoldre, per no estar encallats durant tant de temps? Aquesta inactivitat és la que provoca l'avenç de l'extrema dreta. No estiguem pensant en cordons sanitaris i posem-nos a treballar per resoldre el més important de les nostres vides. Ja n'hi ha prou de perdre el temps inútilment!

Els tribunals de justícia ataquen per totes bandes

Bombardeig massiu dels jutges i magistrats! Aquest podria ser un titular de tot el que està passant. Ja em perdonareu, però les persones que no hi entenem gaire de procediments judicials, tot el que estem veien aquests dies ens sorprèn desagradablement i creiem que no és ben bé com hauria d'anar. Crec que tots els atacs dels jutges dels diferents tribunals de justícia, i també del Constitucional, tenen un aire de venjança que fa feredat. Com que els jutges no fan les lleis ja troben la manera de pervertir-les i, paral·lelament, enviar a judici totes les persones que els fan nosa. En aquest cas, tots els que no són ni dreta espanyola ni extrema dreta.

    Avui, si llegim els diaris, veurem diferents notícies que tenen en comú ofegar aquells partits polítics i els seus representants que no combreguen amb el PP ni amb Vox. Recordeu que en campanya electoral ens varen prohibir els llaços grocs? Doncs ara permeten que una concentració totalment partidista, i utilitzant la religiositat mal entesa, el dia de reflexió. El dia que representa que no podem dir res sobre les eleccions de l'endemà. Una concentració davant d'un partit polític que, casualment, és d'esquerres i governa a Espanya.

    Però aquesta notícia no va sola. Al seu costat podem llegir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit el recurs de l'Assemblea per una Escola Bilingüe, contra el decret de règim lingüístic a l'escola aprovat pel Govern. Que l'Audiència de Barcelona demana obrir judici contra Francesc Homs per subvencions durant el Procés. Que no hi ha cap problema que en campanya electoral s'anunciï la citació judicial a l'esposa del president del govern espanyol, perquè no va a les llistes. I me'n deixo, eh!

    Tota aquesta orquestració dels jutges espanyols, d'ideologia franquista, justifica la desconfiança que molts ciutadans tenim vers els tribunals que haurien d'impartir justícia, però que es dediquen a fer política, una política d'extrema dreta i en contra dels drets més elementals de les persones. De les persones que no pensen com ells.

    Fot fàstic! I nosaltres, entretant, ens anem tirant els trastos pel cap en lloc d'anar junts per combatre aquesta guerra bruta dels magistrats espanyols. Està vist i comprovat que la seva lluita no té treva, i els que crèiem que amb la mort del dictador s'obria el camí a la democràcia i la llibertat, estàvem ben equivocats!

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.