La inversió a Rodalies

Han passat cinquanta anys i la línia de tren que passa per Vic continua amb una sola via, amb tot el que això representa. Cinquanta d'anys des que jo n'era usuari per anar a estudiar a la Universitat. Més de cinquanta anys! Un desplaçament gairebé impossible de fer diàriament, per la quantitat d'hores que necessitaves. La solució, doncs, implicava llogar un pis compartit amb altres estudiants, a la capital.

Des de llavors poca cosa s'hi ha fet. El menysteniment de l'estat espanyol és greu i els nostres governs autonòmics no han fet prou per aconseguir un mínim de dignitat. Ens hem queixat molt, però ningú no ha fet res per resoldre una situació de tercer món que no ens mereixem.

Aquests dies llegeixo que un tram de la línia estarà tallat durant setze mesos. Tots pendents perquè la doble via sigui una realitat. Però no ens confonguem! Estem parlant d'un tram de 17 quilòmetres. Perquè la doble via arribi a Vic hem de parlar del 2030, si totes les previsions es compleixen. L'experiència ens diu que això sempre s'allarga uns quants anys més. I per als nostres amics de Puigcerdà ja no en parlem!

Aquesta és una demostració del tracte que hem rebut dels diferents governs espanyols, fossin de dretes o d'esquerres. Tots s'han comportat de la mateixa manera i cap d'ells té una excusa decent per justificar-ho. Parlem de transport públic deficitari en un país que es vanagloria de tenir la segona xarxa més extensa de tren d'alta velocitat. Això sí, arribant a poblacions que pràcticament no l'agafa ningú.

Rodalies té sentit perquè és el mitjà de transport dels estudiants i els treballadors, que l'han d'utilitzar cada dia. No és per anar de vacances o de caps de setmana. I això agreuja el maltractament rebut. Sí, també de governs progressistes que s'omplen la boca en defensa del treballador i les famílies més vulnerables. Tot fals!

Seguirem les obres desitjant que els terminis es compleixin. Planyem els usaries d'aquesta línia de tren per les dificultats que es trobaran durant aquest any i mig d'obres, sabent que no s'haurà acabat gairebé res. Quedarà molta feina per fer i molts entrebancs i dificultats per anar aguantant.

Atenció amb les ajudes!

Llegia avui la decisió del govern espanyol de subvencionar, de manera universal, la quantitat de cent euros per a despeses d'ulleres o lentilles als menors de setze anys. A partir de l'any vinent, totes les famílies que necessiten adquirir unes ulleres per als seus fills rebran l'import de cent euros per abaratir-ne el cost. Ho rebrà tothom, sigui quin sigui el seu nivell econòmic.

D'entrada, no em sembla justa, ni gens progressista la universalitat de les ajudes públiques. La tasca d'un govern que es diu d'esquerres és la de reequilibrar la riquesa, ajudant a les persones més vulnerables. Una ajuda universal no té cap sentit i només ho poden defensar des de posicions ideològiques dretanes.

Si analitzem les ajudes públiques dels diferents àmbits ens adonarem que cada vegada s'estila més aquesta universalitat. Entenc que és la manera més fàcil de gestionar-la, però no la més justa. A la nostra vila, l'ajuntament regala bosses pels excrements dels gossos, sense importar-li si els seus propietaris poden assumir el seu cost, repercutint-lo a tots els vilatans tinguin o no tinguin animals de companyia. Hi ha més exemples. Tants, que no hi cabrien en aquest post.

El tema està en la gestió pública dels recursos que són de tots. S'ha d'analitzar molt bé què implica subvencionar a famílies que tenen prou recursos per viure tranquil·lament, i no poder ampliar les ajudes a altres que tenen dificultats per arribar a finals de mes.

Queda, doncs, retratat aquest govern socialista amb mesures que no li correspondria prendre. Haurien de treballar millor la redistribució de la renda, afavorir els més febles i minorar tant com sigui possible les diferències socials i econòmiques. 

Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

A Ayuso totes li ponen?

No hi ha dubte que Isabel Díaz Ayuso és tot un personatge. Se n'han dit moltes coses i més se'n diran, ja que la senyora té corda per a rato. S'ha enfrontat amb tothom i mai ningú li ha pogut fer ombra. Qui ho ha intentat ha fracassat i ha hagut de deixar la política o bé s'ha hagut d'empassar les paraules i claudicar i aplaudir-la. En aquests moments qui ho té més complicat és l'aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, que de moment va trampejant la situació, sense gaires èxits.

Ho fa tot bé Ayuso? No. Doncs, com és que continua al davant i tanta gent l'aplaudeix? Al meu entendre és gràcies a la falta de bons líders. No hi ha gaires polítics que la puguin desbancar, i davant el perill de perdre bous i esquelles, els seus companys de partit prefereixen callar i acatar les seves ordres, per inversemblants que puguin ser. Si, a més, aconsegueix guanyar les eleccions, per què barallar-s'hi?

Ayuso ha tingut la sort de sorgir en uns temps en què la política tradicional ha trontollat. L'esquerra ha fracassat i la dreta es troba cada vegada més dependent del populisme de l'extrema dreta. No només a Espanya, sinó a tot el món occidental.

Tothom vol anar amb els guanyadors, i per això ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tan sols quan queda demostrat que s'ha equivocat. Els mitjans de comunicació espanyols sempre li van a favor, perquè és la veu cantant de la dissidència al govern d'esquerres del PSOE. Un govern descafeïnat malgrat que es considerin tan progressistes.

L'entorn favorable d'Ayuso l'acompanya en la seva vida política. Enamorada de Madrid i de ser-ne la seva presidenta, l'atura a l'hora de fer el pas a la Moncloa. Molts pensen que si hi optés aconseguiria, més fàcilment que altres companys seus de partit, l'objectiu. Per què no ho fa? Alguns diuen que a Madrid ho té tot guanyat, però arriscar-se a perdre les eleccions generals la podria arraconar de la política. Potser tenen raó, però continuo pensant que si en lloc de Feijóo hagués estat ella la candidata a la Moncloa en les eleccions del passat mes de juliol, probablement ja la tindríem de presidenta del govern espanyol, i nosaltres amb el cul ben escaldat.

Està vist i comprovat que Ayuso odia els catalans. No suporta que Barcelona li faci ombra, i encara menys que se'ns acudeixi posar en dubte la indissolubilitat de l'Estat. Haurem d'anar seguint com evoluciona el seu paper dins del PP, i quants companys més s'hauran de sacrificar si en algun moment gosen portar-li la contrària.

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.

El batec immortal de milers de guillems

Vivim en un país on les coses que molesten es silencien i els que intenten retenir la memòria són deixats de banda perquè destorben, fan nosa. Malauradament entre aquests fets que es volen amagar n'hi ha que han provocat víctimes i són una demostració palpable del desinterès de qui ostenta el poder per afrontar els moviments que posen en perill la nostra convivència.

Preocupa que els governs girin els ulls cap a l'altra banda, però el més preocupant és que la societat es deixi portar per aquesta inèrcia opaca que silencia la injustícia, que fa que preferim ignorar que no pas posar en dubte les institucions que ens governen, aquelles que haurien de repartir justícia, al marge de l'origen o el poder econòmic, social o polític dels provocadors, dels instigadors.

Avui es compleixen 30 anys d'un assassinat que s'ha volgut silenciar i que, sortosament, uns joves que encara no havien nascut quan es va produir, són els primers a reivindicar justícia i el reconeixement públic. Què fa por? La ultradreta avui es troba més forta que mai, i ho està per culpa d'amagar el cap sota l'ala. De voler pensar que no tenen futur ni dominen res, però ens equivoquem.

El segle passat va viure una experiència terrible que sembla haver estat oblidada, si més no perquè estan succeint uns fets que no s'aparten gaire del que trobaríem en els llibres d'història. El record del jove assassinat ens hauria de fer reflexionar si tenim prou clares les coses. Si sabem on ens pot portar el menysteniment de la força dels assassins.

Em preocupa especialment que partits polítics com el PSOE, que es consideren progressistes i d'esquerres, facin el joc a la dreta, ignorin els mals de la història, i no lluitin per un món just, on sigui veritat que tothom és igual davant la Justícia, prioritzant la comoditat d'anar vivint sense complicar-se la vida en lloc d'afrontar els problemes que poden desencadenar un terrabastall.

Europa va girant decididament cap a la dreta més extrema, i bona part de la culpa és d'aquesta esquerra que fa anys va deixar els principis ideològics, i s'ha deixat portar pels interessos del capital, sense adonar-se que és la seva pròpia anul·lació. 

Una transparència poc realista

És a partir de l'article de Lourdes Parramon al diari ARA d'aquest dissabte que voldria parlar de la transparència, que des de fa uns anys se'n parla molt en política, donant-li un alt valor democràtic, però amagant una realitat que és preocupant. Queda molt bé donar valor a la transparència, però hem de ser conscients que aquesta no agrada a la majoria de governs, i que s'intenta falsejar-la i minimitzar-la tant com es pot.

Realment un govern amb polítiques transparents és la millor opció d'un model pretesament democràtic. L'altra cosa és pensar que tots els governs democràtics que coneixem tinguin gaire devoció i interès perquè aquesta transparència sigui real i total.

Cada vegada hi ha més excepcions regulades que justifiquen l'absència de transparència. Ja no només es tracta d'enganys i obstruccions, més o menys dissimulades, sinó que les pròpies lleis que es proclamen i defensen des de les institucions públiques ho proclamen, sempre en benefici d'una ocultació proteccionista del sistema, que no deixa de ser res més que una protecció de les pròpies vergonyes de govern.

I aquí és quan ens lamentem que també aquells governs que es consideren progressistes d'esquerres, cauen en la mateixa trampa de la dreta i de posicions autoritàries i de perfil poc democràtic. Perquè si una cosa esperàvem dels governs d'esquerra era la desaparició dels secrets que durant anys han protegit unes classes dominants, per mantenir el poder sobre la majoria de la població. Quan t'adones que els governs amics també amaguen la veritat, perds tota mena de confiança en els polítics i les seves promeses ideològiques.

L'article esmentat comenta alguns exemples a tenir en compte, i no deixa de posar la por al cos, perquè t'adones que cada vegada estem menys protegits. L'evolució política i social del nostre sistema marca una tendència a la pèrdua de drets, i a sentir-te cada vegada més indefens davant els poders polítics i econòmics que controlen el món.

A ningú li ve de nou el discurs del ministre d'Interior espanyol, després de tants anys al capdavant del ministeri, però sí que sorprèn que un govern que es considera el més progressista de la història d'Espanya mantingui un personatge amb el discurs a què ens té acostumats. Hi ha dies que llegint el diari el teu estat anímic cau en hores baixes i has de fer un veritable esforç per aixecar-te i pensar que encara tenim molta feina a fer, i que aconseguir una societat plenament democràtica és possible. Siguem positius!

Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

L'extrema dreta no espanta prou

Arran de l'inici de la campanya electoral a Itàlia torno a parlar de l'avanç de l'extrema dreta a Europa. Es tracta d'un fenòmen general que ens hauria de preocupar, no només a les persones d'esquerres, sinó a tothom en general, perquè aquests moviments són fanàtics i atempten contra la llibertat d'una part important de la nostra societat. No es tracta d'una discussió entre dretes i esquerres, sinó que estem parlant de l'extrema dreta, un fet que no se n'escapa cap país.

Avui, llegint el diari, entenies que el futur d'Itàlia està molt encaminat cap a l'extrema dreta que lidera Giorgia Meloni, i això no és una bona notícia. Itàlia s'ha caracteritzat per tenir uns governs poc estables, amb molts alts i baixos i eleccions freqüents, la qual cosa no ha comportat necessàriament un batzegada al país. Hi hauria molts altres països que amb la seva inestabilitat haurien fet fallida. Això és una cosa que m'agradaria estudiar a fons o bé que alguna persona que ho conegui bé m'ho pogués explicar.

Espanya també té molta pressió de l'extrema dreta, que va de la mà de la dreta conservadora del PP, que està molt més ancorada a la dreta que a molts altres estats europeus. La facilitat amb que el PP pacta amb Vox fa témer el futur del nostre país. No hi ha escrúpols malgrat les grans proclames, ja sigui xenòfobes o masclistes. Sembla estrany que postulats que ens semblava que ja havíem superat, tornin amb tant força de la mà de partits polítics que tenen moltes possibilitats d'acabar governant el país.

I tot això passa en uns països democràtics on els governs són escollits per la població. No tenim excusa a l'hora de criticar els resultats. Som nosaltres mateixos els que decidim qui volem que siguin els nostres governants. És per això que ens hem d'auto analitzar i aconseguir entendre com pensem realment i què fem per aconseguir una societat més justa.

Resulta difícil d'entendre com partits polítics que encara es resisteixen a creure en el canvi climàtic, o en els drets igualitaris per sexe, o els drets dels immigrants, molts d'ells vinguts de fora per necessitat, ja sigui de subsistència o fugint de la guerra, puguin liderar moviments polítics que poden aconseguir el govern de la nació. 

Sovint penses que la gent no està prou conscienciada del problema a l'hora d'anar a votar. Que potser subestima el poder que pot exercir a l'hora de donar el seu vot. No sé si és culpa d'una formació deficient de la nostra societat, o d'una mala informació interessada i que amb elements populistes cala molt més que una altra. Sigui com sigui, seria bo fer tot l'esforç perquè la població s'adonés del perill de caure en mans d'uns governants que poden fer-nos retrocedir molts anys d'història, i el que encara és més greu, perdre molts dels drets aconseguits els darrers anys amb molt d'esforç per part dels nostres avantpassats.

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

L'escriptora Almudena Grandes

He llegit l'article de Xavier Bosch al diari ARA que parla d'Almudena Grandes, l'escriptora que ens va deixar fa pocs dies, i la iniciativa frustrada de les esquerres de Madrid, que volien nomenar-la filla predilecta de la ciutat, i posar el seu nom a una biblioteca. Les dretes varen dir que no, i com que tenen majoria, la iniciativa se n'ha anat a l'aire.

Aquest fet és molt indicador del nivell que tenen els partits polítics d'aquest país. Es tracta d'encasellar tothom en un bàndol, com molt bé diu Xavier Bosch, i a partir d'aquí decidir què es fa. Ho hem polititzat tot, però a més, amb un fanatisme extrem que no deixa viure.

No importa la qualitat de la persona, els mèrits aconseguits, el treball realitzat, sinó de quin bàndol és. Ho considero horrorós, i diu molt poc de la salut democràtica de la nostra societat. No pot ser que estiguem en aquesta situació, on només es té en compte la ideologia a l'hora de valorar una persona, i no la seva tasca. Sobretot tenint en compte que la classe política té molt que desitjar quant a intel·ligència i saber fer.

La radicalització de la dreta espanyola és molt perillosa, perquè no saps on et pot portar. És una dreta corrupta, populista i autoritària, que es val de la democràcia per assolir el poder i a partir d'aquí menystenir la ciutadania que els ha escollit. 

La cultura d'aquest país rep molt poc suport, perquè els polítics de torn estan en una altra òrbita. No la saben valorar, ni reconèixer que un món sense cultura és un món perdut. És per això que a l'hora de valorar les persones del món cultural, es té més en compte com pensen que no pas què fan, què aporten a la nostra societat.

No podem permetre que per ser reconegut per tothom s'hagi de renunciar a la pròpia manera de ser i pensar. Amb una dreta a l'extrem, el futur d'Espanya és molt negre.

Polònia, el mirall d'Espanya

Sembla com si cada vegada Espanya s'emmiralli més en Polònia en tots els sentits. Per una banda hi ha resistència del Poder judicial espanyol a les directrius europees de justícia, i en un futur no molt llunyà, potser els espanyols tindrem un govern d'extrema dreta, a imatge del que està passant a la comunitat de Madrid. Perquè a Espanya no hi ha un partit de dretes, sinó que està a l'extrem.

Tot plegat no fa molta gràcia i resulta preocupant. Algú sembla agafar-s'ho en broma, però la dreta extrema que avui està a l'oposició, pot fer molt mal si entra a governar, cosa gens estranya. El to i perfil de la presidenta de la comunitat de Madrid és força dominant dins del PP, i avui s'ha vist com pactava tranquil·lament amb Vox.

No m'he cansat de repetir que durant molts anys somniàvem en entrar a la Unió Europea, per tal de deixar enrere el govern autoritari de Franco. Avui ens adonem que hi ha estats dins de la Unió Europea que la seva democràcia està qüestionada, i Espanya va en aquesta línia.

La idea que alguns tenen de viure en retrocés en els drets personals dels espanyols per tal d'aconseguir més força per obtenir la independència, és un error. Necessitem una estabilitat que permeti el diàleg i saber demostrar el que som i què és el que volem.

Tot i que el PSOE no és un exemple de força d'esquerres i progressista, és molt millor tenir-lo de govern a Madrid, que no pas el PP amb el suport de Vox, sobretot si necessita suports de partits nacionalistes. L'equilibri permet avançar i posa traves al bloqueig, malgrat que en el seu subconscient hi hagi una voluntat ferma de no fer concessions.

La Unió Europea ha d'estar molt alerta de tot el procés polític de països com Polònia o Hongria, però no pot deixar de banda Espanya, i adonar-se que el model democràtic espanyol té molt que desitjar, bàsicament perquè els tribunals de justícia i les clavegueres de l'Estat estan ancorats a la dreta extrema, com a hereus del franquisme.

Policia de dretes

L'article d'avui a El Nacional, que signa Elisa Beni, retrata perfectament quin tipus de policia tenim a Espanya, i les dificultats del govern per fer-hi front. La dreta i l'extrema dreta acaparen tota la força, que al llarg dels anys ha anat lligant totes les estructures de l'Estat, provocant que els partits progressistes juguin en inferioritat.

La democràcia a Espanya està cada vegada més qüestionada i l'auge de la dreta extrema també ve donada per la incapacitat de l'esquerra de prendre decisions valentes. No és normal que, hi hagi un govern de dretes o d'esquerres, es faci política de dretes, ja sigui perquè l'esquerra té por o per incapacitat de transformar l'aparell de l'Estat.

Val la pena llegir l'article esmentat, perquè ajuda a veure com es manipula la gent, la força de la dreta extrema que tenim a Espanya, per tergiversar les coses. Un exemple de quina és la realitat actual és l'anècdota de la missa en què va participar el senyor Pablo Casado, en homenatge al dictador Franco, aquest dissabte passat. L'explicació que els dirigents del PP han donat és de tractar-nos de babaus, que ens ho empassem tot.

Em preocupa el futur del país, perquè cada vegada veig més debilitada l'esquerra i una dreta més extrema, amb l'ajuda de Vox. El panorama europeu tampoc hi ajuda, amb el ressorgiment de l'extrema dreta en països de la Unió Europea. Tot això fa que la dreta espanyola se senti més valenta i practiqui un populisme engrescador que la porti a liderar el país.

La coalició de govern espanyol s'assegura els pressupostos

Aquests dies ens repetim parlant de pressupostos, però és la notícia del dia a les diferents institucions públiques. Si ahir parlava en concret de l'acord entre ERC i els Comuns, perquè es poguessin tramitar els pressupostos de la Generalitat, avui menciono l'acord a què han arribat diferents partits polítics, entre ells ERC, amb el govern de PSOE i Podemos.

Fa uns dies que ERC va permetre la tramitació d'aquests pressuposts del govern de l'Estat, sense que s'especifiqués quina seria la quota de català a la llei de l'audiovisual, i que avui s'ha pactat en el 6% per a les llengües cooficials.

L'actitud d'ERC difereix de la de JxCat i la CUP, aquests darrers ja han manifestat que votarien en contra dels pressupostos. ERC ha volgut pactar diferents punts amb el govern de Madrid, i sembla ser que se n'ha sortit. La crítica de la CUP és que això només serveix per continuar com fins ara, i no hi veu cap relació amb l'acord pactat per aquesta legislatura a Catalunya.

Es fa difícil valorar el camí que recorren els partits polítics catalans, després del fracàs en l'intent de declarar la independència de Catalunya. La sotragada va ser forta i encara estem vivint moments de pressió i venjança contra tal temeritat. Hi ha qui voldria tornar a intentar una acció unilateral, i altres que ho veuen imprudent i sense possibilitats d'èxit.

El paper que està fent ERC en aquests moments és el que ells mateixos havien criticat de Jordi Pujol. Pactar amb Madrid i callar. Aquesta és la crítica que els fa la CUP, que voldria anar més enllà, però tampoc ens expliquen com ho ferien. No és fàcil està al capdavant d'un govern i acontentar tothom, o tan sols la majoria. De moment ERC aprofita el govern de la coalició d'esquerres a Madrid, conscient que l'alternativa de la dreta espanyol ho faria molt més difícil.

Entretant, qui veig més perdut amb tot això és JxCat, els quals veuen com els seus excompanys de partit, el PDECat, va per lliure i amb moltes ganes de pactar amb el govern espanyol, i aconseguir alguna cosa per a Catalunya. Penso que JxCat té molta feina a fer, per acabar de definir-se i saber quin és el camí que han de prendre. A nivell de Catalunya van de la mà amb ERC, però a nivell estatal, es troben ben lluny.

Què passaria si demà no encenguéssim cap llum?

Què hem de fer demà? Apagar tots els llums i no consumir electricitat en tot el dia? Diuen que demà serà el dia amb els preus de la llum més cars de la història. No fa gaires dies que ja vàrem batre un rècord, però sembla que això no s'ha acabat i anem a pitjor.

Ho deia precisament arran de batre el rècord de preus, no fa gaires dies, que l'electricitat no és un caprici, sinó un servei bàsic que no em podem prescindir. És per això que si tenim el govern més progressista de la història, hauria de treballar de valent perquè un servei bàsic no es veiés afectat per aquestes apujades de preus. 

Si alguna cosa ha de diferenciar un govern d'esquerres amb un de dretes és precisament en vetllar per l'economia dels més dèbils, i quan estem parlant d'un producte bàsic i imprescindible, és evident que això afecta també els més pobres. 

Potser seria hora que es plantegés el dret a l'habitatge amb els serveis bàsics inclosos. No n'hi ha prou en procurar un habitatge per a tothom, sinó que també s'ha de procurar que les despeses de llum, aigua i gas estiguin a l'abast de tothom.

El més trist de tot plegat és llegir els beneficis que obtenen diàriament les empreses elèctriques, i que haguem de patir aquests increments de preus que es mengen molts estalvis. No sé si una mesura com la que insinuava al començament de l'escrit tindria cap efecte, però es podria provar. Seríem capaços d'apagar tots els aparells elèctrics durant un dia? Algú em pot dir què arribaríem a provocar si la mesura es seguís de manera massiva? Aquí ho deixo escrit.

Les continuades amenaces de la dreta

Llegint els diaris no et pots sentir gaire optimista. Tinc molt clar que l'alternança política a Espanya ens portarà un govern de dretes d'aquí a dos anys o amb una mica de sort sis. Està vist i comprovat que les esquerres tenen els dies comptats i no acostumen a durar gaires legislatures seguides. Sortosament la dreta tampoc.

Dic que no et pots sentir optimista per les amenaces que llegeixes un dia rere l'altre per quan el PP torni a governar a Espanya. De fet han aconseguit paralitzar els nomenaments dels nous membres de les institucions dominades per la dreta més propera a Vox, com és el cas del Tribunal Constitucional, i està molt clar que aconseguiran mantenir-los fins que tornin a tenir majoria al Congrés de Diputats i al Senat.

Davant les amenaces de fer marxa enrere en les poques lleis progressistes que s'han pogut aprovar, viure a Espanya no és cap cosa divertida, i així els ho explico als meus fills. És una llàstima perquè renunciar a Espanya és també fer-ho a la nostra Catalunya, ja que la independència ha esdevingut una quimera.

M'agradaria pensar que els dirigents de les esquerres espanyoles són conscients de la seva responsabilitat, sobretot quan tenen majoria a les cambres legislatives, normalment gràcies a partits minoritaris i independentistes. Si quan poden no són capaços de canviar les coses, què pensen fer quan tornin a l'oposició?

L'experiència ens ha demostrat que estem sempre parlant d'individualitats i herències que no són cap garantia de res per a la col·lectivitat. Els discursos actuals de Felipe González o Zapatero són tristos i sense cap tipus de valor. El primer perquè et fa oblidar que va liderar l'esquerra, i el segon perquè quan ho va fer, no va brillar i es va mantenir massa caut. Ara el que ens puguin dir no ens soluciona res. No és estrany, doncs, que puguem pensar el mateix de l'actual president. 

Arribes a la conclusió que només busquen salvar la papereta mentre governen, sortir el mínim d'esquitxats i mantenir-se al poder mentre poden. Poca aportació a l'avenç del nostre poble en drets i justícia social. El pitjor de tot és que és el poble qui els escull i qui els fa fora. El mateix poble que en paga les conseqüències i que només se n'adona quan ja és massa tard.

Independentisme d'esquerres

Puc entendre que una persona que pretén ser president de la Generalitat necessiti ser notícia i poder sortir cada dia als diaris, però al mateix temps l’aconsellaria prudència a l’hora de fer segons quines declaracions i, sobretot, recordar que les paraules queden enregistrades i surten a l’hora menys pensada i a vegades de manera inoportuna.

Avui Salvador Illa afirmava que no era possible ser independentista i d’esquerres, una manera de voler titllar Aragonès de contradictori. Crec que és una afirmació que no s’aguanta i de ben segur que trobaríem exemples de persones que han estat fidels a ambdós posicionaments.

El problema de Salvador Illa és la necessitat de protagonisme i voler demostrar que només ell és coherent i és l’alternativa necessària al govern català.

La realitat catalana no l’acompanya i una gran majoria dels catalans es manifesta independentista, o si més no amb el dret a poder-ho decidir, a través d’un referèndum legal i pactat. Els socialistes catalans també ho havien defensat, però el gir ideològic per persones molt afins a ell els ha portat a anar-hi en contra. 

Quan Iceta ens va presentar Illa com el seu successor vàrem tenir molt clar que culminava aquesta manera de pensar, molt propera al PSOE i contrària al dret a l’autodeterminació. Crec que trobaríem exemples molt més fidels a la contradicció entre socialisme i actitud de l’actual direcció del PSC.

JxCat donaria suport a un govern d'esquerres

No sé si titllar-ho de sainet o drama, però les negociacions per formar govern s'eternitzen i semblen cada vegada més embolicades. Si fa quatre dies que Aragonès va presentar un ultimàtum, que no va complir, ara llegia que es decanta per formar govern sol, sense JxCat. També es deia que JxCat donaria suport a un govern d'ERC pactant amb la CUP i els Comuns.

Sigui el que sigui el que acabi passant, és molt clar que continuarem en la provisionalitat. Potser tindrem govern, però sempre penjarà d'un fil, ja que el suport de JxCat des de dins o des de fora el necessitaran, i aquests no estan per assegurar res. Encara no han paït haver quedat per sota d'ERC en les darreres eleccions.

Vist això m'he posat a pensar què veia millor, si la provisionalitat del pacte entre els dos rivals, o la inseguretat d'un govern sense JxCat, però necessitant el seu suport a l'hora d'aprovar les mesures que es vagin volent implementar. No és fàcil decidir-se, però entenc que potser seria millor no comptar amb JxCat a l'hora de fer govern i confeccionar aquest govern segons la idea d'ERC, amb la confiança que sigui més estable que a mitges.

No m'ha resultat fàcil decidir el títol de l'escrit, perquè el que pugui haver dit avui Aragonès té la mateixa consistència que un fanal en un dia de vent. Aquesta inconsistència provoca una inseguretat i una falta de confiança que no afavoreix el govern del país, i ja portem massa temps sense que ningú ho lideri amb cara i ulls.

Davant la possibilitat de JxCat a l'oposició

Aquests dies es parla de la possibilitat que JxCat es quedés a l'oposició tot votant a favor del nomenament de Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat. És una opció plausible si no hi ha manera de posar-se d'acord amb ERC i voler mantenir un govern independentista. Governar quatre anys més en coalició com el gat i la rata no és una cosa que vingui molt de gust i l'alternativa d'un govern d'esquerres no es veu factible. El PSC ho voldria, però ostentant ell la presidència, la qual cosa no crec que sigui  possible ni beneficiosa en aquests moments. El PSC s'ha posicionat molt en contra de la singularitat de Catalunya i està totalment sotmès als designis del PSOE.

Allò que he defensat moltes vegades del PP, que mai el PP català ha defensat els interessos de Catalunya i sempre ha posat en primer lloc els interessos del partit a Madrid, en aquests moments i amb l'actual PSC podríem posar-los al mateix sac. El PSC d'avui no té res a veure amb el PSC de Maragall o fins i tot Montilla.

Tornant al principi, hi ha un element que pot dificultar el fet de quedar-se a l'oposició i és tot el gruix d'alts càrrecs que arrosseguen els partits polítics a les institucions on governen. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen gràcies a la seva militància i simpatia dels polítics de torn, que en cas de quedar-se a l'oposició es quedarien sense feina.

Aquest aspecte no es pot deixar de banda i estic segur que davant de possibles propostes per anar a l'oposició, segur que hi ha hagut o hi hauria pressió per desistir-hi davant aquesta possibilitat d'anar al carrer i haver de buscar-se la vida. Alguns la tenen solucionada, però d'altres no. És per això que molta gent deu estar seguint de prop les negociacions i, sobretot, la veracitat o no d'aquests rumors sobre una possible renúncia de JxCat a formar part del nou govern.