Tot per l'audiència!

No em cansaré mai de dir que no tot s'hi val a l'hora de parlar en públic i manifestar les nostres idees, malgrat que cada vegada ens trobem amb més exemples d'actituds estúpides o fins i tot ofensives que no tenen cap més intenció que fer-se notar per interessos econòmics, polítics o socials. És evident que tenint exemples com el de Trump, pots entendre que hi hagi persones que es passin de la ratlla. Ho entens, però no queda justificat.

Aquesta setmana l'escriptor Eduardo Mendoza va fer uns comentaris referits a Sant Jordi i la diada del llibre que han tingut ressò, no pas per la qualitat o enginy d'aquests, sinó per l'absurditat o falta de respecte que han significat. Uns comentaris que no tenen cap sentit, i que només hi ser veure la voluntat de crear polèmica, sortir als diaris i vendre algun llibre més.

El primer que penses és això, perquè se't fa més difícil creure que l'home s'hagi trastocat. Dir que Sant Jordi fa nosa el dia 23 d'abril, afirmant, a més, que era un maltractador d'animals i que ni tan sols sabia llegir, és una bajanada que no se sustenta en res i només provoca rebuig i malestar. 

Haig de dir que, sense ser-ne un fidel lector, sempre havia mirat amb bons ulls l'escriptor. Vull pensar que va tenir un mal moment i que no per això haurem de canviar la manera de veure'l i apreciar. No vull creure, per un seu bé, que pateix algun problema mental, la qual cosa m'entristiria, sinó que es tracta d'un lapsus perdonable. Li desitjo molts anys de vida i de treball literari. Segur que pot aportar idees molt més interessants que les quatre frases que va deixar anar aquest dia. 

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.

Una reflexió sobre la vellesa

Observar de prop com una persona es fa gran és una barreja de dolçor i agror. Les persones acceptem amb facilitat i fins i tot ens fa gràcia la indefensió de les criatures. Anem seguint amb paciència i joia la manera que van adquirint capacitats de sobreviure, d'expressar-se, de relacionar-se. 

La vellesa, per aquelles persones que hi poden arribar, produeix un procés invers. T'adones que la persona gran que tens al costat cada vegada té més dificultat per moure's, per pensar i recordar, i fins i tot reconèixer. No cal arribar a l'extrem de les persones que pateixen l'alzheimer, sinó simplement el deteriorament de les facultats naturals.

Hi ha excepcions, persones que arriben a la vellesa amb moltes facultats de relació i comprensió. En aquest cas es tracta gairebé d'un regal. No és l'habitual. Qui no té un problema de vista el té de cames, d'oïda, d'agilitat mental...

La nostra societat no està suficientment preparada per a la gent gran. Amb prou feines ho està per a les criatures, però poquíssim per als nostres vells. Ara, cada vegada s'allarga l'esperança de vida i no es fa estrany arribar als 100 anys i molt menys passar dels 90. Jo recordo haver vist vells de 60 anys, i ara jo em considero un adult. Veig el meu pare i penso que em queden més de trenta anys. Molt de temps per fer moltes coses, però llavors llegeixo les esqueles i m'adono que ja són una colla les persones més joves que jo que hi figuren.

No sabem què ens passarà, però tots diem que fins a valer-nos de nosaltres sols. Som conscients de les dificultats de la dependència i del poc que la nostra societat s'ha esmerçat per suavitzar-ne les conseqüències. La vellesa no està suficientment reconeguda socialment.