De tornada a casa

La gran afluència de cotxes a la carretera fa que una averia o petit accident produeixi grans retencions i males cares entre els conductors. M'imagino que hi ha famílies molt acostumades a patir-ho un diumenge o altre. Són aquelles famílies que tenen una segona residència i viuen en una gran ciutat o als voltants de Barcelona, o bé que tenen el costum de sortir el diumenge per esbravar-se i canviar d'aires. A casa, que no acostumem a moure'ns els caps de setmana, quan ho fem, sempre ens ve de nou.

Avui, que hem celebrat la trobada familiar de l'any, també hem patit una retenció d'uns quants quilòmetres. Sortosament no es tractava de cap accident, sinó d'una averia que ha bloquejat el trànsit de tornada a la capital. La sort, però, que no teníem pressa, i que ho hem pogut suportar amb estoïcisme i sense esverament.

Viure en societat, comporta aquests mal de caps, sobretot si et trobes en la direcció de grans concentracions de població. Les carreteres, molt millorades respecte a anys passats, no són prou resolutives quan hi ha alguna anomalia. És en aquestes ocasions quan t'adones del tarannà dels conductors i la seva capacitat d'entomar les circumstàncies, sense posar-se nerviosos. Haig de dir que avui no he observat cap situació estressant, ni cap reacció digne de ser comentada. Potser som més civilitzats del que ens pensem.

La retenció, a les fosques, ens ha proporcionat una visió lumínica de la cua de cotxes que es dirigien a la capital, i ho hem aprofitat per constatar el cost que provoca un petit incident, com el d'avui, tant econòmic, per l'excés de gasolina utilitzada, com ecològic, per la generació augmentada de CO2. El millor de tot, però, és el record de la trobada del dia, amb la possibilitat de veure els més petits, a qui no sempre els preparem el millor camí per fer ruta, en un món cada vegada més electritzant i crispat. De moment, ells no se n'adonen, o bé això és el que ens sembla. El futur són ells.

Imbecil·litat col·lectiva?

Antoni Bassas, a l'ARA, entrevista Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, autors del llibre "Solo tenemos un planeta", i posa en relleu la frase "L'humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament imbècil".

No he llegit el llibre i per tant no en puc opinar, però m'ha cridat l'atenció aquesta frase i he arribat a la conclusió que hi estic molt a favor. Potser és massa xocant i agosarada, però sí que crec que té molta raó en distingir les persones individualment i col·lectivament.

Hem sentit dir moltes vegades que les concentracions de persones provoquen a vegades reaccions que els propis protagonistes serien incapaços de realitzar individualment. Un s'engrandeix al costat dels altres que es van animant fins oblidar qui són i com actuen normalment. S'emparen uns amb els altres i ningú en té la culpa i tots la tenen a la vegada.

De la mateixa manera que en ajuntar-nos podem actuar de manera negativa, el mateixa passa en positiu. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat una prova de civisme i respecte, sense que es detectessin incidents que després hem de lamentar o la mateixa Marató de TV3.

Aquesta darrera reflexió posaria en dubte la frase de Jorge Wagensberg, i en tot cas hauríem de deixar una escletxa per a possibles situacions en que la col·lectivitat seria sensible i aportaria valors positius.  No podem ignorar que la unió fa la força i que junts podem aconseguir grans objectius. Per què, doncs, podem acceptar que col·lectivament siguem imbècils? L'única defensa que hi veig és la pràctica, és a dir, si sempre aprofitéssim la intel·ligència individual per posar-la al servei de la col·lectivitat, segur que la nostra societat avançaria molt més del que passa, i això és culpa que en societat no sumem les nostres individualitats, sinó que vivim aïllats i poc compromesos, i ens deixem portar en moltes ocasions per sortides fàcils i gens comprometedores.

Les concentracions d'avui són un atac a la independència judicial

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat que les manifestacions d'avui són un atac a la independència de la Justícia, i això és el que cal preguntar-se. Ho podria ser, si la Justícia actués de manera independent del Poder Executiu i fos molt sensible al que pensen i pateixen les persones, però avui, dir que els tres poder són independents, és un acudit que no es creu ningú.

Probablement no és bo que es facin aquestes manifestacions, no pas perquè puguin beneficiar els imputats, sinó més aviat tot el contrari. Ens podem trobar que el jutge actuï més decidit a enviar-los a la garjola, no fos cas que el govern de Madrid li toqués el crostó.

Ja sé que desconfiar de la Justícia no és bo i també ser que els polítics acaten les decisions judicials sempre que els són favorables, i per això no ens ajuden a respectar-la. Estem farts de sentir a dir que el problema català no és judicial, sinó polític. De totes maneres l'afirmació cau en l'error de parlar de "problema", quan hauria de lloar la singularitat i, per tant, vanagloriar-se de la diversitat que tant anomenen reis i polítics espanyols, però que limiten al folklorisme. Pena!

Arriba un Felip tres-cents anys després

El rei Joan Carles I abdica a favor del seu fill, qui serà proclamat rei Felip VI, un nom que els catalans tenim molt present. Avui em deien que hi vàrem entrar amb un Felip i en sortirem amb un altre. És evident que era una expressió molt peculiar en un dia que s'ha llegit de tot, molta sàtira i, amb l'ajuda de les xarxes socials, unes concentracions a favor de la república.

Els fets d'avui demostren una vegada més els efectes de la comunicació. Una notícia en relleva una altra i, a la ment de la població, els fets anteriors ja no existeixen. Algú recorda que fa vuit dies votàvem els nostres eurodiputats? que el PSOE i el PP varen rebre una sotragada? Gairebé ens hem oblidat que el dia 9 de novembre volem celebrar una consulta.

Avui només parlem de l'abdicació del rei, i és natural perquè això no passa cada dia, sobretot tenint en compte que fa 39 anys que regna. Aquesta decisió del rei tindrà alguna repercussió en el moviment sobiranista? pesarà més l'anhel republicà que l'independentista?

No sé què en pensa Navarro. Fa uns mesos que demanava precisament això. Que el rei abdiqués, i tothom va riure. Ara podríem dir que li ha fet cas. Ha esperat el millor moment: després de les eleccions europees, abans no es compliqui més el cas Nóos, i el novembre català.

Demanaria una anàlisi seriosa i reflexiva. Hi ha suficients motius per fer mofa del rei, però no podem oblidar-nos de la història ni del marc social i polític. La llàstima de les institucions i dels sistemes és la dificultat per revisar-les, per actualitzar-les, per avançar. Una mostra la tenim ben clara avui dia: la Constitució. Qui cregui que no es pot revisar té una visió de la realitat social molt específica, uns interessos molt clars i gens favorable a l'esperit democràtic, la representativitat de la ciutadania, la seva participació i l'encaix en la vida ciutadana.