El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

Avergonyit tot llegint la premsa

No sé si us passa, però llegint els titulars dels diaris passo vergonya i considero que entre tots estem desprestigiant el món on vivim. Ja no és només a casa nostra amb la polèmica dels llaços grocs, sinó que és extensiu a tot el món. El problema és que al darrere de l'anècdota hi ha situacions injustes que passen a segon pla, ja sigui els presos polítics o els immigrants a Europa.

"Trump acusa Google i Twitter de castigar-lo amagant les notícies que li són favorables". Estem parlant del president del primer país del món!

"Vox es querella per rebel·lió contra el jutge belga que estudia la demanda contra Llarena". Això ho diu un grup ultradretà i extraparlamentari, però que té més ressò que molts partits del Congrés de Diputats.

Hisenda autoritza la contractació d'un advocat belga per defensar Llarena i l'Estat". Llavors parlen d'independència del poder judicial. Ho entén algú?

"Casado considera absurd que Sánchez es preocupi d'un mort de fa 43 anys". Es refereix al dictador Franco!

"El govern birmà rebutja les acusacions de l'ONU d'haver protagonitzat un genocidi contra els rohingyes". I totes les imatges que hem pogut veure què demostren? S'ha de ser molt cec per no veure-hi genocidi, i això que nosaltres ho veiem lluny i molt de passada!

"Rivera i Arrimadas retiren llaços grocs a Alella". És una manera de mantenir-se a primera pàgina dels diaris en la seva rivalitat amb el PP per no perdre el lideratge de la dreta més extrema, encara que sigui fent el ridícul.

"Esperem que el govern faci efectiva la república en nou mesos". Això ho diu la Carles Riera (CUP).

Aquests només són alguns titulars dels diaris que jo considero més "normals", en el sentit que transmeten allò que passa, i que es llegeixen a casa nostra. Evidentment no he llegit ni ABC, ni La Razón, ni El Mundo, que tenen molts lectors a Espanya, però que en el seu cas no hi ha titular sense polèmica, la majoria mentint i tergiversant la realitat. Perquè una cosa és barrejar opinió amb notícia i una altra de molt pitjor és mentir i enganyar el lector.

Què passa a estapassanttv3?

No sé si se m'ha escapat, però no he sabut trobar queixes o comentaris sobre el canvi sobtat del programa "Està passant" de TV3, quan després del monòleg inicial en Toni Soler ens recordava que teníem quatre presos i cinc exiliats a Brussel·les. Se n'ha dit res que jo no hagi escoltat?

No es tracta d'un detall perquè només recordant les pressions actuals podem aspirar a aconseguir alguna cosa més que tornar on érem com si res no hagués passat, amb una colla d'imputats que els hi va la llibertat dels propers anys.

Per la trajectòria d'en Toni Soler, puc imaginar-me que es tracta, com en tantes altres coses, de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que no ha tancat TV3, però l'ha censurat. Tampoc podria imaginar-me que fos una autocensura.

Si tot això és cert, trobo que se n'hauria de fer més ressò, per evitar que es normalitzi aquesta pràctica i perdem la sensibilitat. Ja hem vist que si no ets independentista o simpatitizant dels partits polítics que la propugnen, el fet que hi hagi persones empresonades sense judici, per raons polítiques, no commou. Tanta insensibilitat hi ha? O es tracta que si són els altres, que els fotin?

Sense entrar, que ho podríem fer, a comparar situacions de condemnats en llibertat i presos sense sentència, aquest fet és totalment injust i il·legal. Queda demostrat que la Justícia a Espanya s'imposa en lloc de practicar-se. Si estàs a favor del govern de torn, no tens els mateixos problemes judicials que si hi estàs en contra. Això no és un estat democràtic, sinó un sistema autoritari sense garantia de drets. No és estrany que molts tinguem ganes de marxar-ne. En lloc de convèncer-nos que val la pena quedar-s'hi, ens apallissen i obliguen a creure.

El procés supera l'embaràs de l'elefant

Podem deixar que els partits independentistes discuteixin quina és la millor opció per continuar endavant, però els hi hem de dir que ens cansen, i entenc perfectament el cansament dels contraris al procés. Cada dos per tres hi ha un motiu o altre per discutir i a més es fa amb ressò i atabalament per a les persones que ja hem fet prou votant i sortint a manifestar-nos, i el que faci falta.

No vull pas dir que sigui fàcil prendre acords, però voldria aprofitar per recordar-los que no hi ha ningú imprescindible i que la feina hem d'acostumar-nos a fer-la entre tots. Valoro la feina que ha fet el president Puigdemont i la de Junqueras i altres polítics que ara es troben exiliats o presos, però sense oblidar-nos d'ells i continuar lluitant perquè la Justícia aparegui després de tant de temps adormida, hem de resoldre el més immediat amb les persones que hi poden ser.

No podem començar de zero, però tampoc encallar-nos cada vegada i actuar com el dia de la marmota. Sortosament hi ha una data fixada, el 17 de gener, per fer el següent pas, i això evitarà que per Setmana Santa estiguéssim igual. Cal ser conscients de què pot passar si no hi ha acord a temps, i a més un bon acord. Sabem que el govern espanyol té molts recursos per posar pals a les rodes, i tenen la conxorxa de partits de Catalunya: C's, PP i PSC. Aquests darrers amb ganes de donar la presidència del Parlament al C's. 

Per tot això no cal badar i, sobretot, no cansar-nos més. Ens vàrem creure que tot estava previst, i ara ens adonem que a cada pas hi ha milers de dubtes, i en certs casos poc encert. Sisplau, anem per feina i ja tindrem temps de buscar simbolismes.

Tot això, però, sense oblidar que tenim un deute vers els polítics que vàrem empènyer a prendre decisions que els han portat a Brussel·les, Estremera o Soto del Real. Al marge del que es faci d'aquí a deu dies, no podem oblidar-los. No s'ho mereixen.

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

Nadal als patis oberts del Joan Maragall

Tot i portar el segell Bach, les cantates de Nadal, a casa nostra, no han tingut el ressò que caldria esperar d'una obra de Bach, o això és el que a mi em sembla. Tampoc sóc cap especialista, ni en música clàssica ni en el gran compositor. El fet, però que avui en parli és perquè les he buscat a Internet per escoltar-les mentre escric el post d'avui.

Sí que recordo quan les havia escoltat, anys enrere. Era una casset que acostumava a tenir a la guantera del cotxe i que en un parell d'ocasions vaig posar en marxa la nit de Nadal, quan ens dirigíem amb els pares a la Missa del Gall en algun poble mig perdut del Lluçanès, una subcomarca que enguany no va aconseguir el reconeixement de comarca independent d'Osona i el Berguedà, cosa que sí que ho va fer el Moianès.

Són records de família que tens mig oblidats, però que de tant en tant apareixen i t'adones de la importància de les petites coses. Durant la meva infantesa la Missa del Gall la celebràvem a l'església de les Sagramentàries, per triplicat. Les persones de la meva generació recordaran que se celebraven tres misses seguides.

He buscat també a Internet, a la pàgina de l'ajuntament d'Arenys de Mar, per si trobava informació de l'activitat de patis oberts que té lloc aquests dies a l'escola Joan Maragall. No ho he vist. Sí que parla de l'activitat al Calisay "un Nadal Genial", i també he llegit al web de Ràdio Arenys que el Campus de Nadal no ha tingut la resposta esperada. 

Pot ser que no ho hagi buscat bé, però en tot cas sí que voldria fer-ne ressò en aquest meu racó per lloar la iniciativa municipal i la tasca dels voluntaris que durant dues hores coordinen els jocs -bàsicament futbol- dels nois que hi assisteixen -no hi van noies.

Em sento orgullós del meu fill, per la iniciativa que va prendre, no sé si encara sota la influència de l'experiència d'aquest estiu al Nepal. Segur que li anirà molt bé, perquè està forjant el seu camí i l'altruisme és un valor important a la vida personal i social. Segur que d'aquí uns anys també ho recordarà agradablement.

Polítics i periodistes posen en perill la convivència

Els darrers esdeveniments a París serviran d'excusa a alguns partits polítics i mitjans de comunicació per desenvolupar una campanya electoral demagògica i amb tics xenòfobs. Són partits polítics i mitjans de comunicació que jugaran amb la cohesió social i la pau als municipis, per aconseguir vots. Són partits polítics i mitjans de comunicació que prefereixen el desordre, la injustícia i les baralles veïnals, només pel propi interès, i no es tracta de partits residuals, sinó que algun té responsabilitats de govern. I no es tracta de mitjans de comunicació grocs, sinó diaris de ressò internacional, però que incorporen periodistes i cròniques que només busquen el conflicte, el sensacionalisme, i el guany econòmic, sense importar-los els danys que els seus comentaris, les seves paraules puguin ocasionar.

Em fan fàstic i els responsabilitzo de tots els mals, de sembrar l'odi entre comunitats, cultures i races, i voldria que ho paguessin amb el rebuig i menyspreu.

La nostra societat viu en un constant equilibri, molt afectat per la crisi econòmica, que posa en perill la convivència ciutadana. Aquesta situació tan fràgil, lluny de constituir l'objectiu a combatre, esdevé l'eina que utilitzen alguns partits polítics per captar vots de persones espantades i enganyades, i aconsegueixen provocar reaccions incíviques que encara agreugen més la cohesió social.

Tots som responsables dels nostres actes, però les conseqüències no són les mateixes quan es realitzen des de l'estructura política i mediàtica. Desitjaria assenyalar amb el dit aquells polítics i periodistes que fan mal a la societat, per benefici propi, i que tots féssim l'esforç de posar-los els colors a la cara, avergonyir-los i posar en evidència les seves males arts, que normalment amaguen la seva mediocritat i la seva incapacitat de conviure amb honradesa.

Ara tots correm-hi que no s'ho emporti tot Podemos

Un dels motius principals de la desafecció política de la majoria de ciutadans és veure com mouen el cul els polítics a la recerca del vot. Un moviment que es produeix cada vegada que s'acosten unes eleccions. Aquesta és la imatge que donen els partits polítics del nostre sistema de democràcia representativa. Només els interessa el nostre vot per després fer el que els dóna la gana.

A tot això s'hi ha d'afegir el fenomen Podemos o Guanyem, que gràcies al ressò que ha tingut, ha fet que els partits tradicionals tinguin por i encara que en un primer moment només se'ls ha acudit criticar-ho i desprestigiar-los, després tot són corredisses per ocupar les primeres pàgines dels diaris i les primeres files dels auditoris i les places.

Encara que Podemos només sigui un miratge en el desert en què s'ha convertit el món de la política, i la seva vida útil sigui totalment efímera, ja haurà servit per posar la por al cos i fer-nos adonar de la hipocresia i de quin és l'interès real dels polítics de sempre, aquells que no han fet res més en la seva vida i es jubilaran a dalt de l'escó.

De totes maneres tampoc podem menystenir aquests moviments que han aflorat amb tant d'èxit, perquè són el fruit de la llavor sembrada que n'hem dit corrupció, incompetència, i distanciament de la realitat de cada dia. Caldrà veure si els líders d'aquests moviments seran capaços de fer front al perill de caure en els mateixos vicis dels polítics a qui volen substituir. La teoria és molt fàcil, però la responsabilitat de govern és complicada i carregada de perills, pressions i influències indecents.

Necessitem creure en què algú pot exercir una altra manera de fer política, i ser generosos en el marge de confiança sense, però, abaixar la guàrdia.