Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Amb la por al cos

Ahir intentava imaginar com pot ser la teva vida sabent que et busquen per matar-te. Quan saps que hi ha una recompensa per a qui aconsegueixi eliminar-te. Hem vist pel·lícules que ens han pogut posar en situació, però sovint el context és tan irreal que es fa difícil pensar que això et pugui passar a tu.

Imagineu-vos per un moment que tots els teus moviments des que et lleves i fins que te'n vas a dormir, i on ho fas, estan controlats i revisats perquè no hi hagi cap possibilitat que l'enemic, a qui no coneixes i a qui li pots posar qualsevol cara, et pugui trobar i aconseguir el seu objectiu.

La vida de l'escriptor Salman Rushide va fer un tomb en el moment que va publicar la seva obra dels versos satànics i que l'aiatol·là Khomeini va dictar la fàtua contra ell. Mai més viuria tranquil i, sobretot al principi, qualsevol cosa que volgués fer havia de ser estudiada i amagada completament.

Ja no és simplement el respecte a la llibertat d'expressió el que està en joc, sinó que hi ha la pròpia vida que està en perill. No és la llei o les institucions que estan en contra teu, sinó que qualsevol persona, fanàtic, pot atemptar la teva vida, només perquè algú ha decidit que la teva actuació mereix la teva mort.

No ens hem parat a pensar que qui va decidir el futur de Rushide ja fa temps que és mort però que va deixar una herència que, persones que encara no havien nascut, han arreplegat i són agressors en potència que poden fer efectiva l'acció.

No és estrany que, tal com ja va passar amb l'atemptat contra Charlie Hebdo, on molts dels seus membres ho varen pagar amb la seva vida, hi hagi qui pensi que potser no val la pena arriscar la vida per defensar la llibertat d'expressió. Però això és un pensament molt personal i que mai podem qüestionar, sinó en tot cas pensar que nosaltres no en seríem capaços. Actuacions valentes han estat les que sovint han aconseguit combatre el fanatisme, la ignorància i la criminalitat, i que gràcies a ells hem aconseguit assentar unes bases de democràcia que potser ara no tindríem. Tot i això, però, hi ha persones com l'escriptor Salman Rushdie que un dia la vida els va canviar, i que viuran sempre més amb la por al cos.

El periodisme arreu del món

Ahir llegíem la notícia de la mort a trets de dues periodistes a Mèxic. Avui ha estat una periodista la que ha estat assassinada a Israel. Podríem fer una llarga llista de països on la vida dels periodistes està en perill. No es tracta només de la llibertat d'expressió, llibertat de premsa, sinó de posar en risc la vida per exercir la teva professió.

No és cap novetat, però això no treu que quan succeeixen casos com aquests et preguntis què està passant, i com es pot tolerar aquesta injustícia i crueltat. No pot ser que sigui tan fàcil fer desaparèixer qui et fa nosa, pel que diu i explica. No es tracta d'accidents fortuïts en l'exercici del periodisme, sinó d'actes de violència i criminalitat per acabar amb les seves vides.

Davant de situacions que es repeteixen en molts llocs, penses que exercir de periodista en una societat com la nostra, l'espanyola, no comporta el risc ni la valentia que cal reconèixer a tots aquells professionals que es juguen la vida cada dia. Al nostre país tenim bons periodistes, però també molts de dolents. La credibilitat s'ha posat en dubte moltes vegades i això ho paguen els bons, els que són honestos i, sense deixar de pensar subjectivament, relaten el que veuen i passa.

El periodisme ha esdevingut un poder de la categoria dels que tradicionalment hem observat. Els mitjans de comunicació poden arribar a condicionar el pensament i la voluntat de la gent, i per això és tan perillós caure en el parany d'utilitzar el periodisme per interessos polítics i econòmics. Tots som conscients de la fragilitat en què vivim, i de la dificultat de poder rebre la informació real i no un producte interessat que desconfigura allò que de veritat està passant, ja sigui lluny de casa o fins i tot al costat.

Probablement aquesta lluita per interpretar la realitat a conveniència és el que fa que en casos extrems, però malauradament massa freqüents, la vida del periodista corri perill. Quan no agrada que se sàpiga una cosa, hi ha qui s'encarrega de matar el missatger.

És per això que, a més de treballar per uns poders legislatiu, executiu i judicial honestos i democràtics, cal no deixar de fer-ho per un poder, la comunicació, que s'ha col·locat al nivell també de l'economia, per intentar dirigir la societat segons els interessos ocults d'una minoria molt potent.