Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

L'extrema dreta que avança

La solució no passa per aïllar l'extrema dreta, sinó per no donar-li motius per créixer. És així de senzill, i mentre considerem que declarant-los dolents i intentar deixar-los en un racó n'hi ha prou perquè no avancin, estarem enganyant-nos i fracassant en l'intent.

A cada elecció estem observant amb por el creixement de l'extrema dreta i l'esglai de la gent per tot allò que pot representar políticament, però sobretot socialment. El discurs no s'aguanta per enlloc, però aconsegueix créixer en vots. Per què?

Sembla que ja hem entès les causes, però som incapaços de posar-hi remei. Ens entestem en dimonialitzar-los, sense fer res per evitar que els motius que esgrimeixen per aconseguir el poder caiguin pel seu propi pes. El descontentament general de la ciutadania amb la manera de fer política, la corrupció, però sobretot la manca de resposta a les principals preocupacions de la gent, fa que sorgeixin els discursos alternatius, que es carreguen l'statu quo i animen a votar per fer-los fora. Fer fora a tots aquests polítics que no han estat capaços de resoldre els problemes de la ciutadania. Ho faran els nous? No, però ja seran a dins.

Els resultats d'Holanda preocupen, probablement perquè els tenim al costat, més a prop que no pas Argentina, encara que allà el personatge sigui molt més perillós i ho tingui més de cara per revolucionar la societat. Un país que ha rebut d'anada i tornada i que a posar en safata la victòria d'un excèntric que s'ho vol carregar tot. És aquest el sistema?

L'entorn ho facilita, i per això cada vegada penso que el Brasil va aconseguir una fita que no haurà valorat suficientment. En el marc en què ens trobem, a quatre passes perquè Trump recuperi la presidència dels EUA, la derrota de Bolsonaro ha estat una excepció en la trajectòria de les eleccions d'arreu. I en la mateixa línia podem dir que el fet que PP i Vox no aconseguissin la desitjada majoria absoluta per governar a Espanya també és una excepcionalitat digna a tenir en compte.

No sé què farà Pedro Sánchez ni els governants europeus, però caldria que reflexionessin amb tot el que està passant i més enllà de lamentacions busquessin la manera de convèncer-nos que són capaços de dur a terme unes polítiques de proximitat, d'escoltar la ciutadania i resoldre els greus problemes. Si no van per aquest camí, la tendència a quedar en mans de l'extrema dreta, del nazisme, de la xenofòbia, de la manca de respecte als drets humans serà cada vegada més evident.

Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

Incertesa al Brasil

Davant l'auge de l'extrema dreta al món, intentem trobar espais i situacions que ens alliberin de la incertesa i la por que la majoria estem passant. Procurem agafar-nos en aquelles notícies que considerem positives i que d'alguna manera tomben les expectatives de creixement de la ultradreta arreu, o si més no això és el que hi volem veure.

A la vigília de les eleccions al Brasil teníem l'esperança que Bolsonaro s'enfonsaria i així tindríem un país on la ultradreta no hauria guanyat i respiraríem una mica més tranquils. Les enquestes donaven per feta la victòria de l'expresident Lula da Silva, i fins i tot es preveia que pogués guanyar peEr sobre del cinquanta per cent i, per tant, no haver d'anar a la segona volta de les eleccions. Però això no ha passat.

Analitzant els resultats ens adonem que Bolsonaro continua viu, i que malgrat hagi quedat per sota del seu adversari, encara té possibilitats de conservar la presidència del país, però el més trist de tot és que ha guanyat les legislatives, tant al Congrés com al Senat.

D'aquesta manera ens hem trobat que ni al Brasil hem pogut cantar victòria, i la por del creixement de la ultradreta a tot el món democràtic és una realitat que de moment sembla imparable. 

Puc estar d'acord amb qui diu que no podem comparar la situació actual amb la del segle passat, amb el sorgiment del nazisme. Probablement les circumstàncies són diferents, però la por a caure en els mateixos errors ens fa patir més del compte. Segurament no podem posar al mateix nivell la guanyadora de les eleccions presidencials d'Itàlia amb Mussolini, però el seu discurs és perillós i els seus probables socis de govern tampoc generen cap tipus de confiança.

I a casa nostra res no fa pensar que la dreta del PP amb Vox no arribi al poder el proper any, sense que el PSOE faci gaire res per evitar aquesta possibilitat ni aprofitar més la seva majoria amb els seus socis d'investidura per millorar la situació de les persones menys afavorides, justificant el fet de ser el govern més progressista de la història d'Espanya, tal com ells proclamen.

Ara més que mai cal una Europa forta per enfrontar-se als reptes del futur, amb una Rússia desafiant, una ultradreta que va guanyant camí, i una majoria silenciosa molt decebuda que cau en el parany del populisme a l'hora de dipositar el seu vot, sense adonar-se que el futur no és tan senzill com ens el volen vendre des de l'extrema dreta que ve per quedar-s'hi.

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!

El record d'Auschwitz no evita caure en els mateixos errors

Dels 75 anys d'Auschwitz que commemorem aquests dies hi ha una cosa que em preocupa i dol al mateix temps, i és la inconsciència en què vivim i el fet que puguin existir partits que bategem com a democràtics, com és el cas de Vox. Semblaria que l'experiència europea serviria per evitar un auge de l'extrema dreta i ens adonem que no és així. Europa, els estats europeus, tenen uns partits polítics que juguen amb la democràcia i que són autoritaris i nostàlgics del nazisme, i a Espanya, del franquisme.

¿Com és possible que les persones siguem tan imbècils i ens deixem enganyar per aquests populismes que només porten al desastre i al patiment de les classes més humils? Fa ràbia llegir referències dels camps d'extermini nazis i adonar-nos que tenim asseguts als escons del Congrés de Diputats uns fanàtics que encaixen perfectament en el model feixista del segle passat.

Sense dubte que tots plegats en tenim una mica la culpa, i mirant-nos el melic, podem observar que la corrupció i la inacció política dels principals partits espanyols han ajudat a fer créixer aquesta nostàlgia de l'autoritarisme, com si ens fes por la nostra implicació en la governabilitat, com si necessitéssim unes persones que ens ordenessin i dictessin el nostre futur, la nostra manera de ser. 

Hi ha encara massa gent que trigarà anys en adonar-se que els resultats electorals de les darreres eleccions generals varen ser dramàtics i ens varen fer recular molts anys el nostre model democràtic de societat. Mentre hi hagi partits polítics com Vox, i la influència que provoquen a PP i C's, l'Estat espanyol es trobarà molt lluny del model de democràcia representativa que caldria esperar, i el respecte als nostres drets més elementals serà deficitari.

Prohibir per llei els llaços grocs

Ja em perdonareu els que hi estigueu d'acord, però ho trobo ridícul i preocupant al mateix temps. Ridícul perquè reglamentar per llei una cosa així és una bajanada que la resta del món civilitzat no pot entendre, però és encara més preocupant perquè es tracta de limitar la llibertat d'expressió.

I això podria arribar a passar en un país, Espanya, on no es prohibeix l'exaltació del nazisme ni tota la seva simbologia, ni tampoc el falangisme o el franquisme, quan són moviments històrics que han destrossat la vida a moltes persones. Com es pot interpretar?

Personalment no m'afecta veure qui enarbora una bandera espanyola amb el toro dibuixat al mig o l'àguila franquista. Més aviat em fa pena qui ho fa, però defenso que tothom expressi allò que sent i vol demostrar. Una altra cosa és la violència que aquests grups puguin emprar. Això ja no és llibertat d'expressió, sinó atac a les persones i, per tant, delinqüència i motiu d'arrest i condemna.

Si jo vull expressar el meu desacord perquè hi ha nou polítics empresonats sense sentència judicial, per què no ho puc fer? Si ens hem posat d'acord que la seva defensa l'expressem amb llaços grocs, per què no puc manifestar allò que penso?

La posició de C's i PP, sobretot d'ells, és esperpèntica i només es pot explicar perquè els fa vergonya com s'ha tractat el procés, i el volen silenciar fins a l'absurditat de prohibir llaços grocs. No és qüestió només de llibertat d'expressió, sinó d'intel·ligència, i una cosa encara més greu: voler imposar via llei allò que no ens agrada. Confio que Espanya no augmenti el descrèdit que ha aconseguit la política del govern del PP i avaladors.