Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Amb l'Ateneu al poble gris

Aquesta tarda hem anat a veure el darrer muntatge de la companyia Dagoll Dagom, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, al  teatre Poliorama, i que ha organitzat l'Ateneu arenyenc. L'autobús ens esperava puntualment davant del Calisay, i allà ens ha deixat ben passades les 10h de la nit.

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical. I aquí la ment se t'obre a moltes reflexions, reforçat pel fet que ens trobem a les portes d'unes eleccions municipals, cosa que també succeeix en la trama de l'obra.

El poble necessita despertar i treure's de sobre el domini dèspota d'un alcalde i empresari que sempre se'n surt amb la seva. La manipulació evident de l'autoritat deixa desarmada la població, incapaç d'aixecar la veu i lluitar per la seva llibertat.

Però no és més feliç l'artista que va de poble en poble maltractada pel seu mànager, que es creu el seu propietari, amb moltes ganes d'aturar-se a viure en un poble tranquil. És aquest el poble ideal? És la vida nòmada la sortida del fill de l'alcalde a qui està sotmès?

D'alguna manera t'adones que a vegades ens sembla que allò que fan els altres és molt millor del que et toca a viure a tu, però en el fons no és tant l'entorn el que et fa sentir infeliç, sinó la teva actitud davant la realitat que vius, i la teva capacitat o incapacitat per revel·lar-te a una situació injusta. Crec que buscar la comoditat ens porta a perdre el veritable sentit a la vida, i a poder gaudir-ne plenament. I moltes més idees en podrien sorgir.

El musical està molt ben plantejat, l'actuació de l'Àngels Gonyalons és esplèndida, la música fa vibrar en molts moments, però el text és, al meu entendre, excel·lent. I una obra amb un bon text ho aguanta tot.

No m'ha suposat una obra fàcil i entretinguda. He estat molt pendent de la temàtica i desenvolupament de l'espectacle, però m'ha agradat haver-hi assistit. No és, sempre segons la meva opinió, l'espectacle típic de Dagoll Dagom, o si més no el que t'esperes d'ells, però és un bon homenatge a un personatge únic de la literatura i la cultura en sentit ampli del nostre país.

Espanya tuf a podrit

Tot fa pensar, doncs, que Espanya cada vegada es troba més lluny de la legalitat democràtica. Els jutges d'extrema dreta, amb tota la barra del món, i jo hi afegiria la immoralitat, han donat un cop d'estat al sistema democràtic d'aquest país, a instàncies de la dreta més extrema. Els defensors del plantejament de com més malament, millor, avui tenen una alegria a afegir. Pitjor no podem anar.

Algú podria pensar que en casos extrems com aquest, el rei hi podria intervenir, però tots coneixem com és i com acostuma a actuar, o si més no ha fet fins ara. El silenci del rei, si es produeix, demostrarà la inutilitat de la monarquia a Espanya i el fet d'estar mantenint una institució, la reial, obsoleta i cara.

Em sento traït i reprimit a mans d'una extrema dreta present a totes les institucions espanyoles, i que malgrat no tenir en aquests moments el suport popular, aconsegueix tot allò que vol, utilitzant qualsevol trama, encara que sigui anticonstitucional. Penso, i si vaig errat que se'm rectifiqui, que els primers enemics de la Constitució són els mateixos jutges del Tribunal Constitucional que han fet guanyar el seu posicionament, amb la participació dels jutges que eren obra i part, sense la més mínima decència.

Avui pots llegir molts comentaris de persones que recriminen al PSC la seva actuació paralitzadora del Parlament català. Probablement tenen raó, però penso que hauríem d'estar més atents a la realitat d'avui, perquè és un graó molt important en el camí al caos i al trencament de la democràcia del nostre país. Amb això no vull dir que no haguem de fer constar què va passar el 2017 a casa nostra. Això no ho oblidarem mai, i per això el posicionament que molts vàrem prendre respecte a una força política que en algun temps havia defensat el federalisme com a solució per resoldre els problemes d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. Després de tot, arribes a la conclusió que les declaracions són només fruit de la conveniència del moment, i que passat el temps es canvia tranquil·lament sense cap mica de vergonya.

Caldrà anar seguint els esdeveniments. M'agradaria pensar que Europa s'escandalitzarà amb tot el que ha passat, però llavors recordo què acostuma a succeir, i que el compromís no va més enllà d'unes ganyotes i un mirar cap a l'infinit. Això ens ho hem de resoldre nosaltres, i això només ho poden fer les forces polítiques que actuïn amb convenciment democràtic. Està demostrat que la dreta espanyola no el té, i ara només cal que el poble sobirà en sigui conscient i actuï amb conseqüència.

Arran de les paraules del major Trapero

Les declaracions del major Trapero, molt punyents contra la direcció política d'ara i d'abans, haurien de servir per a una reflexió a fons sobre la policia d'un país, però també sobre la política. Parlar de la policia, o parlar de política no resulta fàcil, sobretot si hi ha voluntat de no deixar-se portar per la pròpia ideologia i els propis interessos. El cos de policia acostuma a generar molts anticossos, i això ho podríem aplicar a totes les policies, les locals, les autonòmiques i les estatals.

Les persones que hem tingut algun tipus de responsabilitat pública i ens hem hagut d'enfrontar amb les reivindicacions policials, no ho hem tingut fàcil. El paper que desenvolupa la policia no es pot aïllar de la norma, i aquesta mai és independent ni objectiva. Els poders públics són els que orienten el funcionament d'una societat, d'acord amb la seva ideologia, expressada públicament, i amb el suport que reben de la ciutadania a través dels processos electorals.

Trapero es queixa d'ingerències polítiques en el funcionament de la policia, i això es pot criticar d'una manera simplista, segons estiguem més o menys d'acord amb la direcció política, però convé reflexionar-hi. La policia té un compromís cap a la societat, i una exigència de funcionament democràtic que a vegades es deixa de banda, amb l'excusa de l'exercici de les seves funcions.

Se'm fa molt difícil acceptar o refusar les paraules del major Trapero, però en tot cas és d'agrair la seva sinceritat i, jo diria, valentia a l'hora de fer-les públiques. Defenso la independència de la gestió de la policia respecte al polític de torn, perquè quedi a mans dels tècnics, dels professionals que hi entenen, però no es pot oblidar que la policia està al servei de la ciutadania, i una manera de ser-ho és a través dels polítics que han estat escollits pel poble sobirà.

Caldria conèixer l'entrellat que ha portat a l'enfrontament entre els policies que representa el major Trapero i el polític de torn, per saber exactament la base del problema. En més d'una ocasió el major Trapero ha manifestat la seva resolució a complir amb l'ordenament establert, i això és clar, però també és cert que la manera d'exercir-ho és molt subjectiva i aquí hi poden haver friccions.

Crec que el problema que tenim actualment és el desori polític que estem patint. No és només la Conselleria d'Interior la que fa aigües, sinó que hauríem d'estar parlant de tot el Govern català. Una altra cosa és pensar que la policia no té límits en la seva actuació, i a mi m'agradaria una policia amiga, que no es veiés com a repressora, encara que sí convincent i eficaç davant del delicte o l'incompliment de la llei.

A les xarxes socials ha sortit la paraula corporativisme, i penso que és cert que en col·lectius com el policial, es pot caure fàcilment en el corporativisme, com també passa en l'advocacia, els jutges o el funcionariat en general. És per això que, tot i entendre el major Trapero quan critica la ingerència política, també crec que hauria de reflexionar sobre el comportament policial, que no sempre ha estat a l'alçada que caldria suposar-li.

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

Una escapada a Tavertet

No hi ha dubte que si tens l'oportunitat de fer escapades a mitja setmana, l'encant és múltiple. T'estalvies les cues de cotxes i possibles aglomeracions. Pots gaudir millor de la natura sense pressa ni preocupacions. En moments així és quan valores tenir salut i poder gaudir de la vida. Sovint descuidem agrair tot allò que hem aconseguit fer. Ens fixem massa en els problemes, quan moltes vegades ratllen la ridiculesa.

Avui he fet una escapada a Tavertet. El dia no era assolellat, i la temperatura arribava als 7 graus. La mínima del dia havia estat de 0 graus. Ben abrigat notes ben poc els deu graus de diferència respecte al punt de partida. La tranquil·litat domina el paisatge. Aquesta és la part positiva.

Aquests dies hem sentit parlar de l'Espanya buida, i els problemes que comporta viure en poblacions allunyades de la gran capital. No és fàcil trobar feina, sobretot per als més joves. Els pobles petits es converteixen en residències per a la gent gran, i en alguna ocasió neorurals que descobreixen què és viure lluny de les tribulacions de la gran ciutat.

Tavertet ha esdevingut, des de fa anys, un poble de segona residència, amb estiuejants que durant l'any acostumen fer-hi cap els caps de setmana. Viure del camp no és fàcil, i molts pocs ho aconsegueixen. Sempre hi ha, però, les persones que fan possible que un poble es mantingui viu, i això és d'agrair.

La visita d'avui ha estat un llampec, però he tingut l'oportunitat de trobar-m'hi una persona que feia més de vint anys que no veia, i amb qui vàrem treballar a la mateixa empresa durant set anys. És una sort no haver-me després de tot el que em lliga al poble, encara que sigui un petit racó on poder-hi fer quatre passes. De cop he recordat les visites que hi fèiem des de Cantonigròs, quan no hi havia en prou feines forasters, les quatre cases eren habitades tot l'any, i la comunicació per carretera era molt dificultosa.

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 

El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.

Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 

Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

Per què volem ministres catalans?

Algú havia dit que era important tenir ministres catalans dins del govern de Madrid, però s'ha vist i comprovat que aquesta importància no es veu per enlloc. M'agradaria que algú em digués de què ens serveix que el senyor Illa sigui ministre de Sanitat. L'arraconada a qualsevol cosa que pugui suggerir el govern català és més evident que mai. L'altre ministre és com autista, ell només va a la seva i no s'assabenta de res del que passa més enllà del nas.

El problema rau en que té més importància pertànyer a un partit polític que no pas a un govern en representació del poble català. El senyor Illa es deu al seu partit i aquest al PSOE espanyol. És simplement això el que ho explica tot. 

Recordareu que sempre he dit que envejava el PP basc que sempre defensava el seu país, a diferència del PP català que posava per davant l'estratègia de partit, el de Madrid, a qualsevol interès per Catalunya. Ara això també passa amb el PSC, de fet és la secció catalana del PSOE, i els importa més què diu el seu president Pedro Sánchez, que no pas el que pot interessar al nostre país.

Ja sé que no és cosa d'ara, però quan succeeix tot això em venen a la memòria temps passats, amb Maragall i fins i tot amb Montilla. Era clar que amb Iceta això canviaria, i així ha succeït.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

Exercir el poder sense oblidar-se del carrer

Hi ha partits polítics que no tenen gaires problemes per dissimular que fan el que volen al marge de què pensa la ciutadania, fins i tot la que els ha votat. A tots ens vénen al cap el PP, C's, PSOE, CIU... Uns partits que s'han acostumat a prescindir de la voluntat de la ciutadania i que han pogut governar sense gaires problemes.

Hi ha partits polítics que no ho tenen tan fàcil. Són aquells partits que han sorgit del poble i han estat sempre a l'altre bàndol del poder. Que no han tastat govern, sinó que han format part de l'oposició. Que han pogut solidaritzar-se fàcilment amb les reivindicacions del poble, que es queixa pel distanciament dels governants.

Aquests partits polítics que no han estat mai al govern, reben una forta sotragada el dia que en tenen l'oportunitat. Avui tenim la gent de Podemos que forma govern en coalició amb el PSOE i que ja s'ha trobat amb més d'un mal de cap. El principal problema és governar, tenir responsabilitat de govern, i ser coherent amb els seus principis, amb aquelles reivindicacions de quan eren al carrer, protestant decisions polítiques.

Podemos ha d'anar amb peus de plom per no desanimar aquells que han confiat en ells i els han donat suport electoral. Aquells que sempre han estat crítics amb els grans partits polítics perquè s'han vist abandonats. Ara Podemos no els pot decebre, no els pot abandonar, i això no els resultarà fàcil.

Podemos haurà de refredar molts impulsos, aparcar algunes reivindicacions històriques, centrar-se en allò que provoca menys mal de caps, però fer-ho de manera que els seus no se sentin traïts.

Fins avui ja s'han empassat alguns galàpets, com es diu col·loquialment, però n'arribaran més, i des de Catalunya ens hi fixarem molt.

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

Llibertat: l’autodeterminació és un dret

"Llibertat: l’autodeterminació és un dret". Aquest és el lema unitari de les concentracions previstes per avui dimecres a les 20 h, després que el judici del procés sigui vist per sentència. Unes concentracions contra la farsa d'un judici injust que només ha pretès venjar-se per l'èxit de la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre.

No podem deixar d'exigir la democratització del país i que es permeti expressar la voluntat del poble, lliurement. Que d'una vegada per sempre es deixi de judicialitzar la política i que la sobirania emani del poble i no del gran capital, dels interessos dels de sempre que no han deixat de manar durant aquests anys mal anomenats de transició.

Ens trobem al carrer per exigir que els nostres drets siguin respectats i que sàpiguen que res no ens farà canviar. No serem violents, però sí persistents.

Demà votarem aquells partits que facilitin el dret d'autodeterminació

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i enguany coincideix que és el dia de reflexió. Reflexionarem malgrat no tenir gaires dubtes. Estic convençut que els catalans i catalanes que tenim veneració per la mare de Déu de Montserrat sabem molt bé a qui no votarem. I no els votarem perquè no estimen el país de tots, no el país dels independentistes, sinó el país de tots els catalans. Perquè busquen l'excusa del procés per anul·lar tot allò que ens identifica com a catalans i catalanes.

No podem votar ni a Vox, ni a C's ni al PP, perquè no han estimat mai Catalunya. Que ningú no s'escandalitzi amb les meves paraules perquè és certament el que ha passat des de sempre, des del seu naixement. He escrit moltes vegades que el PP basc sempre ha defensat el seu país. A la seva manera, però lluitant contra el PP nacional quan ha estat qüestió de defensar els bascos. Això no ha passat mai amb el PP català. Sempre s'ha alineat amb el PP nacional per atacar-nos. I no em feu parlar de C's, i encara menys de Vox.

Tinc molt clar que votar aquests tres partits és votar contra Catalunya, i m'agradaria pensar que el PSC no l'hem de posar en el mateix sac. Tinc els meus dubtes, i això em dol. Voldria imaginar que amb un PSC fort el futur de Catalunya seria espectacular, però...

Als catalans ens ho han posat difícil. Els partits que defensen els nostres interessos com a poble, porten un temps molt convuls, amb picabaralles que no beneficien ningú. Es fa molt difícil aconsellar el vot, però aquest s'ha de dirigir a un partit que defensi el dret d'autodeterminació, que faciliti el referèndum perquè entre tots puguem decidir quin país volem per als nostres fills.

I si votem tots les CUP?

Darrerament hi ha molts comentaris crítics als dos partits independentistes, PDeCAT i ERC, perquè no s'entenen i no acaben de posar-se d'acord entre ells per tirar endavant el govern de Catalunya. El Parlament ha endarrerit les sessions parlamentàries un mes, per intentar resoldre unànimement la situació dels diputats suspesos, però ningú té clar que a 1 d'octubre el problema estigui resolt.

Entretant la CUP té molt clar què s'ha de fer i discrepa de l'actitud dels altres dos partits polítics. Considera que són poc valents i no avancen en el mandat que la població de Catalunya els va fer en les darreres eleccions autonòmiques, després dels fets de l'1 d'octubre de 2017. La CUP ho té clar, però quan li preguntes et diu que ho consultaran assembleàriament. 

Del dit al fet hi ha un bon tros i tots hem pogut veure, en aquest darrer any, com es complicaven les coses que inicialment ens havien presentat com a senzilles. El fet que hi hagi consellers i també el president, presos i a l'exili no es pot deixar de banda i obliga a pensar abans d'iniciar una nova acció.

Tot això ha portat a grans discursos plens de grans intencions, però que són molt literaris i gens concrets. Paraules que queden molt bé, però no s'entenen, o el que és pitjor, no arribem a veure com volen avançar. El poble es manifesta i demana ruptura, però els governants catalans estan espantats.

Des de la CUP és molt fàcil dir que s'ha de trencar amb tot, però jo voldria que m'expliquessin l'estratègia a seguir. No la diré a ningú perquè no ens sorprengui l'enemic, però d'aquesta manera tindria més clara la meva opció política en la primera ocasió que tingui de manifestar-la.

Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.

Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.

El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.

El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.

Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.

Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.

El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.

Mai no podrem oblidar l'1-O

Ningú amb un mínim de decència pot demanar-nos que oblidem tot el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017. És impossible oblidar l'èxit del poble en la seva lluita per expressar-se democràticament, ni tampoc la violència amb què el govern de l'Estat espanyol va enviar la policia a atonyinar la ciutadania indefensa. 

Les imatges han estat suficientment clares i expressives de l'atac de la policia espanyola als catalans que vàrem anar a votar. Després ha vingut l'empresonament revengista una episodi més de la pressió de l'Estat contra Catalunya, la utilització del poder judicial per la seva incapacitat de negociar res políticament.

I no estem culpant només l'equip de govern del PP, perquè va ser gràcies al suport de C's i el PSOE que succeís tot el que vàrem veure, no només nosaltres, sinó també altres estats europeus i de la resta del món. 

No podem oblidar perquè l'actitud de l'Estat espanyol, de la mà dels tres poders, que actuen de comú acord, no ha estat una actitud pròpia d'un sistema democràtic, sinó autoritari, que ens ha recordat els pitjors moments del final del franquisme.

Pedro Sánchez ho té molt complicat per capgirar tot el mal provocat, perquè està en minoria, però sobretot perquè ha estat còmplice del PP i de l'extrema dreta espanyola. Pedro Sánchez té molta feina a fer, també per reprendre el diàleg amb Catalunya, però que no ens demani que oblidem l'1-O. És impossible.